Guia de colls de Catalunya, Andorra i Balears.

900 pujades en bicicleta de carretera

Primer que res donar les gràcies a molta gent que ha fet possible que aquesta Guia fos realitat.

Al Juanto Uribarri que n’ha escrit el pròleg. El Juanto és junt amb en Ander Gauza qui va muntar la plana d’APM (Altimetrías de Puertos de Montaña o altimetrias.net) i que és la plana bàsica de referència a la península Ibèrica i de la qual va penjar després el repte CIMA que molts deveu conèixer. Com que ells s’autoanomenen “los locos de las cumbres”, ha volgut titular aquest pròleg com a “Elogi de la bogeria”, fent referència a l’Erasme de Rotterdam, un escrit simpàtic i que ja dona pistes del que som aquests a qui ens agrada pujar colls.

I moltes gràcies també als que van impulsar la plana web del cicloturisme català i als que hi pengen altimetries amb una gran qualitat, o sigui moltes gràcies a en Raül Massabé, en Guillem Garcia, en Roger Coll, a la Maria Fuster encara que no en pengi, a en Xavier Òdena pel seu ingent treball i a en Adrián Lorente, que no tinc el gust de conèixer però que va ser tot un precursor de les altimetries a les muntanyes aragoneses i per extensió a les lleidatanes. Gràcies també a la Núria que m’ha acompanyat en excursions a recòndits racons.

La Guia és un llibre gruixut i atapeït degut a que tracta d’aplegar una gran quantitat de dades sobre els colls i pujades del país. Vol ser un recull sistemàtic i extensiu de totes les pujades asfaltades de Catalunya, Andorra i Illes Balears. Com que això no és una cosa estàtica doncs contínuament s’asfalten noves carreteres o s’ encimenten nous camins, el llibre tindrà la vigència que tindrà fins que en surti un altre de més actualitzat o més ben explicat i presentat.

Es donen dades sobre unes 900 pujades diferents d’aquest territori que porten a uns 600 punts culminants. O sigui un punt culminant pot ser el Turó de l’Home i per arribar-hi es pot sortir de Sant Celoni o d’Hostalric i pujar pel coll de Gomara, per Montseny o per Santa Fe i així a un sol punt s’hi pot pujar de diverses maneres.

D’aquestes 900 pujades a les 100 més importants es dedica tota una plana amb un comentari referent als aspectes més rellevants de la pujada i la gràfica on figura el detall del desnivell a cada km i les principals cruïlles del recorregut. Quines són les més importants?

Primer les que figuren a la llista del BIG (Brevet International du Grimpeur) com les més importants d’Europa. N’hi ha 24:

• 12 a Catalunya (el Portilló, la Bonaigua, Sant Maurici, Port del Cantó, Rasos de Peguera, Coll de Pal, Vallter 2000, Bracons, Turó de l’Home, Collformic, Montserrat i Mont Caro),

• 6 a Andorra (Envalira, Arcalís, Ordino, Cortals d’Encamp, Cabús i Rabassa) i

• 6 a les Illes Balears (Puig Major, Sòller, Galilea, coll de Cals Reis o la Corbata i monestirs de Cura i Sant Salvador).

Després venen les que tenen la categoria CIMA, o sigui les més importants de la península Ibérica. Són 87: 61 a Catalunya, 12 a Andorra i 14 a Balears i jo n’he posat algunes més que em semblaven prou interessants fins completar les gràfiques de les 100 principals pujades d’aquest territori.

De totes les pujades, o sigui de les 900, es posen les 6 dades que són imprescindibles per calibrar-ne la dificultat:

L’Altitud

La llargada

El pendent mitjà

El pendent màxim

El desnivell

El coeficient de dificultat seguint el sistema de càlcul que s’ha popularitzat a les plana web d’Altimetrias.net o APM, Altimetrías de Puertos de Montaña.

A part d’aquestes dades, evidentment, es posa el nom del coll o de la pujada seguint la nomenclatura de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el punt d’inici (que no sempre és fàcil de determinar i que sovint és la font de discrepàncies entre diversos mesuradors de pujades), la comarca on està i una referència a la font de la informació, una referència a qui ha estat el mesurador de la pujada que en la majoria d’ocasions és l’adreça d’alguna plana web. O sigui, ho dic sense embuts, jo gairebé no he mesurat cap pujada (només alguna que faltava i que em semblava interessant que hi fos) si no que copio el que s’ha publicat o el que hi ha a Internet.

L’objecte del llibre no és fer un estudi erudit de les mesures i dir aquesta és la meva mesura, la publico i sento càtedra. No, es tracta de sistematitzar i publicitar el que ja hi ha però que està dispers per l’espai. Si hom busca a Internet la gràfica de les Estenalles segur que tard o d’hora la trobarà i si busca la de la Mare de Déu dels Àngels també però li portarà força estona i al ser d’autors diferents serà un pèl complexa la comparació. Si busca l'enllaç a l'extraordinària pujada a la Font  de Pallerols, difícilment la trobarà. Doncs bé, he intentat uniformitzar totes aquestes 900 pujades en aquests 6 paràmetres i presentar-les de forma uniforme en un únic volum que en permeti una ràpida localització i comparació. Això sí, sense oblidar qui n’és l’autor de la mesura  i sense pretendre restar-li protagonisme.

Com deia més amunt, aquesta gran quantitat de dades i pujades en fa un llibre atapeït que comença amb una introducció en que intento filosofar una mica sobre el que ens porta als cicloturistes a posar gairebé sempre alguna pujada en els nostres circuits i també a donar una visió general del relleu i principals accidents geogràfics del país, des dels Pirineus al massís dels Ports.

I també comento les classificacions de les pujades des dels diferents paràmetres considerats. O sigui quines són les més altes, quines són les que tenen major desnivell, les més llargues, les de major percentatge mitjà, les de major coeficient i una consideració també a les grans rampes del país o sigui a les majors rampes màximes. També em permeto fer unes recomanacions personals sobre les que considero més interessants des de punts de vista històrics, tradicionals, culturals, paisatgístics o de duresa. Tot plegat es tracta d’analitzar aquestes pujades del dret i del revés i efectuar-ne les pertinents comparacions des d’un punt de vista aritmètic i sense oblidar que la verdadera comparativa es fa sempre damunt la bicicleta. En tot cas, dir que les pujades de major coeficient del territori són Coll de Pradell (366), Mont Caro (336), Pujada del Montnou (325), Puig Major (319), Turó de l’Home (299) o Coll de Pal (282).

La llista de pujades està dividida en 6 apartats un per cada província catalana, Andorra i les Illes. En cadascun d’aquests territoris es fa una visió general de la seva orografia, un comentari sobre les pujades més importants i la meva recomanació particular sobre els colls més emblemàtics que no hem de deixar de pujar per una raó o altra.

Espero que us agradi!

 http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=1192

Aquest llibre ha vist la llum el 20 d’octubre de 2011.

Fotos de l'acte de presentació.

Abans

durant

la sala plena

i després pencant

Tot un éxit! Gràcies a tots!

L’Etna, el volcà inabastable

Arribem de nit a Palermo, capital de l’illa de Sicília, i l’endemà de bon matí sortim d’arran de mar amb direcció al Monte Pellegrino, muntanya emblemàtica de la ciutat que acull diverses instal·lacions.

Paisatge sec i mediterrani amb trams de pavès a les paelles

El cim és a poc més de 400 m i està coronat per antenes de comunicacions

 De Trapani, a ponent de l’illa, arranca la pujada a Erice, un poble enlairat dalt un cingle, al que es pot pujar per diferents llocs un dels quals mira alternativament al mar Tirreno o a la Mediterrània.

Està fortificat,

monumental i ben conservat

La cota ja arriba als 756 m.

Prop de la ciutat turística de Cefalú arranca la pujada al Piano Battaglia per la cara nord. Es tracta d’uns pistes d’esquí dalt d’un coll que arriba als 1655 m. El Barça ho campiona tot...

Tal com correspon, a l’hivern estan plenes de neu

Pujant hem vist trossos glaçats i al baixar cal fer algun petit tram a peu ...amb pocs metres de glaç n’hi ha prou per anar per terra!

La gran quantitat de neu ens fa encarar les properes pujades per la cara sud, al menys que no hi hagi glaç.

Així pugem la Portella Femmina Morta Miraglia de 1524 m i que ben mirat es podria agermanar amb l’asturià Puerto del Pozo de las Mujeres Muertas.

Baixant contemplem l’esplèndid panorama de l’Etna que ens espera per l’endemà

Però ens pelem de fred i a Cesaro parem en una botiga on ens fan uns magnífics entrepans de mortadel·la, té calent i rematem amb un bon ristreto. Els carrers del poble estan tots plens de neu i ens expliquen que va nevar per Natale, dopo Natale e l’altro. Tot Sicília està plena de neu abans d’arribar als mil metres! Mala notícia...

A la Portella dello Zoppo de 1264 m continua la neu i el fred i no hi ha cap referència que marqui el pas per la Portella

Fem nit en un B&B a Nicolosi i amb el que hem anat veient preguntem per les maneres de baixar de l’Etna per si les circumstàncies aconsellen mitjans mecànics. Assegurem autobús o taxi per baixar.

Durant la nit ha plogut i els de  la casa ens tornen a preguntar si estem disposats a arrencar. I tant! Només fer un parell de km pedalant i comença a caure aigua, quan en portem 4 la nevada és prou impressionant i poc més amunt, a uns 13 del cim (el refugi Sapienza, que és a la cota 1921), veient la impossibilitat de tirar endavant, assalto un cotxe que veig parat i els demano si em poden baixar a Nicolosi a buscar el nostre cotxe. La Núria es quedarà mitja horeta sota la neu guardant les bicis i esperant que jo arribi. Quan torno la trobo tota ben blanca...

No hi ha hagut sort... Si haguéssim vingut ahir que feia sol... Tampoc vam poder fa 12 anys, llavors no nevava però queia molta més aigua.

Total, a les penes punyalades i cap a la Portella Mandrazzi que té una cota de 1125 m. Fa un fred que pela, hi ha neu i glaç a les obagues de la carretera, molt vent i cap bon presagi meteorològic. Estem a punt de girar cua però finalment coronem i baixem tan aviat com podem.

Nit de Cap d’Any a Taormina i l’endemà ens espera la pujada a Castelmola des de la mateixa línia de mar.

Però el dia està destapat, fa sol, comencem a pujar i veiem primer l’Isola Bella

I l’Etna després...

Potser estem perdent el temps? Mitja volta cap al cotxe i altra cop cap a l’Etna que no està gaire lluny.

Pujarem en cotxe fins el refugi per veure com està el terreny i el deixarem dalt per baixar en bici i... molts plans que es veuen aturats a uns 10 km del cim on la neu impedeix el pas dels cotxes. És Cap d’Any i la màquina de la neu encara no ha passat ni se l’espera. Tots els cotxes fem mitja volta al mateix lloc. Etna, una altra vegada serà...

Total que tornem a Castemola, un poblet rústic i turístic damunt de Taormina a uns 500 m de cota. Ens fem la foto amb l’Etna al fons

I també al poble

Al cartell

I a Taormina

I baixant

Abandonem la idea volcànica, passem l’estret de Messina i cap a la punta de la bota continental on tot sembla igual de glaçat. Així abandonem d’entrada la idea de pujar al Monte Alto Cocuza de 1884 m.

A la part de baix de tot del continent, des de Bova Marina, arranquem per atacar la Portella de Bova. Entre camps d’oliveres, el cultiu que més predominarà al llarg de tot el viatge, passem primer pel poble penjat de Bova (que es veu al fons de la foto)

I coronem després d’una interminable pujada, la més dura de tot el viatge, amb rampes de fins el 20%

La silueta del volcà i el fum que desprèn ens continua acompanyant

En ple hivern ja hem comprovat que al sud d’Itàlia a les 5 ja és fosc. Coronem el Passo de Pietra Spada de 1396 m quan són ja més de les 4 de la tarda i la baixada per l’obaga és de fer petar les dents. Arribem al cotxe just fent-se fosc

Vist l’estat de la carretera desestimem també pujar al Monte Gariglione (Estazione Latteria) i posteriorment també al Botte Donato i al Colle del Dragone després d’uns quants km de bicicleta.

El Colle Ascione o Scione l’únic impediment torna a ser el fred i la neu però no trobem glaç

Des de la sortida de Cosenza, el Passo Crocetta (979 m) és dels més assequibles del viatge

Al Monte Armizzone (1280 m) tornen a parèixer el vent, el fred, la boira i la neu.

Afegim el dotzè BIG a la nostra col·lecció i quedaran per a una altra ocasió tots els altres que superen la cota dels 1500 i que han estat inabastables. 

La majoria de Bigs sicilians i calabresos són llargs i pastosos, sense grans rampes però prou regulars i inacabables. Acabem deixant de banda també el Monte Sirino i la Serra di Tuono i ens dediquem a passejar com turistes convencionals per la Costa Amalfitana fins a Sorrento i Napoli, final de viatge.

Amalfi

 “Naixeran oliveres de destí mil·lenari

perquè els ocells hi cantin...”

La Gran Bretanya, la gran illa europea que faltava

Era previsible que tombar en bici pel Regne Unit tot just començar el mes d’abril seria arriscat i caldria conviure amb males climatologies ...i així va ser. Amb la prudència que dona l'edat vam endagar bicis tot terreny amb coberta llisa, bons cangurs i cap a l'avió!

El primer i segon dia a Gal·les el temps va respectar i vam coronar el Gospel Pass en terrenys sec. Feia dies que no plovia...

al Devil’s Starcasse comencen les dificultats orogràfiques que ens acompanyaran sovint

i després començaríem amb les carreteretes estretes, “single tràfic” en diuen, amb el molt difícil Bwlch y Groes, tots dos amb pendents ja superiors al 20%

i el Horseshoe Pass

Abandonem Gal·les i a Anglaterra ens estrenem amb el Mam Tor

Snake Pass

Holme Moss

Oxenhope Moor

El Cow & Calf, unes penyes que agraden als anglesos

Carreteres molt estretes i grans dificultats altimétriques al Wrynose Pass que farem per ambdues vessants, amb primers avisos de rampes del 30% de pendent i visions massa escèniques de la pel·lícula però espectaculars

Igualment difícil resulta el HardNottPass amb noves senyals del 30%

i una furgoneta que es va quedar atrapada en les duríssimes rampes i va causar un tap...

 però també vam coronar

Al proper Kristone Pass ja va començar a nevar i el fred era insuportable

Vam haver de suspendre els següents colls de la ruta i quan va parar de nevar, ja en terres escoceses, ens vam atrevir amb el Glen Quaich en mig d'un paisatge solitari i glacial

I cap al gairebé deshabitat extrem nord oest del país vam pujar al Bealach Ratagain

I al força dur Bealach Na Ba sota la pluja i amb molt fred

Les pistes d’esquí  de Cairn Gorm van ser una tornada a la normalitat de les carreteres amples i pendents civilitzades

Tom Dubh i Lecht Road amb la permanent amenaça de la pluja

I el petit i poc destacable The Strone que com qui no vol la cosa

té l’honor de significar el meu Big número 500

Dewil’s Elbow

El Carter Bar és el coll que uneix Escòcia amb Anglaterra. El pugem per la banda escocesa sense massa dificultat i l'endemà de que ho fes en Claudi Montefusco que acaba d'arribar a aquestes terres escoceses

El Harside Cross ja és terra anglesa un altre cop

I clourem el periple pujant a l’antena del Great Dun Fell, la deserta, estreta, inclement i extremadament dura pujada al (pel meu coneixement) cim asfaltat més alt de la Gran Bretanya.

En total, 23 Bigs més a la col·lecció i rendició de pleitesia a la música sorgida de Liverpool i de The Cavern que va marcar la nostra generació. Thank you Beatles!.

http://www.tdtgarraf.com/la-banqueta/capitol/capitol-95

Sommellier, un coll de 3.009 m als Alps

Als Alps hi ha poques rutes ciclables que arribin a la cota 3000. Tanta altitud en aquella latitud té poca utilitat doncs la major part dels dies de l’any el camí estaria cobert de neu.

La pujada al Sommellier és l’única que conec i constitueix el Big més alt dels Alps, el segon més alt d’Europa després del Veleta.

Pujar al Sommellier des de Bardonècchia, al Piemonte, just a la boca sud del túnel del Fréjus, és una llarga pujada de més de 26 km en que només els 6 primers estan precàriament asfaltats fins a l’alçada de Rochemolles.

A partir d’aquí el ferm comença en bones condicions i es van perdent poca a poc, amb llargs trams de pedra solta.

La ruta presenta grans vistes de la punta del Sommellier (3.350 m) i de tot el conjunt del Massís del Mont Cenís.

Mitjançant infinites paelles la pista es va enlairant després de Rochemolles fins al trencall del refugi Scarfiotti a la cota 2160

que aviat queda sota nostre per acabar desapareixent de la nostra vista.

Uns quilòmetres amb més pedra i major dificultat per avançar

moltes paelles...

i comencem a veure el que pot ser el coll i el final de la pujada. Les ziga-zagues es marquen perfectament a la muntanya.

Però de cop i volta el camí desapareix i està cobert per una espessa capa de neu.

Impossible avançar en bici!

Un grup de motoristes alemanys també estan parats avaluant la situació i veient que no hi ha més remei que tornar enrere. Deuen quedar uns 2 km pel cim i uns 200 m de desnivell, quina llàstima!

Llavors veig que alguna cosa es mou per allà dalt i al cap d’un moment identifico un ciclista que està baixant, ara a peu, ara en bici. Al cap d’uns 10 minuts apareix on som saltant per damunt les pedres. És un jove italià que diu que es pot fer un 50% en bici i l’altre arrastrant-la damunt la neu. Doncs, som-hi! Arranco mig per les pedres mig per la neu mentre sento els sorolls de les motos que giren cua cap a avall...

I al cap d’uns 20’ passo la tanca que impedeix l’accés final als vehicles i corono el Sommellier.

L’antic cartell ja no hi és

i una fita ben visible és l’única senyal de ser al coll.

El petit llac del Sommellier continua al seu lloc amb les aigües mig glaçades.

Un altre 3000 m al pot i ja en van uns quants! En total han estat 3h 15’ en el crono de la bici. La baixada, tot un plaer...

Quan un ja comença a apilar anys i s’acosta a la seixantena pensa que els grans reptes s’han d’assumir com abans millor. Així que per a l’endemà ens plantegem un altre colós alpí, el Colle del Nivolet, de 2612 m i uns 2000 m de desnivell. No hi han massa colls amb aquest desnivell tan brutal! Uns 39 km des de Locana, també al Piemonte, amb l’agreujant que en el trajecte hi ha dues baixades que distorsionen greument el percentatge. Les rampes i quilòmetres sencers a l’entorn del 10% es succeeixen repetidament.

He pujat molts colls al llarg dels anys, la memòria és traïdora i selectiva, però diria que el Nivolet és dels colls més bonics que he pujat mai. Comença pel llit de la vall del riu Orco i a mida que s’enlaira, el paisatge és frondós i ubèrrim travessant una zona turística amb un llac artificial.

Després s’aixequen les primeres ferradures que ens portaran a un segon embassament, el llac Serrú, ja per damunt els 2200 m i amb tot l’espectacle del circ que conforma el Parc Nacional del Gran Paradiso amb múltiples glaceres i pics de fins a 4000 m.

Després la ruta fa un primer coll als 2330 m, i quan hom està buscant el forat on deu ser el coll definitiu, fa com en Xavi, amaga la pilota i gira inesperadament cap a la dreta on apareix una baixada, un altre llac amb les aigües més fosques, el llac Agnel, i un altre conjunt de paelles a l’altra banda de la muntanya, en una pujada que sembla infinita.

Així doncs que ens encaminem cap una altra vessant i després encara a una darrera per culminar finalment el coll després de 3 h justes de feina.

Per l'altra cantó el port dona a un altre paisatge magnífic

Un coll colossal amb una gran pega: un llarg túnel de 3500 m en pujada entre Noasca i Ceresole que amarga l’existència. Això sí, està perfectament il·luminat.

I a la tarda, per culminar la jornada, pugem al Coll Braida, de 1.007 m d’altitud, i amb la contemplació de la Sacra de Sant Michele mentre pugem com a distracció principal.

Per l’endemà, aprofitant que duem les bicis de muntanya, fem escala a la zona del Queyras (on hi ha l’Izoard i l’Agnello) i ens arribem a l’ermita de Notre Dame de Clausis a la cota 2350, primer per asfalt i després per una pista sense massa dificultats, molt ampla i un pèl monòtona.

El germà petit del proper Agnello resulta un pèl descafeïnat.

I per rematar la ràpida excursió, a la primera àrea de servei del país ens trobem amb en Xodena i amb el Roger, l’home Big Padrí del Turó, que venen de la Marmotte, paraules majors! Semblen cansats però contents i quasi eufòrics, habitual en els cicloturistes després de les grans gestes. Felicitats!

De la Grècia clàssica a Punta Veleno. 2012

Quan surts per fer el llarg viatge cap a Grècia has de saber que el camí serà llarg, ple d’aventures...

Just mitja hora abans de sortir de casa per emprendre el viatge truquen de la naviliera que el barco que havíem d’agafar a Brindisi cap a Albània al cap de dos dies s’ha suprimit. Buf, gran notícia! Mitja horeta per redreçar-ho i buscar un trajecte alternatiu...

El dia de partença de Barcelona és ple estiu, el barco a tope de cotxes, camions, bicis i autocars, total que sortim amb més de 2 hores de retard.

Al moll tinc temps de parlar amb un jove ciclista anglès que tot just comença un viatge en solitari, pedalant del nord de Sardenya cap al sud, barco a Nàpols, Itàlia amunt, cap a Turquia i anar fent fins la Xina. Vagi bé!

El nostre barco acumula més retard i arriba a Roma a les tantes. Truquem a l’hotel, que ens esperin, es queixen però aguanten.

Ens llevem a trenc d’alba i poc més enllà de les 6 del matí ja hem pujat dalt l’Abazzia de Montecassino per una carretera totalment solitària

...i a les 7 ja estem dutxats i a punt per esmorzar amb la feina feta i sortir pitant cap a Bari a agafar el segon vaixell. I aquest tampoc no anirà més puntual que el primer, arribant a Durres negra nit, sort que passem la duana amb rapidesa. Però el que havia de ser un viatge tranquil comença a convertir-se en una contrarellotge.

L’endemà, primera gran suada del periple per pujar el Qafa e Llögarase, el coll més alt d’Albània, amb uns 41º, serà la tònica dels propers dies. Al arribar punxo una roda i l’arreglo en una casa de menjars mentre preparen la teca.

A Grècia, el Megalo Papingo està coronat per boniques esglésies fins Mikro Papingo

de lluny, la vista de les nombroses paelles dona la imatge d’una gran pujada però no es deix retratar.

El Katara Pass és amb 1690 m d’altitud el port més alt de Grècia. Una carretera ampla i pastosa que, d’entrada, ens diuen que està tallada. No pas pel vessant est!

El Great Meteoro és el més elevat del conjunt de monestirs que estan enclavats damunt els verticals pinacles rocallosos de la zona de Meteora.

És un Big turístic, cap problema especial en la pujada, i es pot baixar per l’altre cantó, sense turistes badant ni cotxes aparcant.

L’endemà arribem a Olympia i es materialitza un viatge inventat al llibre En bicicleta por los puertos (plana 192)i fet a troços durant anys. Estem en tot un símbol de la història de l’esport competitiu coincidint amb la celebració del Jocs de Londres. Com es plasma a la foto, queden poques pedres dretes de l’arquitectura d’aquesta mena d’esport...

L’estadi

I la línia de sortida que es conserva

L’Apol·lo Epicuros és també un tema cultural, sense grans desnivells. El temple està en perill d’erosió i el tenen tot embolicat mentre intenten arreglar-lo.

Des d’Esparta el Langada Pass és prou interessant i distret i de pendents assequibles encara que molt llarg. Al cim es veu el vessant oest de la muntanya tota cremada i amb la carretera en mal estat, millor per llevant.

Més dret, rectilini i pesat és el Kosmas Pass. Comencem a 41º i al coronar estem a 24ª mentre comença a ploure.

Foto ràpida i avall enmig d’un autèntic diluvi. Baixem 1000 metres sota l’aigua, sort que és prou recte, però poca gràcia... Després amb el cotxe baixem pel vessant nord, més agrest, bonic i entretingut i també més llarg.

La pujada a l’antiga ciutadella de Micenes és un petit regal de 2 km. Però per fer-te la foto a la porta del lleons cal pagar 9 € d’entrada. El Big de regal es converteix en un Big de peatge. Això sí, vam ser els primers en arribar al matí, vam haver de fer la visita i després de tornada trobar algú que ens tirés la foto.

No va ser fàcil trobar Platani i encarar el vessant NE de l’Oligirtos. Mica en mica la carretera va deixant l’extensa plana i després agafa una bona inclinació per acabar coronant en un pas estret. Ruta molt solitària i sense trànsit.

A Atenes ens donen una habitació amb la bici a punt a la mateixa porta

La carretera que puja al Mont Parnàs, Karabola o Parnitha als 1360 m arranca del bell mig d’Atenes i és prudent no agafar la bici fins els afores. Després d’una ràpida aproximació la ruta traça unes molt àmplies ziga-zagues pel mateix vessant sud de la muntanya i no perd mai de vista la immensitat urbana de la capital. D’on es corona el coll cap amunt tot està cremat. Inclús la petita carretera que sembla t’ha de portar al cim proper presenta unes condicions deplorables probablement degut als estralls del foc i l’abandonament posterior.

La pujada a les estacions d’esquí de Parnassos Oros i Fterola és immensament llarga des de la costa. Ens conformem en fer “només” els 25 darrers km des d’Arachova. Abans d’aquí la carretera traça una peculiar corbata

L’altimetria és irregular amb algun llarg descans però quan s’agafa el darrer trencall pel mig del bosc d’avets s’endureix i el paisatge és bonic i interessant. A dalt, canvia de cop i volta i apareix la muntanya pelada. És el Parc Nacional del Parnàs.

A mitja pujada cal escoltar l'Oracle de Delfos

Llargs i inacabables es fan els 25 km des de la sortida de Volós a la costa fins al cim de Pliashidi, a 1547 m damunt el mar proper. A dalt unes antenes militars i un soldat que diu no a les fotos. Baixant ja veiem els 43º.

A les 5 de la tarda i amb 41º encarem la pujada al peu del Mont Olimp la morada dels deus de l’antigor i muntanya més alta de Grècia.

És força més dura que les anteriors i no te un final clar, per dalt la carretera baixa i planeja fins convertir-se en una pista que arriba al refugi.

Fem una petita incursió a Bulgària on tenen un altre alfabet i, com a Grècia, tampoc no s’entén res de res. Si bé les carreteres d’aproximació al Propski Preslop són un pèl deficients, quan comença el pendent a partir de Gorno Spanchero, presenta un magnífic estat i així dura fins dalt amb poc trànsit i permeten una baixada esplèndida. Prèviament, quan aparquem el cotxe a peu de carretera apareix del no-res un home enorme amb una destral a l’espatlla, uf!  Li preguntem pel coll i s’escarrassa per fer-nos entendre que hi ha molts km fins dalt i que millor anem en cotxe. Un bon home!

En aquest coll la Núria assoleix el número 500 de la seva col·lecció de Bigs particular, la primera dona en arribar a aquest guarisme. Felicitats, guapa!

Cada dia la temperatura en el segon coll de la jornada és un problema. Però si són poc més de les dues del migdia la cosa s’agreuja. 48º marca el termòmetre quan agafem la bici per pujar al Rozen Manastir, també a Bulgària. Al cap de poc ja estem a 46º i després a 43º, tots tranquils! El monestir resulta petit, bonic i delicat, val la pena.

De tornada a Grècia, no resulta gaire gratificant la pujada a Chortinaitis des de Tessalònica. Una muntanya carregada d’antenes i cartells de prohibicions de fotos i de pas per ser zona militar. Arribem fins a un que diu que els gossos impediran l’entrada a qui s’acosti. Ja dura massa aquesta pujada a la llista del Big!!

La pujada al Mont Vitsi constitueix una petita i agradable enredada en que els 2109 m d’altitud anunciada es converteixen en 1781 estant ocupat tot el cim de la muntanya per una caserna militar totalment barrada al públic. Tot i així, probablement és la carretera més alta de Grècia.

Tanquem el tomb per Grècia pujant a les pistes de Vigla o Pissoderi, una pujada suau fins arribar a la part final en que guanya duresa. S’arriba als 1540 m després de 20 km cara amunt. Això sí, la temperatura a la sortida altre cop als 47º.

Travessem Macedònia i entrem a Sèrbia, cap a les pistes de Kapaonic per Brus, uns altres 20 km de pujada. A dalt, un exin castillos i bones vistes de la vall. Pujada prou exigent però que no arriba als 2000 m anunciats, es queda en els 1800 m.

Amb aquest Kapaonic ja completem tots els estats d’Europa (excepte Rússia i Bielorússia, que demanen visat i en el seu moment no ens van deixar entrar), Sèrbia era el que faltava a la col·lecció. D’Islàndia a Moldàvia, de San Marino a Lienxentstein, de Xipre a Montenegro passant per Lituània, el país de la meva jove... Ja són 45 els estats visitats en bicicleta segons diu a la plana del Big, un bon tomet!

A Sèrbia no abunden els senyals indicadors a les carreteres i ens perdem. Tot i així, al final trobem el camí cap al Vincina Voda, un coll simpàtic i amb bones vistes. Aviat s'albira per on la carretera travessa la serralada.

El Mount Avala és com el Tibidabo de Belgrad, una pujada tranquil·la amb monuments i atraccions al cap d’amunt.

A l’Iriski Venac s’hi accedeix per una carretera horrible de trànsit, plena de grans camions.

Un altre Big a esborrar de la llista, total per veure un monòlit...

Abandonem els Balcans travessant la llarga plana que s’escampa a ponent de Belgrad i de tornada cap a casa seleccionem alguns objectius alpins de certa categoria. Amb certa edat un comença a considerar que la processó pot ser llarga però el ciri sempre és massa curt.

A Àustria encarem el Gerlitzen (12 km al 9,1%), una pujada descomunal, ben diferent del que havíem tocat fins ara, sort que estem a 10 graus de temperatura.

Mengem una mica i encarem el Kanzelhohe a la mateixa muntanya. Un primer cartell ja ens avisa de 9 km al 12%, una barbaritat. Tota la pujada dins del bosc i arribem a una estació d’esquí bessona de l’anterior.

I l’endemà cap a la bomba austríaca de l’Oschkenitsee, per Carintia. Puja fins els 2394 m després de 17,5 km al 9,8% de mitjana que amaga un parell de baixades sent la real superior a l’11% durant més de 12 km. Quilòmetres sencers per damunt del 15%, una bestiesa, una de les pitjors pujades que recordo. Comptant la caminada per dins un túnel sense llum, van ser unes 2 hores de feina. Això sí, la pujada està prohibida al públic i plena de senyals que ho adverteixen.

Total per arriba a un petit embassament.

P. D.: I al cap d'uns dies d'haver penjat aquesta crónica i fotos al blog, algú em fa saber que aquestes imatges no corresponen a l'Oschseniksee, que es tracta d'una pujada que hi ha al costat!!! Evidentment ho comprovo i té tota la raó, vam passar de llarg del trencall (ni recordo haver-lo vist) i vam pujar al Feldsee, un altre llac que hi ha per alla a la vora, també amb la carretera prohibida, també amb un petit embassament i també amb unes rampes bestials. Total que no he pujat el temut Oschseniksee sinó el també brutal Feldsee. Un Big menys a la llista.

I per completar la jornada vam pujar el tram final de l’Hochtor que a la Núria li havia quedat pendent fa un temps. 10,5 km per assolir els respectables 2504 m d’altitud que serà el sostre del nostre periple. Un gran panorama d’alta muntanya que no vaig poder observar quan el vaig pujar sota la pluja en l’anterior ocasió. Aquest cop només s’ha esgarrat la màquina de retratar.

Pujar amb bici de carretera al Plan de Corones o Kornplatz, a Itàlia, requereix unes ganes especials. Primer cal coronar el Passo Furcia i després quasi 5 km en algun moment mig encimentat però majoritàriament de terra i grava. Ho vaig anar salvant amb molt d’esforç buscant la millor traçada entre múltiples caminants fins ja encarar el tram final on hi ha una gran foto del Pantani, primer triomfador en aquest cim. Però allà, ben pavimentada, hi ha una rampa impossible per a mi, deu tenir més del 25%, i em va derrotar. Peu a terra mentre algun tifosi s’oferia per espitjar-me. Al final arribo entre aplaudiments d’un bon grup d’excursionistes. A dalt molta gent, moltes bicis de muntanya que pugen amb els telecabines per fer la baixada i ni una sola bici de carretera, vaig ser l’únic pardillo...

Impossible baixar amb rodes primes, vaig agafar el telecabina.

I per acabar la jornada vam anar al Passo Stalle, fronterer entre Itàlia i Àustria. Vall molt oberta i carretera pastosa durant 2/3 de la pujada pel cantó italià. De cop i volta tot s’estreny i comencen els cotxes aparcats i els caminaires. És la zona plana del llac d’Anterselva que dona pas a un semàfor de pas alternatiu per pujar els darrers 4,5 km del coll. Canvi radical de paisatge i 40 minuts per pujar uns 4,5 km de forta pendent, en cas contrari et trobes tot de vehicles de cara per una carretera molt estreta. Val la pena l’esforç i es corona al límit entre els dos estats.

El Passo delle Erbe és molt irregular, amb trams de gran duresa i una llarga baixada intercalada. Serà el nostre cinquè 2000 conseqütiu.

La pujada al refugi de la Torri del Vajolet és curta i dura, uns 6 km al 10% amb un darrer km al 15%.

Però val molt la pena arribar al peu de la Torri i del massís del Catinaccio/Rosengarten, la gran meravella dels Dolomites. L’escenari final és similar al que es troba pujant a les Tre Cime di Lavaredo.

I l’estrall final ha estat pujar la terrible Punta Veleno des del llac de Garda, una pujada que supera tots els records: pujar més de 1000 m de desnivell en només 8 km, màxima mesurada del 22%, un km al 17%, una guapada!

Els senyals a dalt i baix ja adverteixen del perill.

I per celebrar-ho, un bany al llac de Garda.

Les forces ja estan molt menguades i no permeten alegries. Clouem el llarg periple pujant el gavarrot de la Cipressa (que per obres no entrava al programa quan fa anys vam fer la Milano Sanremo)

I el Mont Saint Claire a Sète, sense ressenyes destacables.

En total 20 dies de bici, un nou estat recorregut, 32 nous Bigs al calaix més la pujada al Heldsee, un miler de km pedalats, 30.000 m de desnivell, 6700 km de cotxe, dos vaixells, molta suor i unes quantes dotzenes de litres d’aigua.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Esvelta, ràpida, fina i delicada, massa fràgil, la bici de carretera és el vehicle ideal per conèixer món a poc a poc. Més lenta, vasta, forta i resistent, la bici de muntanya serveix just per quan s’acaba l’asfalt i els camins són pedregosos...

El Mulhacén és no només el pic més alt de la península sinó probablement l’única pujada europea en que es remunten més de 3.000 m de desnivell, doble motiu per intentar-la i, està clar, cal fer-ho en bici de muntanya. Des dels 447 m del pont damunt el torrent d’Órgiva fins el cim del Mulhacén a 3.482 m hi ha un desnivell de 3.035 m, i encara en podríem afegir 100 més si sortíssim del pont damunt del riu Guadalfeo.

Pujar al Mulhacén des d’Órgiva es ja de per si una pujada excepcional però el pla era també posteriorment coronar el Veleta (3.394 m) pel vessant sud o sigui per la pista. La por a patir una calorada extrema si les parts finals de l’ascensió coincidien amb les hores centrals del dia i la consciència que ja no tenim 40 anys ens decideixen a partir l’etapa en dos.

Amb un equipatge mínim sortim d’Órgiva amb la idea de fer nit a Capileira, just 1.000 m de desnivell amb 20 km de carretera.

L’endemà arranquem encara negra nit, un km més de carretera en bon estat i 19 km primer de carretera fatal i després de pista.

Queda clar que per una pista prou bona anem de cap al Mulhacén

Comencem a veure prou nítids els dos cims culminants de la Sierra Nevada.

Poc més enllà del Mirador de Trévelez i la cruïlla cap al refugi de Poqueira, a la cota 2.730, just on surt el sender cap al Mulhacén, parem a menjar una mica. Hem pujat 1.283 m en 20 km.

Per guanyar els 752 m restants queden 7 km de pista pedregosa amb més d’una embarrancada necessària

i quasi un km més en que cal arrastrar la màquina des del Mulhacén Chico al verdader Mulhacén. I després de quasi 4 h de bici des de la sortida de Capileira s’acaba coronant...

El vessant nord no és pas ciclable

El Veleta sembla proper i llunyà a la vegada

La baixada del Mulhacén per accedir de nou a la pista del Veleta que havíem abandonat anteriorment resulta ser la part més complicada i fatigosa de l’etapa. En menys de dos km per un corriol de molt fort pendent per terreny inestable i que cal fer arrossegant la bici baixem 420 m de cota i hi perdem molt temps.

Mentre baixem la vista de la pista a seguir està clara

La traça per la que hem baixat

Queden 10 km més fins al cim del Veleta (3.398 m) remuntant 360 m, la llàstima és que hi ha alguna lleugera baixada, el camí és també prou pedregós i la manca d’aigua ens fa dubtar de seguir endavant. Cal tirar d’experiència i ofici, o sigui fer el mínim esforç, per assolir l’objectiu.

El tram final és prou dret i costerut.

Passem l’anomenat Collado del Veleta prop del refugi de la Carihuela

I finalment coronem quan fa poc més de 8 hores totals des de la sortida de Capileira

El Mulhacén vigila de prop el seu germà petit

La baixada final fins a Órgiva té uns 45 km prou ràpids i confortables.

2012: es compleixen 25 anys de la meva primera pujada en bici al Tourmalet i cal celebrar-ho d’alguna manera. I ho fem pujant-lo en cotxe, contemplant la llarga processó de ciclistes que ho fan pedalant  per la pujada que rep més debutants en el ciclisme d’alta de muntanya.

El nostre repte d’avui serà un altre: pujar fins dalt l’observatori que ens contempla tant quan pugem per la banda de La Mongie com per la banda dels Esukaltels.

El Pic del Midi de Bigorre culmina als 2877 m, 762 per damunt el Tourmalet.

Vessant Euskaltel del Tourmalet des de dalt del Midi

Hi ha uns 6 km de pista ampla que comença fàcil i suau per anar inclinant-se i omplint-se de rocs successivament, fins guanyar uns 560 m de cota.

A ma esquerra deixem avall el llac d’Oncet.

Aquí s’acaba la pista i cal agafar el corriol a l’esquerra

 A partir d’aquí, un sender inicialment una mica ciclable i posteriorment  cada cop més infumable per guanyar uns 200 m en un quilòmetre, aproximadament.

La part final és totalment impracticable i amb pendent superior al 20%.

Coronem

i completem un quartet estiuenc en btt gens menyspreable: en dos mesos hem petjat Mulhacén (3482), Veleta (3398), Sommelier (3009 (?)) i Midi de Bigorre (2877 m).

 La baixada pel corriol permet anar més estona damunt la bici.

La tarda amenaça pluja i tenim previst el Port de Gavarnie de 2270 m. Comencem aviat a pedalar després de menjar una mica. Se’ns posa a ploure poc després de passar Gedre i una mica més enllà del poble de Gavarnie tot és negre i comença a tronar, s’albira la tempesta. Faig mitja volta a buscar el cotxe mentre la Núria continua pedalant amunt. La pluja serà intermitent però no arriba a descarregar amb força.

Pujo el cotxe fins el  Coll deTentes, espero la Núria que arribi, vagi fins al Gavarnie o Boucharo o Bujaruelo, es faci la foto i torni.

Coll de Tentes des del Port de Gavarnie

Dalt del Port de Gavarnie

i sota els més de 3000 m del Taillón.

Baixem en cotxe i arribant a Luz St-Sauveur ja estarà dues hores plovent sense parar.

L’endemà arranquem cap a Luz Ardiden, pujada més dura en la seva primera meitat que no pas en la segona en que la carretera es recargola sobre si mateixa.

Des de baix, la traça es marca a la muntanya

 Des de dalt, la serp s'observa recargolada

Però no hi ha obstacle insalvable

L’espectacular i fantàstica pujada a Pont d’Espagne està actualment (no ho estava fa anys) capada per unes escales, l'avantatge és que no pot passar cap cotxe ni moto. Amb bici cal continuar amunt

I quan s’arriba a l’anomenat Pont d’Espagne, cota1496 m, també.

Encara falten més ponts

I quasi tres km per passar el Llac del Paradís

i arribar al final de l’asfalt a 1630 m d’altitud,

És la vall de Marcadau, entre el Balaitus i el Vignemale, el paisatge val la pena.

La baixada, tan atractiva com la pujada

El Puy de Dôme la muntanya impossible pels ciclistes

Feia temps que anava al darrera de pujar en bici al Puy de Dôme. Fa bastants anys que estava tancat al trànsit per a les bicis i només s’obria un cop cada dos anys amb motiu de la marxa Tour de Sancy - Montée du Puy de Dôme. L’any 2008 no va ser possible per diferents motius i després la marxa bianual ja no s’ha fet doncs van començar les obres per instal·lar un gran tren cremallera. El tren ja funciona

i ocupa bona part de l’antiga carretera que ha quedat estreta, només com a via de servei, prohibida al trànsit i de moment encara inacabada.

Els 82 milions d’euros del projecte no han estat suficients per a la darrera capa d’asfalt.

O sigui que els antics grans duels com el de l’any 1964 no es tornaran a repetir en aquesta carretera

Contactats els clubs de Clermont-Ferrand vaig arribar a la conclusió que només era possible pujar-hi en btt per camí. Però al igual que la inacabada carretera el camí des del coll de Ceyssat cap amunt també està prohibit. Però, clar, ja que hi som...

O sigui, primer carretera fins al coll de Ceyssat i després una bonica pista marcada per la tardor

Cruïlla amb la via del cremallera i més prohibició però amunt...

I al final un tram amb graons que et fan desmuntar i arribes a la plaça del Puy de Dôme, la prohibició ha estat vençuda

Mentre som dalt veiem un ciclista que baixa per la carretera inacabada i també prohibida. Avall!

Baixem per l’asfaltat fins la cruïlla amb el camí i a partir d’allà desfem tot el que abans havíem pujat.

Potser aquests del Big s’ho haurien de fer mirar això de posar a la llista pujades prohibides, prous n’hi ha de muntanyes al món.

Per completar l’excursió el Col de la Croix Morand ens rep amb una forta ventada

I el Col de Chevalard, enganxat a Clermont-Ferrand, resulta difícil endevinar el motiu pel qual és a la llista dels Big.

Al Coll de Legal fa un fred que pela, proper als zero graus, però té l’excusa del magnífic paisatge de l’entorn dels volcans de l’Auvergne. Al fons el Puy Mary que serà el proper objectiu de la jornada.

El Pas de Peyrol pel vessant oest és suau i encantador però dos darrers quilòmetres al 12% expliquen la seva dificultat

El Pas de Peyrol i el Puy Mary al costat

Les antenes del Mont Saint Baudille estan protegides per inclinacions del 13% en tot el darrer quilòmetre

I les del Pic de Tantajo, un gavarrot damunt mateix de Bedarieux, arriben fins al 18%. Un consell és puja’l des d’aquest poble doncs la cara sud inclou un túnel en pujada d’uns 200 m de llarg.

I apa, fins l'any que ve. 

Pel centre dels Estats Units, juny del 2002

Ja han passat 10 anys de l’aterratge al centre dels Estats Units d’América... Aterratge amb bicicletes i sense equipatge, una situació un pèl estrambòtica, sort que en un parell de dies es va solucionar tot.

La manca de tot plegat i el fred que feia ens impedeix fer alguna volta en bici pel parc de Yellowstone tot pujant algun coll i ens hem de conformar fent fotos

Quan arriba tot el material tirem cap a la gran plataforma de l’estat de Colorado.

Comencem a pujar al Fall River Pass de 3.595 m.

Després el Milner Pass, un pèl més baixet i a la mateixa carena

I cap a l’Iceberg Pass de 3605 m.

i Tenneesse Pass tot seguint la divisòria de les aigües entre Atlàntic i Pacífic

Aviat ens dirigim cap al gran repte del viatge, la pujada al Mont Evans de 4.348 m des d'Idaho Springs, situat a la cota 2.300 m.

Al vorejar l'Echo Lake hi ha el peatge per als cotxes, les bicis de gorra

De cap cap al cim abans s’ha de passar pel Summit Lake ja per damunt la cota 3.500. A la foto, feta baixant, la Núria ja va ben tapada.

Per damunt dels 3.500 m no es pedala amb la mateixa alegria i sembla que és veritat tot això que diuen de la manca d’oxigen. No només falta l’aire, també a partir dels 3.000 m han desaparegut els arbres (curiós, a Europa diria que no passen dels 2.500 m).

Avançant poc a poc coronem el Campion Pass, un verdader coll de 4.018 m en que la carretera passa a l’altre vessant de la muntanya

I poc a poc, sense dir res, ens plantem dalt el Mount Evans, la carretera més alta de Nord Amèrica

Queda clar que si pot arribar en cotxe

Després anirem cap al Cottonwood Pass de 3.696 m.

I ens farem la foto a l’Independence Pass, l’altre objectiu cicloturista del viatge, un gran pas per a la Humanitat.

Una mica de ruta 69 i travessarem el territori Navajo com a les pel·lícules

El Parc Nacional dels Arches

per Arizona

cap el Gran Cañón del Colorado

Des de Las Vegas i ben proveïts d'aigua ens endinsarem a Califòrnia per donar un tomb per la Vall de la Mort, un desert per sota el nivell del mar.

I un coll insòlit dins el Death Valley en el que el punt de sortida està més avall que el nivell del mar. No hi ha més remei que pujar-lo en bici. Arriba fins els 394 m d’altitud.

Vista general de la gran extensió salada

La Núria al Mormon Point

I el menda en el punt més baix, -85 m

Algun matoll també hi ha...

 Ja sortint de l’extrema calor per l’anomenat Zabriskie Point (Antonioni?)

I cap a casa.

D'Ogassa al Puig Estela, un kilòmetre vertical

I ja posats a la feina

Per Sant Esteve ja havia tingut ocasió de veure de que es tractava això de pujar una muntanya a l'esprint. La cronopic de Canyelles, amb pujada al Turó de les Tres Partions

Pujada amb l'Albert al vèrtex de la Morella

I el Cross de Sant Pau a Ribes amb pujada al Mongrós

I ara de cap a la bicicleta!

.................

I el dissabte 9 de març es pot dir que comença la temporada de bicicleta, 77 km a 27,9 per hora per les Conilleres i el Baix Penedès.

A quarts d'una a casa, dutxa, dinar, siesta ...i cap a Canyelles a fer l'Sprint Vertical al Pic de l'Àliga en plan crono escalada.

Sensacions insólites amb les cames molt pesades mentre el camí va pujant. Quan el corriol agafa pendents dels 20 o el 30% la preocupació és que no m'agafi rampa i hagi d'acabar de sobte l'experiment.

Finalment, esbufegant i agònicament arribo al cim, uns 25 minuts per fer 3,3 km i pujar 360 m de desnivell. Després, baixant, no havia fet 4 passes i ja tenia les dues cames bloquejades...

Vaig treure a passejar la vella samarreta del PPCD, 44 anys més tard d'estrenar-la al Cross de Granollers del 1969

i 42 d'aquestes dues del 1971, a les pistes d'Igualada

i al vell estadi de Montjuïc abans de l'enderroc olímpic

Per l'Atlas entre berbers

Vencent prevencions anteriors, iniciem una nova aventura combinant bici i cotxe amb la idea de fer la volta a l’Atlas coronant els seus cims més emblemàtics.

La primera fita és pujar a Imlil, el poble del que parteixen els excursionistes i escaladors que volen assolir el cim de Toubkal que amb els seus 4167 m és el punt culminant del massís de l’Atlas. Sortim d’Asni, a 20 km i 750 m més avall. Aviat ens adonem que el país és un pèl  diferent del nostre

Abans de mitja pujada comença a ploure.

Ens refugiem en un cobert per continuar quan amaina

Passem el darrer poble abans d’Imlil

però a l’alçada de la cota 1900 la pluja ens fa desisitir. No deu faltar massa per la fita proposada però veiem que baixar d’allà dalt plovent serà tota una temeritat, més val deixar-ho córrer... La baixada resulta insuportable i tremolant arribem a baix com pollets.

L’endemà comprovem com la pluja que ens va caure va ser neu més amunt i, sortint de Marrakech, l’Atlas està molt més blanc que el dia anterior.

Avui pujarem a les pistes d’esquí d’Oukaimeden, 28 km de pujada a més del 5% per guanyar 1500 m de desnivell amb puntes a l’entorn de l’11% i arribant als 2600m d’altitud. Poc té que envejar a les grans ascensions alpines...

Malgrat la por a la neu, per la part baixa ja copsem l’arribada de la primavera

La pujada és interminable, la neu rodeja la carretera però l’asfalt en queda lliure.

Hi ha diversos poblets per damunt dels 2000m

Al cim hi ha un estany i un camp de neu

El berber s’ha sorprès de veure’ns arribar pedalant però aviat es refà i ens intenta vendre collarets, minerals i fins una daga. No té sort i es vol retratar amb nosaltres

De baixada encara queda esma i agafem un trencall cap al Tizi-n-Taslitane, un coll de 1885 m sense massa singularitats.

De baixada busquem per menjar i reposem mentre ho preparen

L’endemà tirem més avall i pugem al Tizi-n-Test per la cara nord (2092 m) per una carretera molt estreta i revirada

El cim de la cara nord és distint i distant de l'oficial de la cara sud

La pujada pel sud sembla molt visual i deu fer pànic veure-la des de baix i haver-la de pujar a pedal

El Tizi-n-Taghatine (1886 m) dista 40 llargs km de Taliouine, punt del que volem sortir. En fem la meitat per la tarda i així contemplar la diferent lluminositat de la caiguda del sol damunt les muntanyes

L’endemà al matí fem la part restant, entre ases...

i encara ens allarguem 10 km més enllà fins el Tizi-n-Zbein (1830 m) contemplant la immensitat del semidesert

 El berber que hi ha al capdamunt del cim no entén que puguem fer mitja volta després de l’esforç d’arribar fins allà...

La Cara sud del Tizi-n-Tinififft (1680 m) des d’Agdz resulta més empipadora pel vent del nord que no pas pel pendent de la carretera.

A mitja pujada es contempla l’inici de la coneguda vall del Draa

La natura és contundent

Des del cim es veu nítida la banda nord

La baixada resulta molt més suportable

El vent resulta encara més molest al pujar al Tizi-n-Tichka (2260 m), probablement el coll més emblemàtic de l’Atlas, el que separa la plana de Marrakech de Ouarzazate. Són 24 km de pujada des d’Agouim passant alguns pobles en la primera meitat

Més amunt el vent gairebé és a punt de tombar-nos però al final coronem

Una mica de descans entre palmeres

Amb l'omnipresent símbol berber

No tenim la mateixa sort a les Gorges del Dadès i davant el vendaval ni tan sols gosem baixar les bicis del cotxe. Fem turisme tradicional i ens estalviem pujar les populars paelles

Mentre travessem entre cingleres

Hi ha llocs realment espectaculars

Ens n’anem cap a les Gorges del Todra on l’aire és més suportable. Tot comença a partir del palmerar de Tinerhir

El pas entre cingleres resulta encara més espectacular que al Dadès

La gorja es va obrint poc a poc i pendents irregulars fins arribar a Tantetoucht (1760 m), 22 km més amunt.

Si pareu a Tinerhir o Tinghir, visiteu al Roger Mimó que regenta l’hotel Tombuctú i ha escrit alguns llibres sobre l’Atlas i els berbers. És un verdader expert en aquestes muntanyes i les seves rutes.

L‘endemà tirarem més amunt per la mateixa carretera, des de Toumililine o Timoula (1980 m) fins coronar el Tizi-n-Tinherouzine (2700 m), probablement el coll asfaltat més alt del Marroc.

Els 10,5 km finals promitgen el 7% i arriben al 14%, una gran, desèrtica i solitària pujada.

Per dalt no passa ningú però també hi ha un aïllat berber

Deixem l’Alt Atlas i cap al nord apareix el contrafort de l’Atlas Mitjà amb un primer pas de categoria, el Col du Zad de 2178 m.

El paisatge és diferent del que hem vist fins ara, amb alzines i els primers cedres

Per la banda nord el coll està protegit per un espectacular altiplà al voltant del 2000 m d’altitud.

A la mateixa serralada pugem també al Tanout-ou-Fillali (2070 m), una pujada com l’anterior, suau i amable que clou el nostre periple per l’Atlas i el Marroc.

En tota aquesta volta les carreteres han estat de dos tipus. Les vermelles o nacionals i algunes grogues tenen dos carrils que permeten just el pas de dos cotxes. Altres grogues i les blanques que abunden en muntanya són estretes i no permeten el pas simultani de dos automòbils. Ambdues modalitats tenen vorals de terra als que cal apartar-se quan es creuen dos cotxes si un és mínimament prudent. Sovint hi ha un graó entre el paviment i el voral i aquest no sempre està en bon estat, una bici amb rodes gruixudes resulta molt més apropiada que unes rodes fines de 23’.

El trànsit no és massa abundant i el respecte als ciclistes no és gaire diferent al que estem acostumats a la nostra terra.

Ara mateix enfilo aquesta ruta
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a pedalar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Canadà i Alaska, 2007

Després d’un viatge no excessivament plàcid i amb un dia de retard aterrem a Calgary, tard i sense temps de menjar res si no volem trobar tancat l’alberg on hem d’hostatjar-nos. No hi ha més remei que quedar-nos sense sopar. Una poma per cap és el darrer aliment que queda a les nostres motxilles que no havien previst una durada tan llarga del viatge.

Però finalment som a Banff, a l’Estat d’Alberta, dins del Banff National Park.

Ja ens envolten els alts cims de les Rocky Mountains, paisatges amplíssims, cels purs, constant combinació de roca, neu, gel, aigua i boscos inacabables.

Els cims que ens envolten estan per damunt els 3.000 m i no arriben als 4.000 m.

Després de l’obligada visita al Lake Louise

i passejar-nos per algun racó més amagat

comença a ser hora de bicicleta i des del trencall de Castle Mountain, per una carretera ampla i poc atractiva per al cicloturista, ens plantem dalt del Vermillon Pass, 1.637 m, al límit amb l’Estat de British Columbia.

Amb una altitud similar (1.643 m), el cim del Kicking Horse Pass és una mica més al nord dins el Yoho National Park i paisatges similars

L’absència de plaques o referències dalt dels colls resultarà repetitiva...

Tant com la presència de l’aigua en totes les fórmules possibles

La carretera principal, la 1 i després la 93, que de Calgary es dirigeix cap al nord oest, s’endinsa aviat dins l’immens PN de Banff seguint el curs del riu Bow i va bordejant la frontera amb British Columbia sense entrar-hi i guanyant alçada lentament. Els dos colls que hem pujat són d’anada i tornada cap a la mateixa carretera. Finalment, al nord del citat Lake Louise, la carretera incrementa la pendent i corona el Bow Pass ja per damunt la cota dels dos mil, 2.068 m, el coll més alt que pujarem al Canadà.

Dormim en un motel

Veiem els vehicles que s’utilitzen en aquells andurrials

Aviat ens dirigim a pujar el Sunwapta Pass de 2.035 m., al peu de l’Athabasca Glaciar, per l’anomenada Icefields Parkway amb paisatges impressionants.

Al coll, la llengua arriba fins a tocar de la carretera, no fa gens de calor però el temps s’aguanta prou bé.

Cambiem de PN, ara som al Jasper National Park. Més aigua

Arribem a Jasper

Toquem Prince George baixant fins la cota 615 m i visitant els típics i assequibles motels

Per tornar a remuntar carretera entre la immensitat dels boscos

I trobar el primer coll amb placa de nom i expressió d'altitud, no sembla pas el més ben dotat...

Al perdre alçada sembla que arribi la primavera

Quan no són motels són càmpings amb cabana

Seguint la 97 o Alaska Highway després de molts km ens plantem a Watson Lake, ja al bast estat del Territori del Yukon, a 60º N. Boscos immensos i rius que travessen la solitària carretera.

El parc amb cartells indicatius és el principal referent d’aquest lloc

continuen els grans paisatges camí de Jonsons Crossing, cap a l’entrada a Alaska, cap als Usa.

La ratlla és un coll, el White Pass de 888 m, per on passem la complicada frontera i baixem en cotxe a Skagway des d’on l’endemà iniciarem la pujada en bici.

Som a Amèrica, no hi ha dubte

La pujada des del nivell del mar no és dura però tampoc la regalen. Calia sortir des del port per fer la pujada complerta, què per això hem vingut!

I passar per l’estació, què aquí hi ha tren

Comencem a pujar...

A dalt primer apareix una pírrica placa que marca l’altitud.

Després ve un altre xirimbolo

I finalment un gran cartell que diu on som

L’endemà un tomb pel poble

També hi ha botiga de bicis

I el cel sempre tapat o plovisquejant

Amb vistes al mar

Agafem un ferry per cambiar de tanta carretera

i tornem a ser a la Columbia Britànica, a Prince Rupert, territori indi

“Mica” més de cotxe cap a Prince George, seguim més al sud cap a Pecticton i els voltants del Okanagan Lake

 i tornem a agafar la bici per pujar a l’Anarchist Summit

I el Paulson Summit o Bonanza Pass

I després el Kootenay Pass, una mica més alt, 1.774 m.

Tornem als grans paisatges pels Mount Revelstoke i Glacier N P

I entre mig el Rogers Pass

Amb més trànsit del que estàvem acostumats

Una última cabana per allà a Golden

La presentació de la darrera pujada en territori canadenc, el Sinclair Pass de 1.486 m, al Kootenay N P.

carretera ampla, com sempre...

I cap a casa que aquesta història s’ha acabat.

El Mont Aigoual, la muntanya literària

Des de la lectura de El ciclista, el relat de l’escriptor i ex-ciclista holandès Tim Krabbé (http://antoncastro.blogia.com/2010/080503-el-ciclista-de-tim-krabbe.php), pujar a l’Aigoual, el petit Mont Ventoux tant per la seva proximitat geogràfica com les extraordinàries ventades i canvis de temps que ambdós pateixen, era una assignatura pendent. El Mont Aigoual és l’eix principal d’aquesta narració i encara que no vulguis et queden ganes de conèixer la matèria de primera ma.

El periple pel laberíntic Massïs Central francès va començar per les muntanyes de l’Ardèche. I el primer coll que vam pujar des de Saint Martin de Valamas el Coll de l’Ardéchoise, encara frescos i en bon estat

I el primer Big de la ronda va ser la esplèndida Croix de Boutières que queda assenyalat al mig de la foto, a la part superior

Desprès va venir el Gerbier de Jonc,

L’endemà va tocar el dur Col de la Mûre o de Serre Mûre

I el llarg Col de Meyrand

Que vam completar amb el Col du Bez, en la partició d’aigües Atlàntic - Mediterrània

I alguna sorpresa inesperada com la Croix de Toutes Aures

El temps no va permetre el gran tomb al Mont Lozère pels colls de Finiels i Pré de la Dame i ens vam conformar en fer un puja i baixa de cadascun.

Primer el Pré de la Dame

I després el Finiels, també per la banda sud

Dins del magnífic Parc Nacional de les Cevènnes, el Mont Aigoual és molt llarg des de Florac, uns 37 km, i en el nostre cas va destacar més per la ventada que l’assolava i en qüestionava l’ascensió que no pas per la duresa de les rampes. Tot i que la part més dura és cap el final i les cames ja es queixaven...

A mig camí, el Coll de Perjuret també mereixia una foto

A dalt el vent s’ho emportava tot. Havíem retut homenatge a El Ciclista del Tim Krabbé.

De tornada, el Col de Faïses, per una carretereta estreta i punxeguda al 10 i 12% va acabar de rematar la jornada.

El Sant Joan francès s’acaba al Guidon de Bouquet, un pepino que arriba al 19%, també amb una gran ventada.  

D'Ogassa al Puig Estela, un kilòmetre vertical

I ja posats a la feina

Per Sant Esteve ja havia tingut ocasió de veure de que es tractava això de pujar una muntanya a l'esprint. La cronopic de Canyelles, amb pujada al Turó de les Tres Partions

Pujada amb l'Albert al vèrtex de la Morella

I el Cross de Sant Pau a Ribes amb pujada al Mongrós

I ara de cap a la bicicleta!

.................

I el dissabte 9 de març es pot dir que comença la temporada de bicicleta, 77 km a 27,9 per hora per les Conilleres i el Baix Penedès.

A quarts d'una a casa, dutxa, dinar, siesta ...i cap a Canyelles a fer l'Sprint Vertical al Pic de l'Àliga en plan crono escalada.

Sensacions insólites amb les cames molt pesades mentre el camí va pujant. Quan el corriol agafa pendents dels 20 o el 30% la preocupació és que no m'agafi rampa i hagi d'acabar de sobte l'experiment.

Finalment, esbufegant i agònicament arribo al cim, uns 25 minuts per fer 3,3 km i pujar 360 m de desnivell. Després, baixant, no havia fet 4 passes i ja tenia les dues cames bloquejades...

Vaig treure a passejar la vella samarreta del PPCD, 44 anys més tard d'estrenar-la al Cross de Granollers del 1969

i 42 d'aquestes dues del 1971, a les pistes d'Igualada

i al vell estadi de Montjuïc abans de l'enderroc olímpic

Per l'Atlas entre berbers 2013

Vencent prevencions anteriors, iniciem una nova aventura combinant bici i cotxe amb la idea de fer la volta a l’Atlas coronant els seus cims més emblemàtics.

La primera fita és pujar a Imlil, el poble del que parteixen els excursionistes i escaladors que volen assolir el cim de Toubkal que amb els seus 4167 m és el punt culminant del massís de l’Atlas. Sortim d’Asni, a 20 km i 750 m més avall. Aviat ens adonem que el país és un pèl  diferent del nostre

Abans de mitja pujada comença a ploure.

Ens refugiem en un cobert per continuar quan amaina

Passem el darrer poble abans d’Imlil

però a l’alçada de la cota 1900 la pluja ens fa desisitir. No deu faltar massa per la fita proposada però veiem que baixar d’allà dalt plovent serà tota una temeritat, més val deixar-ho córrer... La baixada resulta insuportable i tremolant arribem a baix com pollets.

L’endemà comprovem com la pluja que ens va caure va ser neu més amunt i, sortint de Marrakech, l’Atlas està molt més blanc que el dia anterior.

Avui pujarem a les pistes d’esquí d’Oukaimeden, 28 km de pujada a més del 5% per guanyar 1500 m de desnivell amb puntes a l’entorn de l’11% i arribant als 2600m d’altitud. Poc té que envejar a les grans ascensions alpines...

Malgrat la por a la neu, per la part baixa ja copsem l’arribada de la primavera

La pujada és interminable, la neu rodeja la carretera però l’asfalt en queda lliure.

Hi ha diversos poblets per damunt dels 2000m

Al cim hi ha un estany i un camp de neu

El berber s’ha sorprès de veure’ns arribar pedalant però aviat es refà i ens intenta vendre collarets, minerals i fins una daga. No té sort i es vol retratar amb nosaltres

De baixada encara queda esma i agafem un trencall cap al Tizi-n-Taslitane, un coll de 1885 m sense massa singularitats.

De baixada busquem per menjar i reposem mentre ho preparen

L’endemà tirem més avall i pugem al Tizi-n-Test per la cara nord (2092 m) per una carretera molt estreta i revirada

El cim de la cara nord és distint i distant de l'oficial de la cara sud

La pujada pel sud sembla molt visual i deu fer pànic veure-la des de baix i haver-la de pujar a pedal

El Tizi-n-Taghatine (1886 m) dista 40 llargs km de Taliouine, punt del que volem sortir. En fem la meitat per la tarda i així contemplar la diferent lluminositat de la caiguda del sol damunt les muntanyes

L’endemà al matí fem la part restant, entre ases...

i encara ens allarguem 10 km més enllà fins el Tizi-n-Zbein (1830 m) contemplant la immensitat del semidesert

 El berber que hi ha al capdamunt del cim no entén que puguem fer mitja volta després de l’esforç d’arribar fins allà...

Ell no sap que el Tizi-n-Zbein és, ni més ni menys, el coll diferent número 1700 de la meva particular colecció...

La Cara sud del Tizi-n-Tinififft (1680 m) des d’Agdz resulta més empipadora pel vent del nord que no pas pel pendent de la carretera.

A mitja pujada es contempla l’inici de la coneguda vall del Draa

La natura és contundent

Des del cim es veu nítida la banda nord

La baixada resulta molt més suportable

El vent resulta encara més molest al pujar al Tizi-n-Tichka (2260 m), probablement el coll més emblemàtic de l’Atlas, el que separa la plana de Marrakech de Ouarzazate. Són 24 km de pujada des d’Agouim passant alguns pobles en la primera meitat

Més amunt el vent gairebé és a punt de tombar-nos però al final coronem

Una mica de descans entre palmeres

Amb l'omnipresent símbol berber

No tenim la mateixa sort a les Gorges del Dadès i davant el vendaval ni tan sols gosem baixar les bicis del cotxe. Fem turisme tradicional i ens estalviem pujar les populars paelles

Mentre travessem entre cingleres

Hi ha llocs realment espectaculars

Ens n’anem cap a les Gorges del Todra on l’aire és més suportable. Tot comença a partir del palmerar de Tinerhir

El pas entre cingleres resulta encara més espectacular que al Dadès

La gorja es va obrint poc a poc i pendents irregulars fins arribar a Tantetoucht (1760 m), 22 km més amunt.

Si pareu a Tinerhir o Tinghir, visiteu al Roger Mimó que regenta l’hotel Tombuctú i ha escrit alguns llibres sobre l’Atlas i els berbers. És un verdader expert en aquestes muntanyes i les seves rutes.

L‘endemà tirarem més amunt per la mateixa carretera, des de Toumililine o Timoula (1980 m) fins coronar el Tizi-n-Tinherouzine (2700 m), probablement el coll asfaltat més alt del Marroc.

Els 10,5 km finals promitgen el 7% i arriben al 14%, una gran, desèrtica i solitària pujada.

Per dalt no passa ningú però també hi ha un aïllat berber

Deixem l’Alt Atlas i cap al nord apareix el contrafort de l’Atlas Mitjà amb un primer pas de categoria, el Col du Zad de 2178 m.

El paisatge és diferent del que hem vist fins ara, amb alzines i els primers cedres

Per la banda nord el coll està protegit per un espectacular altiplà al voltant del 2000 m d’altitud.

A la mateixa serralada pugem també al Tanout-ou-Fillali (2070 m), una pujada com l’anterior, suau i amable que clou el nostre periple per l’Atlas i el Marroc.

En tota aquesta volta les carreteres han estat de dos tipus. Les vermelles o nacionals i algunes grogues tenen dos carrils que permeten just el pas de dos cotxes. Altres grogues i les blanques que abunden en muntanya són estretes i no permeten el pas simultani de dos automòbils. Ambdues modalitats tenen vorals de terra als que cal apartar-se quan es creuen dos cotxes si un és mínimament prudent. Sovint hi ha un graó entre el paviment i el voral i aquest no sempre està en bon estat, una bici amb rodes gruixudes resulta molt més apropiada que unes rodes fines de 23’.

El trànsit no és massa abundant i el respecte als ciclistes no és gaire diferent al que estem acostumats a la nostra terra.

Ara mateix enfilo aquesta ruta
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a pedalar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Pels Andes a Colombia

Obviant els savis consells de les guies turístiques (“no alquile un coche en Colombia” deia la guia que vam comprar) i d'alguns coneguts que tenen relació amb el país, ens hem embarcat a conèixer de prop i a pedal els Andes i les grans pujades que desafien les qualitats dels cicloturistes colombians i d'alguns, molt pocs, cicloturistes europeus.

La seguretat, el gran problema a vèncer. Seguretat davant la possibilitat de l'atac personal i davant les dificultats del trànsit. Un cop vist, queda evident que el segon problema ha estat superior al primer. Malgrat és recurrent el tema de la seguretat personal no hem patit cap mena de sobresalt tot i que lògicament adoptem les mesures de prudència habituals quan hom ho porta tot a sobre. Més complicat ha estat el tema del trànsit.

Colombia és un país productor i exportador de matèries primeres i tot viatja per carretera. Pràcticament no hi ha autopistes i el relleu és extremadament muntanyós. En aquest país els Andes estan dividits en tres grans serralades, Cordillera Oriental, Cordillera Central i Cordillera Occidental, de sud a nord, i la vida del país es concentra entre elles a més de la costa caribenya. A ponent i a llevant dels Andes només hi ha la selva. Així, per les carreteres dominen els camions, grans camions de 5 o 6 eixos, les anomenades tracto-burras que pateixen per traçar les sinuoses corbes i en aquest medi les bicis hi conviuen amb dificultat. En més d'una ocasió hem hagut de posar peu a terra i podríem classificar el trànsit per Colombia en bici de la màxima dificultat, comparable a Polònia, Sèrbia o Montenegro, els països que fins ara havíem trobat més complicats.

Just arribats a Bogotá un dissabte a la nit, l'endemà al matí ja comencem l'aventura ciclista.

Bogotá està a 2650 m d'altitud i tenim 7 hores de diferència horària. Les quatre pujadetes dels seus voltants ens han de servir per adaptar-nos tan aviat com sigui a la nova altitud i al canvi horari abans d'emprendre empreses majors.

Los Patios és la pujada favorita dels ciclistes bogotanos i els diumenges al matí s'hi concentren a dotzenes. Fa poques hores que hem aterrat i malgrat la son, cap a Los Patios a sumar-nos a la festa! Les informacions eren correctes i, certament, està ple de ciclistes que pugen aquests 7 km per guanyar poc més de 400 m de desnivell. La pujada és molt regular per damunt el 6% i permet aixecar-se ràpidament damunt Bogotà i contemplar-la des de les altures.

Hi han ciclistes de tota condició, la major part amb btt i fent ziga-zagues però també gent amb experiència que puja a bon ritme i resulten impossibles de seguir. A mig camí, un venedor ambulant a plantificat el seu lloc de venda de mallots i accessoris ciclistes...

Al cim una benzinera on ens acaben d'endurir les nostres rodes que només havíem pogut inflar manualment abans de sortir.

Allà mateix hi ha el peatge de la carretera que va cap a La Calera.

Continuem en cotxe fins al trencall a la Laguna del Cacique Guatavita.

Ara seran 7 km de dura pujada primer asfaltada i després "destapada", expressió colombiana de les pistes de terra.

Plou una mica i queda un bon fangueig, les bicis queden guapes... Durant l'ascensió s'alternen dures rampes fins al 15% amb petits descansos i una baixadeta que desmereix la mitja, finalment del 6%. Coronem al voltant dels 3000 m.

Allà s'acaba la ruta i entrem a la visita guiada a la llacuna Guatavita. Explicació de la cultura muisca, de la història i llegenda de El Dorado que es situa a la pròpia llacuna i del desgavell dels espanyols que van intentar dessecar-la per extreure'n l'or del seu fons. Ha estat una autèntica excursió cicloturista amb lliçó d'història inclosa, ...sempre interessant la història quan s'explica de l'altra banda!

La visita s'ha allargat i no queda temps per pujar la recomanada Cuchilla de Guasca que ens ve de pas, un altre cop serà. 

Al igual que a Los Patios, la pujada al Santuari de Guadalupe arranca dels mateixos carrers de Bogotá. És prou entretinguda entre vegetació per una banda i la contemplació de la gran urbs que va quedant avall per l'altra. Les vistes són més espectaculars que a Los Patios.

Als 8 km agafem un trencall a la dreta

que amb un parell més de fites ens duu al Santuari per una molt costeruda i estreta ruta plena de revolts que arriba a marcar el 22%.

 Una gran pujada que es remata amb una esplèndida vista de Bogotá des del balcó del propi Santuari, ja per damunt la cota 3200 m.

Desfem amb precaució aquests 2 darrers km i continuem a la dreta cap a coronar el Páramo del Verjón,

uns 9 km més amb importants descansos i algunes rampes notables que finalment ens porten per damunt dels 3300m.

El Páramo de Letras

Despertador a les 5, ens llevem i mentre ens vestim comença una important turmenta. Mengem i fem temps i cap a les 6h 20' para de ploure. Arrenquem. Després d'una baixadeta sortint del poble a 1 km de l'hotel es passa el pont sobre el riu i comença la immensa pujada. Estem a la cota 460 m.

Els primers 5 o 6 km són durets i després ja ve algun replà. Canyes de bambú (anomenats guadua), bananers i plantes de cafè...

Al km 24 arribem a Fresno i entrem en un establiment a proveir-nos. Ens ofereixen sopa i guisats locals, cuina criolla, diuen. Malament. Ens en sortim amb uns huevos revueltos.

Al km 40 arribem a Pádua, darrer poble que hi ha a la ruta. Entrant per una rampa recta i empinada descarrega de sobte un important diluvi. Cadascú es resguarda on pot. Al cap d'una estona ens reagrupem i esperem que pari però costa. Al final entrem en un bar i demanem alguna cosa però la concurrència té mala pinta i quan l'aigua afluixa una mica desapareixem. Hem estat més d'una hora parats.

Continuem pujant, portem ja més de 50 km de pujada, les cames ho noten i comencem a dubtar del final feliç...

Al km 57 el nostre acompanyant en cotxe està parat en un precari "estadero" de carretera. Parem, mengem una mica, comentem com ha anat variant el paisatge, dels bananers i camps de cafè del començament hem anat als arbres silvestres i pastures d'alta muntanya, estem per la cota 2600 m. N'hem fet més de la meitat però queda la part més dura que s'inicia a partir del km 60. El dia s'ha obert una mica i es contempla tota la magnificència de la vall que anem deixant enrere, es poden fer bones fotos aquí... Continuem pedalant i l'acompanyant passarà l'estona enfocant la càmera per aquells verals...

Poc més amunt hi ha un altre "estadero" amb el cartell "Alto de Brisas" i és obligat parar i fer una foto. Quan anava a disparar para un cotxe i ens avisa que el nostre company s'ha quedat poc més avall amb el cotxe tancat amb les claus dins mentre feia una foto... Hòstia! el mòbil resulta que també el té a dins! Ens movem endavant amb la bici (això d'anar avall i enrere fa pànic en un coll d'aquesta índole) i preguntant a tort i a dret localitzem un "pràctic" que ens assegura que pot obrir el cotxe, només necessita una radiografia i algú que el porti al lloc dels fets. Mica en mica i amb diners, ho solucionem. Localitzem un cotxe que el porti, mirem de lligar-ho tot i nosaltres prosseguirem amunt pedalant i ja ens trucaran quan estigui solucionat.

Només tornar a arrencar comença un llarg tram d'obres, més de 5 km sense asfalt i amb pas alternatiu. El tram total que ve té 14 km seguits al 7% que ens han de portar a la cota 3.500 m. L'altitud, la llarguíssima escalada, la pluja, les incidències... tot plegat acaba fent mal tot i estar pendents d'una trucada que digui que el cotxe tira endavant... Una baixadeta a 6 km del cim,

el cel que s'obre una mica i ens deixa veure el coll i el darrer tram de pujada vist des de lluny

en mig d'un paisatge esplèndid d'alta muntanya amb els prats enganxats a les boires que miren d'aixecar-se i el miraculós so del telèfon que ens anuncia que el cotxe tira amunt ens acaba de subministrar l'alè suficient per coronar el Puerto de Letras a la cota 3677 m, després de 81 km de pujada, un més des de l'hotel, en total 7 h 6' dalt la bici i bastant més de durada de l'aventura.

Hem fet cim abans que el cotxe i abans el fred no ens envaeixi aprofitem per prendre una agua panela calenta i un tros de formatge de cabra, els únics aliments que ens ofereixen a l'humil estadero del cim.

Total una magna pujada, diuen que la de major dificultat del món pujada en una cursa ciclista professional, coeficient 623 segons el mètode APM, per damunt del Mont Washington als EUA i el Monte Zoncolan per Ovaro http://plataformarecorridosciclistas.org/2010/04/19/los-puertos-mas-duros-en-carrera/.

Serà cert o no... però jo no havia estat mai 7 hores per pujar un coll! Les seves magnituds són colossals: 3.187 m de desnivell entre cotes i 3.800 m de desnivell acumulat, més de 12 km pedalant per damunt la cota dels 3000 m i a sobre llargs trams de terra i aigua. Només faltava que s'acabessin d'obrir els núvols i poder contemplar mínimament la silueta del Nevado del Ruiz, de trista memòria i que deuria rondar per allà prop, però no va ser possible. 

Recordo que a l'Himàlaia al Kardung La, que passa per ser el coll de carretera més alt del món amb una altitud oficial de 5603 m, la pujada des de Leh té uns 40 km i no arriba als 2500 m de desnivell. O sigui que Letras té uns números molt superiors. El Veleta des de Granada són 50 km i 2800 m de desnivell...

Lomo del Escobero

La pujada al Lomo del Escobero comença al sud de Medellín, a Envigado. I comença fort, amb dures rampes i un trànsit excessiu i angoixant. Les sensacions pujant rampes per damunt del 12 i 15% havent de mantenir obligatòriament la línia recta si no vols ser envestit no són pas agradables. Per sort només va ser així al començament i mica en mica el trànsit va anar disminuint. Però els primers 5 km són terribles, constantment per damunt del 10% i arribant a marcar el topall del 20%.

Després, a mitja pujada, es suavitza molt, gairebé planeja, i els darrers 3 km tornen a enfilar-se de valent.

En total, quasi 10 km a quasi el 10%, que si traiem els 2 km centrals representa una autèntica burrada. A dalt, poca cosa, un estadero en el que quan hi vam pujar no donaven de menjar.

El decorat de l'Escobero és interessant pel vessant oest de la Cordillera Central, amb vegetació abundant, per una carretera que serveix d'accés a urbanitzacions pròsperes del voltant de Medellín, però no permet contemplar grans vistes de la ciutat ni tampoc de la gran serralada adjacent.

La China

Gràcies a la col·laboració d'en Gustavo Duncan (el promotor de la plana web Altimetrías de Colombia junt amb l'Asier Bilbao, http://altimetriascolombia.blogspot.com.es/ ) i família ha estat possible pujar a La China, una enorme pujada que surt de la banda nord de Medellín, de Bello, cap al vessant est de la Cordillera Occidental. Sense el Gustavo no sé pas si ho haguéssim trobat i si hagués estat prou prudent endinsar-se per aquells ravals... Però tot va anar perfecte amb dos cotxes seguidors, el seu i el nostre.

El verdader problema van ser les dures rampes de La China. Primer un parell de km gairebé plans d'aproximació des del centre de Bello i a continuació 10 km al voltant del 10%, prou regulars, muntanya amunt per una carretera no massa ampla i amb poc trànsit, molt adequada per al cicloturisme. Paisatge esplèndid de prats i petites explotacions agropecuàries, molt bé.

La China no té rampes tan extremadament dures com l’Escobero però tampoc té l'important descans central, és molt més continuada i et va esprement més lentament però acabes igualment exhaust. El sol que feia va ajudar a suar amb intensitat des del primer moment de la pujada.

Al cap dels citats 10km intensos es corona el Puerto de Cuartas, hi ha una petit descens i finalment un darrer km cara amunt que completa la duríssima China, l'anomenat Mortirolo colombià.

Després un dinar en un estadero del cim amb menú antioqueño (Medellín, la ciudad de la eterna primavera, és la capital d'Antioquia), acompanyats per en Gustavo i família que van actuar de perfectes amfitrions, i que vam rematar amb una obligatòria i sorprenent xocolata desfeta barrejada amb formatge fresc. Plegats vam completar una gran jornada d'agermanament amb el cicloturisme colombià. Gràcies per tot, Gustavo!

Jericó

Pont damunt el Cauca a Santa Fe de Antioquia

Se’m va fer dura la pujada a Jericó. La pujada al Alto del Salvador i Jericó arranca de la vora del riu Cauca i té una llargada de 22 km per remuntar 1450 m fins els 2049 m d'altitud que té el coll. Quan es corona el coll una petita baixada et duu al poble de Jericó. A Colombia la temperatura depèn molt de l'altitud a que estàs i al peu estem només a 600 m cosa que fa que la temperatura sigui elevada. Arranquem amb 42º i un bon sol. A mitja pujada hi ha una baixadeta i els darrers són molt costeruts, en 3 km es pugen 300 m de desnivell...

Diria de memòria que Jericó té uns números i una composició una mica similar al Mont Caro, amb rampes a la part final del 15 i el 16%. Està clar que les grans pujades colombianes que el Gustavo i l'Asier han seleccionat per a la seva plana d'altimetries tenen totes un coeficient de duresa molt elevat. Però també aquí hem fet cim...

La Línea

Aquest port junt amb Letras i el Lomo del Escobero són les estrelles de les curses ciclistes colombianes. També com Letras travessa la Cordillera Central. És igualment una pujada prou colossal i un pèl més punxeguda pel vessant oest des de Calarcá. Corona a una altitud de 3265 m, té una llargària de 21,7 km, mitjana 7,6% i de màxima ens ha sortit un 16%.

Travessant Calarcá amb el cotxe ens ha costat déu i ajut incorporar-nos a la carretera de La Línea. Hi havia un embús descomunal. Ja ens havien advertit que pujar aquesta carretera en bici un dia no festiu podria ser mig suïcida però la realitat supera el que ens havien explicat. Els super-camions col·lapsen els dos carrils de la carretera i, amb el cotxe, avancem molt lentament, més estona parats que marxant. No tenim pebrots de posar-nos per allà al mig amb una bici. Al cap d'una bona estona veiem que un camió ha perdut la càrrega al mig de la carretera i hi ha una grua per retirar-la... entre mig també hi ha tots els camions i maquinària que estan construint l'important túnel que ha de salvar el port en el futur. Quant albirem el túnel veiem que hem de fer un pensament, en una hora en cotxe hem avançat uns 10 km. Parem i decidim fer temps a veure si s'acaba la cua. Baixem les bicis amb calma i al cap d'una mitja hora sembla que s'aclareix el panorama i comencem a pedalar. Estem just al replà que hi ha a mig coll passat el km 10. Queden els 11 km més costeruts per salvar uns 900 m de desnivell; 10 km al 8,7% i a dalt que afluixa un pèl... No serà pujar tota La Línea però haurem fet el que s'ha pogut en els límits de la prudència, que primer que res s'ha de salvar la pell!

I al cap de poc de muntar la bici la carretera s'eixampla i té dos carrils de pujada amb una mica de voral, perfecte! El pendent és sever i hi han pocs descansos però anem fent més pendents dels grans camions que no pas del desnivell.

La carretera és molt ampla i els continus revolts són molt diferents quan toquen oberts o tancats, ...també el perill dels camions que es tanquen a les corbes a dretes...

 Poc pendents del paisatge, poc abans de coronar comença una fina pluja i fem cim en mig de la foscor.

Hem pujat La Línea a mitges en bicicleta però amb les circumstàncies regnants no es podia fer més. Malgrat tot, coneixem ja els principals colls colombians i baixant contemplem amb més calma la fastuositat de la Cordillera Central de Colombia amb els prats adornats amb les característiques i esveltes "palmas de cera".

Alto de San Miguel i El Romeral

No podem abandonar Colombia sense rendir homenatge al Lucho Herrera i dormim a Fusagasugá amb la intenció de pujar el Alto de San Miguel on suposadament el Lucho va protagonitzar les seves primeres escalades demolidores. La ciutat, anomenada de les flors, té pocs atributs que en recomanin la visita. L'endemà agafem el cotxe per salvar el trànsit dels afores i un perfil irregular i pugem a les bicis tan bon punt comença el port. Són uns 14 km fins al peatge del cim, situat a 2773 m d'altitud, es salven 900 m de desnivell, poc més 6% de mitjana. El pendent resulta prou regular sense gaires descansos remarcables ni rampes impossibles, el màxim es situa a l'entorn del 13%. El decorat és molt similar al que ja hem anat contemplant pel centre de Colombia, prats, petits conreus, vivers de flors i altres plantes i petites explotacions i establiments humans més aviat pobres.

Més insuportable resulta ser el trànsit. La carretera de Fusagasugá a Sibaté, poble situat 10 km enllà del cim baixant per l'altre cantó, resulta massa estreta i revirada pel trànsit que suporta. El constant pas d'autobusos de tota mida que no frenen ni redueixen per res del món ens obliguen a posar el peu a la cuneta en diverses ocasions. Més aclapararats del compte i del que podíem suposar per una petita carretera local, coronem el Alto de San Miguel. Cal remarcar que en aquesta pujada hem vist de nou ciclistes a la carretera, els havíem oblidat des del nostre primer dia a Los Patios; cap ciclista al Escobedero, Letras o La Línia, els colombians tenin fama d'escaladors però no són ximples ...

El del cotxe paga el peatge i baixem a Sibaté on pararem a menjar una mica.

Al mateix centre de Sibaté arranca la nova dificultat de la jornada, el coll d'El Romeral, de 3332 m d'altitud. I arranca amb força, amb pendents de dos dígits pels mateixos carrers del depauperat poble. Amb fortes pendents continuen els 3 primers km mentre la carretera guanya bones vistes sobre el pantà adjacent al poble i el seu entorn, en poca estona l'ambient resulta molt més agradable.

Després ve una fase de replans, dures rampes i descansos fins començar la segona part de l'ascensió. I aquesta segona part resulta una pujada de veritat amb 3 km continuats molt durs, un d'ells al 12%, i puntes de fins al 16%. Els dos darrers afluixen una mica, s'obre un paisatge esplèndid d'alta muntanya i petits conreus de patates, passem la cota dels 3000 i, com va sent habitual, comença una fina pluja que ens fa coronar un pèl mullats. A dalt, la ratlla i la inscripció PM sembla indicar la meta final del nostre periple cicloturístic per terres colombianes.

Coronem el sisè 3000 andí per la Cordillera Oriental, molt prop de Bogotá, i no sé pas quan tornaré a superar aquesta cota, ben segur que n'hi ha per bastant temps. Curiosament, El Romeral és també el coll més meridional que he pujat mai, a només 4º de la línia de l'Equador, o sigui a quatre passes, i també curiosament no hi fa gens de calor, més aviat fresca.

Por los Andes en Colombia 2013 (Dedicado a Gustavo Duncan)

Obviando los sabios consejos de las guías turísticas ("no alquile un coche en Colombia" decía la guía que compramos) y de algunos conocidos que tienen relación con el país, nos hemos embarcado a conocer de cerca y a pedales los Andes y las grandes subidas que desafían las cualidades de los cicloturistas colombianos y de algunos, muy pocos, cicloturistas europeos. La seguridad, el gran problema a vencer. Seguridad ante la posibilidad del ataque personal y ante las dificultades del tráfico. Una vez visto, queda evidente que el segundo problema ha sido superior al primero. Aunque es recurrente el tema de la seguridad personal no hemos sufrido ningún tipo de sobresalto aunque lógicamente adoptamos las medidas de prudencia habituales cuando uno lo lleva todo encima. Más complicado ha sido el tema del tráfico.

Colombia es un país productor y exportador de materias primas y todo viaja por carretera. Prácticamente no hay autopistas y el relieve es extremadamente montañoso. En este país los Andes se dividen en tres grandes cordilleras, Cordillera Oriental, Cordillera Central y Cordillera Occidental, de sur a norte, y la vida del país se concentra entre ellas además de la costa caribeña. A poniente y a levante de los Andes sólo está la selva. Así, por las carreteras dominan los camiones, grandes camiones de 5 o 6 ejes, las llamadas tracto-burras que sufren para trazar las sinuosas curvas y en este medio las bicis conviven con dificultad. En más de una ocasión hemos tenido que poner pie en tierra y podríamos clasificar el tráfico por Colombia en bici de la máxima dificultad, comparable a Polonia, Serbia o Montenegro, los países que hasta ahora habíamos encontrado más complicados.

Recién llegados a Bogotá un sábado por la noche, a la mañana siguiente ya empezamos la aventura ciclista. Bogotá está a 2.650 m de altitud y tenemos 7 horas de diferencia horaria. Las cuatro subidas de sus alrededores nos han de servir para adaptarnos tan pronto como sea a la nueva altitud y al cambio horario antes de emprender empresas mayores.

Los Patios es la subida favorita de los ciclistas bogotanos y los domingos por la mañana allí se concentran por docenas. Hace pocas horas que hemos aterrizado y, a pesar del sueño, ¡hacia Los Patios a sumarse a la fiesta! Las informaciones eran correctas y, ciertamente, está lleno de ciclistas que suben estos 7 km para ganar poco más de 400 m de desnivel. La subida es muy regular por encima el 6% y permite levantarse rápidamente encima Bogotá y contemplarla desde las alturas.

Hay ciclistas de toda condición, la mayor parte en btt y en zigzag pero también gente con experiencia que sube a buen ritmo y resultan imposibles de seguir. A medio camino, un vendedor ambulante ha plantificado su puesto de venta de maillots y accesorios ciclistas...

En la cima, una gasolinera en la que acabamos de endurecer nuestras ruedas que sólo habíamos podido inchar manualmente antes de salir.

Allí mismo está el peaje de la carretera que va hacia La Calera.

Continuamos en coche hasta el cruce a la Laguna del Cacique Guatavita.

Ahora seran 7 km de dura subida primero asfaltada y después "destapada", expresión colombiana de las pistas de tierra.

Llueve un poco y queda un buen barrizal, las bicis quedan guapas... Durante la ascensión se alternan duras rampas de hasta el 15% con pequeños descansos y una bajadita que desmerece la media, finalmente del 6%. Coronamos alrededor de los 3000 m.

Allí termina la ruta y entramos en la visita guiada a la laguna Guatavita. Explicación de la cultura muisca, de la historia y leyenda de El Dorado que se sitúa en la propia laguna y del desastre de los españoles que intentaron desecar la laguna para extraer el oro de su fondo. Ha sido una auténtica excursión cicloturista con lección de historia incluida, ... ¡siempre interesante la historia cuando se explica desde el otro lado!

La visita se ha alargado y no queda tiempo para subir la recomendada Cuchilla de Guasca que nos viene de paso, otra vez será.

Al igual que en Los Patios, la subida al Santuario de Guadalupe arranca de las mismas calles de Bogotá. Es bastante entretenida entre vegetación por un lado y la contemplación de la gran urbe que va quedando abajo por la otra. Las vistas son más espectaculares que en Los Patios.

A los 8 km cogemos un desvío a la derecha

que con un par de hitos más nos lleva al Santuario por una ruta muy empinada y estrecha, llena de revueltas, que llega a marcar el 22%.

Una gran subida que se remata con una espléndida vista de Bogotá desde el balcón del propio Santuario, ya por encima de la cota 3200 m.

Deshacemos estos 2 últimos km con precaución y continuamos a la derecha hacia coronar el Páramo del Verjón,

unos 9 km más con importantes descansos y algunas rampas notables que finalmente nos llevan por encima de los 3300m.

El Páramo de Letras

Despertador a las 5, nos levantamos y mientras nos vestimos comienza una importante tormenta. Comemos y pasamos el tiempo y hacia las 6h 20' para de llover. Arrancamos. Tras una bajadita saliendo del pueblo, a 1 km del hotel se pasa el puente sobre el río y comienza la inmensa subida. Estamos en la cota 460 m.

Los primeros 5 o 6 km son durillos y después ya llega un rellano. Cañas de bambú (llamadas guadua), bananeros yi plantas de café...

En el km 24 llegamos a Fresno y entramos en un establecimiento a proveernos. Nos ofrecen sopa i guisos locales, cocina criolla, dicen. No vamos bien, ahora no toca. Salimos del apuro con unos huevos revueltos.

En el km 40 llegamos a Pádua, último pueblo que hay en la ruta. Entrando por una rampa recta y empinada descarga de repente un importante diluvio. Cada uno se resguarda donde puede. Al cabo de un rato nos reagrupamos y esperamos que pare pero cuesta lo suyo. Al final entramos en un bar y pedimos algo pero la concurrencia tiene mala pinta y cuando el agua afloja un poco desaparecemos. Hemos estado más de una hora parados.

Continuamos subiendo, llevamos ya más de 50 km de subida, las piernas lo notan y empezamos a dudar del final feliz...

En el km 57 nuestro acompañante en coche está parado en un precario "estadero" de carretera. Paramos, comemos algo, comentamos cómo ha ido variando el paisaje, de los bananeros y campos de café del comienzo hemos ido a los árboles silvestres y pastos de alta montaña, estamos por la cota 2.600 m. Hemos hecho más de la mitad pero queda la parte más dura que se inicia a partir del km 60.

El día se ha abierto un poco y se contempla toda la magnificencia del valle que vamos dejando atrás, se pueden hacer buenas fotos aquí ... Continuamos pedaleando y el acompañante pasará el rato enfocando la cámara por aquellos andurriales ... Poco más arriba hay otro estadero con el cartel "Alto de Brisas" y es obligado parar y hacer una foto. Cuando iba a disparar, para un coche y nos avisa de que nuestro compañero ha quedado poco más abajo con el coche cerrado con las llaves dentro mientras hacía una foto ... ¡Hóstia! ¡el móvil resulta que también lo tiene dentro! Nos movemos adelante con la bici (eso de ir abajo y atrás da pánico en un puerto de esta índole) y preguntando a diestro y siniestro localizamos un "práctico" que nos asegura que puede abrir el coche, sólo necesita una radiografía y alguien que lo lleve al lugar de los hechos.

Poco a poco y con dinero, lo solucionamos. Localizamos un coche que lo lleve, tratamos de atarlo todo y nosotros proseguiremos arriba pedaleando y ya nos llamarán cuando esté solucionado.

Sólo volver a arrancar comienza un largo tramo de obras, más de 5 km sin asfalto y con paso alternativo. El tramo total que sigue tiene 14 km a la media del 7% y nos deben llevar a la cota 3.500 m. La altitud, la larguísima escalada, la lluvia, las incidencias ... todo acaba haciendo daño a pesar de seguir pendientes de una llamada que diga que el coche sale adelante ... Una bajadita a 6 km de la cima,

el cielo que se abre un poco y nos deja contemplar la parte final del puerto a lo lejos

en medio de un paisaje espléndido de alta montaña con los prados pegados a las nieblas que tratan de levantarse y el milagroso sonido del teléfono que nos anuncia que el coche tira para arriba nos acaban de suministrar el aliento suficiente para coronar el Puerto de Letras en la cota 3677 m, después de 81 km de subida, uno más desde el hotel, en total 7 h 6' encima la bici y bastante más de duración de la aventura.

Hemos hecho cumbre antes que el coche, y antes que el frío no nos invada aprovechamos para tomar una agua panela caliente y un trozo de queso de cabra, los únicos alimentos que nos ofrecen en el humilde estadero de la cima. Total una magna subida, dicen que la de mayor dificultad del mundo subida en una carrera ciclista profesional, coeficiente 623 según el método APM, por encima del Mont Washington en EE.UU. y el Monte Zoncolan por Ovaro http://plataformarecorridosciclistas.org/2010/04/19/los-puertos-mas-duros-en-carrera/

Será cierto o no ... pero ¡yo no había estado nunca 7 horas para subir un puerto! Sus magnitudes son colosales: 3.187 m de desnivel entre cotas y 3.800 m de desnivel acumulado, más de 12 km pedaleando por encima de la cota de los 3000 m y encima con largos tramos de tierra y agua. Sólo faltaba que acabaran de abrir las nubes y poder contemplar mínimamente la silueta del Nevado del Ruiz, de triste memoria y que debería rondar por allí cerca, pero no fue posible. De hecho, estuvimos diversos días rondando el Parque Nacional de Los Nevados que alberga diversas cumbres de más de 5000 m y en ningún momento podimos contemplar ninguna.

Recuerdo que en el Himalaya el Kardung La, que pasa por ser el puerto de carretera más alto del mundo con una altitud oficial de 5603 m, la subida desde Leh tiene unos 40 km y no llega a los 2500 m de desnivel. O sea que Letras tiene unos números muy superiores. El Veleta desde Granada son 50 km y 2800 m de desnivel ...

Lomo del Escobero

La subida al Lomo del Escobero comienza al sur de Medellín, en Envigado. Y empieza fuerte, con duras rampas y un tráfico excesivo y agobiante. Las sensaciones subiendo rampas del 12 y 15% debiendo mantener obligatoriamente la línea recta si no deseas ser arrollado no son ciertamente agradables. Por suerte sólo fue así al principio y poco a poco el tráfico fue disminuyendo. Pero los primeros 5 km son terribles, constantemente por encima del 10% y llegando a marcar el tope del 20%.

Después, a media subida suaviza mucho, casi planea, y los últimos 3 km vuelven a inclinarse severamente.

En total, casi 10 km a casi el 10%, que si sacamos los 2 km centrales representan una autentica burrada. En la cima poca cosa, un estadero en el que cuando subimos no daban de comer.

El decorado del Escobero es interesante por la vertiente oeste de la Cordillera Central, con vegetación abundante, por una carretera que sirve de acceso a urbanizaciones prósperas de los alrededores de Medellín, pero no permite contemplar grandes vistas de la ciudad ni tampoco de la gran cordillera adyacente.

La China

Gracias a la colaboración de Gustavo Duncan (el promotor de la página web Altimetrías de Colombia junto con Asier Bilbao, http://altimetriascolombia.blogspot.com.es/) y familia ha sido posible subir La China, una enorme subida que sale del lado norte de Medellín, de Bello, hacia la vertiente este de la Cordillera Occidental. Sin Gustavo no sé si lo hubiéramos encontrado y si habría sido suficientemente prudente adentrarse por aquellos arrabales... Pero todo fue perfecto con dos coches seguidores, el suyo y el nuestro.

El verdadero problema fueron las duras rampas de La China. Primero un par de km casi llanos de aproximación desde el centro de Bello ya  continuación 10 km alrededor del 10%, bastante regulares, montaña arriba por una carretera no demasiado ancha y con poco tráfico, muy adecuada para el cicloturismo. Paisaje espléndido de prados y pequeñas explotaciones agropecuarias, muy bien.

La China no tiene rampas tan extremadamente duras como el Escobero pero tampoco tiene el importante descanso central, es mucho más continuada y te exprime más lentamente pero acabas igualmente exhausto. El sol que lucía ayudó a sudar con intensidad desde el primer momento de la subida.

Después de los citados 10km intensos se corona el Puerto de Cuartas, hay un pequeño descenso y finalmente un último km para arriba que completa la durísima China, el calificado como Mortirolo colombiano.

Después una comida en un estadero de la cima con menú antioqueño (Medellín, la ciudad de la eterna primavera, es la capital de Antioquia), acompañados por Gustavo y familia que actuaron de perfectos anfitriones, y que rematamos con un obligatorio y sorprendente chocolate mezclado con queso fresco. Juntos completamos una gran jornada de hermanamiento con el cicloturismo colombiano. ¡Gracias por todo, Gustavo!

Jericó

Puente sobre el Cauca en Santa Fe de Antioquia

Se me hizo dura la subida a Jericó. La subida al Alto del Salvador y Jericó arranca de la orilla del río Cauca y tiene una longitud de 22 km para remontar 1450 m hasta los 2049 m de altitud que tiene el puerto. Cuando se corona, una pequeña bajada te lleva al pueblo de Jericó. En Colombia la temperatura depende mucho de la altitud en que te encuentras y al pie de la subida estamos sólo a 600 metros lo que hace que la temperatura sea elevada. Arrancamos con 42 º y un buen sol. A media subida hay una bajadita y los últimos km son muy empinados, en 3 km se suben 300 metros de desnivel ...

Diría de memoria que Jericó tiene unos números y una composición algo similar al Mont Caro (que subimos pocos días antes de partir hacia Colombia), con rampas en la parte final del 15 y el 16%. Está claro que las grandes subidas colombianas que Gustavo y Asier han seleccionado para su página de altimetrías tienen todas un coeficiente de dureza muy elevado. Pero también aquí hemos hecho cumbre ...

La Línea

Este puerto junto con Letras y el Lomo del Escobero son las estrellas de las carreras ciclistas colombianas. También como Letras atraviesa la Cordillera Central. Es igualmente una subida bastante colosal y un poco más puntiaguda por la vertiente oeste desde Calarcá. Corona a una altitud de 3265 m, tiene una longitud de 21,7 km, media 7,6% y de máxima nos ha salido un 16%.

Atravesando Calarcá con el coche nos ha costado dios y ayuda incorporarnos a la carretera de La Línea. Había un atasco descomunal. Ya nos habían advertido que subir esta carretera en bici un día no festivo podría ser medio suicida pero la realidad supera lo que nos habían contado. Los super-camiones colapsan los dos carriles de la carretera y, con el coche, avanzamos muy lentamente, más tiempo parados que en marchan. No tenemos arrestos para meternos por ahí en medio con una bici. Al cabo de un buen rato vemos que un camión ha perdido la carga en medio de la carretera y hay una grúa para retirarla... entre medio también están todos los camiones y maquinaria que están construyendo el importante túnel que debe salvar el puerto en el futuro. En cuanto divisamos el túnel entendemos que debemos tomar una determinación, en una hora en coche hemos avanzado unos 10 km. Paramos y decidimos esperar a ver si se acaba la cola. Bajamos las bicis con calma y al cabo de una media hora parece que se aclara el panorama y empezamos a pedalear. Estamos justo en el rellano que hay a medio puerto pasado el km 10. Quedan los 11 km más empinados para salvar unos 900 m de desnivel; 10 km al 8,7% y arriba que afloja un poco... No será subir toda La Línea pero habremos hecho lo que se ha podido dentro de los límites de la prudencia, que ante todo hay que salvar la piel!

Y al poco de montar en bici la carretera se ensancha y tiene dos carriles de subida con un poco de arcén, ¡perfecto! La pendiente es severa y hay pocos descansos pero vamos tirando, más pendientes de los grandes camiones que del desnivel.

La carretera es muy ancha y las continuas curvas son muy diferentes cuando tocan abiertas o cerradas, ...también el peligro de los camiones que se cierran en las curvas a derechas...

Poco pendientes del paisaje, poco antes de coronar empieza una fina lluvia y coronamos en medio de la oscuridad.

Hemos subido La Línea a medias en bicicleta pero con las circunstancias reinantes no se podía hacer más. A pesar de todo, conocemos ya los principales cpuertos colombianos y bajando en el coche contemplamos con más calma la fastuosidad de la Cordillera Central de Colombia con los prados adornados con las características y esbeltas "palmas de cera".

Alto de San Miguel y El Romeral

No podemos abandonar Colombia sin rendir homenaje al Lucho Herrera y dormimos en Fusagasugá, su pueblo, con la intención de subir el Alto de San Miguel donde supuestamente Lucho protagonizó sus primeras escaladas demoledoras. La ciudad, llamada de las flores, tiene pocos atributos que recomienden la visita. Al día siguiente cogemos el coche para salvar el tráfico de las afueras y un perfil irregular y subimos a las bicis en cuanto empieza el puerto. Son unos 14 km hasta el peaje de la cima que se encuentra a 2773 m de altitud, se salvan 900 metros de desnivel, poco más 6% de media. La pendiente resulta bastante regular sin muchos descansos remarcables ni rampas imposibles, el máximo se sitúa en el entorno del 13%. El decorado es muy similar al que ya hemos ido contemplando por el centro de Colombia, prados, pequeños cultivos, viveros de flores y otras plantas y pequeñas explotaciones y establecimientos humanos más bien pobres.

Más insoportable resulta ser el tráfico. La carretera de Fusagasugá a Sibaté, pueblo situado 10 km más allá de la cima bajando por el otro lado, resulta demasiado estrecha y revirada por el tráfico que soporta. Aquí no hay grandes camiones pero el constante paso de autobuses de toda medida, que no frenan ni reducen por nada del mundo, nos obligan a poner el pie en la cuneta en varias ocasiones. Más angustiados de lo previsible para una pequeña carretera local, coronamos la Alto de San Miguel. Remarcar que en esta subida hemos visto de nuevo ciclistas en la carretera, los habíamos olvidado desde nuestro primer día en Los Patios; ningún ciclista en el Escobero, Letras, La Línea, los colombianos tinen fama de escaladores pero no son tontos...

El del coche paga el peaje y bajamos a Sibaté donde pararemos a comer algo. El del coche prueba las recomendadas fresas con nata, los ciclistas nos abstenemos pues aún queda etapa por delante y no se pueden correr riesgos estomacales.

En el mismo centro de Sibaté arranca la nueva dificultad de la jornada, el Alto del El Romeral, de 3332 m de altitud. Y arranca con fuerza, con pendientes de dos dígitos por las mismas calles del depauperado pueblo. Con fuertes desniveles continúan los 3 primeros km mientras la carretera gana buenas vistas sobre el pantano adyacente al pueblo y su entorno, en poco rato el ambiente resulta mucho más agradable.

Luego viene una fase de rellanos, duras rampas y descansos hasta comenzar la segunda fase de la ascensión. Y esta segunda parte resulta una subida de verdad con 3 km continuados muy duros, uno de ellos al 12%, y puntas de hasta el 16%. Los dos últimos aflojan un poco, se abre un paisaje espléndido de alta montaña y pequeños cultivos de patatas, pasamos la cota de los 3000 y, como viene siendo habitual, comienza una fina lluvia que nos hace coronar un tanto mojados. Arriba, la raya y la inscripción PM parece indicar la meta final de nuestro periplo cicloturístico por tierras colombianas.

Coronamos el sexto 3000 andino por la Cordillera Oriental, muy cerca de Bogotá, y no sé cuándo volveré a superar esta cota, seguro que hay para días y años. Curiosamente, El Romeral es también el puerto más meridional que hemos subido nunca, a sólo 4º de la línea del Ecuador, o sea a cuatro pasos, y también curiosamente no hace nada de calor, más bien fresco.

Finalizamos con un éxito total nuestra aventura cicloturista colombiana. Prácticamente hemos conseguido todos los objetivos previstos, sólo falló uno, la subida al pie del Nevado del Ruiz con la intención de superar la cota de los 4000 m. El lío del coche nos lo impidió pero no hay de que quejarse. ¡A por otra!

Retrobant l’Izoard

Un dels objectius d’aquest ràpid viatge era retrobar-se al cap de quasi 30 anys amb la mítica de l’Izoard, un dels primers colls alpins que vaig descobrir a cop de pedal. Llavors va ser una jornada molt dura fent el Galibier, l'Izoard i altre cop el Galibier per completar uns 190 km, va ser el meu bateig a les grans marxes, eren altres temps...

Abans d'afrontar el colós del Queyràs vam fer una incursió al massís i parc nacional dels Ecrins per contemplar els alts cims que l’envolten i arriben a superar els 4000 m.

Des de L’Argentiere-la-Bessée són 24 km fins l’explanada glaciar del Pré de la Dame que culmina als 1874 m. Primer s’avança entre boscos que ja porten posats els colors de la tardor

La pujada és suau fins a Ailefroide i passat el pont comencen els 6 km fortament inclinats que ens han de dur al cim. Malauradament, el cel està totalment tapat i de veure el Pelvoux, la Meije o la Barre des Ecrins, res de res, només núvols

Per la tarda toca l’Izoard per la banda sud, ja dins del parc del Queyras. Poc més enllà del trencall amb la carretera que puja cap a l’Agnel comença a caure una fina pluja, de moment cap problema. A uns 8 km del cim es fa una mica més densa i comencem a pensar en una duríssima baixada tremolant i passant fred. Decideixo fer mitja volta i anar a buscar el cotxe, la Núria tirarà amunt i ja l’arreplegaré a dalt. No haurà estat possible repetir la pujada de quan era jove...

Arribo a dalt amb el termòmetre a 2 graus.

El coll a 2.360 m d’altitud està solitari, cau una fina aigua neu i la Núria ràpid a canviar-se i cap al cotxe.

Ha nevat durant la nit i l’endemà al matí a 8 km del cim es contempla aquest panorama

La nostra idea era passar el  coll i continuar el viatge cap a la banda italiana però la solitària carretera està glaçada i poc abans de coronar fem mitja volta i canviem de plans. Agafem bicis de muntanya i ens dirigim al Sommet du Bûcher, de 2.210 m d’altitud. 11 km de pujada per damunt del 8%, troços asfaltats, encimentats o de terra i pedra solta, hi ha de tot.

Al darrer km la pista està coberta de neu gelada i tenim més d’una patinada sense massa conseqüències. El termometre de la bici marca -3, sort que fa sol i hem portat un munt de roba cap amunt...

No hi ha dubte que som els primers del dia que trepitgem aquesta neu

Després anem a buscar un Big a prop de Savines-le-Lac, el Col de Pontis. Anuncien 4 km al 11,5% i a la pràctica són uns 5 km a poc més del 9%, un bon gavarrot que costa de pujar però al menys no fa fred.

Després d’anar seguint els cartells indicatius per als ciclistes que hi ha a cada km falta el cartell del cim, algú se’l deu haver emportat.

L’endemà ens enfrontem a la dura pujada al Mont Colombis des de Remollon, també a prop del pantà de Serre-Ponçon. Un Big de molta categoria, 12 km al 9,2% de mitjana i màximes del 16%. De bon matí el fred ens esperona a pujar amb promptitud. Comprovem que encara som capaços de pujar a ritme de quasi 800 m de desnivell per hora, mai menys!

De baixada, cal tapar-se al màxim

Salut i fins la propera!!