Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

De Bretanya a Gran Bretanya

Desafiant previsions meteorològiques força adverses posem rumb al nord durant uns 1000 km per arribar a Bretanya.

L’endemà ens passegem pel Roc Trevezel, pujant i baixant un parell de vessants sota un temps plujós.

Coronant també de passada el Col de Trédudon

Després continuem amunt mitjançant un ferri que ens portarà de Bretanya a Gran Bretanya arribant a Anglaterra. Ataquem de bon matí la cara nord del Bush Down a la península de Cornualla amb la sorpresa que part de la carretera està glaçada i cal esperar que surti el sol. Tot i això caldrà anar molt en compte a les zones ombrívoles.

És un coll de més nivell que l’anterior, més llarg i de paisatges amplis

A dalt un alberg disponible...

Al Comptat de Somerset pugem al Dunkery Beacon el punt més alt del sud-oest anglès.

Fortes i rectilínies rampes ens menen fins la tanca que impedeix l’accés rodat al cim.

El proper Exe Plain encara conserva restes de gel, té un fort pendent inicial i planeja en la part superior. Gairebé no se sap on és el punt més alt.

La Cheddar Gorge és la pujada més bonica de la zona i ens rep amb una bona pluja. En dies bons segur que està ple de turistes...

Chineway Hill és una curta i dura pujada que parteix d'Ottery St. Mary.

També ens rep amb aigua i al baixar sembla que toca canvi de temps...

Cinc Bigs en aquesta península d'orografia ondulada semblen excessius però dona una bona mostra de l'antic Ducat de Cornwall.

De tornada a la Bretanya francesa ens dirigim a Chateaulin per pujar al Ménez Kerque, punt de comunicacions i infraestructures.

La carretera raja aigua per totes bandes.

El paisatge del següent Ménez Hom és força més interessant,

bastant verge i amb bones vistes.

A la Muntanya de Locronan s’hi pot pujar partint d’un rampa de llambordes o per altres vessants.

A dalt una petita construcció.

Un temps inclement amb aigua, fred i vent ens ataca pujant i baixant el Coll de Toullaëron que no té cap particularitat especial, ni esportiva ni paisatgística.

La pujada al Mur de Bretagne des del poble del mateix nom sembla un homenatge al campió francès nascut a pocs quilòmetres d’allà. Una rampa tota recta de 3 km amb un màxim del 15% és tot el que ofereix.

El Ménez Bré també ens rep amb aigua i poca història, no arriba a 2 km de pujada a una mitjana inferior al 6%.

La pujada al Col du Mont Bel-Air és més llarga i d’amplis paisatges,

també amb una ermita al capdamunt, aquesta més moderna. Culmina als 339 m d’altitud, el Big més elevat de la regió, 7 km a menys del 4%.

L’excursió al Cap Frehel des de Sable-d’Or-les-Pins és una agradable passejada cicloturista, amb poca pujada i precioses vistes sobre la costa nord bretona i els penya-segats que emmarquen el Cap i el seu far. La ruta val la pena.

El desè i darrer Big bretó és el Mont Dol, al costat de Dol-de-Bretagne. Una dura rampa inicial d’uns 500 m que marca un màxim del 18%, el pendent més exigent de tota l’aventura. A dalt, un molí de vent, una torre i una magnífica vista sobre la immensa badia del Mont-Sant-Michel.

En resum, sembla excessiu el nombre de 10 Bigs a la Bretanya més si tenim en compte que la màxima altitud del país és de 384 m sobre el nivell del mar. Una simple comparació amb Catalunya (una mica més petit en extensió que Bretanya però molt semblant) ens diu que aquí hi han 12 Bigs però amb un relleu força més escarpat, amb una altitud màxima per damunt dels 3100 m i diverses carreteres que superen els 2000 m.  Serà perquè hi va néixer l’Hinault?

Em van fer diversos regals pel meu 60é aniversari i els agraeixo molt, però en tenia un de guardat i particular: córrer una marató amb aquesta edat. I avui ha estat el dia, a la Marató de les Vies Verdes de Girona a Sant Feliu de Guíxols pel vell traçat del carrilet.

Una cursa poc multitudinària, quasi familiar, amb poc més de 340 arribats a meta en la cursa llarga. Però entretinguda per la diversitat i amabilitat del paisatge, molt diferent de les maratons urbanes en que fins ara havia participat.

I a poc de sortir he ensopegat amb la super-maratoniana Quima Casas de Sant Feliu de Pallerols, tota una llegenda del marató femení català. Va debutar l’any 1979 en una de les primeres maratons amb dones celebrada a l’Estat i l’any següent ja va guanyar la Marató de Barcelona. Amb ella havia compartit un viatge a la Marató de Benidorm l’any 1996 i ens acompanyava també la Marina Prat, totes dues baixaven de les 3h, una altra lliga. Recordo que sopant a l’hotel la Marina va demanar algun requisit especial que no contemplava el menú establert i em vaig apuntar el tanto de convèncer el cambrer dient-li que érem allà per córrer la cursa de l’endemà i que la Marina guanyaria i la Quima faria segona. El cambrer dubtà de la veracitat però al final el vam convèncer i l’endemà la Marina no va fallar i va pujar dalt de tot del calaix, la Quima la va acompanyar una mica més avall. Portàvem un equipàs femení, el mascle va quedar l’últim del grup...  Hem recordat somerament el viatge i he vist que tenia poques ganes de xerrar, anava per feina, ens hem desitjat sort i cadascú a la seva.

També he trobat l’Àlex, de la feina, ni idea que fos per allà... M’ha dit que era per culpa meva que quan ens vam creuar a la mitja de Vilanova li vaig dir que volia anar a la ruta de carrilet i que allà estava.

I amb tot això que ha caigut la vuitena, 3h 54’ 46”. La primera que vaig fer l’any 1995 vaig marcar 3h 54’ 50”, quatre segons de diferència! Clar que llavors tenia 41 anys... Però la vaig preparar amb només 8 setmanes, corrent abans un total de 35 hores i ara he estat 24 setmanes i corregut 113h, més de 1200km. Llavors va ser asfaltada i avui amb més terra que asfalt. I a Sant Sebastià va ser força plana i avui hi havia més pujadetes de les que d’antuvi em pensava.

Total, una gran jornada després d’una setmana moguda i dubtes més que raonables. En un control rutinari dilluns el metge trobà un paràmetre que no tocava i digué que no era aconsellable que fes una marató diumenge. En tot cas que parlés abans amb un cardiòleg. El dimecres aquest repetí el diagnòstic dient que no era aconsellable però que provés si el divendres millorava el paràmetre. I com que va millorar, cap a Girona! ...però una mica amb l’ai al cor. I és que si una virtut/defecte tenim en comú tots els fondistes, ja sigui a peu o en bici, és que tots, sense excepció, som uns tossuts. En cas contrari no ens abelliria l’esport dit agonístic, què hi farem!

Ara tocaran un munt de proves i mentre tant començaré a agafar la bici que ja hi han saraus importants fixats al calendari i no convé quedar-se’n al marge...  

I així passa el temps

el meu aliat

que cada segon m'acosta al demà.

Els Alpi Apuane es confonen amb els Apenins i quan hom és per la Lígúria pot trobar informacions en els dos sentits... En tot cas, la Ligúria i la Toscana encabeixen un fenomenal arc de muntanyes que arriben al mar per Ponent i empalmen amb els Apenins Centrals cap al sudest, un territori per traçar fenomenals etapes muntanyenques. A la Toscana muntanyenca no abunden els xipresos, ni les vinyes, ni les masses de turistes.

Comencem les pedalades al nord de Génova, estem en territori del piamontès Fausto Coppi, nascut una mica més amunt. I al primer Big que pugem ja hi trobem referències

És el Passo de la Bocchetta, monument amb l’altimetria de l’etapa que curiosament ens hem traçat nosaltres amb el Passo dei Giovi i el de la Castagnola, amb una altra placa referencial.

El Bocchetta, 8 km al 8%, cap regal. Els altres dos, poca cosa.

Ja en aquesta primera jornada veiem que les carreteres són bastant precàries, cosa que serà habitual durant el periple, ...sembla que s’hagi acabat el pressupost per mantenir l’asfalt en condicions.

El Passo Penice té poca complicació i, com a excepció, bona carretera i pendent civilitzada. Molt diferent dels 3,7 km del coll fins dalt al Santuari de la Verge del Penice.

Mal pis, traçat estret i un record d’algun coll amb un apèndix similar pujat en alguna altra banda dels Apenins, probablement més al sud, per allà a Nàpols. Se’ns embolica el temps pujant i a dalt ens acompanya la boira i una mica de pluja.

Des de Borzonasca, el Passo del Bocco o del Ghiffi té una primera meitat amb guarismes normals, segueix un descans i una segona part impegnativa amb inclinacions de dos dígits i sovint del 15%, un coll difícil a la frontera entre la Ligúria i l’Emília Romagna.

Ja a la Toscana, la pujada a les pistes d’esquí ubicades dalt el Passo dei Due Santi té un gran descans central amb una carretera infernal i en obres

i una segona part molt dura, cosa que ja va sent habitual en tot el que ens anem trobant.

L’inacabable Passo del Cirone segueix el mateix patró. Però tenia la particularitat que constituïa el meu Big número 600 i això mereix una menció. I coronar-lo un 14 d’abril, que també és efemèride constatable.

El Pso. Lagastrello té uns paràmetres enganyosos. Si el pugem des de Comano el punt més alt es troba a 1,5 km abans del coll, on s’arriba en baixada. Cal mirar l’altimetria i no deixar-se enganyar pels números totals. Era el tercer Big de la jornada i se’ns va fer pesat i costarut.

La pujada al Pso. Pradarena té bones vistes i és entretinguda

A dalt el paisatge és d’alta muntanya, on encara no ha arribat la primavera. El cim ens rep amb molt mal oratge, vent, pluja i pedra

La neu encara és present al cim i el temps inclement

San Pellegrino in Alpe és la gran pujada de la Toscana. En sortir de Castelnuovo de Garfagnana hi ha uns primers km suaus que falsegen la mitjana oficial de la salita. A partir del trencall que puja directe a San Pellegrino sense fer el tomb pel passo del Radici, la pujada és duríssima. Són uns 10 km amb pendents al voltant del 10% i que fàcilment arriben al 15%. Després ve un petit descans que ajuda a recuperar però aviat es presenta un senyal amb indicació del 18% i el meu aparell marca fins al 21%.

Aquestes dures rampes es succeeixen irregularment durant els 3 darrers km.

Com a contrapartida, la contemplació dels grans cims nevats i majestuosos dels Apenins des de la recargolada carretera. Per elles encara es senten les remors de les grans batalles del Giro. Una gran pujada!

La pujada a les pistes i passo del Abetone és per carretera senyorial, una vermella amb poc trànsit cosa que és d’agrair. Alguns tornanti i pendent prou regular sempre per sota del 10%. Remarcable l’intens fred que passem, la temperatura al cim baixa fins els 2º i la neu de la nit passada cobreix els voltants de la carretera en els 5 darrers km. Dalt, una estació d’esquí.

I la bici dalt del podium.

El Pso. dei Mandrioli pel nord, des de Bagno di Romagna, és una cosa normaleta. Paisatge canviant

I unes bones vistes des del cim.

El Monte i Passo Fumaiolo, també des de Bagno di Romagna, és una altra cosa. A partir de Verghereto la carretera s’inclina amb determinació per damunt del 8% fins coronar el coll de la Maestà della Biancarda que només pel nom ja fa gràcia.

Un parell de km cara avall i uns 5 km finals fins al coll inicialment amb menys pendent que abans però amb una carretera en estat força lamentable, dolenta per pujar, fatal per baixar. Prop de dalt, al Parc Natural, hi ha les fonts del Tíber o Sorgente del fiume Tevere.

Pel vessant est, des de Pieve Santo Stefano, la pujada al Santuario della Verna és llarga, prou bonica a partir del trencall, ben pavimentada i de pendents suaus, cosa poc habitual en els apèndix dalt d’un coll i fins a alguna ermita, castell o santuari.

Primer es corona el Vallico di Spino, de 1005m,

un parell de km de baixada i s’agafa el trencall cap al santuari franciscà que per l’altra cantó veuríem a dalt d’una bona roca

Sempre dins del bosc, inicialment els pins substitueixen les fagedes habituals a tota la regió.

El Santuari és original, molt pedra i des de baix presenta una bona imatge.

Pel cantó oest, des de Bibbiena, la carretera és força més precària, plena de forats, poques ganes de baixar-la en bici.

El Passo della Calla des d’Stia és prou regular tret dels primers km. Traçat boscós i desèrtic, fred i ombrívol a primera hora del matí. Res especial. A dalt llinda amb l’Emilia Romagna.

El Pso. della Futa l’abordem des de Cavallina per pujar per la carretera local, en no massa bon estat. Quan entrem a la vermella el trànsit, encara que no molt excessiu, és prou emprenyador. El perfil és prou irregular amb rampes per damunt del 10% en la segona meitat. A dalt costa saber on és el coll. Hi ha un cementiri d’alemans

També un record al ciclista Gastone Nencini i a algun pilot de cotxes.

I després d'aquesta tacada de muntanyes tot és a punt per fer la volta...

En arribar a casa i repassar els arxius, m’adono que ja havíem pujat el passo i al santuari del Penice fa uns 5 anys, ja em semblava a mi que recordava aquell traçat... un que amb tan de coll comença a fer-se bons embolics...

Santuari de la Verge del Penice l'any 2009:

Total, ara resulta que el Big 600 de la col·lecció no és el Cirone si no el Passo Lagastrello.

Honors al Passo Lagastrello! 600 Bigs a la col·lecció!!

Potser algun dia ballarem

Per carreteres sense rampes...

2014.- Volta al perímetre de Mallorca, 312km.

Quart viatge en bici a Mallorca, tercera volta que hi fem i aquesta a tot el perímetre i en una sola jornada ha estat, sens dubte, la més exigent.

Ni la primera, l’any 1993, en una organització d’uns treballadors de la telefònica, uns 80 inscrits, bastants valencians, 4 dies de ruta. Érem novells i ens vam presentar a la sortida just baixar del barco, amb les sàrries a la bici, temps just per desmuntar-les, pujar-les al cotxe escombra i iniciar la pedalada. Prèviament havíem sortit de Vilanova en bici per les costes, punxada a l’autovia de Castelldefels i arribada a Barcelona amb massa antelació cosa que havia fet possible coronar el castell de Montjuïc (llavors encara es feia l’Escalada) ja sense claror de dia

Al barco en van dir que “atessim un cabo” i allà van quedar les bicis

Les noies que participaven a la volta

Però en aquell temps les noies ja tiraven del carro

L’entorn era agradable igual que aquest passat dissabte per la badia de Sòller

De tornada era dilluns de pasqua amb poca circulació a la capital i vam aprofitar per fer una petita excursió urbana amb dues ensaïmades damunt les sàrries. Deuríem quedar bé per les costes amb les ensaïmades...

La segona volta a Mallorca va ser a finals del 1995, quan hi havia un barco que sortia de Vilanova i et portava directament a Alcúdia. Gran sensació això de sopar a casa, agafar la bici fins la punta del moll i despertar a Mallorca... Quatre dies també amb alforges però aquesta vegada no hi havia un cotxe que ens les portés.

I ara ha estat la tercera volta, 312km d’una tacada, sortida d’Alcúdia cap a la serra de Tramuntana per passar successivament els colls de Femenia, Sa Batalla, Puig Major, d’en Bleda, can Costa d’en Claret, des Pi, Sa Gramola i d’en Esteve. 9 colls oficials i un bon grapat de gavarrots a la segona part, des de S’Arenal fins la meta. Gairebé 4000m de desnivell positiu, tota una gran passada. 1700 apuntats i 890 que han completat la tirada llarga, l'altra meitat ha fet la mitja cargolada.

El dia abans gran ambient de ciclisme i bastants pros convidats a la festa

A la sortida encara fèiem bona pinta i el temps, llevat del vent, ha estat bo.

El camí s’intuïa gairebé infinit

Particularment, la ruta ha estat contradictòria, he fet una hora menys del que tenia previst i he rodat a una mitjana de 27 quan pensava entre 25 i 26. Però he anat fatal des d’un bon començament i ja al km 50 m’han començat punxades a les cames que no tenien massa raó de ser i que s’han anat repetint fins l’arribada. A sobre, a l’avituallament del km 90 he perdut a la Núria que s’havia avançat pujant el coll de Can Costa. Hi havia molta gent i com que pujant se’n havia anat bastant he pensat que ja hauria tirat endavant. I del 90 a la parada del 139 l’ocellot que he agafat ha estat considerable, tothom em deixava enrere, no aguantava una roda ni de cara avall, he arribat a pujar a 10 per hora pels colls d’en Claret, des Pi i la rampa de Banyalbufar, em semblava impossible poder acabar la cursa, fatal!! Però al coll cremat de Sa Gramola he començat a atrapar algú, particularment uns de Palafurgell que m’havien deixat estona abans. Pateixo encara molt al coll de n’Esteve i a l’avituallament em diuen que la Núria ve per darrera. Amb el meu estat precari penso que ja es ficarà dins un grup i m’atraparà. Surto sol xino-xano i ja veurem... Mica en mica vaig aguantant alguna roda i es va formant un grup, travessem els tobogans de Calvià, el passeig Marítim de Palma amb un carril reservat a la marxa i S’Arenal. A poc a poc va girant el traçat de la cursa i el vent entra de cul, maldo per mantenir-me dins el paquet i passem a rodar a 40 per hora. A veure, qui baixa d’un autobús com aquest? Penso que la Núria ja no m’atraparà però tots plegats portem prous batalles com per poder anar sols pel món... Més endavant pagaré les conseqüències d’aquesta velocitat però a partir del km 200 ja es va descomptant de cara a meta. En algun moment de lluïment fins i tot arribo a comandar el grup però, vaja, més miratge que altra cosa. He mirat el comptavoltes centenars de vegades, segur que més de dues per km, no hi havia manera que passessin... La rampa del 16% de Portocristo em deixa les cames com un ídem... El vent fa estona que entra de costat o de morro... Finalment s’arriba a Artà, seu dels organitzadors, ofereixen música a tot drap, juerga, cervesa i menys de 40km per la meta. Arranco sol i per aquelles rectes veig lluny companys disperdigats, tots a la seva bola, passen dos grups que no puc seguir fins que en ve un tercer, m’enganxo i amb ells fins el darrer km on em despenjo per enèsima vegada i finalitzo mig marejat i en un estat prou deplorable.

En general, la Neus, la Núria, el Jordi, el Pere, l’Enrique, el Cisco, el Ton, el Toni, l’Ivan i jo mateix hem acabat cascats però contents, una gran representació vilanovina i garrafenca. Una marxa molt dura amb menys pla del que sembla i que el vent dels darrers 50 km ha ajudat a endurir de manera considerable.

L’endemà, els que ens havíem llevat hem brindat amb cava en ple esmorzar, els grans fets mereixen celebracions especials!

Una mini estirada de cames i tornada ràpida cap a casa

A veure si l'organització ens fa rribar alguna foto de la cursa doncs en van tirar un munt

I hom recorda aquestes fites especials per damunt dels 250 km, aquesta frontera imaginària i especial que marca la divisòria de les grans clàssiques, ja en són 7 a l’historial ...i costarà incrementar-lo!

1992, Paris – Roubaix, 267km.

1994, Zaragoza – Vilanova, 265km.

1995, Milano – Sanremo, 290km.

1999, Trodheim – Oslo, 542km.

2002, Tour de Flandes, 278km.

2010, Barcelona – Perpinyà – Barcelona, 611km.

2014, Volta al perímetre de Mallorca, 312km.

2014. Gran fons de les serres de la Mussara i del Montsant

Feia mesos que estava apuntat a aquesta marxa que dona valor a les serres del sud del país i em retroba amb els meus antecedents de la banda Barrufet, dos bons motius per fer-hi costat. Però la veritat és que des del punt de vista esportiu després d’haver aconseguit superar la volta a Mallorca amb menys de dos mesos de bicicleta ja em donava per satisfet i fa dies que havia decidit que aquesta cursa em feia mandra. Malgrat estar allistat a la distància de 189 km, quinze dies abans vaig decidir que només en faria la meitat... però, clar, 90 km és molt poca cosa per una moguda que significa llevar-se al menys a les 6 del matí...

Toquen el xiulet i ja pels carrers de Reus perdo la Núria de vista, sembla que aquest any és el que toca... però influeix molt la mala decisió de fer-nos anar a tots igualets i haver de distingir al personal pel cul o per la bici. Que vagi fent que ja l’atraparé tard o d’hora.

Esperant sortir

Pujo la Mussara amb molta calma, em passa primer el Manel Fernández i poc després el grupet amb el Pedrito, Àlex, Cisco Moreno i no sé si el Fran, els dic que suposo que la Núria va pel davant. Corono, tomets de l’Aixàviga, Mont-ral i paro a l’avituallament de Capafonts. No hi veig la senyora, deu anar per feina, ja caurà... El Coll de Capafonts és duret però ja ho sabíem, bona baixada cap a la Febró i pujada al Coll de les Pinedes per travessar cap a Castillejos, tot un esplèndid viatge per la Serra de la Mussara.

Coronant la Mussara

Baixant cap al Coll d’Alforja és veu tot negre i amenaçador, fa fred i es gira vent de tempesta. Per sort ens salvem de l’aigua que agafa als que giren cap a meta. Jo fa estona que he decidit que com a mínim vaig fins dalt Albarca

i contemplar les grans vistes del Montsant. Paro a Cornudella en el mateix moment que veig arrancar a la Núria, ...ves fent que m’aturo a menjar, descarregar i omplir, ja veurem fins on arribo... Però Albarca es puja fàcil i passat Ulldemolins ja em veig pujant el Coll dels Mònecs, transitar per les Crestes de la LLena, contemplar la desconeguda cara nord del Montsant i fer cap als colls de la Creueta i del Grau (consulteu la interessant Guia dels Colls de Catalunya per a major informaci&oacute que s’obren cap els secans lleidatans.

És bonic el ciclisme quan puges amb un grupet sense massa esforç, passes al relleu quan et dona la gana i et preocupes més de l’entorn que d’altra cosa. I ja és evident que he de fer tot el tomb... o gairebé. Em deixo caure per l’esplèndida baixada cap a la Bisbal de Falset on torno a fer una bona parada i després cap a la Vilella Baixa. A partir d’aquí s’acaba la broma i la cosa pica amunt. I fa estona que he decidit que per no contradir de manera exagerada al metge que em diu que no passi de 130 ppm és millor que no pugi a la Morera, un coll que pot resultar massa dur amb més de 140 km a les cames. O sigui que pujaré el Coll Roig i seguiré recte cap a Poboleda. Ho comento amb els que comparteixo l’inici de la pujada i intenten convèncer-me que no abandoni. No els faig cas, els dono roda una estona i de cop i volta els deixo i començo a tirar i avançar gent. En arribar al Coll Roig pregunto al Mosso si seguint recte arribaré a la Venta del Pubill i no ho sap, al del control li sembla que si... anem bé amb el coneixement del territori que tenen els que controlen... Em diuen que vagi a l’avituallament que hi ha allà mateix però refuso doncs vaig bé de reserves.

La pujada a la Morera del Montsant que m'estalvio

Arranco el dorsal i me’l poso a la butxaca. Penso que probablement serà la meva darrera marxa dura en que participaré i acabar abandonant no és la millor manera però més val ser prudents (Què la prudència no ens faci traïdors!, va dir en Jordi Carbonell l’any 1976 a la plaça de Sant Boi).

Recordo les 2 marxes en que he abandonat després de més de 70 participacions: la Marmotte el 1991, amb una bona tempesta dalt de la Croix de Fer (si aquell dia no em vaig matar baixant està clar que moriré d’alguna altra manera), i la Triple Corona a Miranda de Ebro el 1997, una caiguda després de baixar la Herrera que em costà una quinzena de punts a la cara.  

Baixant...

El que m'estalvio...

Total, que tiro cap a Poboleda i la Venta del Puvill altra vegada amb molt vent, pujo Alforja molt tranquil·lament i, segur ja d’anar per davant de la Núria, paro al darrer avituallament davant la incomprensió de la gent que l’atén. Els dic que espero la dona i llavors rebo aplaudiments de les congèneres... M’espero poc més de 20 minuts (a meta veurem que només hi han 6 km menys però també 250 m menys de desnivell) i fem plegats els darrers 20 km de la cursa, salvant innombrables rotondes i trencalls per travessar Reus de banda a banda. Així arribem a meta juntets i monos, cosa no gaire habitual.

Arribem amb 7h 50’, a la Núria li surt 25,0 i a mi 25,6 amb els citats 5km i 250m menys, no està gens malament per una cursa de pujar i baixar. Ella acaba l’11ª de les fèmines, tercera del seu grup d’edat, la 685 de la general i probablement resulta ser la dona de major edat. A la crono de la Mussara resulta ser la 7ª entre 132, la 4ª de les que feien la marxa llarga, no està malament... Lògicament, jo no surto per enlloc i el meu cosí de la terra, en Xavi Carnicer, acaba el 51 de la general amb 6h 04’, una altra galàxia.

A l'arribada, amb el Pedrito que ja està canviat ...com si no haguéssim fet res.

A meta veiem al Manel, el Pedrito i el Manolo, l'Olga i l'Alejandro. Curiós que al Manolo i a l’Àngel no els he vist en tota la ruta, segur que ens hem hagut de creuar en algun moment.

Recuperem forces bevent més que no pas menjant doncs els macarrons no fan bona pinta i compartim taula amb el Fran, el Manolo i el Nicolas, president del Velo, llegendari club de l’Hospitalet que durant anys va ser tota una referència en les brevets i marxes de llarga distància del país, el meu reconeixement.   

Manolo, t'he robat algunes fotos, gràcies!

I avui eleccions europees amb triomf sobiranista...

De la Savoia al Piemont

Un bon embolic a Chambery per trobar la carretera al Mont Revard... Un cop localitzada resulta una pujada molt llarga, més de 24 km per salvar uns 1.200m de desnivell, més exigent en la primera meitat que no pas en la segona on hi ha algun descans que la fa més assequible.

A dalt, un paisatge esplèndid amb el Montblanc nevat a una banda

i el llac de Le Bourget a l’altra. I darrera el llac una carena on s’aprecia l’antena del Mont du Chat, una de les pujades més dures de tot França.

Hi vam ser fa 8 anys, sort que avui no toca...

Llavors feiem unes altres pintes just a l'altra banda del llac...

De baixada, aprofitem per desviar-nos un pèl de la ruta i coronar un altre coll per a la col·lecció, el de Plainpalais.

Des de La Chariaz també fan falta 20 km cara amunt per coronar la Crête du Chatillon. Ha ha algun petit descans, passem un petit coll

i els 14 darrers estan animats per indicadors quilomètrics on figura l’altitud i el desnivell que t’espera. A la pujada l’hi donen el nom de les pistes d’esquí, la Montée du Semnoz, circula entre boscos a la part central i s’obre en magnífiques pastures a la part final

La contemplació del Montblanc també toca en aquest cim, ara una mica més prop que a la pujada anterior.

Per ser el primer dia per la zona han tocat dues pujades colossals, per habituar el magí a triscar fàcilment un parell d’hores sense parar.

L’endemà toca emparrar-se a l’estació de La Plagne, amb records de Tour. Altra vegada 20 km des del pont sobre el riu Isère. Aquest cop sense descansos apreciables, el pendent prou regular, també amb panells quilomètrics d’altitud i desnivell i 21 paelles numerades, és el que s’estila a les grans ocasions de la Grand Boucle...

A la part de dalt el paisatge és prou obert i permet contemplar cims de més de 3000m.

El nostre punt més alt arriba als 2.080m.

En passar de la Savoia francesa al Piemont italià es mostra fàcilment el contrast entre els colls francesos i els italians, les diferències entre les grans pujades del Tour i les del Giro. El que hem pujat a França fins ara han estat colls llargs però de pendents suportables, només puntualment superen el 10%. A Itàlia aquesta norma no escrita no existeix i les sorpreses de grans rampes es succeeixen a tort i a dret, el país està molt bonyegat.

Pràcticament a tocar de França, al sud i gairebé paral·l al Coll del Petit Saint Bernard hi ha el Colle San Carlo que pel vessant de llevant, des de Morgex, planteja el que es coneix com un “10 de 10”, 10 km a la mitjana ininterrompuda del 10% per remuntar 1000m de desnivell, una burrada. Una pujada agònica que només començar, just passat el pont damunt el Dora Baltea, tributari del Po, marca una punta del 14%, que es repetirà i superarà repetidament al llarg del fatigós trajecte que en cap moment baixa del 8%. Unes plaques de fusta a cops mig camuflades també indiquen altitud i percentatge i, per ser fins, amb dos decimals! Finalment es corona a la cota 1971m.

A Mont Revard vam trobar una pila de ciclistes, a La Plagne déu n’hi do, al San Carlo només un. Resulta que el personal discerneix amb un cert enteniment...

Travessem la Vall d'Aosta i la mateixa tarda encetem la pujada a Cervínia des de Chatillon però aviat es posa a ploure i ho deixm per l’endemà. Dormim a dalt i l’endemà comencem baixant en bici de bon matí per remuntar a continuació.

Una pujada irregular, amb alguns descansos importants, també molt llarga, uns 27 km des de Chatillon i a mesura que pugem el cel es va tapant i en bona mesura ens impedeix la contemplació del Cerví i totes les crestes que l’envolten a banda i banda, llàstima.

Però hi ha certa experiència i abans de baixar ja havíem fet alguna foto amb la silueta de l’immens díedre de roca.

El Col du Mont Cenis és a França però agafa el nom del poble italià Moncenisio. En Roger Coll va comentar un dia que per pujar al Moncenisio pel vessant italià, que és el bo, hi ha una via local des de la sortida de Susa, alternativa a l’estatal, molt entretinguda i tranquila. El que no deia és que des de Novalosa al poble de Moncenisio hi ha 5 o 6 km infernals que arriben al 16% i ens indueixen a una oportuna parada tècnica.

La pujada és realment bonica, entre boscos, carretera estreta i precària. Val la pena si hom té forces i poca pressa doncs és bastant més llarga que la principal atès que passat el poble hi ha 5 km cara avall. De nou a l’estatal queden encara 19 km per completar els 35 totals que hi ha fins la fita del coll, una quilometrada!

A sobre, el cel està tapat i ens cobreix la boira. A dalt, ja a França, hi ha una mitja dotzena de km de regal amb puja i baixa vorejant el fals Lac du Mont Cenis, fins coronar el coll als 2084m.

Baixem acollonits entre la foscor i quan som a baix comença a ploure, passa res...

Des de Calcinere, a ponent de Saluzzo, hi ha 17,5 km per remuntar els 1.200m de desnivell fins a Pian de Re on neix el riu Po, al peu del Monviso, de 3.841m, i tot el circ de muntanyes que l’acompanya. La ruta va seguint el Po pel marge esquerra i presenta pendents de muntanya al voltant del 8% fins arribar a Crissolo, el darrer poble habitat de la rica vall. En aquest poble hi ha una font a peu de carretera, pro freqüentada pels ciclistes segons hem vist. A partir d’aquí la carretera s’estreny, guanya en inclinació i esdevé gairebé desèrtica

fins l’animenat Pian de la Regina on el riu fa uns salts d’aigua.

Els 3 darrers km fins al Pian de Re són força més aeris, també estrets, però no excessivament costaruts, al final fins i tot planeja i passa per zones rocalloses.

Dalt el paisatge d’alta muntanya és espectacular, contemplant-se tot el cercle de muntanyes que nodreixen les Sorgenti del Po.   

De baixada ens trobem el pilot que puja de cara

De tornada cap a Occitània ens aturem a Toulon on ataquem el Mont Faron. Segons les dades que figuren a la llista del Big es tracta d’una pujada de 10 km a una mitjana del 5%, una manera com una altra de demostrar que les mitjanes poden falsejar la realitat.

De fet, des de l’inici de la pujada a l’Avda. del General Gouraud són 6 km fins al memorial militar, que està en obres.

A continuació venen uns 4 km pujant i baixant per dalt la muntanya fins arribar al Fort Faron, lleugerament la fita més alta de la ruta. La pujada en si és aspra i dura, fortament inclinada sempre al voltant del 8%, carretera gravada i estreta amb poques proteccions a la banda de la timba.

Preocupa haver de baixar-hi... però el problema es soluciona a dalt al veure senyals de direcció prohibida i la baixada és per una altra vessant, en millor estat i també amb una sola direcció. El problema és tornar a trobar el lloc de sortida un cop ets baix, a l’altra banda del poble...

Fins la propera!

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

2014.- A la recerca del sol ixent.

Suposo que normalment el primer contacte amb la civilització japonesa deu ser sempre interessant i sorprenent i, probablement, apassionant. Fer-ho pedalant pel mig de Tòquio constitueix una immersió ràpida en els hàbits de la circulació, de l'amabilitat i de la deferència o no, tot plegat en mig de les complicacions d'anar per l'esquerra, no entendre cap senyal, vigilar el transit, veure cap on has d'anar i sempre sota un sol inclement i una temperatura de 38 graus... tot i així el primer dia van caure més de 40 km per tot Tòquio, quasi tot el dia tombant per la ciutat.

Per parcs

lios de comunicacions

i carrerons

Ja a l’escala a Istanbul vam tenir un primer contacte amb el món del cicloturisme, canviant d’avió vam topar pels passadissos amb en Morgar, el precursor de les altimetries de colls amb paper quadriculat. No ens coneixíem físicament i ell ens va cridar, sou els dels colls? Una salutació i presentació ràpida i cadascú cap a la banda del món que havia escollit.

L'aventura japonesa va començar l’endemà al comprovar que les bicis no havien arribat. En principi cap problema, ens les portarien a l'hotel en 24 hores i així va ser. Però el viatge havia estat dur i havien rebut les dues per la banda del darrera. Sort vam tenir d'un jove mecànic oriental que en un no res va centrar una roda tarambana i adreçar un patilla més torta que jo. Tot en ordre.

Per Tòquio vam veure els primers temples del país

carrers amb forces lluminàries

menjar el primer sushi reglamentari

algun monument passat de moda i sense gràcia

i l'estadi on es van celebrar els jocs olímpics del 1964, els primers dels que tinc una molt lleugera memòria. Desprès he sabut qui aquí l'Abebe Bikila va ser el primer a la història que repetia medalla d'or en la marató i que Bob Hayes va guanyar els 100 amb 10"0 en pista de cendra i encara crono manual.

I després d'un esmorzar de bufet lliure a base de soja, algues, salmó i arengada fregida, peix cru i altres productes inclassificables i amb gust a salsa de soja, agafem el tren cap a la base del Fuji. La culpa, en definitiva, la va tenir ja fa anys en Jordi Escrihuela que em va preguntar en una entrevista quina era la pujada que em faria més gràcia pujar i la primera que em va passar pel cap com a cosa exòtica i impossible va ser pujar al Fuji. Doncs al cap dels anys, aquí estem davant el panorama del volcà flanquejat per camps d'arrós... Gràcies, Jordi!

Sortida de l'estació de Tòqio

Ens posem a pedalar a l’estació de Gekkoji a quarts d'onze del matí.

Sabíem que la carretera era de peatge però no que n'hi havien dues d'aquest tipus una al costat de l'altre. Ens equivoquem, ens fan recular, pensem que no ens deixen pujar i de cop s'apareix l'altre carretera amb el seu peatge, el que havia vist a les fotos. Correcte, 200 iens per cap i bici i amunt.

Hi han punts quilomètrics amb indicacions del desnivell com als grans colls d'Europa, quilòmetres entre el 4,5 i el 8%,

Total 33 km de pujada des de més avall de Fujiyoshida, 1500 m de desnivell i un 5% de pendent dominant. Però la carretera és pastosa, massa recta i ampla, monòtona, les tres o quatre paelles de tota la pujada deuen tenir més de 50m de radi, semblen carreteres d’Amèrica i amb massa busos pujant i baixant caminaires de la cota 2305m que és la nostra fita del dia.

Coronem vermells com tomacons, el sol no s'ha amagat gens i ens ha deixat sense líquid a mitja pujada. En tot el trajecte no hi ha cap poble, ni urbanització ni casa solta, només un parell de llocs amb serveis i avís de que l'aigua no és bevible. Però als serveis situats a 7 km del cim hi han unes màquines de begudes que ens salvaran. Estem eixuts i la poca aigua que portem està bullint.

Finalment coronem, contemplem el cim de la muntanya 1300m més amunt del final de la carretera (el Mont Fuji o Fujisan és la muntanya més alta del Japó amb 3776 m d'altitud) observem alguns pilots de japans passejant disciplinadament i retratant tot el que toca, mengem una mica i avall.

I són més de 30 km de baixada ininterrompuda, sense tocar frens per als que en saben...

La Núria s'apunta el 9é Big asiàtic i jo el desè i últim de la sèrie.

En arribar a l'alberg prop de l'estació de Gekkoji on dormirem ens interpel·la qui resulta ser un iraní amb molts anys al Japó i ens diu que ell acaba d'arribar en bici des de Tòquio, uns 120 km. Nosaltres ho hem fet en tren, en bici segur que encara estaríem buscant el camí... Al vespre ens tornem a trobar i s’enrotlla per sopar plegats i que coneix un lloc interessant... com que el poble està mig desert i no seria fàcil trobar tiberi i també anirà bé tenir companyia del país, quedem. Ell ha de passar a recollir un amic. Resulta ser un coreà del sud, la mar de catxes, cinturó negre de judo i que practica no sé quantes arts més. On sopem, ho fem a la barra i el cuiner fa la feina allà mateix de cara a nosaltres i quan acaba de preparar unes estupendes i abundants safates de sushi,

l’iranià també l'integra a la conversa: resulta que el japonès de jove havia corregut en velòdrom, especialista en keirin. O sigui, 4 ciclistes i un judoka. Quan l'iranià s'acaba la primera ampolleta de sake, mirem de marxar sense quedar massa malament, que la cosa s'animava un pèl massa... I a dormir tirats per terra

 El dijous travessem la zona dels Cinc Llacs per un llarg pont

i enfilem la carretera cap al Misaka Pass, primer amb molt trànsit fins abandonar la principal quan s'endinsa en un llarg túnel. A partir d'aquí ja anem sols i hi han forces ombres. A dalt, cota 1300 i poc, una petita casa de restauració i també un túnel, aquest bastant més curt i solitari que el de la general.

A l'altra cantó s'inicia una llarga, recargolada i fantàstica baixada per dins el bosc. Tombs i més retombs fins tornar a integrar-nos a la general que continua baixant, ara de manera rectilínia. La depressió de Kofu és zona de fruiters, molts camps de presseguers i unes parres molt altes i enormes d'on hi pengen grans gotims de raïm embolcallats en paper, unes imatges singulars... Com que era baixada no hi hagué ocasió de retratar-ho... A baix ja al centre ciutat arribem als 41 graus, sufocant!

I entres a qualsevol establiment i l'aire condicionat sempre a tota pastilla, contrastos japonesos...

El quart dia de bici toca etapa llarga, bastant urbana i complicada d'anar seguint sense perdre la bona ruta. Només sortir de l'hotel ja cauen gotes, al cap de poc para i quan s'hi torna a posar ja no deixarà de caure aigua fins la meta. No fa cap gràcia però ja havíem vist al temps que la cosa estava complicada, tenim un tifó al sud del país i segurament ens farà la guitza durant uns dies, sí només són les 4 gotes d'avui, rai.

La gràcia de la jornada era passar pel punt més alt de la xarxa ferroviària japonesa a la cota 1375 i prop de l'estació de Nobeyama. Objectiu assolit, queda clar que ho diu...

Després baixada cap a Saku, ciutat envoltada de camps d'arròs. Als ja abundants rius i torrents s'afegeixen gran quantitat de canals que inunden els camps i porten aigua arreu. Tot plegat una sensació alegre i avui també de frescor.

Sortint de Saku continuen les esplanades i bancals d'arrossars, monocultiu.

Al cap de poc iniciem la curta pujada al Kasatori Pass de 911m, poca cosa. Per sort, durant moltes estones hi ha carril bici ben separat de la calçada principal i t'estalvies possibles disgustos, els japonesos són molt disciplinats, amables i respectuosos però quant tenen un automòbil entre les mans es transformen en vulgars humans que arramben extremadament com a qualsevol altre país del món. I de moment totes les carreteres tenen molt trànsit, massa..., encara que no ho sembli en aquesta foto entre floretes

I aquests carrils bici tenen el gran avantatge indiscutible de separar-nos del gran tràfic però per altra banda no sempre estan en bon estat, pugen i baixen voreres, a les ciutats es confonen amb aquestes i l'asfalt sovint està esquerdat i ple d'herbes, tot plegat fa que les velocitats siguin minses tant per l'estat de la rodadura com per les bicis més reforçades i pesades que portem i pels 12 kg de càrrega suplementària de l'equipatge. Total, que fer 80 km en un dia ja està prou bé, que tenim una edat i també cal fer el turista.

El país és extremadament curiós. El neguit que porten amb les sabates i les altures dels llocs on seure i menjar és ben il·lustratiu. Si t'hostatges o entres a dinar a un ryokan, hostal típic i tradicional japonès, hauràs de menjar ajagut i en una taula de 2 pams d’alçada, t'has de descalçar i posar-te els esclops o xancles que et faciliten quan estàs en terra de tatami però recuperes el teu calçat tradicional quan vas a paviment d'obra i si vas als serveis has de posar-te uns altres esclops. I per entrar a l'habitació toca anar descalç, un joc d'ous... En algun restaurant amb els dos ambients i els dos paviments els cambrers canviaven de calçat cada vegada que traspassaven la frontera o quan entraven a la cuina, o sigui contínuament...

I a totes les habitacions et trobes un parell de kimonos per dormir i tombar per la casa. En algun hotel ens van dir que era recomanable ficar-se’l per anar a sopar. Així ho vam fer...

I trobar un ryokan en un poble petit en que tots els cartells estan en japan, ningú parla més que la seva llengua, l'establiment no s'anuncia per enlloc i la foto que té penjada a la xarxa no és la de la façana sinó la d'una porta interior, pot portar la seva estona. Ens va passar al poblet de Nishiuchi, prop d'Ueda, sort que arribàvem amb temps...

Un cop dins és com un parc temàtic amb quimonos, piscineta d'aigua termal i menjar tirat per terra... i menjar multitud d’aliments bona part dels quals no sé que són...

 Abans, un petit passeig pel poble on hi ha un petit i solitari parc ple de temples i objectes diversos.

L'endemà pinta malament i escurcem el viatge al màxim, suprimint la pujada a la cota 2000 pels parcs d'Ushibuseyama i Utsukugahara que preteníem enllaçar per dalt, un altre cop serà...

Ens perdem bones vistes segons les postals del territori, el paisatge no vist...

Kamikochi

Yari Hokada

La via directa ens obliga a passar per un túnel de 2,5 km que no teníem previst. De moment tots els túnels estan il·luminats cosa que més o menys sabíem, el problema està en els vorals sovint inexistents com en el d'avui. Tanta estona allà dins sentint l'estrall de cotxes, busos i camions es fa bastant insuportable i posa dels nervis. Veurem demà que hem de transitar per una molt estreta vall plena de foradades...

Total que hem pujat fins al túnel 1200m i desprès baixada fins Matsumoto amb pluja que ja no ha parat en tot el dia.

Visita obligada al seu secular castell amb molts turistes del país doncs és diumenge. Sort del paraigües de l'hotel...

A Matsumoto apreciem un canvi important: a bastants restaurants funcionen les forquilles, feia dies que només veiem bastons...

L'endemà no plou i pugem al Norikura Kogen on passarem la nit a la cota 1370. Per arribar-hi hem punxat 3 rodes, totes diferents, no ens havia passat mai a la vida! Després ja no tornarem a punxar més en tota la ruta japonesa, la probabilitat de les punxades és sempre imprevisible...

 Tota la ruta ha estat cara amunt fora d'un curt planet inicial. Però el més destacable han estat els llargs, estrets i perillosos túnels que hem hagut de passar, ja n'estàvem assabentats i anàvem provistos de llums però la mala estona no la treu ningú. Ara només en falta un altre de llarg d'aquí un parell de dies, demà tot a cel obert.

El pla per demà és pujar al Mont Norikura, a 2712m, probablement la carretera asfaltada per dues bandes més alta del Japó. És el segon gran objectiu del viatge... Preguntant al sr. Osamu pels km que hi han fins al cim ens diu que la carretera està tallada. És conseqüència del tifó i les fortes pluges que comporta que han provocat importants esllavissades i està impracticable. Valenta notícia! Un dels objectius del viatge que se'n va en orris! Què hi farem! i ara què? si no es pot pujar ni passar a l'altra vall caldrà buscar alternatives doncs el proper alberg és a l'altra cantó. L'Osamu diu que no hi ha més remei que tirar avall i enrere... parlem de diverses alternatives...

A mitja nit comença a ploure, quan ens llevem encara ho fa i l'Osamu ens mostra un munt de mapes del temps previst i diu que n'hi ha per hores... Tirem avall i enrere sota la pluja i agafem un bus que ens porta cap a Takayama, allà també hi plou. Sort que portàvem unes fundes lleugeres per les bicis i així ens permeten pujar-les al bus. Si no anessin tapades no pujaríem! A Takayama aparquem bicis i bertrols i a fer el turista, una ciutat que n'està plena de turistes.

En definitiva la nostra travessa dels Alps Japonesos ha quedat bastant descafeïnada no només per no haver assolit el punt més alt sinó també perquè tampoc hem aconseguit ni veure les muntanyes més altes d'aquesta serralada -algunes d'elles arriben més enllà del 3000 m- sempre tapades per núvols i boires. En contrapartida, vam ser afortunats de pujar al Mont Fuji o Fujisan, la muntanya més alta del país amb 3776m, en un dia totalment clar, pel que diuen cosa poc habitual a l'agost...

Sortim de Takayama cap al sud-est per una bonica vall lleugerament inclinada cap amunt però ben agradable. Cases de pagesos, conreus, flors, el riu que no falti i un carril bici en perfecte estat que dura ben bé 18 km. Fins i tot el llarg túnel que passem conserva el carril i em permet fer una foto sense baixar de la bici i no jugar-me el tipus. Però la foto, impressionada pels llums dels cotxes que venen de cara, no surt.

Sort de la forma dels senyals de trànsit

Després comença la llarga però suportable pujada cap al Nagamine Pass alternant túnels i preses d'embassaments, una ruta entretinguda que coronem a la cota 1365 m. A dalt està tot un pèl destartalat....

La Núria s'apunta el desè Big del continent asiàtic i així arriba al número 598 del seu compte particular.

Haurem fet més pujades japoneses que mereixerien estar al nostre llistat de Bigs asiàtics i que podrien substituir aquelles tres que vam fer a la part turca de l'illa de Xipre. Eren pujades de menor importància, aquestes són més xulles i tenen nom de coll i queda clar el continent al que pertanyen que allò del Xipre turc era bastant qüestionable...

De baixada veiem una casa que sembla pot oferir alguna cosa per menjar i així és, uns fideus japonesos o soba amb una mica de sopa de mill i a continuar baixant fins a connectar amb la carretera que recorre la vall del Kiso, antigament important via de comunicació japonesa. L'estada a Agematsu no està gens malament, torna el parc temàtic a l'hotelet japonès

 A la següent etapa seguint la mateixa vall fins Nakatsugawa l'"organització" ha suspès la pujada final al Magome Pass per les males condicions meteorològiques amb arribada ben remullats.

El paisatge que s'hi veia amb molt arrós...

A la següent etapa ja estava prevista una important neutralització per travessar la immensa conurbació metropolitana de Nagoya i Gifu. La neutralització suposa una moguda de trastos important, sort que els trens tenen lloc de parada per a cada vagó, ens toca el número 5...

als trens bala hi ha lloc suficient per a dues bicis

 Després petita pedalada fins a Hikone. Abunden els cementiris a tocar de la carretera

El castell d'Hikone

i el parc adjacent, tot mono

Darrera etapa contornejant una part del Llac Biwa, escenari de diversos triomfs d'en Martin Fiz a la marató del mateix nom a finals dels 90, just quan nosaltres ens estrenàvem en aquesta distància. Un petit homenatge.

Un pont de peatge (exempt per a les bicis) amb fortes pujada i baixada travessa el llac en un lloc estret

Passats a l'altra banda ens rep una turmenta espectacular de llamps i trons, més d'una hora parats davant la Subaru...

I el darrer obstacle orogràfic de la ruta, el petit Tanoya Pass amb rampes prou importants, plantacions de bambú

i una bona remullada

Només queda la baixada fins el centre de Kyoto. 

Entrant a la ciutat es torna a desfermar la turmenta, ens aixopluguem sota el tendal d'un restaurant. Als pocs minuts surt l'amo oferint-nos dues tasses de te! hospitalitat japonesa! deuria saber que s’acabava la nostra aventura ciclista japonesa...

Al cap d'una estona, veient que no parava, entrem al restaurant demanant per dinar... a no, això no, són més de les dues i ja no serveixen... altra cop sota el tendal i ell que ve a xerrar amb nosaltres fins que amaina. Tota una filosofia aquest xicot... L'endemà al migdia érem prop del mateix restaurant i ens hi arribem per dinar. No hi ha sort, el mateix japan ens diu que està full i no pot ser, que un altre dia... Doncs no hem pogut compensar la seva amabilitat.

Recorrem Kyoto i alguns dels seus monuments (17 patrimonis de la humanitat) en bici.

La imatge del Fuji sempre present, inclús als jardins

La ciutat extensa i plana fa que hi circulin moltes bicis, a totes les cases se'n veuen a l'entrada. En contrapartida, és la ciutat on hem vist un major nombre de botigues de bici, en un dia n'hem vist ben bé una dotzena i déu n'hi do els models de disseny que ofereixen.

En total, uns 650 km pedalant pel Japó. No són tots els previstos però déu n'hi do...

L'endemà a l'aquari d'Osaka, per primer cop a la vida, m'ofereixen un descompte per haver fet 60 anys, una mostra del respecte japonès pels seus ancians. Són 300 iens, mica més de 2 euros, per haver sobreviscut a les proves de la vida...

Castell d'Osaka

Visita a la gran nòria

i unes pràctiques d'arts marcials

En definitiva, un país en que tot s'enten

i amb bons coneixements d'història com es reflecteix als escuts de la reproducció de la Santa Maria que tenen al port d'Osaka per als turistes. Dedicada a la Espe.

Pel que hem vist, les bicis són molt utilitzades al Japó però en pla urbà. Hi han grans pàrquings de bicis als centres de les ciutats, tots ells ben delimitats (no et passis de la ratlla!) preferentment al voltant de les estacions de tren i bus. Ciclistes esportius de carretera n'hem vist però no masses, particularment en vam trobar que pujaven/baixaven del Fuji i en alguns altres colls però pocs i solitaris. Les bicis de muntanya, gairebé inexistents, ni a les botigues. I les bicis es deixen al carrer sense aparents problemes, un simple cadenat i prou. Les nostres van passar diverses nits a la fresca i ni tan sols els tréiem el compta voltes, seguint les instruccions dels hostalers de torn. L'únic problema que es mullaven si plovia i no eren a sopluig...

Alguna dada per a la memòria: Les meves alforges plenes pesàven 10.3kg i la bici amb bossa i accessoris, 17.1, total 27.4kg.

L'equipatge de la Núria, 7.6kg i la bici 12.9, total 20.5kg.

Probablement és un país ferit per la memòria d'haver perdut la guerra que pugna per conservar les seves tradicions més característiques amb obsessions per l'ordre, la disciplina, la neteja o la higiene i que veu com les generacions més joves seuen en cadires, mengen amb forquilles, juguen a beisbol i fins i tot passen algun semàfor en vermell, els hàbits dels vencedors. Potser també els tradicionals perdedors hauríem de destriar els millors hàbits dels nostres rivals i poder així assolir la plenitud volguda. Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història...

Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.

Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.

2014.- Alguns colls pel Ripollès amb btt

Sortint de Ribes de Freser amb direcció a Pardines i desviant-nos a l'esquerra cap a Ribes Altes l'asfalt s'acaba quan portem uns 6 km de marxa. A partir d'aquí comença una pista prou ampla i pedregosa que amb percentatges entre el 7 i el 10% ens duu a dalt del Coll de Meianell, als 16km de la sortida i 1928m d'altitud, havent guanyat 950m de desnivell

un lloc prou amable

la pista continua gairebé horitzontal durant uns quants quilòmetres

Arriba a la cota 2050 i baixa a buscar el Collet de la Gralla als 1952m. Aquí hi ha el trencall cap al Coll dels Tres Pics de quasi 2400m d'altitud, amb forta pendent i molta pedra solta, i que avui no toca

A partir d'aquí llarga baixada fins a Tregurà de Dalt i Vilallonga de Ter

Passat Vilallonga girem a la dreta pujant a la Roca i l'Abella. Primer asfalt, després ciment i a continuació pista més estreta que l'anterior, amb troços en molt males condicions i sempre amb forts pendents, sovint per damunt el 15% i ocasionalment superant el 20%. Per sort també hi ha algun tram de descans

i encarem el trams final de la Collada Verda de 1609m, 8km de pujada des del trencall de la general. La baixada tampoc està en massa bones condicions.

L'endemà tirem cap a Queralps i continuem la pista amunt, també ampla i amb pedra solta

A la part de dalt es capta la llarga traçada de tombs i retombs, amb pendents prou uniformes entre el 7 i el 10%.

Coronem a la cota 2070m, al cap de 19km de la sortida de Ribes, la meitat pavimentats i la resta pista, un desnivell de quasi 1200m, unes 2 hores i mitja de feina...

El Puigmal al darrera.

2014.- Bracons, Collfred i Bellmunt

Havia fet aquesta ruta en solitari fa 6 anys i ara tocava compartir-la amb els amics. Sortim de Sant Pere de Torellóde cara a la Festa

cap al Coll de Bracons, el vessant tou, el que es baixa a la Terra de Remences i que els d'aquí a baix no acostumem a pujar però rampes del 14% i km per damunt del 10%.

Comencem amb boira

Coronem tot l'equip sense novetat: Neus, Míriam, Núria, Ton, David, Jordi, Manolo, Toni i jo mateix, un autèntic equipàsss

Baixada ràpida cap a la Vall d'en Bas i comença el calvari de pujar a Collfred des de Sant Privat.

La gràfica d'en Raul Massabé (gràcies, Raul) ja demostra que estem davant d'un dels cocos pincipals del país. Guarismes espectaculars en que destaquen les rampes al 20%, un km per damunt del 13% i una carretera en estat precari i freqüents passos canadencs. Cadascú puja com pot

De cara avall tot va millor. Hem quedat al bar de Vidrà

De Vidrà a Torelló és el poc terreny confortable de l'etapa

Altre cop a baix a Sant Pere de Torelló comencem la tercera dificultat del dia. Ja hi ha qui ho deix córrer abans de començar i qui "ja en té prou" en veure la primera rampa. De fet, des de baix, la vista del santuari dalt la carena de la muntanya impressiona i acolloneix

La pujada és feixuga a base de bé amb uns 4 darrers km constants i asfixiants sota un sol aclaparador.

Arribem al parquing i fem un reagrupament per contemplar la magnitud de la tragédia anomenada 23% que ens espera en els darrers dos-cents metres. Per aquí anem passant

A dalt, tots contents...

Baixada rapidíssima, 90 km amb poc més de 2500m de desnivell i dinar a les tantes

I un bon petac d'aigua al acabar ...que arribava el President!

Madeira, una dona amb 600 Bigs

Sortim de matinada amb avís de vaga d'avions i ho saldem amb un retard global de menys de mitja hora, cap problema. Arribem amb bon clima, porto una bona galipàndria des de fa bastants dies, m'he deixat la medicació a casa i no trobem cap farmàcia oberta. Vaig estossegant pel carrer...

L'endemà enfoquem de cara a l'Eira do Serrado. Dura pendent només començar, al voltant del 10%. Poc més enllà de la cota 200 veiem oberta la farmàcia de la Madalena, ens entenem amb facilitat i allà mateix prenc una primera dosi. Continuo avançant amb més voluntat que força i alguna estossegada. El pendent no afluixa i persisteix entre grans eucaliptus que no ajuden a millorar el meu estat.

A poc més de 9 km deixem la carretera que continua cap a Corral das Feiras per un llarg túnel de 2,4 km i que es veu il·luminat. Observem més amunt una carretera per la qual baixarem l'endemà.

Tirem un altra km, es fa un evident replà, els pins (alguns trencats per alguna important inclemència meteorològica, esgarrifa pensar-ho) han substituït els eucaliptus, es veu una vall profunda i inclús el poble dit.

A partir d'aquí queden un parell de km bastant irregulars, amb descansos i un fort tram final fins coronar un coll que ens separa de l'altra vessant de la vall. Som a l'Eira do Serrado, a 1.090 m d'altitud.

Un caminet per turistes ens permet seguir una mica més fins disposar d'una bona panoràmica de Corral da Feiras i de la carretera que porta a l'altra boca del túnel que em vist pujant.

Total, no arriba a 13 km, els 10 primers molt durs, a una mitjana superior al 9%, i al final et donen una mica de peixet per arribar al coll amb aspecte presentable.

De cara avall la carretera està plena de bonys i pegats, bastant precària. Les rodes una mica amples que portem i el manillar pla ajudem a fer-la sense massa dificultat.

La pujada al Pico do Areeiro o Arieiro és descomunal, al menú del dia hi tenim 21 km  per pujar des del mar fins a 1810m, una bestiesa. S'arrenca des del mig de la ciutat de Funchal seguint durant uns metres un dels dos rius que la creuen. Aviat es gira a la dreta i comença una recta impressionant i uniforme al 12% que al final quant gira una mica passa al 13 i no para movent-se fins al 15. Hi ha algun replanet al 6 o al 8 però poca cosa. Al cap de més d'una hora de feina la cosa s'anima a la vista d'unes giragonses i el final dels poc amables paisatges d'eucaliptus.

Mica en mica canvia el decorat i poc o molt coincideix amb un pendent més amable. Però hauran estat 12 km en que haurem remuntat més de 1300 m, una barbaritat, comparable al Mortirolo (encara que més regular). Hi han molt poques altres pujades una mica populars d'aquest calibre... el problema és que arribats a aquest punt encara hem de remuntar 500m més de desnivell.

Un parell de km més enllà i som al Paso del Poiso, a la cota 1412. Hi ha una posada i hi fem una bona parada: dues barretes, dos cafès i una aigua grossa i amunt. Som al coll que ens separa de la cara nord de l'illa, tot i que els núvols no ens ho deixen veure.

Hi ha un canvi evident de paisatge

i en un moment la boira ens envolta i ens sumeix en la foscor durant uns minuts. Aviat s'esvaeix i apareix el sol. I divisem per primer cop el cim objectiu.

Continuen els pendents civilitzats i algun descans fins ben bé el km 17 de la nostra etapa (no hi ha ni una sola fita quilomètrica en tot el recorregut). Els darrers 4 km són el definitiu atac al cim i presenta una mitjana al voltant del 10%, amb rampes altra cop de fins al 15%.

Total quasi 21 km a poc menys del 9% de mitjana i amb tres sectors ben diferenciats. Una gran pujada, de les grans d’Europa. 3 hores justes des de baix a Funchal, a 7 per hora de velocitat i guanyant 600m de desnivell per hora, no 'nem massa bé!, l'excusa de la bicicleta i el refredat no és suficient...

Coronem amb un bon sol, gens de vent, cosa ben insòlita per l'àmplia exposició del lloc, i gens de fred. Ens dirigim primer al petit cim de la dreta per un petit sender empedrat i contemplem la immensitat de les muntanyes que ens envolten sobresortint per damunt la catifa de núvols.

Molt bonic però ens impedeix veure la cara nord de l'illa.

Canviem de cim i pugem a l'oficial, passant per una gran ziga-zaga artificial abans d'arribar al cartell oficial

i al vèrtex geodèsic.

Amb aquest Big la Núria suma el que fa 600 de la seva col·lecció particular, la primera dona que arriba a aquesta fita. Ho celebra jaient damunt el cartell, plas, plas, plas!

Sense pressa doncs el temps és bo, iniciem el descens. Aviat girem a la dreta agafant una nova carretera que es dirigeix cap a l'Eira do Serrado, on vam ser ahir. És una carretera que encara no surt a la majoria de mapes. Estreta i ben pavimentada, nova de trinca.

Però sorprenentment no baixa i hi ha continues rampes que ens porten a guanyar més de 100 m de cota, altra cop arribem a veure un 15%. I tot dins la boira altra cop. Finalment, comença una vertiginosa baixada que ens durà a la carretera d'ahir, prop del trencall del túnel.

A partir d'aquí ja és terreny conegut del dia anterior.

Ataquem també la Boca da Encumeada pel vessant sud, des de Ribeira Brava. Només es pot aparcar en zona blava, tot el poble ho és, sort que no resulta car.

Els primers 7 km són bastant rectilinis, amb trànsit i una mica de vent de cara.

Al agafar el trencall cap a Serra da Agua som a la cota 300, fins aquí pendent creixent però civilitzat. Només girar i ens posem al 12%. I entre el 10 i el 16% durant 6 km, una tortura per unes cames que ja portem dos dies de forts pendents continuats.

La carretera té un traçat entretingut, sempre amb vistes a la vall, la pròpia Serra da Agua i les antenes i caseta del coll que es divisen de ben lluny.

Coronem la Boca da Encumeada als 1007m. Per tant, en els darrers 6km des de la cruïlla, haurem pujat 700m. Una altra bestiesa, pas mal...

Havíem pensat fer el tomb per l'altipla de Paul da Serra però el vent del nord ha portat uns núvols tot negres i optem per tirar avall. Baixem en un no res i baix al passeig comencen a caure les primeres gotes de pluja. Hem fet just.

Tornem a sortir de Funchal, ara cap a l'est. Per Cámara de Lobos i per l'estreito del mateix nom pujarem a Cabo Girao arribant a la cota màxima de 620m. Arran de mar, entre pilots d'hotels, hi han uns pocs km de carretera plana, insòlit! El paisatge també ha canviat i, a part dels dispersos edificis de tota mena, trobem forces bancals de plataners, alguns ben carregats de fruita, que s'extenen muntanya amunt, com a les Canàries.

I més amunt hi han les vinyes d'on deu sortir el vi de Madeira que tan propaguen pels restaurants. Més que vinyes són parres, tan altes que es pot caminar per sota i els raïms es deuen collir per damunt del cap, donen al sol de migdia d'acord amb l'exposició de la muntanya i presenten forts pendents, tant que el camins perpendiculars que les separen estan fets de graons, tot són escales. I les fulles estan rogenques, ocres, colors de tardor, de lluny semblen muntanyes rovellades...

Sortim de la petita platja de Cámara de Lobos

amb algun problema per omplir el bidó

Són uns 10km de pujada amb algun petit descans i un de gran d'un km amb forta baixada i pèrdua de cota.

A dalt, un gran i modern balcó damunt l'oceà que es presenta amb tota la seva magnificència i vistes també interessants de la costa i dels bancals de vinyes, plataners i altres plantacions més immediates.

Els 600 m d'altitud del cap amb caiguda vertical damunt l'Atlàntic el situen com el més alt d'Europa, segons la guia que disposem. Clar que això també es diu d'un Cima gallec que vam pujar, o aquell era el més alt del continent europeu i aquest el més alt d'Europa? Què visquin les subtileses... Tornant al que ens ocupa, el Cabo Girao és un Big entretingut, de dimensions moderades, sense extremituds i amb atractiu paisatgístic.

Per rematar les rutes per Madeira el darrer dia agafem el cotxe fins dalt la Boca da Encumeada amb la idea d'anar fins a Paul da Serra, el tomb que l'altre dia vam deixar córrer perquè el temps pintava malament.

Des de la Encumeada es pot baixar cap al nord a San Vicente, 10 km per baixar o pujar 1000m, poca broma. Però avui no toca i girem amunt a l'esquerra, cap a ponent, per una carretera en que aviat trobem el cartell de circulació prohibida. Hi han forces pedres, roques, terra i alguna branca al mig de la calçada però es pot anar passant. El pas als cotxes està barrat amb grosses roques que ho impedeixen. O sigui que anem ben sols una bona estona, uns 7 o 8 km.

La ruta en si continua amb una forta pujada, superior al 10% durant uns 2,7 km. En aquest tram hi han quatre túnels curts sense il·luminar i el pas és precari degut als obstacles damunt el pis.

Alguna roca basàltica s'ha despenjat de la muntanya.

Després hi ha un tram d'un o dos km gairebé plans i finalment torna la forta pendent fins coronar ja a les rectes de Paul da Sera a la cota 1580 i a 7 km de la Encumeada.

Paul de Serra és un altiplà creuat per una carretera amb llargues rectes i lleuger pendent cap a ponent. Des de dalt es pot baixar cap a Porto Moniz i també cap al sud de l'illa, més enllà de Ribeira Brava. Nosaltres ens passegem una estona per allà dalt i quan ens en cansem girem cua per on hem vingut.

Des de dalt es divisa llunyana la bola de l'Areeiro

En definitiva, Madeira, una roca immensa damunt l'Atlàntic amb les seves protuberàncies i profundes simes, constitueix un petit resum del que són les Canàries, illes més extenses i amb una varietat i riquesa de paisatges força més completa i interessant. Clima subtropical i, per tant, prou agradable durant tot l'any, origen volcànic de la roca i la resultant de plantes tropicals, flors abundants i multitud de bolets en forma d'hotels i blocs d'apartaments que permeten als metropolitans fruir d'uns dies de bona temperatura mentre els que s'han quedat a casa es pelen de fred.

Així acomiadem l'any Joan Vinyoli,

Terres daurades de la fantasia,
meravellosos, inefables cels
crepusculars, per on s'allunya el dia,
ple de misteri, vianant excels!
Així que us penso l'ànima somnia,
se sent enduta per estranys anhels,
i com un núvol ple de llum fa via
cap a vosaltres, mons de poesia,
meravellosos, inefables cels.

2006, Himàlaia, el sostre del món en bicicleta

Només sortir de l’aeroport i ja veurem que l’Índia, com tothom diu, és un país de contrastos. I encara a la foto no surt cap vaca passejant per l’autopista...

En mig d’una calor humida i insuportable fem algunes petites visites turístiques. La mesquita

La tomba del Mahatma Gandhi

Sempre hi ha algú que hi resa

Però l’endemà ja anem cap a l’estació a buscar el tren cap a Chandigar, a la regió de Punjab. A fora l’estació hi ha moviment

Per entrar a les andanes cal passar les màquines que detecten les bombes. Les bosses de les bicis no hi entravaven i les van passar per fora sense ni obrir-les, cap problema. Tot i que també ho hem vist així en altres bandes.

A dins estem bé de personal

Tot i que també hi ha detalls interessants

Pugem a l’exprés d’aire colonial: seient reservat, cambrers a dojo, ben uniformats, primer porten els diaris, després el té, aigua, el que necessitis... els anglesos van deixar petjada. A Chandigar esperem a l’andana una estona fins que descarreguen el furgó de càrrega, hi surt de tot, fins i tot baixen una moto posant un tauló de passarel·la, sembla un altre temps.

Allà ja ens esperen per portar-nos amb un tot terreny carretera amunt fins a Manali. Al passar per Mandi la caravana de vehicles es para, hi ha hagut un despreniment, més d’una hora parats, no passa res ningú no s’alarma. Al cap d’unes 6 hores i uns 250 km arribem a Manali mentre s’enfosqueix. A sopar i a dormir. L’endemà veiem la vall on som i per on fem un petit tomb amb bici per començar a fer-nos a l’altitud que tenen. Estem a quasi 2000m. Lloc turístic i animat

Se suposa que ja estem aclimatats i l’endemà comencem l’aventura. Viatgem en bici acompanyats d’un 4x4 amb dues tendes i els trastos. Per davant ens esperen 10 dies sense ni tan sols dutxar-se, uns 600km de feina per l'Himachal Pradesh i un desnivell descomunal...

Aviat comencem a pujar seguint el curs del riu Beas, temps humit i ennuvolat. Primera parada amb personal del país que s’alegren de veure’ns

La carretera no sempre està en bones condicions

Anem deixant enrere el fons de la vall amb una vegetació alpina que aviat deixarem de veure

Poc trànsit i alguna visita colorista

La ruta es recargola com a la majoria de grans colls i sempre amb els núvols arran de muntanya

Dormirem abans de coronar prop d’un petit poblat, Marhi.

Els indígenes recol·lecten a la muntanya, el núvol sempre present

Està plujós i anem en tenda. Durant la nit plou fort i gairebé hem de sortir en barca, la tenda que portem no sembla massa adequada per a grans inclemències però com que la temperatura és bona no hi fa res que tot estigui mullat.

L’endemà continuem pujant i coronem el primer coll de la ruta prevista, el Rothang La de 3975m. De moment encara no superem la nostra cota màxima que tenim en els 4300m.

Al cim trobem altres ciclistes, seran els darrers que veurem

De baixada hem de deixar pas a la caravana

Gran baixada cap al llit del riu Chandra

Fem nit a Tandi i l’endemà aviat arribem a Keylong

Continuem per un terreny més àrid

Passem un bar de carretera

Dormim a Darcha i continuem per una àmplia vall

I comencem a pujar el Baralacha La, de 4.980m d’altitud, una nova cota a l’historial. Paisatges magnífics

Gran aridesa i sensació d’immensitat

Alguna paradeta per agafar forces

Passada la cota 4000 avancem bastant penosament i les parades s’han d’anar intercalant. El mapa senyala un poblat i es tracta de dues úniques tendes

Però les aprofitem

També la resta de l’equip que ens acompanya

 Acabem de pujar amb algunes petites incidències

Passat el coll, abans de Sarchu, parem per dormir a més de 4000m. Fa un fred que pela i la perspectiva de dormir a la pobra tenda que portem fa una mica de pànic. Per sort trobem un poblat de budistes gairebé desert i negociem passar la nit al seu fornit campament.

 La vall del riu Lingti Chu és també àmplia i vasta

Trobem un magnífic indicador de carreteres

Uns quants quilòmetres més per la planura

I torna a muntar el campament

Tot l’equipament...

Irlanda

Després de la interrupció precipitada del viatge per Irlanda ara fa 8 anys, hem reprès el fil però ara fent el tomb a l’illa a l’inrevés. Llavors vam pujar el Sally Gap, el Wicklow Gap,

el Caha Pass i el Healy Pass,

tots iniciant el tomb pel sud de Dublín. Aquest cop des de Dublín tirem cap al nord.

Paguem un peatge d'1,9 euros i entrem a Irlanda del Nord. A Newry girem cap al sud-est i a Kilkeel engeguem cap a les Mourne Mountains, inicialment per una amable carretera. Només molesta el vent que s'anirà incrementant a mesura que ascendim.

Al tram final el pendent és important i arriba al 13% just quant una forta ràfega gairebé ens treu de la carretera i ens obliga a posar peu a terra.

Totalment cobert, algun plugim i la ventada que tomba amb prou feines podem contemplar el petit pantà d'Spelga Dam que queda sota el cim, fer un parell de fotos i girar cua cap avall.

Han estat 14km irregulars, inicialment suaus, després molt inclinats i finalment gairebé plans per coronar als 412m de l'Spelga Dam havent sortit de la línia de la costa.

Aquest Spelga Dam és el primer Big d'un nou país doncs Irlanda del Nord figura com a independent... això del Big va igual que el futbol, els britànics ja se sap que són molt seus...

Havia vist a Suïssa bitllets amb els quatre idiomes oficials i a Bèlgica amb els dos. Del que no m'havia percatat és que al Regene Unit tenen diferents bancs centrals emissors de moneda. Així doncs, a Irlanda del Nord tenen els seus propis diners emesos pel Banc de l'Ulster, tot un detall d'autonomia ben lluny de la nostra...

Ens ha costat una mica trobar el camí cap a l'Sperry Mountain des de Park. Finalment un amable senyor granger ens ha donat mil explicacions que amb prou feines hem entès però ho hem localitzat.

El començament ha estat suau però després s'ha empinat de mala manera, una rampa rectilínia, estreta i boteruda amb percentatges de fins el 17%.

I a dalt poca cosa, la frontera del comtat de Londonderry amb el veí i la baixada cap a la cara sud.

Deixem l'Ulster momentàniament i tornem a la Irlanda veritable a buscar l'objectiu més meridional a l'illa, el Gap of Marmore. Ens costa de trobar però qui perdura fa ventura i un petit cartell a peu d'una carretera estretíssima ens posa en la bona direcció. Descarreguem bicis mentre plovisqueïja, esperem una mica per si para i al cap de poc decidim tirar amunt. Per sort el vent bufa a favor i la pujada és rectilínia.

Entrem en territori Amazig... 

Tot just comencem ens posem al 13% i al cap de poc ja estem al 22%, vatua l'olla! Però amb l'ajut de la ventada coronem sense novetat enmig d'un territori inhòspit.

Un parell de xais perduts passen de nosaltres...

De tornada cap al sud el Grianan of Aileach està situat al istme de la península d'Inishowen. És un antic fort del segle V a.c. degudament reconstruït. Pugem com ja va sent habitual entre vent i pluja fina. També hi ha un petit tram en que el vent ens ajuda mentre per contra s'afegeix la boira i el pendent torna a arribar al 22%, deu ser que avui toca aquest guarisme... Per accedir al tram final cal passar una primera porta

I amb una altra porta ja som dins

El fort és tot mono i forma un cercle perfecte amb tres murs superposats. Per descomptat, som els únics turistes que ens hem aventurat amb aquest temps inclement...

Tornem a dormir al país del nord, a Londonderry, ells en diuen simplement Derry, antic aparador de grans enfrontaments entre catòlics i protestants avui sembla pacífic al menys amb la visió d’un estranger en un dia de pluja.

Ja tornats definitivament a Irlanda, l'endemà toca pujar al Glengesh Pass i anuncien més mal temps que cap altra dia. Malament. I així és, en poca estona passem per gairebé tots els meteors: sol, pluja, vent, neu i pedra. Hem estat de sort, ni ha tronat ni ha llampegat! La part positiva és que cap d'aquests fenòmens acostuma a durar més de dos minuts.Quan surt el sol s'aprofitar per retratar...

Així doncs, a poc a poc i havent de posar un parell de cops el peu a terra per culpa del vent (els cops van sobrepassar els 80km) i serrant les dents hem fet cim d'aquest coll inhòspit i maleït pels elements atmosfèrics.

Fem nit a Galway on senten amb orgull els seus escuts irlandesos

Els Cliffs of Moher tenen la seva part paisatgística i podem convenir en que val la pena la visita però des del punt de vista ciclista i esportiu no té cap mena d'interès. Una bona passejada per les colines del sud de The Burren, lleugeres ondulacions entre prats i cap a una altra banda.

El punt més alt dels Cliffs

El punt més alt de la zona

El paisatge que no vam poder veure

La cara sud del Connor Pas des de Dingle és una pujada d'uns 7 km molt regulars i amb pendent al voltant del 6%. La tancada boira que ens ha acompanyat en tota l'ascensió no ens ha permès veure el decorat.

De baixada s'ha obert al final i hem pogut contemplar el poble de la base

Els pubs sempre acoloreixen pobles i ciutats. Dingle

L'endemà sortim de Glencar per fer una part del Ring of Kerry, el tomb turístic per excel·lència del sud d'Irlanda. Tapat i plujós, les herbes arriben a colonitzar l'asfalt

arrenquem pujant al Ballaghasheen Pass, res especial i amb un darrer km en que s'arriba a marcar el 15%.

La vegetació és ben característica

Baixada senzilla i ben pla fins la costa, a Waterville.

Ara toca passar el Coomakesta Pass, suau i amb interès paisatgístic. Però al girar marca el límit del vent de cara i de la boira i al baixar ens permet contemplar magnífiques estampes de la costa sud irlandesa.

Amb l'eòlica més favorable arribem a Sneem i continuem pel Moll's Gap a la caça i captura del tercer Big de la jornada, el Ballaghbeama Gap. Ens hi acostem gairebé planejant i de cop i volta s'apareix una rampa prou espectacular

que continua durant un quilòmetre amb percentatges de dos dígits i un màxim del 23% fins coronar.

Quant per l'altra cantó s'esvaeix la boira, contemplem l'estreta carretera envoltada d'un paisatge espectacular.

Al cap d'uns 97km de pedal i poc més de 1100m de desnivell, tornem a ser al lloc de partida, d'això ja fa una estona...

Havien anunciat que no plouria i ho han endevinat. Però la ventada que feia avui ha estat impressionant... Mullaghanist, una muntanya pelada sense ni un arbre que protegeixi de res i ventada pels quatre cantons és, probablement, amb 649m d'altitud, la pujada asfaltada més alta d'Irlanda. Des de Ballyvourney són 7km al 7,4% que traient els 2 primers una mica més suaus donen uns 5km al voltant del 10% amb puntes màximes del 14%. Però el pitjor no ha estat el pendent sinó el vent de ponent que bufava amb considerable força, cosa que no es veu a les fotos

Una pujada molt solitària a uns repetidors, sense cap cotxe i travessant sense problema una tanca quan s'agafa el trencall a l'esquerra. A dalt

Fa dos dies es va estropellar el Gps i la localització de la ruta cap a l'Slieve Bloom Mountains no ha resultat fàcil però al final hem trobat el camí correcte. La primera meitat dels 13 km que hi han des de Monthtrath són gairebé plans i la pujada es pot resumir als 4 o 5 darrers amb pendents prou regulars entre el 5 i el 7%. O sigui una pujada modesta amb bones vistes des de dalt tant cap al vessant nord com cap al sud.

Destacable el paisatge de torberes de la zona alta i el trànsit d'un vessant a l'altre per un estret pas.

Al cim ens hem trobat un grup de ciclistes irlandesos que ens han fet una foto. Un d’ells coneixia Vilanova i ens ha assenyalat pel mallot, n'hi ha que es fixen en tot!

I poca cosa més que un tomb en bici per Dublín i cap a l'aeroport.

Els camins, ans invisibles,
com s’hi veuen ara clars!:
són lluents i tortuosos
i es perden enllà la mar
i un oratjol fi els arrissa
que els acaba de fer clars.

Són uns camins sense terme,
no se sap on van a parar,
els corrents de mar que els menen
ningú no els pot deturar.

Ventura i Gassol

La Primavera, la Corsa al Sole, la Milanissima, la Sanremo, la Classicissima,

 ...la Milano – Sanremo!

Pura velocitat damunt la bicicleta fins l’extenuació.

I aquí l’equip fent turisme abans de la contesa. El Toni, el capo de la logística, el Juanjo, el Francisco, el Jordi, el Pedrito, la Neus, el Ton, la Núria, el Xema i un mateix. Una gran representació de la Unió Ciclista Vilanova encapçalada pel propi president i altres membres de la junta, un club en plena forma!

Al programa hi ha un menú de 297km i uns 1900m de desnivell.

Quasi tots els protagonistes abans de sortir

Pis en força mal estat, picat, aixecat, forats com piscines olímpiques,... molta tensió al pilot, punxades, alguna caiguda, bidons volant, manxes, algun tubular, tot per terra amb els sotracs. Rodones, moltes rodones, potser més d’un centenar i dotzenes de semàfors passats en vermell, ...tot forma part de la festa. Rodar, rodar i rodar...

Els primers 125 a plat sense concessions, 3 hores i mitja, a quasi 35 per hora, buff! Comença el Turchino, llarg i suau, també comença a ploure primer suau, aviat s’anima i ens cau el món a sobre. Coronem, passem el túnel i a l’altra banda para de ploure. Baixada mullada cap a Gènova i comença la gran cavalcada per la “riviera”, ara ja amb més de 150km al damunt, pobles i més pobles, rodones i semàfors. Cap al 240 el que s’anima és l’orografia i comencen els capos. Cames dures de tant forçar per no perdre el grup, forces delmades per les fuetades a les sortides de les rodones, clatell empedreït de tant acotar el cap vigilant rodes i manillars, consumits per la tensió de la velocitat sostinguda...

El primer el capo Mele, el Cervo, el Berta, curtets però fan mal, les cames estan acostumades a tirar de plat durant hores. Després la pujada a la Cipressa, més llarga, oliveres, el campanar de la Cipressa que hem anat vislumbrant mentre pujàvem i que ja coneixíem,

el principi del final, baixar, rodar una mica més i el “bivio” al Poggio. Trencall a la dreta, 3km cara amunt, suaus, 287km a les cames, a 10 de la meta, una certa emoció... Coronem el Poggio di Sanremo, l’èxtasi dels ciclistes rodadors, baixada complicada però eufòria indissimulada, ...i avinguda Roma, l'avinguda més famosa de les clàssiques de primavera, arc de meta, abraçades i petons. Deu hores passades a tota velocitat, suficients per entendre la teoria de la relativitat. Gelateria Garibaldi. Pasta party. Sono molto contento!

Tots amb menys de 10 hores dalt de la bici, més de 30 de promig, alguns a 34 i 35, el Francisco amb el cable del canvi de pinyó trencat des del km 40 i sense poder moure’s de l’11, tot plegat una solemne bestiesa...

Les dues heroïnes de la prova, dones de més de 30 per hora.

Han passat vint anys de temps viscut
marxant, rodant pel món, pujant, vivint!
Han passat vint anys.
Han passat vint anys de temps viscut.
Quin gran moment per reprendre,
per reprendre la nostra vida.

1995, vint anys més joves, ja solcàvem la "riviera" italiana, Savona, Spotorno, Finale Ligure, Ceriale, Imperia, Riva Ligure e bivio al Poggio. Llavors ja ho dèiem en acabar: Quin cansament! Mai més una cosa així! I aquí hi hem tornat a ser...

I ja ho deia l’any passat en acabar la Volta a Mallorca 312: aquesta ha estat la darrera vegada que m’apunto a una cosa semblant... Però clar, no havia fet mai una cursa de llarga distància a 30 per hora i calia provar-ho al paradís de la velocitat.

I aquí queda l’historial per damunt els 250km, les proves que fan afició i creen adicció, confio en no tornar-hi!

1992, Paris Roubaix, 267km, 24,2.

1994, Zaragoza Vilanova, 262km, 23,2.

1995, Milano Sanremo, 290km, 29,5.

1999, Trodheim Oslo, 542km, 27,7.

2002, Tour de Flandes, 273km, 23,2.

2010, Barcelona Perpinyà Barcelona, 611km, 24,0.

2014, Volta a Mallorca312, 312km, 27,0.

2015, Milano Sanremo, 297km, 30,3.

2015 Escalades alpines pel Valais suïs.

Després d'un llarg viatge arribem a peu del primer port ben passat migdia. Al menú hi tenim primer que res pujar al llac de Tseuzier, a la cota 1750, tot sortint de Sion que és a poc més de 500 al mig de la vall i, pel mig, uns 21 km de carretera.

De sortida avancem entre bancals de vinyes que s'enfilen pels costeruts vessants de la vall del Roïna, típic paisatge de la regió suïssa del Valais.

La ruta és, en aquest inici, una successió de paelles per bona carretera però amb un trànsit excessiu i alguna arrambada que els dits civilitzats suïssos s'hagueren pogut estalviar. Serà aquesta darrera una manera de fer prou repetitiva en les successives sortides.

Els pendents són prou uniformes al voltant del 7 o 8% en aquesta primera part i quant arribem a Ayent agafem una carretera prou mes precària que comença amb un llarg tram planer. Això dura poc i aviat pugen els percentatges, l'11% passarà a ser habitual i els quilòmetres es compten per centenars de metres de cota guanyada.

Aquest joc dura una bona estona fins que ja portem 16 o 17 quilòmetres, llavors s'afebleix una mica el pendent i tornem a voltar pel 8%. Al km 20 pràcticament som a la cota desitjada; hi ha un petit pàrquing i comença un túnel llarg, estret i rectilini, veient-se l'altra cantó. Encenem llums i som-hi! Són poc agradables els túnels llargs i estrets! Quan som a l'altre cantó aviat veiem que en comença un altre...

Un petit tram més de carretera plana i som al dit llac que no és altra cosa que un embassament força buit. Però allà fa un aire glaçat i toca tapar-se ràpid i avall, de cara als túnels altra cop. En total han estat 1270 m de desnivell que hem cobert amb uns 19 km de pujada i un parell de pràcticament plans.

Baixant ens adonem que tot el segon tram de carretera està ple d'esquerdes i forats cosa que fa la baixa gens agradable i en absolut divertida.

Al mateix poble d'Ayent agafem un trencall a l'esquerra cap a la veïna estació hivernal de Crans Montana. Primer continua baixant, passem un pont altíssim sobre el riu Liène que baixa del pantà de Tseuzier, d'on venim, i aviat torna a pujar cap amunt. A Icogne passem davant un estany tot ben cuidadet...

I me n'adono que fa moltes hores que no he menjat i el llum vermell ja fa pampallugues, cal buscar algun  lloc que ens donin alguna cosa sòlida. Entrem en un bar quan són 2/4 de 5 i tinc la mirada ben extraviada. Un italià que ha estat fa poc a Barcelona, i a Calella!, procura que recuperem les constants vitals. Prosseguim amunt entre xalets de fusta potents, bona mostra del potent poder econòmic suïs.

Això de guardar els calés del personal sota secret i sense massa preguntes es veu que és pràctica prou ben retribuïda...

En definitiva, una pujada sense interès ni esportiu ni paisatgístic que figura a la llista del Big amb uns mèrits que caldria demostrar. Fem cim i avall que fa baixada...

L'endemà toca pujar a la glacera del Moiry a la cota 2350m i amb més de 30 km de colosal i inacabable pujada. Sortim de Sierre i un cop travessat el Roïna, el tren i l’autopista comença l'aventura. De moment la cosa va al 7 o 8%, prou civilitzat, i aviat comença un seguit de paelles que ho fa prou entretingut.

El poble queda aviat a baix al clot.

Després la pujada es fa més irregular amb trams molt suaus i així ens plantem a Vissoie, gairebé a la meitat de la ruta. Llavors ve una forta baixada d'un km, travessem el riu Navisense i comença una segona part amb pujada contundent però també suportable i per bona carretera. Passem un parell de poblets, veiem les paelles adornades amb floretes abans d’assolir Grimentz

En aquest poble el camí sembla una mica perdedor fins trobar un forat al fons d'un gran pàrquing buit que resulta ser la carretera que tira amunt.

A partir d’aquí el pendent canvia definitivament movent-nos en els dos dígits durant molta estona, entre el 10 i el 13%. Aviat comença a caure alguna cosa més que quatre gotes i mica en mica considerem que arribar al cim sota la pluja potser sí però desprès baixar remullats serà un calvari. Allò de baixar tremolant és una experiència que si es pot evitar... O sigui que en un poc habitual exercici de lucidesa decidim fer mitja volta i si escampa ja pujarem amb el cotxe fins on haurà quedat la tasca a mitges. Així doncs, avall...

Arribem altre cop a Vissoie, ja ha parat i la carretera està seca. Com que després de pujar a la glacera teníem previst pujar al poble de Chandolin i llur trencall s'agafa en aquest mateix poble on som mengem una mica i altre cop amunt cap a una altra vessant de la vall d'Anniviers a la captura d’un altra Big. És una pujada prou exigent que remunta quasi 800m en uns 10km. A dalt som gairebé a la cota 2000. Un parell de fotos a l’entrada del poble

I en una font una mica més amunt on aprofitem per omplir bidons.

Han tornat a caure gotes mentre pujàvem però un cop dalt sembla que el temps millora i tenim clar que caldrà aprofitar-ho.

Baixem al cotxe i remuntem motoritzats fins on havíem deixat la feina deu fer més d'un parell d'hores.

I trobem que continuen els forts pendents per damunt del 10%, fa bon temps, algun túnel...

Quan es comença a veure la immensa paret de la presa de l'embassament de Moiry, barrage en diuen en francès..., el pendent amaina i la ruta es fa més assequible durant un escàs guilòmetre.

Al peu de la muralla fins i tot hi ha una petita baixadeta, passem el riu de desguàs i comença un decisiu km al 12% que ens portarà a la boca d 'un túnel, recte, il·luminat i molt costerut que travessat el contrafort de la presa i et deix damunt d'ella mateixa.

Total 33 km des del centre de Sierre, dels 565 als 2250 m, 1785 m de desnivell amb un perfil molt irregular però amb un tram duríssim dins la segona meitat de la pujada i un final també explosiu.

4 fotos al pantà mig buit

i seguim la carretera que el circumvola amb un lleuger pendent, uns 4 km per assolir els 2.350 m.

ens acostem a la plenitud de la panoràmica

Arribem pràcticament al peu de la llengua de la glacera de Moiry, tot un entorn espectacular que els núvols no ens acaben de permetre contemplar en la seva totalitat però que finalment ens han permès culminar amb èxit l'aventura. Som prop de la cara nord del Cervino però ni tan sols intuïm la seva peculiar silueta.

I tirem avall

Tothom té uns colls o unes fites que li resulten més atractives que d'altres. Per la zona on ens trobem feia temps que anava al darrerà de pujar el Col du Sanetsch, un altre colós de més de 2200 m d'altitud. Sembla que finalment arriba l'hora d'atacar-lo i amb aquesta idea sortim d'una mica més avall, de Conthey.

Comencem entre vinyes com és habitual... Aquest cultiu colonitza el marge nord de la vall fins aproximadament la cota 800 o 900, zona que la carretera travessa inclinada al voltant del 8%. Al cap d'uns 5 km hi ha un primer descans. La ruta resulta panoràmica i permet contemplar alternativament els principals cims de la zona del Mont Blanc i també del Cervino, tirant alguna foto entretenim una mica la dura pujada.

Massís del Mont Blanc al fons

El del Cervino cap a l'altra cantó

Així anem fent seguint el curs del riu Morge fins que s'ajunta amb la carretera que puja directament des de Sion, previsiblement amb més trànsit segons vam veure el primer dia. Passada aquesta cruïlla hi han trossos de grans pendents, sovint per damunt del 12% i fins arribar a una punta del 18%, però també hi han minúsculs descansos que permeten recuperar l'alè. Als 15 km travessem el Morge i la carretera serà més estreta i solitària, ja no queda cap edifici més amunt. Avancem entre boscos de pi negre, algun petit túnel i divisem una cascada que més amunt travessarem mitjançant un pontet.

A partir d'aquí aviat desapareixen els arbres, només prats, alta muntanya. Corbes i giragonses de la carretera...

Quan portem uns 20 km de pujada fem un petit recés per recuperar l’alè...

Costa assolir la cota dels 2000 m i ho fem pràcticament a la porta d'un llarg túnel, de 800 m, il·luminat, en lleuger pendent ascendent, mullat, enfangat i relativament amb bon pis. Dins hi fa fred. En sortir contemplem les muntanyes dels Diablerets i la glacera de Tsanfleuron que són a tocar del coll. L'assolim a uns 2,5 km de la sortida del túnel.

Col du Sanetsch, 25 km des de Conthey, unes 2,5 hores trescant i una altitud de 2251, la mateixa que el pantà de Moiry que vam pujar ahir en 33 km des de Sierre, o sigui un coll més compacte i sense cap baixada intermèdia, només petits replans.

Baixant per la cara nord la carretera arriba fins al bonic llac de Sanetsch, cota 2034, però d’aquí no passa cal seguir avall per la pista.

Una gran pujada que s'ha vist beneficiada pel dia espectacular que hem tingut i que ha permès la contemplació dels grans cims de la banda del Mont Blanc, del Cervino i dels Diablerets.

El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
l'última llum alegra l'infinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.

Joan Vinyoli

2015 Collada de la Gallina, l’inclement andorrà.

Havíem pujat la Collada de la Gallina el 2006 per la banda de Bixessarri, una pujada clarament dura i sense contemplacions. Vam coronar i baixar amb la bici de carretera per una pista difícil fins poc abans de Fontaneda on vam retrobar l’asfalt. No he pogut trobat cap foto d’aquella sortida.

Ara fa poc han asfaltat aquella pista i una bona carretera puja des de Sant Julià de Lòria fins dalt passant per vora Fontaneda. La pujada per aquest cantó és de característiques molt similars a la de més al nord però potser un pèl més dura degut a la diferent disposició dels percentatges. Bàsicament hi ha un 8é km al 12% amb puntes de fins al 18% que la fan particularment inclement... Segons les mesures d’en Raül Massabé el coeficient APM és de 260 pel cantó d’Aixovall i Bixessarri t de 290 per Fontaneda, cosa que ve a corroborar aquesta mica de major dificultat pel vessant de més al sud.

Les primeres rampes només agafar el trencall a Sant Julià ja són duríssimes, al primer gir a la dreta ja ens posem en un 14%. Poc o molt continua així fins coronar un primer coll, el de Jou, a la cota 1.191 m, després de 2,7 km d’ascensió.

A pocs metres de coronar el Coll de Jou

Foto des de l’altre vessant de la vall, pujant cap a la Rabassa

Una petita baixadeta i continuem pujant al voltant del 8 o 9 per cent, passem el trencall a Fontaneda i poc més amunt un segon coll, el del Rep a la cota 1.386 m, una masia, la borda del Gastó,  i un agraït replà. A partir d’aquí comença una petita tortura per una carretera força més estreta. És el vuitè km de pujada que resulta al 12% amb puntes de fins al 18%, un tram que avança i s’enfila pel llindar del vessant, sense protecció i amb una bona timba a ma dreta, i amb una visió frontal del que va venint, sense massa corbes. Això es deu baixar a mil per hora o agafat als frens...

La Núria ja passat el tram de més duresa

Poc més amunt es comença a divisar la gran pancarta instal·lada al coll, unes quantes paelles més i coronem després de 12 km per pujar 1019 m de desnivell. El percentatge mitjà resulta enganyós doncs de no ser per la baixadeta del dit Coll de Jou, veuríem que es supera el 9% de mitjana amb uns darrers 4 km per damunt del 10%. Poca broma, una pujada colossal!

Baixada pel cantó del Santuari del Canòlic amb unes paelles molt tancades i desnivells també considerables.

I baixats altre cop a Sant Julià, tirem cap a l’estació de la Rabassa, ara rebatejada com a Naturlàndia...

Havia pujat dos cops a la Rabassa. Una primera l’any 1985 a la Marxa de les Ermites d’Andorra, actualment dita Marxa dels Colls d’Andorra. No recordo si vam arribar fins l’estació o fins el trencall de la Peguera i vam baixar per l’altra cantó. Posteriorment, l’any 1996 en el Triatló Blanc de les Valls d’Andorra. Una cursa en que es sortia de la frontera amb Espanya, es pujava corrent a peu fins Sant Julià de Lòria, es feien un parell de tombs pel poble fins completar uns 10 Km i s’agafava la bici per pujar fins l’estació d’esquí on es feien uns altres 10 km d’esquí de fons. L’experiència  va ser  interessant per ficar el nas en una altra especialitat però d’una extrema duresa, sobre tot el darrer tram amb esquís en el que l’esgotament de les cames i la manca de pràctica van fer que es neguessin al darrer esforç i més que una cursa el meu ritme semblava el d’una processó...

No conservo fotos de cap de les dues ocasions però en ambdós casos ho vaig fer per Juberri. Ara pujaríem per Aixirivall amb uns primers km molt exigents només deixar la rotonda de Sant Julià. Més amunt el pendent s’atenua  i mitjançant un seguit de paelles coronem el Coll Jovell de 1.662 m d’altitud.

Una minúscula baixada, un terreny més irregular i arribem al final de la dita carretera de la Peguera que conflueix amb la que puja per Juberri als 1821 m.

Queden 4 km de més paelles i coronem la Rabassa a la cota 2.037 m.

I un petit homenatge a la Companyia Eléctrica Dharma, en el seu 40 aniversari

Dins les venes, el mar

Com si fos un gran ocell
voldria jo volar,
damunt el mar immens,
cel blau enllà, enllà.
Com és que hem acabat
tan resignats,
sense ni una flameta de follia?
Com és que hem acabat
tan resignats?
Si fins i tot el mar
fa una veu entristida.
Com si fos una au malferida
volaria, encara, volaria.
Sota el cel blau, amunt enllà,
Llum als ulls i força al braç!
I dins les venes, el mar.

Llistat de colls de muntanya de més de 2.000m pujats en bicicleta.

2015 L’Elbrús, la muntanya més alta d'Europa

No hi han vols directes al Caucas, cal passar per Moscou o Sant Petersburg. Triem aquest segon i ens passegem un parell de dies per la ciutat fundada pel tsar Pere I, el Gran.

Aleksander Puixkin, el gran poeta i novel·lista romàntic rus nat amb el segle XIX, pare de la moderna literatura russa, va saber immortalitzar Sant Petersburg a El cavaller de bronze . La descrivia així en traducció d’Helena Vidal

Em plaus, creació de Pere,

em plau ton aire esvelt, sever,

el curs majestuós del Neva,

les seves vores de granit,

la filigrana de les tanques,

i de les teves calmes nits

l’esclat sens lluna, l’ombra clara,

quan, en el meu estudi, sol,

escric, llegeixo sense llàntia,

I els adormits volums claregen

als carrers buits, i s’alça, neta,

l’agulla de l’Almirallat, ...

També Montserrat Roig utilitzà l’Agulla de l’Almirallat com a símbol d’aquesta ciutat amb el seu esgarrifós llibre sobre els 900 dies de setge i 1.200.000 morts que patí la llavors dita Leningrad per part dels nazis durant la II Guerra Mundial entre 1941-44. Tenia ganes de passejar-me algun dia en bici per davant d’aquesta agulla daurada i poder fer aquesta fotografia...

El primer dia el passem tombant pel Palau d'Hivern, una impressionant obra d’art en sí mateix  que conté una no menys gran i extraordinària col·lecció d'art i que, ara que estem per parlat d’espolis, també es pot interpretar com el sumatori dels diversos espolis perpetrats pels diferents poders russos al llarg de la seva història.

Passem també per davant del monument al fundador de la ciutat, el Cavaller de Bronze, més versos de Pushkin

Li havia semblat entreveure

Com el rostre terrible del monarca,

Encès, de cop i volta, d’ira,

Es girava cap a ell a poc a poc...

I ara corria per la plaça buida,

Sentint al seu darrere,

Com un retruny de trons,

El cavalcar feixuc i ressonant

Damunt l’empedrat sotragat.

I el monument al poeta

 L'endemà fem un llarg tomb en bici per la ciutat, diverses illes, l'antiga ciutadella,

el vaixell Aurora, símbol de la revolució bolxevic,

els diferents parcs i jardins,

tot plegat amenitzat per fins a quatre punxades de roda, un mal de cap continu durant hores intentant esbrinar el motiu de tanta punxada. Finalment resolem l’enigma, hi ha una petita imperfecció en el fons de llanda, just al costat del forat de la vàlvula. Tombem per un parell de precàries botigues i finalment ens faciliten una cinta aillant que servirà per pal·liar el problema.

Deixem el nord de Rússia i posem proa al sud, al Caucas. La serralada del Caucas és un dels límits d’Europa entenent-se que el vessant nord, pertanyent a la República Russa,  és Europa i el vessant sud, Geòrgia, ja és Àsia. S’estén d’est a oest amb una llargària d’uns 1500 km, de la mar Càspia a la mar Negra, amb nombrosos cims per damunt els 4.000m. Segons la guia, en aquesta immensa serralada hi han 7 cims per damunt dels 5.000 m i 15 que superen l'altitud del Montblanc.

La muntanya més alta del Caucas i d’Europa és l’Elbrús, a Rússia, uns 15 km al nord de la frontera amb Geòrgia. És una muntanya situada al Caucas occidental, a la república russa de Kabàrdia-Balkària. El cim occidental té una alçada de 5.642 m sobre el nivell del mar, mentre que el cim oriental arriba als 5.621 m. El més alt fou coronat per primer cop el 1874.

Les glaceres del vessant nord del massís s’integren en el Parc Nacional Prielbrusie i donen lloc al riu Baksan que aboca a la mar Càspia.

Amb 3 hores de vol rumb sud aterrem a Krasnodar, ciutat d'un milió d'habitants on fa una calor important.

Tots els nostres bàrtuls

Algunes vistes de la ciutat

Fem una llarga tirada de carretera, llargues rectes, immensos camps de conreu, patates, cereals i altres farratges, una aturada per la policia, excés de velocitat, ens perdonen perquè som dels escassos turistes estrangers i tampoc no ens entenem de res, però cal aprofitar doncs la benzina va a 50 cèntims, carretera bona alternant alguns llargs trams de doble carril, problemes per trobar un lloc per menjar, acabem amb una pizza sense ni tan sols poder triar el contingut, tot bé de preu però d'escassa qualitat. L’idioma de les cartes resulta un problema evident

Als 500 km passem per Baksan on deixem la ruta principal per la dreta i seguim el riu també de Baksan durant uns 50 km més i arribem a Bylym. Aquí podríem considerar que comença la pujada al peu de l"Elbrús. Són uns 43 km per remuntar uns 1000 m fins Azau on s'acaba la carretera.

Evidentment la pujada no és dura però si que es fa llarga, sempre prop del riu, es passen  algunes petites poblacions amb alguna botigueta per sortir del pas.

Quan portem uns 30 km de pedalada, si els núvols ho permeten, podem aprofitar per contemplar els dos cims de l’Elbrús, sempre rodejada d'immenses glaceres que alguns estudis diuen que arriben a tenir fins a 200 m de gruix. Més endavant ja no serà possible veure el cim doncs quedarem massa a sota.

Ens establirem a Yeret o Xeget, els primer dels tres poblets del peu.

D'aquí es contemplen alguns dels grans cims del Caucas Central però no el més alt i també algunes glaceres que serveixen per ambientar l'entorn d'alta muntanya.

Els equips de rescat sempre a punt

Des d'aquí iniciem una nova etapa. A un km més amunt hi ha Terskol i amb 3 més som a Azau, lloc on s'acaba l'asfalt (cota 2340) i arranquen els transports aeris que arriben fins més enllà dels 4000 m d'altitud i que habitualment serveixen als muntanyencs que ataquen el cim de l’Elbrús. Els tres petits poblets, a l’igual que a l'anterior Bylym, pateixen un desordre urbanístic similar i digne de ressenya, doncs les restes mig enrunades del sovietisme conviuen amb les misèries mes recents. Al final d'Azau hi ha un barrera que impedeix el pas als vehicles no autoritzats. O sigui que per tirar amunt cal tirar de delectables, a peu o ... en bicicleta.

De fet està permès passar la tanca en bici però la capacitat d'encarar la primera rampa que salta a la vista deu estar a l'abast de ben pocs. I no és tant pel pendent, el més predominant el 15%, sinó pel pis massa tou amb grava i molta pedra solta, gens compactat, que impedeix la tracció de les rodes.

I així, arrencant i embarrancant a cada moment i esperant que la cosa millorés després de cada corba, cosa que no ha passat, em guanyat poc més de 200 m de cota amb potser fins a mitja hora de feina prou esgotadora.

Una bona causa dels mals de la pista...

I cal saber que on a un no el volen si no va en el mitjà dequat més val no anar-hi, mitja volta i cap avall, cap a Azau, i el projecte de poder pujar per damunt dels 3440 m que fins ara tenim com a cota màxima assolida a Europa al haver escalat fa uns anys fins el cim del Mulhacén quedarà per a una altra ocasió. Ha durat poc l'aventura i no em pensava haver de fer mitja volta tan aviat.

Però mentre parem a fer un mos ja diem d'assajar la pujada per un altre vessant, la pista que duu a un observatori que hem vist mentre pujàvem i que arriba fins quasi el cim del pic Terskol i que ja sabem que supera la cota 3600.

Així doncs davallem fins el poble de Terskol i allà, davant l’església, agafem un trencall a l'esquerra, cap al nord. Per  aquí no hi han pistes d'esquí i cal suposar que fins l'observatori hi deuen pujar amb vehicles no tan potents com els dits retracks que tomben per les pistes d’esquí. D'entrada el camí es fa assequible amb pendents que volten el 10%, algun tomb descarnat i la conseqüent embarrancada però es va tirant amunt.

Deu haver durat uns 3 km i de nou terreny molt solt i impossible per a una bicicleta. Ho he anat provant amb ganes però he arribat fins els 2740 m i n'he tingut prou.

Nova reculada  amb la cua entre cames... I baixant he tingut una curiosa punxada  a la roda davantera, la vàlvula ha quedat tota partida de socarrell, he tret la càmera sense problemes i la vàlvula ha quedat enganxada a la llanda, no m'havia passat. Per fer-ho més mono, mentre reparava s'ha posat a ploure.

I resumint, la cota assolida al Mulhacén ni ensumar-la de lluny.

Més endavant, agafem un parell de telecabines i pugem fins la cota 3500. Això ens permet contemplar de prop les immenses glaceres que envolten el cim

les pistes que tiren amunt

Des de la llunyania, l'anhelat i no assolit destí del refugi de Barrels, a la cota 3800 m

La vall d'Azau per on puja el telecabina

i, quan ens permeten els núvols, els dos cons de l’Elbrús, el gran a l'esquerra amb els 5.642 m i el petit al seu costat amb 21 m menys. Finalment, hem pogut contemplar el gegant del Caucas.

Pushkin també en parlà del Caucas al seu poema en vers El Presoner del Caucas. Traducció de Jaume Creus.

El Caucas sota meu, jo sol a les altures

Una àliga elevant-se des d’un cimal llunyà

Planeja quasi immòbil al meu mateix nivell.

Veig des d’aquí l’indret on neixen els torrents,

I el moviment primer de les allaus temibles.

Aquí núvols tranquils circulen als meus peus;

Al seu través, rugint, s’estimben les cascades,

Dessota seus els munts de despullades roques;

a baix arbustos secs entre la fràgil molsa,

però el boscam allà també fa un sostre verd

on els ocells refilen i els cérvols saltironen.

Dormim a Kislovodsk, ciutat balneària amb abundant turisme rus.

L'endemà ens arribem a la propera Uchekeken i iniciem l'ascensió al llarg Bashi Pass, un Big de 2033 m d'altitud, primer amb pendents molt lleugeres, amb grans rectes i sempre entre les dues parets que conformen l'estreta vall del riu, que s'allarguen quasi bé durant la totalitat dels primers 30 km.

Els 7 restants fins coronar, amb més corbes i un parell d’àmplies paelles, tenen pendents al voltant del 7% però acusem ja el llarg esforç previ i es fan durets.

En el tram final, de sobte i per sorpresa, els dos cims de l’Elbrús emergeixen més enllà de les parets de la vall.

Coronem i la gran muntanya apareix tota davant nostre.

Poc més enllà d'un km planejant veiem un mirador i ens hi acostem.

De baixada aprofitem per reparar forces amb un parell de coques farcides de carn picada, única menja disponible a l'establiment.

Després de molts km per una carretera infernal, tot de tombs i continues retencions, arribem a Sochi. Ni amb uns Jocs Olímpics els han fet una bona carretera...

La platja de Sochi és de pedres, no té sorra, i és estretíssima, a l'hora punta no sé pas com s'hi deu encabir la multitud que ocupa els immensos hotels...

L'endemà ens llevem aviat per pujar a l'Akhun Tower sense la molèstia del trànsit. 11 km al 6 i poc per cent per remuntar uns 700 m, una pujada amable, amb una temperatura suportable i bones ombres a la carretera.

Ens traslladem a Crimea, a Ialta, a recordar els ecos de la Conferència de Pau posterior a la II Guerra Mundial i els inicis immediats de la Guerra Freda.

I també anem a Crimea perquè des de Ialta arrenquen dos grans pujades que surten a la llista del Big, i aquestes pujades un pèl exòtiques m'agraden més que les més habituals. Crimea és una península prou muntanyosa amb importants penya-segats que cauen damunt el mar i el centre del territori hi ha un important altiplà on s'ubica l'aeroport i es conrea el cereal, a la resta predomina el bosc i la vinya, mar Negra però ambient mediterrani...

Des del passeig maritim de Ialta es veu la carena que cal pujar a cop de pedal

Problemes logístics no previstos ens impediran intentar les dues pujades i hem de triar-ne una de sola. Escollim pujar a Ai-Petri que sembla conté majors atractius turístics majors. Sortim de baix al port, enfront mateix del monument amb gran estàtua a Lenin. Aviat comença a pujar i agafem una carretera que va fent giragont-ses per dins el casc urbà. Al cap d'uns 5 km sortim a la general, molt transitada, que contorneja Ialta, l'agafem durant un escàs km i ja som a la carretera que ens ha de dur muntanya amunt. En 6 km hem pujat uns primers 250 m.

La nova carretera, molt més solitària a bona del matí, és un seguit de tombs i aviat s'endinsa al bosc. Passem el cementiri, hi ha un enterrament, no fem soroll. Comencen les paelles, bones ombres, el bosc és més atapeït, la llum especial d'una fageda, seguim amunt, pendents prou regulars 4, 5, 6%, algun 7, tombs i més tombs,

el trànsit que es va intensificant, una segona tanda de paelles, comencem a treure el nas per damunt el bosc,

veiem el perfil de la carena que suposadament coronarem, unes cases del cim, un tomb a l'esquerra i ja hi som. 28 km de pujada sense ni una minúscula baixadeta, una pujada gens exigent pels pendents però d'una regularitat exasperant, 28 km per pujar 1224 m de desnivell. Continuem una mica més endavant vers unes grans boles de comunicació que es divisen en una colina propera, primer baixa, desprès puja i anem a parar a la mateixa cota on érem, dos km més enllà, al peu de les súper boles.

Tornem al primer cim, quatre cases, alguns bars precaris, un monument i un mirador.

Quatre fotos i avall.

Baixada amb més forats del que semblava i el clarobscurs de l'ombra dels arbres no ajuda a veure-hi millor. També ja s'ha incrementat la circulació i cal anar en compte amb aquests fittipaldis russos. De retorn a Ialta aprofitem per fer una mica més de turisme.

I final de la història.

2015.- La Bonette

Col de Saint Martin, 1.500 m.

És tarda vespre quan iniciem l'ascensió al Col de Saint Martin des del trencall a la vora de la Tinée, el riu que baixa de la Bonette enfonsat en la seva vall.

D'entrada, molt vent acanalat i uns petits túnels

El St. Martin és un coll de moderada dificultat, és prou llarg, 16 km, té prou desnivell, uns 1000 m, però és prou regular al voltant del 6% i no té rampes dures, mai s'arriba als fatídics dos dígits.

El decorat de mitja muntanya està bé però tampoc ofereix cap sublimitat digne de menció. Els cartells informatius per a ciclistes també pateixen notables imprecisions... És un coll menor que perfectament es podrien estalviar de posar a la llista del Big, perquè està clar que en aquesta llista no nomes hi han de ser els de major dificultat sinó també els que tenen algun interès paisatgístic, turístic, històric o esportiu i, en el cas que ens ocupa, no hem sapigut trobar-ne cap d'aquests.

I per acabar-ho d'adobar, al cim hi han plantificat un parell de blocs que són visibles durant els dos darrers km de l'escalada.

Cime de la Bonette, 2.802 m.

Fa fresca a quarts de nou del matí a St. Etienne-de-Tinée, poc més amunt dels 1100 m, quant ens disposem a atacar el dit Cim de la Bonette, "la route plus haute d'Europe" segons la propaganda oficial, mentida podrida!

Vui graus que es mantindran una bona estona mentre el sol no arribi a caure damunt la carretera, serà després d'uns 9 km de ruta i 500 m de desnivell guanyat. Màniga llarga.

Una cascadeta per animar el paisatge (foto feta de baixada, amb sol)

Poc més endavant ens enlairem una mica de la profunda vall i aviat. Hi ha ambient ciclista i es tracta d'anar-se atrapant mútuament

Aviat comencem a contemplar, en la llunyania i extraordinàriament elevada, la ratlla que marca la fita que tractem d'aconseguir, just sota el pic de la muntanya més alta de la vall, el cim del centre de la foto.

Al poble que hi ha a mitja pujada hi ha una font just al costat de la porta del bar.

En total he de ser una colossal pujada continuada de 26,6 km de llargada per guanyar més de 1600 m de cota i assolir els 2802 m del punt més alt. Tot i la gran magnitud dels guarismes, es pot dir que es puja bé. I això és degut a dos fets fonamentals, el primer que els percentatges no són abusius excepte quan arribem a l'abrupte i curt tram final. Ens movem al voltant del 6% la major part de l'ascensió i els troços que arriben al 10 estan bastant amunt, cap al final, quan ja som conscients que comencem a tenir-li el peu al coll.

Els arbres s'acaben poc més enllà de la cota dels 2.000 m.

El segon, és que la pujada és monumental, transmet sensació de magnificència. La grandiositat de la muntanya i l'amplitud que assoleix l'espai quan et veus tan petit amb dos simples pedals lligats als peus per trescar continuadament amunt i amunt, transmet una emoció que t'empeny cap al cim amb un esforç aparentment menor al que seria comunament necessari.

Algunes imatges del que hi ha per davant i del que va sobrant pel darrera.

Cada km hi han cartells indicatius per als ciclistes. Encara en queden 5 peò ja es distingeix la ratlla per la que haurem de passar.

Ens aboquem a una nova finestra a la dreta, és el Col de Raspaillon

Ens acostem al tram final

Poc abans del km 26 d'escalada ens trobem amb la carretera que puja per la cara nord des de Jaussières, la que vaig pujar en solitari l'any 1987, ja fa dies. És el punt que comunica les valls de la Tinée i de la Ubaye, el Col de la Bonette, 2715 m, sense ni una simple placa.

De la cruïlla fins al Cim de la Bonette hi ha menys d'un km però ara la carretera puja de veritat, aviat s'enfila al 10% i arriba fins al 14%, o sigui que cal posar tots els ferros que precisament per això hi són. Per rematar una solemne escalada no està gens malament!

Sembla que per aquí va passar l'Obélix

I encara des del punt més alt de la carretera un estret sender mena els caminaires fins al Pic de la Bonette, cota 2900 i amb visió als quatre vents.

Per la cara nord es veu la pista que porta al proper Col de la Moutière

Intentant arreglar la inexacta propaganda oficial de carretera més alta d'Europa, en alguns fulletons pretesament més ben informats afegeixen l’expressió "entre valls". El cas és que tampoc l'encerten. Les dues carreteres es troben al Col de la Bonette, desprès fan un tomb de corbata al voltant del Pic de la Bonette amb la suposada única intenció de superar els 2800 m i titular-se així la més alta del continent. És evident que la carretera al Pic Veleta superava en aquell temps els 3350 m d'altitud i guanyava per golejada. Més endavant, per requeriments del P. N. de Sierra Nevada es va aixecar l'asfalt dels darrers 2 km, tot i això supera encara els 3100 m de cota. I està clar que l'esmentat tomb de corbata de la Bonette no mena enlloc, no comunica dues valls, o sigui que les dues valls es comuniquen on es troben les dues carreteres citades, el Col de la Bonette, que és a la cota 2715 m. I, per exemple, el Col de l’Iseran a la mateixa França té 2.770 m i el Passo dello Stelvio a Itàlia 2.755 m i ambdós comuniquen també dues valls. Resumint, ni carretera més alta d'Europa, ni pas entre valls més alt, cada cosa allà on toca.

Els 26 km d'exultant baixada són un digne colofó a l'aventura de nombrosos ciclistes i motards. Només un tram de ferm bonyegut a la segona part posa una mica en tensió l'amable i formidable descens.

Mont Vial, 1.549 m.

Passem el pont damunt el riu Var i comencem a pujar en direcció Guilette, un poblet agradable.

Avui toquen 25 km per remuntar uns 1500 m fins el cim del Mont Vial i sortim per sota del 100 m. Tombs i tombs al 5-6% fins Gilette on hi ha un parell de fonts, canvi de carretera, la mateixa tònica, Collet des Sauses, 629 m, ombrejat, comença a veure's el destí final de l'escala, l'antena d'allà dalt...

passem Tourette-du-Chateau, el pendent amaina, descansos i poc abans del poble de hi ha un trencall a la dreta en obliquo que no indica pas la muntanya i cap allà.

Queden uns 7 km de pujada i estem a 900 m, en queden uns 600. Carretera de muntanya, molt estreta, amb alguns forats i sense un sol vehicle que ens molesti ni al pujar ni al baixar. Els primers 5 km són durs de veritat, entre el 9 i el 12%, prou constants i amb un minúscul descans abans d'iniciar una bona tanda de paelles perfectament plegades damunt el vessant de la muntanya.

Sort que als tombs s'eixampla una mica.

Als dos km del cim la cosa descansa i amaina, es puja amb replans

i fem cim, una estació repetidora.

Total els dits 25 km de pujada i quasi 1500 m de desnivell. Baixada a poc a poc i amb molt de compte i cap a casa.

Montagne de Doublier, 1.186 m.

La pujada a la Montagne de Doublier arranca del centre mateix de Grasse. Des de l’Oficina d’Informació la carretera comença a fer esses per dins mateix la ciutat i es va enlairant amb pendents del 5-6%, tot pujant el Col du Pilon. Abans de coronar aquest coll hi ha un revolt tancat a la dreta on empalma la carretera que continua pujant, passa per la Maison d’Arrêt, s’estreny i perd qualitat. En total haurem fet uns 11 km quan hem d’agafar un trencall a l’esquerra sense cap mena d’indicació.

Queden uns 2,5 km de dura pujada per una carretereta estreta i en males condicions, plena de grans forats, i amb fortes pendents del 10-12% durant tota aquesta llarga estona.

En total 13,5 km per remuntar 821 m de cota.

Dalt, un repetidor de telecos.

Avall amb cura i final de la història.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Jacint Verdaguer, Canigó

La Nova Zelanda, dues illes a l'altra punta

El llarg viatge travessant mig món s'ha fet pesat, 30 hores embolicat són moltes hores... A Christchurch ens arriba l'equipatge però no les bicicletes, comença una nova aventura... La ciutat encara s'està recuperant del terratrèmol de fa pocs anys i manté cases enrunades, força obres en marxa  i bastants solars pendents d'edificar al bell mig de la ciutat.

Nova Zelanda, New Zealand en anglès, Aotearoa en maorí, fou colonitzada primer per aquests darrers, provinents d'alguna banda de la Polinèsia i, posteriorment, al segle XIX, pels britànics. Ara estan en procés d’abandonar la bandera amb reminiscències britàniques i tenen previst un referèndum per decidir la nova bandera. Tot sembla indicar que optaran per una fulla de falguera, l’arbre nacional del país.

Ara al desembre hi ha 12 hores de diferència amb Catalunya. Això ha produït una curiositat a les fotos. Hi surt la data, funció que sempre porto activada, però és la data europea i això fa que fotos tirades el mateix dia, matí i tarda, tinguin dues dates diferents...

Esperant, encara, la resta d’equipatge anem en cotxe cap a la península de Banks on teníem previst fer una primera petita ruta en bici i allà a Akaroa trobem un xicot que lloga bicis al mig del carrer. Ni rebuts ni cap paper, pagar el lloguer i muntar les noves burres, que no poden tenir altre nom aquells trastes que diuen ser bicicletes.

Però pedalant poc a poc s'arriba a qualsevol banda i així fem l’etapeta que teníem prevista pujant fins al cap damunt de la Summit Rd. que s'agafa prop d'Akaroa.

Sortint de la mateixa platja pugem fins als 649m en uns 7 km de pujada, una mica de pla inicial i a continuació unes rampes molt exigents, gairebé sempre amb 2 dígits de desnivell i arribant a un 14%, tot plegat excessiu per les precàries màquines que disposem i que produeixen un sufocament intens.

Durant la pujada i sobre tot en el tram superior les vistes sobre l'Akaroa Harbour valen la pena

i a dalt uns ciclistes joves disfressats de campions, que ens han atrapat i passat en l’escalada, ens fan una foto de cara al vessant del Pacífic.

Ves per on, en aquest punt del globus resulta que Amèrica està a llevant i no a ponent com acostuma a ser habitual.

El punt més alt de la Summit Rd. és als 649 m, ben suats... I, malgrat ser amb màquines llogades, ja tenim la primera pujada d'un nou continent per a la col·lecció, Oceania.

A la tarda ens truquen de part dels avions que ja han arribat les bicis i que ens les porten a l'hotel, enhorabona

La meva bici ha arribat amb la maneta del fre del darrera bastant tocada, hi veig una peça trencada, però tot i que presenta una imatge un pèl estrambòtica sembla que frena i també pugen i baixen les corones.

Així doncs amb muntures més adequades encarem de bona hora el Porters Pass des d'Springfield. És la principal entrada als Alps Neozelandesos venint de Crhistchurch, la capital de l'illa sud. Aquesta serralada travessa l'illa de nord-est a sud-oest amb alçades importants que culminen amb els 3.754 m del Mont Cook o Aoraki en idioma maori.

Llargues i pesades rectes inicials, poc pendent, una rodada per escalfar fins poc abans de l'única paella del coll.

Per allà la cosa es posa al 7% fins als 3 km finals que són tremends, comença al 9 però va pujant progressivament fins arribar al 16%, i, a més la ruta es va veient perfectament, dibuixant-se nítidament el perfil del coll .

A dalt ni una petita placa que indiqui el lloc on som. Hauran estat 18 km de pujada des d’Springfield per pujar 547m de desnivell i arribar als 939m del cim, poca cosa si hagués estat ben repartit però ja s'ha dit que tot es concentra als 3 darrers km. De baixada poso a prova el meu fre de darrera i, en principi, el resultat és satisfactori.

Al passar el llac Tekapo tenim la primera imatge del Mt. Cook, impressionant amb el seu desnivell vertical de més de 3.000 m.

Deixant aquest enrrera arribem al llac Pukaki on desaigua la glacera del gran cim. Resulta interessant veure el diferent to del blau de les seves aigües malgrat la proximitat dels dos vasos.

El Pukaki es presenta amb el blau turquesa i presidit per la majestuositat del Mont Cook  que el contempla pel vessant nord des dels seus 3.754 m d'altitud... una passada.

La nostra etapa des del final del llac fins al peu de la gran muntanya presenta poc desnivell, una diferència de cota de poc més de 200 m per més de 20 km de trajecte, havia de ser un passeig bàsicament paisatgístic però el vent l'ha convertit en una dura batalla de bastant més d'una hora cara amunt havent de trescar força més del que era previsible.

Les vistes a la capçalera del riu i al peu de la glacera, impressionants...

Arribem al final de la carretera, The End,

I al girar cua tot ha estat ben diferent, agafant grans velocitats amb el mínim esforç. Com ha de ser!

L'endemà toca una llarga travessa en cotxe. Pugem i baixem el congost de Lindis, el pla de viatge no donava temps a fer-ho en bici. Un bon paisatge pelat, sembla ser que d’aquesta part de l’illa es van emportar tots els arbres que van trobar. Avancem diversos cicloturistes carregats de bosses que fan la pinta de travessar l'illa per la ruta central.

Arribem a Invercargill i des d'aquí es tracta d'assolir el punt més meridional de l'illa que al mateix temps és una de les puntes extremes de la terra. Dista uns 30 km i sembla que el vent, tot i bufar, no ens ha d'impedir el trajecte. Fa sol i bo, és primera hora de la tarda i bufa de mar cap a terra. Una velocitat pírrica però arribem sense més conseqüències. En aquest tram hem tornat a veure cicloturistes ben carregats, diria que tots els qui travessem aquesta illa tenim l'objectiu d'arribar a Bluff, la fita meridional desitjada.

La tornada serà molt més favorable. El punt més meridional de la considerada Oceania continental és a 46º 36' 54" de latitud sud, al poble de Bluff, bastant menys que la xilena Punta Arenas (53º 15' 45"). Al cap Nord també hi vam arribar pedalant fa uns anys, a una latitud nord molt més elevada de 71º 16' 98". D'aquests 3 punts Punta Arenas s'emporta la palma en el tema del vent i Bluff és on n'hem trobat menys.

La següent etapa ens porta cap a l'Homer Pass, un altiplà de petita inclinació sense massa importància pels caçadors de colls amb cert pedigrí, en 18 km es remunten uns 250 m, un pendent pírric... Sens dubte haguera estat més interessant pujar en bici el dit congost de Lindis. I quan arribem dalt ens adonem que està batejat com a Gorge Hill, 505 m d'altitud. Baixant no calia tocar els frens però me n'adono que la maneta dreta està sortida de mare, malament...

Més interessant resulta pujar a l'Homer túnel des del fons del fiord Milford Sound, uns 17 km per arribar des del nivell del mar, el mar de Tasmània, als 805 m de la cota del túnel. O sigui, primer cal baixar i després pujar. Paelles i forts pendents inicials que negocio només amb el fre davanter, no ho havia fet mai, vaig amb força prudència i arribo a baix sense conseqüències. Al fiord, multitud de turistes, cotxes i autocars. Pel que es veu, els turistes porten paquets que inclouen un tomb en barca pel fiord, a nosaltres no ens toca aquesta assignatura, en tenim una altra pendent: remuntar el que hem baixat.

De cara amunt els primers 6 o 7 km són gairebé plans. Ens entretenim contemplant l'exuberant paisatge, travessant frondosos boscos i observant la gran verticalitat dels cims que ens envolten.

El darrer terç de pujada, uns 6 o 7 més, són de categoria,  fortes rampes entre el 9 i el 16% s'entrellacen amb petits descansos, una pujada dura! A dalt ens congratulem de la intensa pedalada...

Fem parada al llac de Te Anau, a recuperar forces

L'endemà dimecres sortim d'Arrow Junction cap al Crown Sadle Pass. No ho sabíem però segons la placa del cim resulta ser el coll de carretera més alt de Nova Zelanda.

Pugem pel vessant SO. Comença amb 3 km de paelles penjades una damunt l'altra i amb desnivells molt pronunciats del 10/13%. Sempre es bonic enlairar-se ràpidament damunt la vall que s'enxiqueix allà sota, un dels petits plaers dels escaladors...

Desprès ve una porció més rectilínia i de poc desnivell que inclou algun replà. Però els darrers 3 o 4 km són altra vegada de gran intensitat i duresa, rampes continuades per damunt del 10 i fins el 16% , fan perdre l'alè i sospirar per arribar al cim.

El vessant nord, per la vall de Cadrona, presenta també un fortíssim desnivell en la part superior, l'hem fet amb el cotxe cara avall i no donava masses ganes d'intentar-ho.

Passem en cotxe per la ciutat i el llac de Wanaka

i ens endinsem a la part més deshabitada de l'illa, la part sud i central de la costa oest, en 100 km un parell de nuclis mínimament habitats. Vegetació exuberant, boscos de trànsit impossible, impenetrable i sense camins que els travessin, breus aparicions de la línea de la costa, dotzenes de rius creuats, grans llacs, la gelera Fox on fem una petita visita...

Parem a Hokitika on passarem la nit de Cap d’Any. Té una extensa platja de sorra fina i grisa que a mitja tarda d’un dia d’estiu i a ple sol està totalment deserta i magnes onades tal com si fóssim en un oceà. El mar de Tasmània és un mar obert dins l'Índic i no té res a veure amb la nostra Mediterrània.

El vent deixa petjada als arbres...

De tornada a la bici sortim d'Spring Junction cap al Lewis Pass. D'entrada grans rectes i pendents exigus, camp molt obert, 6 o 7 km d'aquest pal, desprès ens endinsem en boscos atapeïts amb pendents similars i durant un espai similar.

A partir de can Maruí la cosa canvia i el 7/10% passa a ser el menú habitual fins al darrer km que aplana una mica i completem 21 km de pujada per remuntar uns 480 m de cota. Una pujadeta sense massa entrellat que serveix per començar l'any a cop de pedal. Hem coronat a les 11:20 hora neozelandesa quan a Europa encara estan al dia 31. Probablement i per única vegada haguem estat els primers en completar el primer Big del nou any. No ho farem mai més...

Plou lleugerament al sortir de Motupiko per pujar el vessant nord del Hope Sadle, un mirador sobre el Mount Richmond Forest Park que avui no permet divisar res entre pluja i boira enganxada a la muntanya. Al principi és com el Lewis d'ahir, llargues rectes i desnivells mínims, desprès es va endinsant al bosc i fins al cap d'uns 15 km no hi han percentatges apreciables.

Desprès s'avança a l’entorn del 7% de pendent, cosa que es manté en les paelles i giragonses dels dos darrers km i a la darrera rampa el desnivell arriba a marcar el 10%, cosa merament puntual. Total una pujada de la que no hem pogut gaudir pel mal temps que ens ha fet. Han estat 21 km per remuntar 445 m, poca cosa.

I el mal temps ha continuat tot el dia. Hem anat cap a Motueka, ciutat costanera amb comerços, cases de menjar i molt de trànsit i gent pel carrer, feia uns dies que no veiem gairebé ningú. Als afores, conreus de fruiters i alguna vinya. Seguint la carretera cap a ponent, poc més enllà, a la cruïlla de la platges de Riwaka es pot dir que comença la pujada al Takaka Hill, de 797 m d'altitud i agafat des de gairebé el nivell del mar.

Després d'unes rectes inicials amb poc desnivell i rodejats de conreus, comencen unes primeres rampes al 7/8% i molts tombs i retombs, no hi ha un pam recte. I així, girant i girant a poc més del 5% i algun descans a la part final, s'arriben a coronar els 791 m d'altitud del Takaka Hill, també cobert sota una pluja finíssima que tocava bastant la pera, sobre tot de cara avall. Total uns 16 km de pujada per salvar els gairebé 800 m de desnivell del coll.

I amb aquest Takaka ens acomiadem de l'illa sud, demà toca passar l'estret de Cook i fer el salt cap a la del nord, esperem que hi faci millor temps. Abans de creuar pernoctem a Nelson.

A l’illa nord, a la capital Wellington, d'entrada el que hi trobem són millors preus i abundància de gent del país que a la banda avall estava clarament superada per la multitud de turistes que hi donàvem tombs. Aquesta illa nord està bastant més domesticada per la presència humana, tota ella és un jardí on cada arbre o conjunt d'arbres estan col·locats on toca. Grans praderes, extensives explotacions agràries, costes i orografia conformades pel seu passat volcànic, alguns d'ells encara actius i que de tant en tant donen alguna sorpresa. La del sud és més agresta, més salvatge i, com he dit, poc poblada pels autòctons, territori guiri que contrasta amb el nord.

L'objectiu de la visita a Wellington, la capital de l'estat, no és altre que pujar al Rimutaka Hill, un coll obert pels primers exploradors anglesos l'any 1849. Sortim del nord de la capital, d'una benzinera situada a la part alta d'Upper Hutt. Aviat comença a pujar i es va animant fins superar el 10% en arribar al mirador de Twin Lakes, o sigui un mirador però sobre dos petits vasos artificials.

Desprès la ruta planeja i fins i tot baixa una mica durant 3 o 4 km. Quan torna a pujar ho fa amb suavitat seguint la vall del riu Hutt. Mica en mica la cosa s'anima i els darrers 3 o 4 km són seriosos amb pendents que progressivament van al 7 i arriben a superar el 10% en la part final. El vent s'ha apoderat de la vall en la part final però bàsicament ens ha bufat a favor, de baixada ens frenarà i contribuirà a suavitzar els meus problemes amb els frens. Baixant, avui també ens ha caigut una mica d’aigua.

A dalt són 555 m d’altitud desprès de 16 km de pedalada. I que té de singular aquesta pujada? És la pujada que es troba més lluny de casa de tot el món! Algun dia s'habia de venir a pujar! És la pujada més propera a l'antipoda de la pujada de Canyelles, a uns 20.000 km de distància de Vilanova hi vagis per on hi vagis.

Amb aquesta petita fita ja es pot dir que hem pujat al coll més alt (Kardung La, 5.603 m al Himàlaia indi), la més dura de les pujades en cursa de bicis (els 3.700 m d'altitud i 80 km de pujada del Pàramo de Letras a Colòmbia) i la més llunyana (el Rimutaka Hill a Nova Zelanda, a uns 20.000 km de distància), tot un trio de màximes magnituds...

L'endemà fem una llarga tirada fins Stratford i des d'allà localitzem Pembroke, un petit conjunt de cases aïllades. Sortim des de la cruïlla de l'escola i des d'allà fins dalt del Mont Egmont integrat al parc nacional del mateix nom hi han prop de 13 km de pujada per remuntar 734 m de cota. Bufa vent lateral a Pembroke i està cobert. Com és habitual, la ruta comença amb llargues rectes i percentatges del 2 o 3%.

Aviat ens endinsem dins el bosc i es forma una densa barrera vegetal a banda i banda de carretera que ens protegeix del vendaval.

Mica en mica es van elevant els desnivells però la pujada és prou monòtona emmarcats com quedem entre les dues parets florals i sense poder divisar gens més enllà. En passar per l'únic allotjament turístic de la carretera, a uns 4 km del cim, hi han uns tres km amb forts desnivells del 10 - 12% , sent el darrer més irregular. Poc abans d'arribar s'obre algún petit forat a les barreres que ens protegeixen del vent però llavors és la boira que ens impedeix copsar gaire l'entorn de la carretera per la que rodem. A dalt boira, 7 graus, uns serveis i una placa indicativa, sense informació del lloc on som, a 1145 m, dalt el Mont Egmont, també dit Taranaki en maorí. Tot plegat ens ha impedit contemplar mínimament la forma volcànica de l'Egmont, deu ser allò de que els arbres ens han impedit de veure el bosc...

A la baixada fa fred fins sortir de dins el núvol i a la part baixa ens torna castigar el vent.

Fem nit a Whanganui

Descobrim que això dels kiwis de Nova Zelanda és una farsa, els importen d’Itàlia!!

Resulta que el kiwi és un ocell de bec molt llarg característic d’aquest país i d’aquí ve la fama dels kiwis, no pas de la fruita...

L'endemà, darrera etapa, darrera fita muntanyenca que teníem prevista. Toca el Tongariro National Park i recórrer la carretera que probablement puja a una major altitud de Nova Zelanda, els 1623 m. Partim del mateix trencall d'inici de la carretera

i fins dalt hi han quasi 13 km per guanyar 750 m d’alçada. Fa bon dia, sol, algun núvol que anirà tapant la muntanya, poc vent i una certa fresqueta, tot plegat ideal per a una nova descoberta.

Com està resultant habitual, llargues rectes inicials amb pendent suau del 3/4%. Això dura fins la zona de l'hotel i centre d'interpretació del parc, al cap d'uns 8 km.

A partir d'aquí cal recuperar el temps perdut i difícilment el pendent baixarà del 8%, amb llargues tandes del 10% i rampes finals fins al 12%, per culminar una pujada amable, bona carretera, ampla i relatiu poc trànsit però excessivament gravada en alguns trams cosa que dificulta mínimament el ritme i enterboleix, desprès, la baixada.

A partir del dit gran hotel el paisatge canvia i el volcà deix veure les seves roques de lava. A dalt el decorat és lava pura. En mig la lava, a mig Mont Ruapehu i a la dita altitud hi han col·locat una estació d'esquí i un conjunt de cabanes que conformen la Iwikau Village.

Baixant contemplem el Mt. Ngauruhoe amb una forma volcànica gairebé perfecta

i alguna mostra de que l'activitat volcànica no s'ha pas acabat.

Baixant celebro l'ampla i senyorial carretera exempta de corbes tancades ni mals passos, cosa que em permet culminar el periple neozelandès sense tocar el fre del darrera, potser caldrà amortitzar-lo da cara al futur...

Dormim a Taupo, al peu del llac.

Es diverteixen jugant al golf contra l’aigua

L’endemà visitem guèisers, fumaroles i belleses naturals

Per rematar la travessa neozelandesa, una visita a Auckland, situada en un istme, a una banda el Pacífic i a l'altre el mar de Tasmània, sotjada pel vent de banda i banda és un paradís per als amants de la vela i els surfistes. És la ciutat més populosa de l'estat i concentra un terç dels habitants del país.

I així conclou també el conjunt de fites ciclistes i escaladores que ens havíem marcat en aquestes illes, havent -les assolit segons ens havíem proposat. Mai menys...

I també s'acaba aquest viatge a l'hemisferi sud, en busca de la calor i el bon temps en ple l'hivern.

Nova Zelanda constitueix un destí molt recomanable, un dels països més avançats del món, cultura, educació, cura del medi, tot en llocs capdavanters. I un país que hem recorregut extensament però que l’hem explorat poc doncs no hi havia temps per tot. Destaca pels seus paisatges de pel·lícula, zones glacials, zones volcàniques, boscos ubèrrims, platges blanques semi-tropicals. prats verds i inacabables, ramats de bestiar multitudinaris com mai no havíem vist, fauna i flora endèmica i potser el més destacable pel que viatja des d'una bicicleta i que contempla el paisatge amb calma i a poca distància, l'exhuberància de la vegetació i la seva gran diversitat: multitud d'espècies de falgueres, de palmeres i palmeretes, arbres de tota mena i destacant-ne els arbres de fruits roigs de la illa nord (pohutukawa o arbre de Nadal, en diuen)

a part de multitud d'espècies per a mi desconegudes i que conformen uns boscos simplement admirables per la seva frondositat.

En definitiva, el gran inconvenient de visitar aquest país no és altra que la seva extrema llunyania, un mínim de 30 hores de viatge, cosa que n'incrementa els costos i les complicacions.

Però amb aquesta incursió a Oceania hem acomplert l'objectiu dels 50 Bigs de fora d'Europa, a 10 per continent aquestes són les 50 perles d'una colecció que comença a fer patxoca:

Els 10 d'Àsia,

Kardung La, Índia, 5.602 m.

Tangland La, Índia, 5.328 m.

Lachalung La, Índia, 5.065 m.

Nuchi o Nakee La, Índia, 5.020 m.

Baralacha La, Índia, 4.980 m.

Rohtang La, Índia, 3.975 m.

Mont Fuji, Japó, 2.305 m.

Nobeyama, Japó, 1.375 m.

Norikura Kogen, Japó, 1.375 m.

Nagamine Pass, Japó, 1.365 m.

Amèrica del Nord,

Mount Evans, USA, Colorado, 4.300 m.

Trail Ridge High Point, USA, Colorado, 3.713 m.

Cottonwood Pass, USA, Colorado, 3.696 m.

Independence Pass, USA, Colorado, 3.686 m.

Iceberg Pass, USA, Colorado, 3.605 m.

Fall River Pass, USA, Colorado, 3.595 m.

Bow Pass, Canadà, Alberta, 2.068 m.

Sunwapa Pass, Canadà, Alberta, 2.035 m.

Jubilée Pass, USA, California, 394 m.

White Pass, USA, Alaska, 888 m.

Sud-Amèrica

Pàramo de Letras, Colombia, Tolima, 3.677 m.

Pàramo del Verjón, Colombia, Bogotá D.C., 3.367 m.

Alto del Romeral, Colombia, Cundinamarca, 3.332 m.

Puerto de la Línea, Colombia, Quindío, 3.265 m.

Santuario de Guadalupe, Colombia, Bogotá D.C., 3.266 m.

Los Patios, Colombia, Bogotá D.C., 3.001 m.

Laguna del Cacique Guayabita, Colombia, Cundinamarca, 2.947 m.

Alto de San Miguel, Colombia, Cundinamarca, 2.773 m.

Puerto de Cuartas/La China, Colombia, Antioquía, 2.527 m.

Loma del Escobero, Colòmbia, Antioquía, 2.519 m.

Àfrica,

Tizi-n-Tinherouzine, Marroc, 2.676 m.

Oukaimeden, Marroc, 2.600 m.

Tizi-n-Tichka, Marroc, 2.260 m.

Col du Zad, Marroc, 2.183 m.

Tizi-n-Test, Marroc, 2.092 m.

Col Tanout-ou-Fillali, Marroc, 2.070 m.

Asni, Imlil, Marroc, 1.950 m.

Tizi-n-Taghatine, Marroc, 1.886 m.

Tizi-n-Taslitane, Marroc, 1.885 m.

Tizi-n-Zbein, Marroc, 1.830 m.

i Oceània,

Tongarino N. P./Mount Ruapehu, Nova Zelanda, 1.641 m.

Mont Egmont, Nova Zelanda, 1.145 m.

Crown Sadle Pass, Nova Zelanda, 1.078 m.

Porters Pass, Nova Zelanda, 939 m.

Lewis Pass, Nova Zelanda, 910 m.

Homer Túnel/Milford Sound, Nova Zelanda, 802 m.

Takaka Hill, Nova Zelanda, 797 m.

Akaroa Hill, Nova Zelanda, 657 m.

Hoppe Sadle, Nova Zelanda, 635 m.

Rimutaka Hill, Nova Zelanda, 555 m.

¿Y las europeas?

"I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

...

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser."

Joan Oliver, Pere Quart

2016 Corrent per la carretera de les Aigües

S’acaba l’hivern, s’acaba el córrer a peu…  A partir d’ara tocarà centrar-nos en la bicicleta.

Però abans calia saldar un deute amb la capital del país, tant de temps sentint a parlar de córrer per la Carretera de les Aigües i encara no ho havia tastat mai. Esperant coincidir amb algú altre amb la mateixa dèria van passant els anys i la cosa queda pendent o sigui que agafo el cotxe tot sol i em presento a la línia de sortida d’un dia qualsevol a mig matí. Només una vegada havia corregut per Collserola, el 2002 en la mitja de muntanya que llavors s’hi feia pujant i baixant per tot de corriols, vaig baixar de 2 hores per ben poc, 1h 59’41”, ni una foto de record.

Em planto a la Plaça Mireia d’Esplugues de Llobregat,

tot ben indicat,

una mica de pujada inicial però després tot ben pla.

Miradors,

indicadors quilomètrics,

passeres de fusta,

passeres d’obra, tot molt cuidat, sembla una capital europea.

I vistes de la gran ciutat, del Baix Llobregat, de Montjuïc, el port, l'observatori Fabra, el Tibidabo...

No havia fet previsió d’aigüa però me’n trobo una al km 6,5,

després en vindran un parell més fins completar els 9 km en que s’arriba al Pla dels Maduixers, ja contemplant la Serra de la Marina a l’altra banda del Besós.

Foto i mitja volta.

I poc abans d’arribar agafo a l’esquerra la dura pujada que duu al cim del turó de Sant Pere Màrtir on hi ha repetidors de comunicacions.

Vista des de dalt el turó

Una bona correguda d’uns 20km, gairebé tot pla tret del turó final. Vistes interessans sobre la conurbació...

Aquest hivern no ha estat massa profitós pel que fa referència a curses ni llocs insòlits. Només una participació al Cross de Sant Pau, a Ribes, i para de comptar. No anava pas sobrat de preparació (hi ha hagut fites ciclistes importants, aquests darrers mesos), ni tampoc era dels més joves, a simple vista fins i tot diria que deuria ser el més veterà o poc se’n hi faltava. I per acabar-ho d’adobar aquest any era la 49ena edició cosa que implica que la propera per poc que pugui també tocarà repetir. I és que si no recordo malament crec que vaig córrer la II edició que deuria ser el 1969, en devem quedar pocs d’aquests...

Com ja faig darrerament des de que em va caure a les mans, a les curses locals miro de treure a passejar la vella samarreta del “PPCD VyG”, tot un clàssic vilanoví... La vaig recuperar per la Cursa Popular del 2011 en que en van fer una nova estampació al celebrar no sé quin aniversari, vaig trobar la vella i vaig passar de comprar-me la nova.

Precisament la deuria estrenar el 1969, aquí una foto d’aquest any al Cross de Granollers (la cita més important del calendari català de cross, amb participació de Mamo Wolde que el 1968 havia guanyat l’or olímpic a la marató dels jocs de Mèxic).

Encara que la foto d’aquell temps que més m’agrada és la d’una sortida al vell estadi de Montjuïc

I com deia, pocs quilòmetres pedestres aquest hivern, amb prou feines arribaria a Burgos passant pel Puerto de la Pedraja, aquell que vaig pujar per primer cop en bici i alforges el 1988,

en un àrid viatge de 1200 Km des de casa fins Santiago i A Coruña. Em plau recordar algunes fotos de l’esdeveniment de fa 28 anys...

Fins arribar al Santo

Senyorejant camins,

Carreteres, pistes, somnis endins,

La vida et canvia.

Senyorejant camins,

Escalant els més alts cims,

Et guia l’alegria!