Resseguint el Benelux i els seus voltants

Està clar que això de pujar Bigs és un petit joc de col·leccionista però, a voltes, com ara al nord de França i tot el Benelux, es converteix en un magne joc de país, més que de ciutat, en que cal anar cercant llocs, saltant fronteres, canviant idiomes i, algun cop, fent mitja volta i començar de nou.

Alguns cops són llocs amagats, impensats o inverosímils, amb un únic denominador comú: que són llocs elevats. El Big és un grandiós joc de senyals de pista a nivell europeu i fins i tot mundial, i segons com bé de gust jugar-hi. I per jugar-hi en temps hivernals i latituds meridionals cal oblidar-se de les grans serralades i altituds elevades doncs la neu i el glaç poden fer fracassar les fites proposades. Per tant les Ardenes, els Vosges i petits cims escampats pel territori seran els objectius proposats en aquesta ocasió.

Per pujar al Butte de Suin cal localitzar el petit poblet de Mont a la Borgonya francesa i a la conca del Saona i seguir direcció Tillay i Suin. Fa fred a finals de març per aquests verals, 3 tristos graus i no sembla que hagi de millorar gaire, al sol no se l'espera.

Hi han diverses carreteretes i és un pèl perdedor, gps!

La pujadeta té poc més de 3 km i de pendent irregular.

Però té trams prou punxeguts de fins el 16% arribant a Suin i fins dalt l’església. Una gran Mare de Déu assenyala el final de l'impediment rodant una mica damunt l'herba.

Molt poqueta cosa per ser a la llista del Big. Per celebrar-ho, de baixada ens surt un gos que tirant amunt estava lligat...

 Més al nord, des de Mesvres, ja a la conca del Loira, atacarem la cara nord de la Signal d'Uchon, la bona. Són uns 9 km molt irregulars que donen un pendent mitjà del 5%, dada que no aporta gens d'informació. Comença amb pendents normals i planejant, uns pontets,

un parell de paelles per arribar a la Chapelle d’Uson i agafant el trencall a l'esquerra sortint d'aquest poble,

després de passar el cementiri la cosa es posa seriosa amb un parell de fites de categoria, abans i després de passar Uson trobem pendents per damunt del 15% i ocasionalment fins el 20%, dur de pelar.

Quant a falta d'un km per coronar agafem un trencall a la dreta en que indica la Signal d'Uson, la cosa es civilitza i es corona sense dificultat.

Compte baixant que la màquina s'embala de mala manera.

No gaire més enllà de Mesvres, a Saint Léger sous Beavray, dins de l'extens Parc Natural Regional del Morvan que travessarem de punta a punta, se'ns presenta l'ascensió al Mont Beavray, l'Oppidum Bibracte, antiga capital dels celtes i on Cèsar va lliurar una important batalla contra els helvecis. Segons la placa lliurada pel President Miterrand, lloc important en la història de França doncs s’hi va conformar la unió dels caps gals a l’entorn de Vercingetòrix (sona una mica a Astèrix...).

Quasi 8 km des del mig del poble i per nosaltres serà una mica més doncs ens saltarem un trencall a l'esquerra i continuarem amunt per una carretera que no toca. Desfeta l'errada veurem que el Mont Beavray que venien indicant des de feia estona no està assenyalat on tocaria. A partir d'aquí es tracta d'una carretera estreta i al cap de poc apareix un senyal de prohibició de circular. Ens informen que està permès als “velós”. Comença una autèntica “route forestière”, envoltats d'arbres, més estreta encara, uns 3 km durs fins al 15% i amb petits trams de descans.

Cap a dalt el panorama s'aclareix una mica, clapes de neu, rouredes i fagedes i coronem l'Oppidum Bibracte.

I acabem d'entendre tot plegat: hi han dues rutes per pujar al Beauvray però tenen un únic sentit de circulació. Si haguéssim seguit per on anàvem inicialment haguérem pujat per la direcció correcta però la cara de més duresa que recomana el Big és en contra direcció per als cotxes i per aquest motiu no està indicat el trencall. I pujant per la direcció correcta el pendent és molt més suau i, lògicament, el trajecte una mica més llarg. La propera vegada ho arreglarem....

Havent deixat el parc natural el paisatge continua com un jardí, boscos i prats, pobles petits. Localitzem Montenoison i Marciges. Un fred que pela, 1 grau damunt la bici. D'aquí arranca una petita pujada a la Butte de Montenoison, una ermita a sobre del poble del mateix nom. Tant sols 2 km cara amunt, això sí, arribem a veure el 20%, un gavarrot punxegut i amb poca història. Sort que la baixada és curta...

Continuem cap al nord i cap a l'est, ara a la conques del Sena i del Marne. Mica en mica els prats i els boscos han deixat pas als sembrats i extenses planures però hem travessat tota la Borgonya sense veure una sola vinya. Finalment, passant per Tonerre, a prop d'Auxerre veiem les úniques vinyes de la regió, bastant sorprenent.

Fem nit a Verdun, ciutat escenari de la I Gran Guerra, multitud de batalles per aquests verals. Monuments de record,

Diversos cementiris

centre d'estudis de la pau

un tros del mur de Berlin

som a la vora del Mosa, Maas o Meuse, considerat el riu més antic del món segons la Wiquipèdia, ja mirant cap el mar del Nord.

Molt al nord de França, tocant la frontera belga, localitzem Margut i allà el trencall d'una carretera que ens ha de dur a dalt l'ermita del Mont Saint Walfroy. Poca cosa, poc més d'un parell de km progressivament més inclinats que comencen suaus, passen als dos dígits i espeteguen finalment al 18% per una estreta carretera.

A dalt una ermita moderna, algun oratori, una bona explanada i bona vista a les terres planes de la vall.

Passem la ratlla dels belgues i cap al petit poblet de Petigny. El temps està amenaçant pluja i no hi ha temps per perdre. Dos km més cara amunt per pujar al pantà del Ry Rome. Bona carretera, bona vista i visitants il·lustres

El pendent no és excessiu, màximes del 12%. A dalt, ni rastre de l'embassament, sembla que s'ha de baixar cap a l'altra banda per veure la presa, no hi ha temps per perdre i ho deixem per un altre dia ...que nosaltres veníem per la pujada. Una pujada insulsa sense massa mèrit aparent, poca categoria per ser a la gran llista, un petit tribut als ciclistes belgues que van ser els inventors del joc ja fa uns quants anys.

Localitzar el minúscul lloc de Forneu St. Michel ja té el seu mèrit i trobar la pista asfaltada que puja al Cheval de Bois millora la nota. I escalar les duríssimes rampes que venen a continuació ja va per cum laude.

3 km per remuntar 230 m de cota, amb punta màxima del 20% i unes rampes prou rectilínies que et plantegen si seràs capaç de pujar-t'ho. I és que som al mig del bosc, al massís de les Ardenes, prop de Bastogne, territori Lieja-Bastogne-Lieja, a prop del gran mur de la Redoute, aquí ja es respiren les grans, dures i curtes cotes d'aquesta gran clàssica (Côte Rosier, les Hezalles), ni més ni menys que la Doyenne, la Degana de les clàssiques.

I per rematar la jornada una petita i duríssima cota a Bévercé, a tocar de Malmedy, la Ferme Libert, 1,2 km per remuntar 154 m de desnivell, una cabronada al 12% de mitjana i un 19% de màxima, un “pepino” explosiu.

A dalt, inici d’un pista de descens per a btt

Ens queda un Big per pujar a Bèlgica, la Signal de Botrange que amb els 694 m d'altitud és el més alt del país i probablement també la carretera asfaltada més alta. Són 14 km de pujada des de Malmedy i ho fem per la banda de Bévercé. Una pujada molt civilitzada al 4/6%, entretinguda i revirada en la primera part. La part superior té menys pendent, força rectilínia i avorrida i com a cosa positiva un molt correcte carril bici a banda i banda.

La temperatura no ajuda fondre-la i la neu encara perdura al cim. Un pobre grau de temperatura. A dalt un edifici de serveis i una torre antiga que deuria ser de comunicacions.

Baixem per l'altra cantó també direcció a Malmedy. Per sort baixa poc i hi ha alguna contrapendent i així no ens pelem tant de fred com era de preveure. A més, trobem un nou coll per a la col·lecció

No massa lluny, a Eupen, una mica més al nord, arrenca el segon Big de la jornada en direcció cap a Llevant. I la particularitat d'aquesta pujada és que es puja per Bèlgica però el cim, per pocs metres, cau dins terres alemanyes. Però no té cap altra interès, amb unes rectes llarguíssimes, poc pendent i, a sobre, 4 km de carretera en mal estat, tota esquerdada, sotragades i forats. Una altra fita que no té cap interès per ser a la llista de les més grans.

Per sort, trobem un nou coll poc abans de la fita prevista.

Passem a Holanda i a prop d’un molí veiem una gran botiga de bicis i aprofitem per comprar una manxa

A prop de Nijmegen hi ha un petit gavarrot, l'Oude Holleweg, un quilometret amb pujada al poblet de Beek que remunta 75 m de desnivell. Un camí asfaltat estret i de direcció única que observem com els ciclistes locals l’empren per fer sèries de pujades.

Nosaltres en tenim prou amb una volta i tornem per un bonic carril bici.

O sigui que el dia 22 de març hem pujat 3 Bigs a 3 països diferents, un a Bèlgica, un a Alemanya i un a Holanda, no crec que es repeteixi cap altre cop una cosa similar...

És evident que als Països Baixos no tenen muntanyes ni altes ni baixes i, per contra, els entusiasma el ciclisme i pujar muntanyes en bicicleta. I per tant, han de sortir a les llistes del Big encara que sigui amb pujadetes de menor categoria. I llavors busquen llocs interessants paisatgísticament o llocs on no està permesa la circulació de cotxes. Una cosa així és el que han fet amb la pujada de l'Italiaanse Weg, una cota d'un km amb un desnivell que no arriba al 5% i costa comprovar que el pic de màxim pendent és del 9% com anuncien les taules de l'organització.

Però el paratge val la pena, una fageda creuada per un camí de rajoles de canto que zigzagueja per assolir el punt més alt de la colina. Ben trobat! I també és de direcció única amb baixada per carrers convencionals amb poc trànsit cosa que els permet fer voltes en forma d'entrenament.

A més, per arribar-hi des del centre d'Arnhem ens hem valgut d'un bon carril bici, en alguns moments a la vora del riu, perfecte!

I l'organització ciclista d'Arnhem va per nota. El centre del poble és una moderníssima estació de tren que també ho és de busos, troleibusos i ...bicicletes. Un pàrquing de bicis súper modern i guardat, amb control d'entrada i sortida de les màquines mitjançant targeta a la mateixa porta i, per si no en hi ha prou, un taller de bicis contigu al pàrquing, una passada!

La pujada al Posbank no és gaire lluny d'Arnhem, a Rheden. El caminet de pujada no és tan mono com l'anterior però també val la pena doncs està en un entorn ben natural, el National Park Veluwezoom. Una pujadeta coronada per un mirador,

planejada per dalt la colina i baixada per un altra cantó. També hi hem vist ciclistes fent-hi tombs, voltes d'uns 8 km..., estaria bé tenir un circuitet així a la vora de casa, no?

Entrem a Alemanya, situem el poble de Waxweiler per pujar al veí de Krautscheid sota una fina pluja, una cota sense cap mena d'importància ni d’interès, res a comentar.

Petita parada a Waxweiler

A  la veïna Luxemburg localitzem Clervaux per fer-nos la Côte de Munshausen. Una ruta perdedora amb diversos trencalls i canvis de carretera. Un km al 10% amb punta del 15 és el fet més remarcable. L’enunciat percentatge mitjà del 2,8% és totalment enganyós doncs hi ha una forta baixada intermèdia. El punt més alt es troba passat Munshausen, poc abans d'arribar al poble de Marnach.

Un dipòsit amagat dalt al cim.

Resulta interessant pujar a Berdorf des d'Echternach doncs travesses el paratge natural de la Gorge du Loup, un pas estret entre unes bones penyes. El poble de dalt ben poca cosa.

I des del mateix Echterbach hem comés l'error de pujar a Altrier op der Schanz, una carretera general molt transitada, sense banda lateral la major part del trajecte, grans rectes, un bon avorriment i risc excessiu durant 11 km d'ascensió.

Sortint de Moersdorft sota l’aigua per pujar a les Eoliennes de Pafebierg les rampes més dures són dins el poble tot sortint cap a Ponent.

Després la ruta s'endinsa dins el bosc traçant amples llaçades, segueix un extens replà travessant un altre poblet, torna un altre bosquet i s'agafa un trencall a l'esquerra per assolir els anunciats molins al cim de la colina.

Una pujada amable, variada, sense extremituds però entorpida per una persistent pluja luxemburguesa.

No gaire lluny però a la banda alemanya sortim d'Alsweiler mitjançant una suau pujada fins Tholey. A partir d'aquí la cosa canvia i s'endureix considerablement amb dures rampes de dos dígits que culminen en la darrera arribant al 14%.

A dalt una torre i un memorial, tot passat per una fina pluja i una magra visibilitat.

L'ascensió al Grand Wintersberg, un dels punts culminants del Parc Natural Regional dels Vosges, partint de Niederbronn-les-Bains, té uns 7,8 km de llargada i els 7 primers són com ara les Ventoses, pendents prou regulars al voltant del 6%, tot i que el decorat és radicalment diferent enmig d’un magnífic bosc hivernal de roures i faigs.

Però la cosa canvia bruscament al trobar la carretera que puja pel vessant nord al Coll de la Liese, 530 m.

Coll de la Liese

Queda mig km fins al cim a una mitjana del 15% i un pic del 19.

Rampa dura de veritat que ens porta a la torre de guaita del cim, una fenomenal construcció amb un parell de plaques commemoratives i accessible pel seu interior mitjançant una estreta escala de cargol.

Des d'Schirmeck, un poble de pedra vermella a l’Alsàcia francesa,

hem pujat al Col du Donon que té la particularitat de ser l'únic Big pujat en aquest periple que duu nom de coll, tots els altres han estat cims, buttes, molins, etc. I el coll en si té poca història, inici molt suau i després uns pujada prou regular entre el 6 i 8%, sense extremituds.

A partir del coll, al voltant de "le Donon", el paisatge prometia (amb el coet de l’objectiu la lluna a la vista) però no hi havia temps disponible i hem hagut de girar cua cap avall.

Des del mateix poble s'inicia l'escalada al Champ du Feu, llur contingut ignoràvem. Al programa, 22 km de pujada per remuntar uns 900 m de desnivell fins gairebé la cota 1100, mitjana anunciada del 4% i sense desnivells màxims remarcables. A la pràctica, 2 km inicials suaus seguits d'uns 10 km intensos, regulars al 6/8% amb puntes de l'11%. Diverses sorpreses. Quan portem unes 8 fites, un cartell anuncia "cambres de gas" i un barracó estil nazi al costat.

Després, un km més amunt, s'anuncia "Le Struthof" amb clara pinta de memorial i escadusserament veiem des de la carretera unes rengles de barracons grisos del mateix estil que l'anterior. Resulta que es tracta d'un antic camp de concentració amb les corresponents cambres d'extermini.

I , encara més amunt , un rètol assenyala on hi havia la pedrera on els presos treballaven forçadament.

I quan portem uns 12 km de pujada continuada som  ja gairebé a la cota de destí i encara falten 10 km de ruta. A ma dreta es veu una gran torre a l'extrem de la carena, molt lluny però a altitud similar i el croquis del gps ho aclareix cal anar carenant en continus tobogans fins la torre.

Entre  mig grans extensions de neu, som a una estació d'esquí de fons i veiem alguns aficionats practicant el tema. Finalment assolim la torre que sembla un vell dipòsit d'aigua i serveix per assenyalar el punt més alt de la ruta. També és la vegada que arribem a més altitud en aquest viatge, 1.099 m, únic lloc en que superem el miler.

S'ha acabat.

“Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.”

24 hores fent tombs a Montmeló

Les coses es poden fer amb molta preparació o amb una certa improvisació. Si ho prepares amb cura gairebé t’obligues a uns bons resultats i la manca d’èxit final pot ser més difícil d’acceptar. Si improvises, pràcticament estàs perdonat per qualsevol imprevist que es presenti o per un resultat poc satisfactori i, si surt bé, pots considerar que l’èxit és més notable (... i si ho arribo a preparar bé!?).

I aquest cop a tocat una certa improvisació. Ens assabentem un mes abans de que fan una prova de 24 hores al  Circuit de Montmeló, 24 hores Madform Bicircuit, i mentre ponderem si ens hi aboquem o no comencem a carregar quilòmetres, 3 setmanes de càrrega i la darrera de bon descans. Uns 600 km entre els dos sempre els farem, en ridícul no quedarem... 15 dies abans formalitzem la inscripció. Sembla que cada any per aquestes dates tocar fer alguna cosa de 300 km rodant.

Rodar, rodar i rodar, es tracta d’aconseguir pedalar sense esforç, sense dispensar energia, com qui camina. Una persona sana amb una vida mínimament activa és capaç d’estar tot un dia caminant ja sigui fent una excursió o fent el turista. En bici es tracta d’aprendre a fer el mateix, llàstima que a les carreteres i als circuits hi ha pujades...

Preparem la logística per passar la nit, ponderem si llogar una autocaravana, que ens deixin una carpa o un matalàs inflable per posar a dins el cotxe... De fet en cap moment hem de ser dos, sempre un ha d’estar rodant, simplificació de recursos: matalàs a terra, una taula i una cadira de càmping per menjar i ja ens espavilarem.

Arribem al Circuit amb antelació suficient i ens adjudiquen un box doncs hi ha poca gent apuntada. Toca el Shell, el número 16, com si fóssim un McLaren qualsevol...

El matalàs i la tauleta hi fan una mica el ridícul en el gran espai que compartirem amb una altra parella de La Garriga que sí han llogat una autocaravana que tenen aparcada just al darrera.

El box dels veïns del 15 que han resultat els guanyadors absoluts

La nostra paradeta

Som poca gent apuntada a la cursa, és el primer any que la fan i no es pot dir que hagin sabut publicitar-la amb èxit. Curiosament, tots els equips són de marques comercials o similars, no hi ha equips convencionals de pobles o barris de la gran ciutat. La UC Vilanova sembla l’únic representant tradicional. Entre els apuntats, en Julian Sanz, un dels reis de l’ultra fons, entre altres bestieses a completat més d’un cop la Race Across Amèrica, travessar els Estats Units de costa a costa. També hi reconec en Javi Costas, un precoç prejubilat asturià que va ser el primer en completar tots els Cima’s (les grans pujades) de la península, que precisament integra l’altra parella mixta inscrita a la prova.

Comencem amb tandes de 2 hores cadascú, durant la nit passarem a uns 100 minuts, equivalents de 10 voltes, i durant el matí farem primer 8 voltes i acabarem amb 6 voltes cadascú, ja una mica més d’una hora.

La cosa comença a les 12 del migdia del dissabte i ha de durar fins les 12 de l’endemà. El primer relleu és matador i aviat observem una dualitat que fa més difícil l’empresa. Per una banda, per als equips individuals o parelles com nosaltres la cursa és una prova de fons o ultra fons per als individuals. Per altra, els equips de 4, 6 o 8 membres que feien torns d’una hora com a màxim i amb major temps de descans (3, 5 o 7 hores respectivament), la cursa és pràcticament de velocitat, no cal guardar i es va al màxim.

Els veïns fins i tot feien una mica de rodet abans d'iniciar el seu torn

Aquests aquips anaven molt ràpid i et destrossaven si els volies seguir, així faig la volta ràpida, la cinquena, amb 7’48”, a 38 per hora, una barbaritat per una prova tant llarga. Me n’adono aviat de que vaig massa ràpid però la velocitat i seguir rodes tots sabem que enganxa i faig les dues primeres tandes de dues hores a més de 30 per hora cosa que, lògicament, pagaré desprès. I és que l’alternativa a seguir un grup i anar passant és circular en solitari doncs és molt difícil coincidir amb algú altre en la immensitat del Circuit. Només 25 equips acaben la cursa cosa que implica que només hi ha 25 ciclistes com a màxim en els 4,7 km de llargada de les voltes.

A cua de grup

I ja sol

La comunicació amb la parella pels relleus, a crits o per signes

I el Circuit no és pas pla, a cada volta hi ha 3 pujades, una primera suau i llarga de quasi un quilòmetre, la segona que és la forta, uns 400 m al 5-6%, i una tercera també suau. Totalitza un desnivell d’uns 60 m per volta. Al fer un total de 72 voltes vol dir que acumules un desnivell positiu de més de 4.300 m, no és una exageració doncs es pugen en molts km però quan ja portes més de 200 km a les cames fan molta pupa, al menys a mi.

El pitjor ha estat la nit i el fred de la matinada, el termòmetre ha baixat fins els 2 graus, però per sort no ha plogut. Havien anunciat pluges al vespre o nit, passava un petit front, però la fina pluja del dissabte a primera hora ha parat poc abans de començar la cursa. Als primers tombs l’asfalt era moll i això ha fet que alguna corba l’agafés amb molta precaució. De fet, no sé si l’hi he agafat mania o que baixo fatal però el cas és que la única corba un pèl difícil del Circuit, la dita corba Seat, a esquerra, prolongada i en baixada, no l’he sabut agafar bé en tot el dia i les poques ocasions que l’he passada en grup he perdut roda i m’ha tocat recuperar.

Durant la nit diria que hi havia menys equips en pista, no hi havia manera de trobar ningú, la immensitat de l’asfalt, la seva negritud, el tènue resplendor dels focus alts i llunyans del Circuit, la precarietat de la meva llum, tot plegat ha ajudat a crear una atmosfera lúgubre, com a malenconiosa, que feia pesat, fatigant i lent passar voltes i quilòmetres. La nit, ...records de vells poetes i cantants, “Quant la nit és un vell armari...”, “I tu i jo, impotents front a la nit...”, “La nit és llarga, la nit, tots la portem al cor”. Per sort, l’albada ha estat generosa, glaçada però esplèndida, solejada, sense un núvol, descobrint la propera i gegantina silueta del Montseny i el Turó de l’Home que els núvols ens havien amagat la tarda anterior.

La companyia de l’Oriol i l’Anna Bello i el seu company han ajudat a passar la nit. L’Anna ha captat un dels relleus amb el pas del testimoni.

En total hem fet 138 voltes, 652 km teòrics d’acord amb els 4.727 metres de corda de cadascuna. Segons l’organització n’hem fet 642, no sé com ho compten però és evident que la calçada és molt ampla i es talla força. El meu compta quilòmetres diu que en vaig fer 333 a 27,8 per hora i el de la Núria es va parar cap a allà a les 9 del matí del diumenge o sigui que no sabem exactament quan vam fer. Calculo que d’aquests 333 km no n’hauré fet en grup més de 50, o sigui que en solitari n’han caigut un mínim de 280, una matada. Els 642 km que ens donen signifiquen una mitjana de 26,75 per hora que tenint en compte que tot el pit lane s’havia de fer per sota de 20 per hora per raons de seguretat ve a dir que vam anar a uns 27 de velocitat de creuer. Mai menys...

I, en definitiva, vam quedar el 16 de la general i primers d’equips mixtes que només érem dos. En Julian Sanz, que ho feia individualment, va quedar just davant nostre amb una volta més. Els primers ens van agafar 39 voltes d’avantatge i nosaltres els vam treure 10 a l’altra parella. La parella masculina que va guanyar ens va treure 19 voltes i era la que compartia el box amb nosaltres.

I al final vam pujar al podi del Circuit cosa que també fa gràcia.

2016.- La renaixença valenciana

Feia bastants anys que no rodàvem pel País Valencià, l’omnipresent presència pepera dels darrers lustres contaminava excessivament l’ambient...

Ens establim a Buñol, ciutat de l’interior de parla castellana, a poc més de 30 km de la capital. Petita visita al castell que domina l’entorn.

Quantitat de grups ciclistes transiten per les carreteres de les rodalies un dissabte al matí, en veus un a cada rodona. A la de baix el poble estem als 321 m de cota. Ens enganxem a un petit grup que porta la mateixa direcció cap a Macastre i el pantà de Forata per pujar la Font de la Chufa, aixecant-nos per damunt de la plana i fins arribar als 643 m de la cruïlla cap a El Oro.

Ells paren a esmorzar a La Cabezuela, nosaltres continuem fins Los Padrones, ja dins la nacional, entre vinyes i ametllers, imatges mediterrànies

Després pujarem la Cruz de Cofrentes que per la cara sud és pràcticament inexistent, baixem pel nord i a La Portera tornem cap a llevant per Hortunas. Pujar i baixar constantment, coll de Las Almoladeras, 566 m.

Passat Yátova, una petita pujada i bona baixada cap al fons d’un dels torrents que solquen Buñol i que configuren el poble, sento un fort i sec espetec i paro la bici. Primer no veig que ha passat però aviat m’adono que ha petat un radi del darrera. És una vella roda Neutron de Campagnolo, deu tenir uns 15 anys, i ha quedat ben descentrada. Radis sense capçal, no n’havia trencat mai cap, no veig manera d’adreçar-la, afluixo el pont de freno, acabem de baixar fins baix i pugem a l’hotel vorejant un altre torrent. Total 95 km i més 1.800 m de desnivell, una bona etapa. És hora de dinar i ja suposem que dissabte a la tarda estaran les botigues tancades, això ja ho sabem d’altres ocasions en aquest país. Ens diuen que no hi ha botiga de bicis al poble, que mirem a la de motos i si anem ràpid potser encara serà oberta, mala sort, actualment ja no obre els dissabtes, fins dilluns. El del hotel ens diu que l’única opció durant la tarda és al Decathlon, a Aldaia, entrant a València per la mateixa autovia. Dinem i cap allà. El jove mecànic quan veu la roda diu que no n’havia vist mai cap d’igual, ignora com es desmunta, es veu bastant incapaç de fer-ho i, lògicament, no té radis d’aquest tipus. Ho deixem córrer aviat i tornem al cotxe. La Núria busca des del mòbil una botiga de lloguer de bicis. A la segona trucada ens diuen que en lloguen de carretera, són a l’avinguda del Port, cal travessar tota la ciutat. Hi anem, fem el tracte, una Merida que em va a mida, potser un pèl més encongit però bé, canviem els pedals i surto amb bici per al diumenge i el dilluns.

Sortim de la botiga i el Barça va guanyant 0 a 2 a Granada...

Amb tot plegat s’ha fet tard i tenim unes entrades per recollir a la taquilla per a un concert del Raimon a Buñol, a veure si se les vendran... Arribem justos però a temps. 10 euros l’entrada, l’espectacle comença a 2/4 de 8, dues grans societats musicals rivalitzen al poble on hi ha 3 teatres en actiu, fan cine cada setmana, per la següent hi ha programada òpera, La Bohème, hàbits ben diferents...

“Raimon a casa”, recital prou complert amb fortes emocions, teatre ple, castellans i catalano-parlants, “Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut… si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent.”. “Qui perd els orígens perd identitat”, punt culminant de la vetllada amb el públic dempeus.

Diumenge sortida des de Cheste/Xest cap a Chiva i amunt fins a Villar del Arzobispo travessant perpendicularment la vall del Túria

i comencen els tarongers

per Gestalgar on trobem una carretera tallada i cal buscar alternatives. Seguim el riu fins Bugarra i continuem cap al nord. Visita a la plaça de Villar de l’Arzobispo,

pinxo de truita i avall cap a Pedralba, altre cop el Túria

I tornem a Xest, dia de comunions

Dinem i cap a València, tomet per les Torres de Serrans,

el bicing de València

 i al vespre paella a la plaça del Tossal, al barri del Carme

Després la Núria es refredarà ràpidament, febre durant la nit i no millora al matí. Total que s’anul·la l’etapa del dilluns, anem a tornar la bici abans d’hora i cap a casa, no era el nostre millor cap de setmana...

Modernisme i Cicloturisme

El Modernisme és un moviment cultural i artístic que s’inicia el darrer quart del segle XIX tenint el màxim esplendor al tombar cap el segle XX. És un moviment que marca un retorn a la naturalesa, als motius naturals en la decoració i al domini de les línies corbes per damunt les rectes. L’home que en el darrer segle i mig s’havia anat traslladant paulatinament del camp a la ciutat recloent-se durant llarguíssimes jornades laborals dins les fosques fàbriques comença a buscar de nou la llum i la natura, el sol i l’aire pur, a sortir de l’abatiment i l’ofec i intentar petits espais d’oci i llibertat.

En paral·lel al Modernisme es desenvolupa la bicicleta, una màquina de dues rodes moguda amb pedals i que evoluciona ràpidament també en el darrer quart del XIX. La bicicleta inicia el seu camí com a símbol de llibertat individual primer per les classes més adinerades i estenent-se paulatinament a totes les capes socials fins conquerir els joves i la canalla.  

Un dels bons pintors del Modernisme Català, Ramon Casas (1866-1932), va pintar ja l’any 1896 el quadre El descans dels ciclistes, una imatge d’una excursió al camp de membres de l’alta burgesia barcelonina d’aquell temps.

Semblava que faltava una roda però hi és...

L’any següent, el 1897, pinta el Tàndem on hi figura ell mateix i la seva pipa junt amb l’amic Pere Romeu, o sigui que no només s’havia inventat la bicicleta sinó que ja s’anaven fent adaptacions de la nova màquina a usos més específics com les bicis de carreres o per a dues persones que compartien experiència.

I el 1899 fou Santiago Rusiñol qui va pintar al propi Casas en el seu rol de velocipedista.

D’aquestes imatges a l’oli, que no eren res menys que els retrats de l’època, en destaca l’estilització de les llavors iniciàtiques muntures. La roda de la bici d’en Casas que pinta en Rusiñol sembla talment uns roda de cursa moderna!

Eren els anys en que es posaven de moda les curses ciclistes...

La Decana o Doyenne, la Lieja-Bastogne-Lieja, es va començar a disputar el 1892 amb un recorregut de 250 km pel mig de les Ardenes. Als primers Jocs Olímpics moderns, el 1896, ja es va disputar una cursa ciclista de 100 km i una de 12 hores, les proves eren serioses. I poc més endavant el 1903 començava el Tour de França, el 1908 la Volta a Tarragona i el 1911 la Volta a Catalunya. El club ciclista existent més antic de Catalunya és l’Sport Ciclista Català creat el 1912 tot i que cal suposar que d’altres s’haurien creat anteriorment però no han sobreviscut.

Els ciclistes queien davant Solers

L’any Casas ens serveix per admirar i recordar aquestes obres i el paral·lelisme en el naixement del cicloturisme i del Modernisme. Però en el món de l’art la bicicleta ha tingut des de llavors representació permanent.

El 1944 Salvador Dalí ja ens va deixar una mostra del seu art

Fa pocs dies a la Fundació Miró s’exposava una escultura d’un impossible triple quadre de bicicleta

I a la Fundació Antoni Tàpies l’art modern continua evolucionant

Per la seva banda, l’exciclista de Xàtiva Miguel Soro es dedica a reproduir escenes de la vida ciclista en treballats i realistes collages.

Ciclista esmorzant, cosa habitual

En Miquel Poblet demanant roda...

I al final les bicis acaben a la xatarra

2016.- Pel Jura, al nord dels Alps

La Serralada del Jura, situada immediatament al nord dels Alps entre França, Suïssa i Alemanya, segons diuen els entesos es va formar en època juràssica, tal i com el seu nom indica. O sigui que tenim previst passejar-nos uns dies per l’autèntic parc juràssic, pujant i baixant per la banda francesa i suïssa de la serralada. Uns dies en que no veurem els ocres de la terra, només el verd dels prats, boscos i sembrats.

El Jura és un massís d’altituds modestes que sovint es confon amb els Alps i que conté importants pujades del món de la bicicleta com ara el Mont Tendre, Chasseral, Grand Taureau, la Barillette, el col de la Faucille o el Mont d’Or i algunes que erròniament es consideren dels Alps com ara el Grand Colombier (1498 m), probablement la més coneguda de totes i que, junt amb la Faucille, ja vam assaltar fa uns anys.

Els 593 m d'altitud del Signal du Curion s'assoleixen amb uns 4 km de ruta des del centre de Ceyzeriat. Te alguna rampa dureta però no es cap cosa de l'altre món, màximes puntuals del 10 o 12%, una pujada civilitzada entre prats i boscos per culminar dalt l'antena que deu donar senyal al territori. Cap cosa que mereixi consideracions especials.

La pujada al dit Cirque des Avalanches des de Champfromier és una altra cosa. Quatre km duríssims que d'inici es posa al voltant del 10% i continua persistentment entre el 12 i el 17% molta estona per un traçat massa rectilini, per sort ombrejat, i amb el ferm mullat. 

I això dura els dos primers quilòmetres els dos segons són més torçats i així no veus el que t'espera que continua amb els dos dígits però no tan exagerat i més irregular. 4 km justos i culmina una pujada de molta categoria, d'aquelles en que sempre falta ferro.

Al cim vam continuar una mica per la pista

 A dalt, pilots de bicis per gent que fa la baixada, bogeries cadascú les seves...

La pujada a Haut Crêt des de Saint Claude té 16 km de llargada i es remunten 780 m. Sortint del centre del poble, la part més dura són els 5 o 6 primers en que es circula amb pendents per damunt la mitjana però sense estridències, només puntualment s'arriba al 10% i això, venint com venim de les Avalanches, no deix de ser peccata minuta. El problema, no menor, és que el termòmetre puja a 42 graus i s'obstina a no baixar malgrat anem guanyant altitud, sufocant.

Una petita atracció a mig viatge

Fa unes setmanes vaig trencar un radi del darrera de la Wilier vermella, era el primer cop en els 12 o 15 anys que té la bici. Roda Neutron de Campagnolo ja vella , 9 corones, amb uns radis particulars que el Víctor havia canviat en poques ocasions i que havia de demanar que els hi portessin. Una setmana arreglar la bici però després va anar bé.

Doncs a poc més de mitja pujada a l'Haut Crêt, badavam! radi del darrera a prendre pel sac. Buf! Afluixa el freno i avall amb cura. Al poble preguntem si hi ha botiga de bicis, sí, a 4 km en una zona comercial. Fa mala pinta, serà una botiga moderna i poc sabran de coses velles... Hi anem, parlem amb el mecànic, intento explicar-li les dificultats de la vella roda, del pinyó de 9, em mira i diu que el problema serà veure si té el radi o no. El mesura, el té, el canvia en 10 minuts i després centra la roda a la perfecció, un euro de radi i 10 de feina, total 20 minuts i al carrer amb roda arreglada. Per dir que els francesos estan acabats...

Agafem el cotxe i tornem on ho havíem deixat... i la segona meitat és bastant més suau, s'obre la vall i l'escalada es converteix mica en mica en un passeig ben amable. Es corona sense més impediment a Haut Crêt tot i que la carretera, més endavant, continua pujant una mica més.

A l'altra banda de la serralada som a Suïssa, al cantó de Vaud, capital Lausana.

La pujada a la Barillette des de Gingins és una pujada de categoria. Té uns 12,7 km a una mitjana del 7,7% però els grans desnivells s'acumulen en la primera meitat de l'ascensió amb moltes estones entre el 10 i el 12%. Per sort a les 8 del matí hem trobat bones ombres i el bosc ens ha resguardat de mals pitjors. 

La segona part és força més suportable amb alguns descansos i estones amb pendents suaus.

Hi ha indicatius pels ciclistes

En total es remunten gairebé 1000 m de desnivell i des de dalt es contempla una gran panoràmica del llac Léman amb els Alps de teló de fons.

Baixem per una altra carretera i per baix enllacem altre cop amb Gingins

per arrencar cap al proper coll de la Givrine, cim molt proper a l'anterior i pràcticament fronterer amb França. Aquest el fa massa transitat per multitud de cotxes encara que, sortosament, no per camions. Bona carretera, no massa ampla sobre tot en el tram final i poca història de la pujada en si. Parada per recuperar...

També puja més la primera part que no pas la segona, particularment el tram final en que la via del tren avança en paral·lel a la carretera i el pendent amb prou feines supera el 3%.

A mitja baixada hi ha un petit mirador sobre el Léman, atractiu per als que venen de l'altra cantó de la ratlla.

En fi, una pujada amb poca història.

 La tercera del dia serà la pujada al col du Marchairuz, 19 km des d'Aubonne per salvar també gairebé 1000 m. en aquest cas es comença suau i la cosa s'anima a partir de Gimel en que es faran habituals el 7 i 8% arribant puntualment fins el 10% i intercalant-se també algun petit descans.

Però el tercer de la jornada sempre pica i el fet de ser primera hora de la tarda amb el termòmetre a 36/37 graus fa que l'home de la maça s'acosti perillosament i estigui a punt de descarregar-nos-la.

Però no hi havia més remei que condensar una mica la jornada si volíem disposar de temps a la tarda per visitar el Museu Olímpic a Lausana, tot un compendi de records de les diferents fites olímpiques i dels seus principals protagonistes.

Al Museu algunes figures mereixen una menció especial i particular,

El finès Paavo Nurmi

El txec Emile Zátopek, la Locomotora Humana

L’esport del ciclisme

Compendi “Citius, Altius, Fortius”, Coubertin i flama olímpica

Coubertin, “Le feu olympique eclaire le monde”

La porta d’entrada amb el saltòmetre situat al record del món de Javier Sotomayor, 2 m 43 cm, impressionant quan hi ets a sota

La torxa de Barcelona-92

 Barcelona al costat de Sarajevo

I a Lausana estrenem l'experiència de compartir pis mitjançant AirBnb, cosa que repetirem l'endemà a Neuchâtel. Sembla que té avantatges (resulta més barat, no excessivament) però també inconvenients (la recepció no està sempre oberta i has de quedar amb el propietari, comparteixes els serveis amb altres persones, no hi ha tele a l'habitació...) i, en aquest cas, t'adones que a la pròspera Suïssa hi ha gent que no té més remei que llogar una habitació d'un pis minúscul per tirar endavant. Perquè ha quedat clar que el que diu cada propietari a l'anunci de que els encanta conèixer gent i altres floretes resulta ser una mera propaganda. I la reserva queda pagada quan la formalitzes, no tinc clar que es pugui anul·lar ni amb quina antelació mínima. 

El Mont Tendre és una solemne escalada que parteix de Montricher, 10 km a una mitjana del 9% dona una primera idea de la magnitud de la tragèdia que ens espera. Però, com acostuma a ser habitual, el pendent està mal repartit i els primers 6 km són terribles, sense cap descans, sempre per damunt del 10 només entrar al bosc, sovint al 12 i fins el 14.

A poc més de la meitat s'intercala algun petit descans que es va repetint fins coronar i cosa que no implica que quan puja ho torni a fer amb ganes. Aquesta segona part, amb el paisatge més obert, l'alternança de boscos i prats i la vista dels cims propers, resulta força més entretinguda.

A dalt es gaudeix d'un superb paisatge d'alta muntanya, som a 1615 m.

El coll de l'Aguillon és fronterer entra Suïssa i França però a l'altiplà del cim no saps ni quant ets dalt el coll ni si ets a un país o a un altre, cap senyal dona fe de la localització.

La pujada és molt llarga si surts planejant des d'Ybernon les Bains i ens hem estalviat un tram entre mig dels sembrats, el vent del pla tampoc convidava massa a res.Tot i així, el tram abans de Baumes era de gran bellesa i plasticitat. A Baumes comença la pujada de veritat ja dins mateix del poble. 

D'inici, la cavalcada està amenitzada pel fort brogit del riu que baixa amb força, després per les petites cascades contigües a la carretera,

pel bosc que ens envolta i submergeix i, de nou, pel fort pendent dels aproximadament 5 km a partir del poble. Pensàvem que seria cosa més suau i ha resultat ser una altra paret continuada al 10/12% fins arribar als prats on mitjançant trams més suportables hem assolit el dit altiplà, contemplat la bellesa dels cims i l'entorn i coronat el coll.

El Col de la Vue des Alpes des de Neuchâtel és pesat, pastós i fins i tot perdedor en algun moment seguint la via de servei al costat de l'autopista (de baixada no vam tenir altre remei que posar-nos contra direcci&oacute, pocs mèrits té per ser a la llista del Big. Segurament la vista dels Alps des del cim deu ser magnífica però avui estava núvol i ni tan sols hem vist cap silueta. I poca cosa més, grans rectes, carretera massa ampla, sovint de 3 carrils, una baixada intermèdia d'uns 800 m que enganya la mitjana del pendent i un hotel i instal·lacions d'hivern al capdamunt. Els 5/6 darrers km a una mitjana del 7/8%.

Algunes vistes de Neuchâtel, capital del cantó del mateix nom.

La pujada a Le Chasseral des de Saint Imier és de les que fan afició: llarga, dura, escènica, alta muntanya. La ruta té diverses fases. Comença amb duresa i bona carretera només passar el pont sota la via al sortir del poble i fins coronar el Col de Pontins a la cota 1111 m.

Petits descansos fins agafar la carretera de muntanya que passa per una petita instal·lació d’esports d’hivern i aviat comença una dura pujada d’uns 3 km ininterromputs bordejant el 10% i màximes del 12. Després una petita baixada per desmillorar el pendent mitjà

Tornem a pujar fins coronar el coll del Chasseral, accessible també pel vessant sud,

I el tram final cap a l’antena, amb Objectiu la Lluna

A dalt, bones vistes de la plana, ben aprofitada

Des del mateix Saint Imier pujar al Mont Soleil és una curta i exigent ascensió d’uns 4 km amb una llarguíssima recta central de gairebé 2,5 km al 10/12% que la fan molt pesada, avorrida i molt poc interessant des del punt de vista cicloturístic. 

En algun moment s'obre una finestra entre la vegetació

Es corona en una instal·lació d’energia solar.

Bastant més interessant resulta Le Noirmont. Primer perquè es surt de dalt i primer es baixa, després perquè es tracta d’una carretera de muntanya, de llenyataires, estreta i d’entorn bastant salvatge

per trobar el llit del riu Doubs, tributari del Saône i el Roïna, i que marca la frontera amb França. Un Pont i cap senyal del canvi d’estat.

O sigui que primer baixem, contemplem el riu

i tornem a pujar.

Igual passa pocs km més al nord-est a Montfaucon. Primer baixem

Contemplem el Doubs a Soubey

I amunt altre cop.

L’endemà tornem a ser a França, a Pontarlier. Pujada al Grand Taureau, una muntanya a prop del poble, amb records d’antigues batalles, zona fronterera... Una pujada amable, sense estridències.

De camí trobem una instal·lació d’hivern, una antiga caserna,

un memorial militar

i un cartell de prohibició que no ens afecta.

Finalment, coronem quasi al cim de la muntanya

I avall

No gaire lluny, des de Metabief ataquem les inclinades rampes del Mont Morond, una petita instal·lació d’esquí i descens amb bicicleta de muntanya, gairebé 5 km al 10% amb un petit descans intermedi que desfigura la mitja.

A dalt es contempla la roca a la que pujarem a continuació. Alguns s'ho prenen amb calma...

Tornem a Metabief

Sense baixar de la bici enllacem cap a Longevilles per ascendir al Mont d’Or. També una pujada duríssima, gairebé sempre al voltant del 10%. Un petit descans a la part superior 

i comença una rampa impressionant de just un km per remuntar 146m de desnivell, amb punta de fins el 21%, una passada que recorda la Cueña les Cabres de l'Angliru.

Però arribem dalt i clouem així el periple juràsic.

Pocs dies abans d’emprendre el ràpid viatge l’organització de la Nit de l’Esport vilanovina comunica que la Núria és mereixedora del Premi Adarró, “homenatge a aquelles persones de Vilanova i la Geltrú, que han estat un referent per l’esport vilanoví i que han treballat d’una forma altruista pels valors que transmet l’esport.” Els seus mèrits citats a l’acte:  Núria Escuer (Vilanova, 1956) va ser la primera regidora d'esports de la democràcia l'any 1979 i sota la seva direcció es va celebrar la primera Cursa Popular de Vilanova el mateix 1979. També hi va participar corrent junt amb d'altres regidors del consistori. La Núria ha dedicat tota la seva vida a la pràctica de l'esport federat primer a l'atletisme i posteriorment al ciclisme. També ha participat en proves d'esquí alpí, de fons i triatlons blanques. L'any 1983 va participar a la final del Campionat d'Espanya de Cross per equips representant el PPCD Vilanova. L'any 1980 va resultar guanyadora de la cursa dels turistes celebrada a Moscou coincidint amb els Jocs Olímpics a la ciutat.  El 1992 va ser designada portadora de la torxa olímpica en nom de l'Ajuntament al passar per la ciutat. Ha participat en nombroses mitges i maratons quedant 5ena a la Marató de Lisboa l'any 1998. En el camp del ciclisme ha participat a la major part de grans fites cicloturistes europees (Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Noruega), resultant guanyadora en la seva categoria d'edat a la prestigiosa Quebrantahuesos l'any 2007. Ha participat també en proves de llarga distància non-stop de 500 i 600 km. Però on més ha destacat ha estat en el ciclisme de carretera per les grans serralades del món havent tombat per 50 països dels cinc continents i havent escalat els principals colls dels Pirineus, Alps, Alps Japonesos, Alps Neozelandesos, Dolomites, Apenins, Andes, Himàlaia, Rocalloses, Carpats, Cantàbrica, Ibèrica, Sierra Nevada, Balcans, Grampians, Tatras o Atlas. A prop d'acomplir 60 anys, la Núria continua entrenant 4 cops a la setmana i recentment el passat 1 de maig va guanyar les 24 Hores Ciclistes Madform de Montmeló en la categoria de parelles mixtes completant el conjunt de la parella un total de 642 km en 24 hores. 

Convocatòria, entrega de premi i discurset d'agraiment

I també hi ha temps per a la festa i el lluiment

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

                          Miquel Costa i Llobera

2016.- Sant Jeroni 1236 m.

Amb tanta bicicleta ens estem deixant penjats paisatges propers, magnífics, essencials. Mai no havia caminat per Montserrat ni pujat cap cim i al final ha arribat el dia.

Una tarda ben solejada de juliol, acompanyat d’en Josep, ben expert en l’art de caminar, de vinclar cims i en els viaranys de Montserrat en especial, i que em farà de guia, ens plantem a primera hora a Santa Cecília, cota 680 m, sempre hi havia passat en bici venint del monestir i anant cap els Brucs.

I se’ns presenta al davant la Canal de Sant Jeroni, jo, pràcticament, no sé ni que és una canal...

Ben al costat, la impressionant paret de Sant Jeroni, pàtria dels escaladors ben fornits

Primer caminar amunt, aviat es va posant complicat, després cal agafar-se als arbres, a les roques, es rellisca, algun pas més difícil que altre però sobrevivim i coronem el coll, cota 1.156 m, prop de l’ermita de Sant Jeroni. 

Fins aquí m’ha acompanyat el capell record del casament Joan/a de fa pocs dies

Ja es veu el cim i som propers a aquestes impressionants roques que sempre havia vist de bastant més avall

A la part final, més fàcil, camí de ciment, escales per la mateixa carena, em sorprèn un cop de vent i s’emporta el barret. Mira que el portava ben calat!

Vaig contemplant els diferents cims característics de la santa muntanya

Fem cim, Sant Jeroni, 1236 m, total una horeta de pujada, canvi de samarreta que estava per escórrer i el fort vent em fa pensar que em refredaré, un parell de fotos i avall.

Baixem per una altra banda, per sort fent una petita circumvalació, doncs no crec que fos capaç de baixar per on hem pujat. Cap al Pla dels Ocells i la Canal Plana. Tot i això rellisco i vaig a parar a terra més d’un cop.

Més muntanyes i formes curioses...

Tardem uns 80’ en baixar, més que per pujar... i cap a casa

2016.- Gàvia, Solden, Sormano, els Alps tirolesos.

Pel peu del Passo di Melongo, a la Riviera italiana, poc abans de Savona i Gènova, hi havíem passat diverses vegades però sempre de tornada quan ja anàvem saturats de colls i bicicletes o sigui que mai no ens havíem decidit a atacar-lo. I ara ha tocat com a primer de la sèrie. Sortim de Finale Ligure i ‘nar-hi-‘nant...

Són 16 km al 6/8%, màxim al 9 i d'aquí no passem. Uns 1000 m de desnivell fins coronar als 1019 “sul mare". Bastant trànsit fins el trencall cap a l'autopista i el primer poble, després tranquil·litat. Tot tombs, sense rectes, bastants ombres i quan portem més de 10 km comencem a divisar el que serà el coll.

Una estructura singular, una antiga fortificació de defensa travessada per la mateixa carretera que corona el pas entre valls. Alguna foto i avall que ja hi ha gana.

Finale Ligure i el seu Finalborgo també mereix una visita...

El passo del Vivione és una altra història... Pràcticament 20 km d'escalada per remuntar més de 1300 m, poca broma, números molt similars al Gàvia que vindrà a continuació però amb menor altitud. Pendent irregular amb petits descansos, molts trams de mala carretera amb bonys i mal asfalt i, sobretot, trams estretíssims i sense baranes, cap gràcia quan et creues amb un cotxe, sort que en passen pocs, més motos que cotxes...

La irregularitat del pendent es nota en els primers 2/3 de la ruta, al darrer terç es tracta de recuperar el que no s'ha pujat abans i molt sovint vas al 10% i fins al 12. La mitjana del 6,7% resulta poc significativa i l'enyores en aquest tram final, sort que el darrer mig km aplana. Moltes ombres durant la major part de l'ascensió i només avancem a cel obert quan a manca d'uns 3 km per coronar distingim la silueta del coll.

Per la baixada cal molta precaució i prudència.

El gran Passo di Gàvia per la cara sud des de Ponte di Legno

és una immensa pujada de 18 km al 7,5 de mitjana i també menys inclinada en la part inicial, uns 7 km per bona carretera que a partir d'aquí s'estreny durant llargs trams com en l'anterior Vivione, també perillós, amb escassetat de proteccions i amb un trànsit superior, sobretot moltes motos, i pendents també superiors que arriben al 15 i 16% i fan d'aquest coll, junt amb la seva història llegendària pel pas del Giro, un dels cims més desitjats pels cicloturistes.

A part de que està molt núvol i el sol ni l'ensumem a la primera part s'avança força estona protegits per l'ombra del bosc que travessem. Això s'acaba abans de travessar la cota dels 2000 m d'altitud, desapareixen els arbres i comencen els prats. En tot el que portem de pujada no hem vist els cims, sempre coberts, i passat un petit mirador cap a la cota 2150 m la boira baixa de cop i ho tapa tot, no s'hi guipa res. Pinta malament: poca visibilitat, timbes ara a una banda ara l'altra, poques ganes de jugar-se el físic encara més del que és habitual. Mitja volta i avall, demà ja veurem que passa...

I l'endemà a les 7 el dia es lleva net i clar, un sol espaterrant sense cap núvol. Agafem el cotxe i el deixem al mirador on vam deixar la feina a mitges, queden uns 6/7 km pel cim.

Aviat arribem al túnel, connectem els llums i cap dins. Són 500 m, el pis està en bon estat i no passa cap cotxe mentre el travessem. Curiosament, desprès al baixar veiem que hi han un reflectors o petits centelleigs que il·luminen, sorpresa, al pujar no es veia res...

El túnel es pot passar també per fora, per l'antiga carretera de terra però està en molt mal estat i caldria anar a peu i la bici al coll, tots els ciclistes que veiem passen per dins.

I uns 3 km més amunt coronem el passo di Gàvia per la banda di Ponte di Legno, la més impegnativa. 2652 m d'altitud, 18 km de pujada a una mitjana del 7,5% i, com s'ha dit, passos fins al 16% amb un darrers km realment costeruts i mal asfalt.

Pujada per la cara nord

Tenia jo una altra pinta l'any 1990 quan el vaig pujar per la banda de Bòrmio.

I com que el Gàvia d'avui ha estat curtet mengem una mica i amb el cotxe passem el passos Tonale i Campo Carlo Magno per buscar el poble de Carisolo i pujar la Val di Gènova fins al cap d'amunt, seguint el curs del riu Sarca di Gènova. Altra cop 16 km de pujada, en això dels Bigs no es regala res... Però el pendent mitjà previst és només del 5%. Es tracta d'una carretera que recorre el parc natural del Adamello Brenta endintrant-se fins els peus del massís de l'Adamello dins dels Dolomites, al Trentino. És el mateix massís que vèiem des de dalt el Gàvia i queda davant del Brenta, zona d'escaladors d'alta volada.

La pujada sembla un passeig, sempre seguint el cabalós riu que queda a l'esquerra i amb pendents minúsculs. Al cap de poca estona passem davant mateix de la cascada di Nardis, impressionant!

I al cap de poc la cosa s'embolica, pendents de dos dígits i amunt amb mala llet. Això dura una estona i després torna a aplanar i la mateixa comèdia un parell de cops més. O sigui una altimetria molt irregular amb trams molt complicats, boscos, cascades, rius, natura exuberant i molts turistes caminant per las carretera. El tràfic està controlat doncs la ruta és de pagament per als cotxes. Una excursió que val la pena però cal estar en forma.

Es corona a gairebé 1600 m, al refugi Bedole.

De retorn a Carisolo, com que quasi no hem dinat, trobem la botiga adequada a les nostres necessitats.

Molt poca història té el Passo delle Palade sortint de Fondo,

12 km de pendents intermitents i no massa pronunciades, mai per sobre del 7%. Bona carretera, trànsit suportable i poca cosa més per explicar. Es corona als 1518 m amb un desnivell de poc més de 500 m. Per l'altre cantó la cosa canvia i s'han de salvar més de 1100 m però avui no toca.

Cosa semblant passa al Passo della Mèndola per Fondo, és gairebé insignificant i la pujada esportivament interessant és la que puja per la banda de Bolzano, quasi 15 km per guanyar més de 900 m de cota amb 15 tornantes, un bon tram de carretera estreta i força més trànsit que venint per Fondo. A dalt cota 1363 m i cap a una altra banda.

Per demà anuncien mal temps i quan ens llevem està ben tapat però no plou. De totes maneres, l'objectiu de pujar als 2394 m del Grosse Oschkenitsee a la Caríntia austríaca sembla massa agosarat. Calculem més de 2 hores de pujada per les duríssimes rampes que en 11 km salven un desnivell de 1314 m, a un 11,9% de mitjana! poca broma! i si t'enganxa el palomo per allà dalt a veure com en baixem... o sigui que mentre ens hi acostem rumiem que una bona jugada seria fer-nos amb una btt i tindríem més opcions d’èxit. Així doncs, arribats al peu cerquem una botiga en que en lloguin, la trobem, bon material, canviem els pedals, bidons, recanvis, etc. i amunt. Just al arribar al trencall on comença la part bona de l'ascensió i que fa 4 anys no vam veure i ens vam passar de llarg anant a parar a la muntanya del costat, just comença a gotejar.

No hi fa res, amunt que acabem de llogar la bici amb unes bones rodes i les imperfeccions i precarietat del paviment no ha de ser impediment.

Als 200 m ja plou de manera remarcable, ens tapem més, dubtem però endavant. Parem un parell de cops més. Quan encara no portem 3 km des del trencall però amb quasi 400 m de cota guanyats, trona i llampega a l'hora que cauen unes gotes com cireres que s'esclafen al terra. La Núria no diu res, simplement fa mitja volta i no la torno a veure fins la tanca que prohibeix el pas a la carretera. Jo faig un parell de fotos del darrer revolt on hem arribat i giro avall a perseguir-la.

En fi, aquesta pujada no ens vol i si el 2012 ens vam equivocar de tanca aquest 2016 el mal temps ens ha fet girar cua. I encara hem estat de sort, al vespre des de la finestra veiem els cims de les muntanyes properes, no pas massa altes, tots emblanquinats. De fet, ahir estàvem a 33 i aquesta tarda estem a 9 graus.

Ja veurem si hi ha mai una tercera oportunitat de Grosse Oschkenitsee però ara ja sabem on lloguen unes bicis en condicions per baixar amb garanties d'aquesta infernal pujada, un dels cocos del continent. Total, mig matí i tota la tarda plovent. Ja veurem demà...

Apareix també el dia plujós í amb els cims de muntanyes properes emblanquinats. Tenim més d'una hora de cotxe fins la propera aturada i no para de caure. Arribem a Kizbuhel i ens diuen que no es poden baixar ni pujar bicis amb el telecabina. Caldrà baixar en bici i amb el dia que fa poca gràcia. Com ahir, mirem de llogar una btt, costa una mica però la trobem. Cap al Kizbuhel Horn, 1996 d’altitud, només 10 km però al 12,5% de mitjana i algun tram per damunt del 20%, un altre dels cocos previstos en el viatge... Poc a poc, bona lletra, processó llarga, ciri curt...

Un lloc per marcar temps l’inici

Carretera de peatge per als motoritzats

Primer anunci de desnivell seriós

però la cosa empitjora

També hi han anuncis de l'altitud a diferents corbes, kheren, i avís dels km que falten però no pas fins dalt, només fins la carretera permesa als cotxes.

A continuació hi ha una tanca i les bicis continuen 2 km més per una carretera més estreta i precària i amb rampes duríssimes. Aquí ja no hi han indicadors de desnivell i no porto el suport del gps per la qual cosa ignoro la magnitud de la tragèdia però també algun tram per damunt del 20% i carretera molt més estreta i precària.

Finalment coronem, una simple i grandiosa antena, cap indicació prou visible del lloc i l'altitud, uns retrats 

i cap avall que amb frens de disc i rodes de tractor es baixa amb gran comoditat.

Encara queden forces per anar cap a Kolsass, prop d’Innsbruck, i pujar a Sagalm, 6 km cara amunt per arribar a un final de carretera sense massa sentit.

Sembla que l'interès rau en els 3 primers km anomenats Kolsassberg, una autèntica paret al 12/14% per carretera ampla i impersonal. A continuació la carretera s'estreny i va relligant diversos edificis dispersos fins que s'acaba. Sort de les vistes del fons de la vall, sempre agradables al Tirol.

Una mica de turisme per Innsbruck

Pujar al Solden era una d'aquelles assignatures pendents d'una caça-cims i avui ha tocat. Des de Langelfeld hi han uns 16 km seguint la vall del riu Otzaler i amb poc pendent fins entrar al poble de Solden. La cosa s'embolica a la part final del poble i continua de manera espectacular i duríssima a partir del trencall. El pendent continuat i persistent del 13% tortura les cames de qualsevol durant molta estona, km rere km, avancem a 6/7 per hora, només uns pocs tornantes serveixen per agafar una mica d'aire i continuar esbufegant,

quan la cosa descansa vas al 12 i quan colla vas al 14, admirable la regularitat d'aquest monument! Poc abans de la meitat dels 12 km que porten fins l'estació d'esquí de Rettenbach hi ha un agraït replà per passar el car peatge (18€ un cotxe), exempt pels ciclistes.

Més endavant trobem un altre replanet per passar un pont i en la segona part podem gaudir d'algun tram al 9 o 10%, tot un regal. Però anem fent comptes de l'altitud que van anunciant i dels km que queden i no surten els números...

Arribem a l'estació d'esquí a la cota 2670 m i veiem que la carretera continua, és un darrer km als percentatges habituals per culminar als 2789, segons diu la carretera més alta d'Europa i ja és la tercera que veig amb aquesta titulació després del Veleta i el col de la Bonette... (al cap d’uns dies en Roger del Pallars m’informa que el tram de carretera que des de l’estació passa un llarg túnel de més d’1,5 km fins la vall de Tiefenbachferner arriba als 2830 m, no ho sabia&hellip.

En total la part determinant de la pujada des de Solden té uns 13 km per remuntar uns 1500 m positius, una bestialitat... però es pot pelar en menys de dues hores de bici...

Alguna foto de la zona

I com que la baixada promet emocions massa fortes per la nostra edat utilitzem el servei de busos que porten caminaires i ciclistes de descens amunt i avall per a que ens portin fins a Solden. I el bus ens passa pel túnel d’anada i de tornada...

Baix al poble mengem una mica, pedalem el 16 km que ens falten fins al cotxe í ens arribem a Oetz, d’aquí surt la pujada al Kuthai, un pas de 2000 i poc i més de 1200 positius per aquest cantó, ja veurem fins on arribem... Comença fort, 10/12%, de tant en tant un petit descans, una zona de paelles, a mitja pujada un descans més solemne amb diverses gasthof, aprofitem per parar en una i recuperar les constants. A continuació s'intercalen trams amables i paisatgísticament interessants

amb autèntiques parets. Després apareix una presa, la remuntem i al cap de poc ja visualitzem una rampa final que fa patir, 

la transitem i coronem poc més amunt en un poblat d'apartaments per a esquiadors.

Alguns blocs amb nom de cervesa

En fi un dia amb quasi 3000 m desnivell, ...potser val més que plogui però avui el dia ha estat resplendent i perfecte.

I si no vols pols no vagis a l'era, l'endemà cap Kaunertal, 2750 m d'altitud i uns 1500 de desnivell, un altre gran colós alpí. Arrenquem a Feitchten, a 27,5 km del cim. Comença suau seguint el curs del riu Faggenbach però aviat té trams en que es posa al 10% i així va fent de manera prou irregular fins que apareix la paret de la presa de l'Stausee Gepatsch, poc més d'un km al 10/12%.

A partir d'aquí es bordeja l'embassament durant uns 6 km plans.

En acabar la majestuositat dels paisatges d'alta muntanya es combinen amb dures rampes i aviat la visió d'un encadenat de paelles al 10/12%. En total hi han numerades 29 paelles, o herraduras, kehren, lacets, tornanti...

Sortint d'aquest atzucac s'obre la vall, contemplem contínuament la glacera del Welsseespitze que culmina als 3532 en un entorn grandiós, altres sèries de paelles als mateixos percentatges

i avançant lentament després de 2 hores i mitja de feina coronem el Kaunertal i els seus 2750 m.

Solden i Kaunertal són les dues grans ascensions dels Otzaleralpen, la primera un pèl més dreta i dura que la segona però poc a envejar. Una mica per sota es queda el Timmelsjoch o Passo Rombo, fronterer amb Itàlia i que es corona als 2509 m després de 27 km de pujada des del poble de Solden.

Toca pujar al Silvretta o Bielerhöhe de 2036 m d'altitud i per la banda de ponent està plovent, reduïm al màxim els km d'aproximació a peu de coll i sortim d’on realment comença la pujada, Partenen, 15 km cara amunt per salvar uns 1000 m de cota, 6,7% de mitjana. Abans, venint de Bludenz, tres túnels fàcils i amb pas alternatiu per les bicis. A la pràctica la mitjana resulta bastant més alta degut als descansos. La primera meitat de la ruta, sota una fina pluja, és un continu de paelles per una vall molt tancada, numerades començant per l'1 i que no s'acabaran fins molt més amunt amb el número 30, sempre entre el 7 i 10% amb alguna punta fins el 12%.

Després es voreja un embassament durant més d'un km sense guanyar cota. Segueix després, ja sense aigua que caigui, una altra tongada de tombs i giragonses amb pendents similars a les anteriors per una vall un pèl més oberta i amb algun altre descans escadusser fins arribar pràcticament als 2000 m d'altitud i a la vista de la gran presa que conté el Silvretta Stausee, una lleugera baixada i una dura rampa final fins el Bielerhöhe i els seus 2036 m d'altitud. Una pujada entretinguda pels nombrosos tombs i retombs i agraïda pels descansos comentats.

Entrem a Suïssa pel llevant i d'Alstatten arranca la pujada a Stoss, una petita ermita, un casalot i una parada del tren cremallera, res més. I la pujada tampoc té res d'especial, pendent molt sostinguda al voltant de la mitjana del 7/8% durant poc menys de 7 km, carretera en perfecte estat, unes quantes paelles, envoltats de prats i xalets aillats. Poca història.

La pujada a Malbun des de Buchs resulta dureta i bastant més entretinguda, trams de bona carretera l’inici,

grans estretors posteriors en alguns llocs, trànsit gairebé inexistent, trams envoltats de frondosos boscos i trams rodejats de prats, paelles de totes mides, pendents sostinguts durant llargues estones al 11/13% (no al 17 que diu la plana del Big), una mitjana superior al 9% durant 10 km i un desnivell positiu de gairebé 1000 m fan una pujada de tot menys avorrida. A dalt un únic edifici modern, solitari, tancat i d'us indeterminat, amb un petit pàrquing i una màquina per posar-hi monedes (al pàrquing no hi ha cap cotxe ni cap persona, cosa insòlita: arriba una parella en cotxe davant nostre, aparca i directament cap al parquímetre). Fem les fotos de rigor entre la boira, tirem ràpid avall i just arrancar comença a xispejar, buf...

L'ascensió a l'estació d'esquí de Tannenbodenalp per llevant arranca de la rotonda de Flums, comença el pendent ja dins el poble i per bona carretera es van sortejant prats i xalets amb pendents persistents del 10/11% i minúsculs descansos que junt amb una part més suau en el darrer km (no pas els 200 m de la pujada final a l'estaci&oacute donen la mitjana del 8%. Pujada tan dura com avorrida.

Cap als Grisons la cosa pinta diferent. Davos és a uns 1500 m d'altitud i atacar el Flüela Pass de 2383 no sembla un objectiu massa complicat. La pega ha resultat ser la temperatura, ha nevat a la nit, tenim 4 graus a les 8 h i no es preveu que pugi de 5 durant el matí, o sigui que ens abriguem bé i carreguem la motxilla per la baixada que nosaltres som mediterranis.

Són 13 km cara amunt per bona carretera, 6,6 de mitjana anunciada, trànsit moderat i sense vehicles pesats, només algun autocar. Dues parts ben diferenciades, la primera meitat prou rectilínia, al 6/7% fins arribar a la gasthaus de mitja pujada i just quan comencen les paelles.

A partir d'aquí s'embolica més, dominen els 8 i 9% però puntualment s'arriba al 12. A canvi el paisatge d'alta muntanya per la vall de la Flüela amb la recent enfarinada compensa l'esforç, riuet, prats i muntanyes i nosaltres al bell mig triscant per fer cim. Tot i que ha sortit el sol, a dalt 5 graus. Baixant espeteguen les dents...

A la vall del costat, per l'Over Engandin, des de La Punt-Chamues iniciem l'escalada a l'Albula Pass de 2312 m, en teoria 9 km al 7%, a la pràctica uns dura pujada al 9/12% durant les 5 fites inicials, primer entre tornanti i després més obert,

un parell més de km no tant exigents i els dos darrers gairebé plans per l'altiplà del coll. També es contempla un bon decorat al cimejar.

Per l'altra cantó l'arribada al coll sembla bastant més exigent.

En el nostre cas ens ha perjudicat excessivament el fred i fort vent de ponent que ha bufat just deixar la zona de corbes i contra corbes.

Continuem per plana de l'Engandin i des de Silvaplana, prop de St. Moritz, arranca la pujada al Julier Pass o Pass dal Güglia que arriba als 2284 m. Comença fort al mateix trencall de la carretera general pel mateix poble ja anem al 9% i durant els 3 o 4 primers km ens mourem entre això i el 12%, potser el 13% en algun moment. La carretera es recargola i deixa aviat ben avall la plana  on un seguit de rius i torrents formen diversos llacs que desaigüen a l’Inn que continua cap a Innsbruck i, tot plegat, conforma un paisatge envejable.

Més amunt la carretera deix les llaçades i perd inclinació, llavors, com ahir, el vent de cara s’anirà convertint en un enemic pitjor. Els dos darrers km mig planegen i coronem entre la boira.

Tornats a Itàlia localitzem Gordona prop de Chiavenna, localitat que obre les portes al complicat i singular Passo della Spluga que, cap al nord, comunica altra cop amb Suïssa. Aparquem al costat de l'església de Gordona, pedalem mig km en direcció a Chiavenna i agafem el trencall a l'esquerra que porta al Big que puja a Menarola. Les informacions prèvies d'aquesta pujada són ben contradictòries, entre 8 i 12 km de llargada segons les fonts, km sencers al 13%, màxima del 17%... A nosaltres ens han sortit uns 8 km des del trencall fins a Menarola, pendents entre el 8 i el 11%, carretera de muntanya estreteta, una mica precària però prou acceptable.

Però a Menarola no es dona l'altitud que marca el Big i la carretera continua pujant... El km després de Menarola , fins a un petit pàrquing,

resulta ser el més dur de tots, oscil·la entre el 10 i el 13%, en cap moment s’acosta al 17 ...i passat el pàrquing la carretera continua amunt, sense dir on va es van deteriorant les característiques i aviat passa a ser encimentada amb molts forats i troços aixecats. Quan ens en cansem fem mitja volta. Hem arribat a la cota 1150 pels 1057 m que diu el Big i des del trencall han estat uns 10,5 km a una mitjana del 8,2%. Salut i avall!

Dormim a Asso, al Bed&Breakfast Casa Giacconi, un lloc amb una relació qualitat/preu/amabilitat insuperable i molt recomanable. La Clara i el Mario us atendran la mar de bé.

Fa uns anys en Sergi parlava un dia amb gran entusiasme del Muro di Sormano, una pujada curta però de duresa descomunal que hi havia per Itàlia, cap a la Lombardia, semblava que era un nou descobriment... L’any 2012 i següents hi va passar el Giro de Lombardia per celebrar que feia 50 que ja hi havien passat, o sigui que no era cap novetat, era una recuperació, van reacondicionar el camí i ...ciclistes amunt!!

La van definir com “la pista ciclebile piú dura del Mondo”. Nel 2012 el Muro di Sormano viene reinserito nel percorso del Giro di Lombardia. A stablirne il record è Purito Rodriguez che lo completa in 9’ 02”. Fins llavors el tenia l’italià Ercole Baldini (també posseïdor del record de l’hora que havia batut el de Jacques Anquetil) en 9’ 24”.

En definitiva, un gavarrot de 1,7 km al 17,5% de mitjana amb uns 100 m al 25% per salvar 297 m de desnivell.

Total que ja hi som i de bon matí hem sortit d'Asso cap Sormano, uns 5 km cara amunt amb desnivells civilitzats, 5/8%, bastants tornanti

i carretera bastant picada.

Sortint de Sormano aviat trobem un trencall que indica cap on és el Mur

i al cap de poc la carretera que puja a la Colma di Sormano es bifurca i hom pot pujar-hi per la normal en uns 4 km o bé per la drecera del mur amb les característiques dites.

Cap al mur. Buf, comença al 14% però quant gira a l'esquerra just abans de la tanca que barra el pas als cotxes no ho he vist clar i peu a terra, érem al 22%... A partir d'aquí el problema és arrencar de nou i quan ho he aconseguit he avançat amb dificultat fins la paret del 23/25%, una temeritat, i altra vegada a terra i de nou problemes per arrencar i fins dalt.

La Núria ha estat més hàbil i forta i m'ha fet la foto de l'arribada, molt bé per ella! Una altra per explicar...

Pel record queda que anava amb un 34 x 32, probablement suficient, però la por a quedar enganxat amb les cales quan vas tan parat m'ha fet desistir abans d'hora. M'agradaria provar-ho amb uns altres pedals...

Sense deixar la bici baixem a la riba del llac de Lecco i recuperem forces a Onno on s’inicia la pujada a la Madonna del Ghisallo.

Una pujada llarga (16 km) i suau (550 m de desnivell) que ha de cloure el nostre periple per aquests cims alpins. Sortint del llac puja per carretera estreta i amb alguna paella mentre contemples el paisatges que vas deixant avall durant uns 5 km fins a Valbrano on hi ha una font dedicada als ciclistes, molt presents per les carreteres de la zona,

Després planeja fins a Asso i durant uns pocs km torna a pujar coincidint amb l’anterior traçat de la Colma di Sormano fins al trencall cap al santuari de la Madonna del Ghisallo, una carretera ampla, també bastant picada, pendents suaus i alguns descansos solemnes. Es passa per una ermita romànica i s’arriba al santuari de la patrona dels ciclistes

“All’ epopeia sportiva della nostra gente che sempre é stata aspra nella virtú dolce nel sacrificio”

 L’ermita està replena de records de ciclistes de totes les èpoques i condicions

Adjacent a l’ermita hi ha un moderníssim Museu del Ciclisme amb més records, dotzenes de bicis de totes les èpoques

Fins i tot de bambú

Mallots

Biblioteca especialitzada i filmoteca, tot un gran santuari dedicat a aquest esport.

Total de l'aventura: més de 600 km i quasi 20.000 m de desnivell.

Aquí s’acaba aquesta història i com que hem afegit algunes noves pujades per damunt dels 2500 m, aprofito per fer recompte dels colls i cims europeus conquerits per damunt d’aquesta altitud:

3.482 m, Pico Mulhacén, 2012

3.389 m, Pico Veleta nord, 1994

3.389 m, Pico Veleta sud, 2012

3.009 m, Colle Sommelier, Piemonte, 2012

2.877 m, Pic du Midi de Bigorre, Hautes Pyrenées, 2012

2.802 m, Cime de la Bonette nord, Alpes de Haute Provence, 1987

2.802 m, Cime de la Bonette sud, Alpes de Haute Provence, 2015

2.789 m, Solden – Rettenbach, Tirol, 2016

2.770 m, Col de l’Iseran, Savoie, 1998

2.755 m, Passo dello Stelvio, Lombardia, 1990, 2001

2.750 m, Kaunertal, Tirol, Àustria

2.744 m, Col de l’Agnel, Hautes Alpes, França, 2007

2.741 m, Base Pic Terskol, Caucas, Rússia, 2015

2.692 m, Col de Restefond (la Bonette), Alpes de Haute Provence, 1987

2.652 m, Passo Gàvia, nord, Lombardia, 1990

2.652 m, Passo Gàvia, sud, Lombardia, 2016

2.650 m, Col du Parpaillon, Alpes de Haute Provence, 2001

2.646 m, Col du Galibier, nord, Savoie, 1987, 1993

2.646 m, Col du Galibier, sud-est, Hautes Alpes, 1987

2.612 m, Colle del Nivolet, Piemonte, 2012

2.582 m, Alt d’Schwarsee (Cervino), Suïssa, 1997

2.509 m, Timmelsjoch – Passo Rombo, Voralberg, Àustria, 2009

2.505 m, Grossglockner - Hochtor Pass, Carintia, Àustria, 2009, 2012

2.501 m, Passo dell’Umbrail, Grisons, Suïssa, 2001, 2012.

Avui fa 40 anys de la meva primera sortida en bici més enllà del Penedès.

Feia poques hores que Govern Civil havia permés que l'Assemblea de Catalunya celebrés la Diada a Sant Boi. Una llarga nit de reunió i 4 companys decidim agafar la bici i intentar arribar-hi. Una samarreta, pantalons de futbol i unes vambes, ni màquina de retratar no teníem.

Aixó sí, la il·lusió dels 22 anys, senyera enrotllada al tub horitzontal i a solcar la carretera de les Costes de Garraf. Més enllà tot era ignot per nosaltres que només anàvem a la capital en tren, sense parada a Sant Boi. Ni sabíem on era aquest poble, més enllà de Gavà, dèiem, ...però ben guiats pel "yugo y las flechas" hi vam fer cap...

D'altres, amb la vespa o el 2 cavalls

Una paradeta per recuperar en un xiringuito tronat del Castelldefels preautopista i molt preolímpic i uns 40 km després d'iniciada la marxa acabem tirats i fets pols per una vorera d’un racó de la Plaça de Catalunya santboienca, recuperant les constants. 

1976, presentació de l'Assemblea a Vilanova

Convocats per l’Assemblea de Catalunya anem fent cap a Sant Boi gent molt jove (molt més que en les edicions recents), pancartes, senyeres, moltes barbes, algunes barretines, sense estelades.

Dalt l'estrada, Josep Benet remena les cireres amb els protagonistes de l'acte, només hi falta el gran Pere Portabella.

Parlen Octavi Saltor, Miquel Roca Junyent (Consell de Forces Polítiques) i Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya

explicant els 4 punts programàtics i que clou l’acte amb esperança: “tornarem a governar-nos” i una advertència amb doble sentit per als ciclistes: “què la prudència no ens faci traïdors”. Crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”... Oriol Martorell també es suma a la festa i dirigeix el cant final d'Els Segadors que ningú se sabia...

Enfervorits, iniciem el camí de retorn, són quasi les 8 del vespre i aviat serà fosc. Per sort, una ànima caritativa amb carnisseria a la plaça de les Cols i dotada d’una bona furgoneta, ens recull als 4 ciclistes a l’alçada de Vallcarca, ja sota la fosca.

Un dia atrabiliat i emotiu que ha resultat el meu bateig cicloturista, en continuarien uns quants més...

11.09.2016. Un pèl més curtits en el noble art del pedaleig, ens permetem fer una visita a Montferri de camí cap a Tarragona per l'interior, travessant el Camp i el pont que encallava els autobusos

i arribant a Tarragona

Recuperem i fem temps sota les bones ombres de la Rambla Nova de Tarragona,

convocats per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Omnium Cultural i a reivindicar...

Han passat 40 anys, unes centenars de milers de quilòmetres empenyen pedals, ficant el nas per tot arreu, votant i més o menys participant. En ambdós casos hem evolucionat però no al mateix ritme..., de les bicicletes de ferro al carboni i els pedals automàtics, dels crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” als de ”Independència i Llibertat!”.

D’amnistia ja només es pensa en la fiscal, de l’Estatut més val no parlar-ne i del 4at punt de l’Assemblea de Catalunya, la coordinació amb les forces democràtiques de la resta de l’Estat, ni se n’escriu ni s’hi pensa ni se l’espera ...en bona part degut als balsàmics efectes de les balances fiscals. Sols perdura una paraula inalterable al pas del temps, suficient per concentrar ideals i imaginar utopies: llibertat! ...I la bicicleta que continua sent el gran símbol de la llibertat en edat juvenil.

Llavors, fa 40 anys, mig admirats mig despectius, ens anomenaven progres ara, despectius del tot, simplement ens insulten, nazis, xenòfobs, corruptes... hem avançat però no massa... i hi ha pocs més remeis que seguir empenyent pedals i bieles en tots els sentits i recordar el savi consell d’en Jordi Carbonell: què la prudència davant els perills de la carretera no ens faci traïdors al noble desig de descobrir món a cavall d’una bicicleta.

BIGs de fora d’Europa

Havent completat recentment els 50 BIGs de fora d’Europa m’ha entrat la curiositat per veure on anava la resta de membres que també han completat aquesta sèrie, a veure si coincidim gaire en les preferències. D’acord amb les classificacions que surten a la plana web només 8 dels 5.555 membres del club hem completat aquesta cinquantena indeterminada de pujades. Però quan he volgut comparar entre els 8 el resultat de la indagació no ha estat només força decebedor sinó fins i tot indignant...

D’acord amb el reglament del joc s’han de completar 10 pujades amb una mitjana de desnivell de 500m per cadascun dels 5 continents. I em sap greu constatar que dels 8 membres que segons la classificació ho han aconseguit només 3 compleixen amb aquesta condició, els altres 5, d’acord amb la dita norma, no han pujat 10 puades a cadascun dels 5 continents.

El cas més espectacular és el de K. S. que en aquests 50 llocs hi ha col·locat 50 pujades de l’Europa de l’Est i s’ha quedat tan ample... o sigui que no té comptabilitzada cap pujada de fora d’Europa.

B. M. sembla que només ha pedalat per l’Amèrica del Nord, també l’hi falten 4 continents.

Els membres A. G. i C. W. no sembla que hagin gaudit del plaer de pedalar per l’Amèrica del Sud i Oceania. I C. W. només sembla tenir-ne 5 de l’Àfrica i ho complementa amb més pujades d’Amèrica del Nord.

Finalment, E. M. que, si no em falla la memòria, va ser el primer en afirmar que havia completat la totalitat dels 1000 BIGs resulta que només n’ha completat 4 a Oceania i per fer el conjunt de 10 en aquest territori hi endossa 6 pujades turques...

O sigui i resumint, que només n’Èric Lucas, Núria Escuer i jo mateix hem completat els 50 BIGs de la zona 12 d’acord amb el reglament. No deix d’estranyar-me aquest fet doncs en diverses ocasions he hagut de justificar i aclarir la situació i característiques d’alguna d’aquestes pujades. No se’ls ha demanat als altres aquests aclariments? Quin interès es pot tenir en falsejar els resultats d’un joc innocent i simpàtic?

És clar que si mirant 8 persones n’hi ha 5 que estan malament més val no continuar...  perquè aquesta mostra significa que no només està malament la classificació dels BIGs de fora d’Europa sinó també la classificació general...

En fi, bastant decebut pel que acabo de descobrir torno a l’objecte de la meva curiositat inicial que era comparar els diferents destins. És curiós, però amb l’Èric Lucas no coincidim en cap dels 50 BIGs!

A Amèrica del Nord ell ha viatjat per Canadà i Guadalupe i nosaltres que també hem pedalat pel Canadà no coincidim en cap. Amb alguns dels altres que diuen haver fet els 50 de fora d’Europa repetim en el Mount Evans, Independence Pass i Loveland Pass, tots tres als Estats Units.

Per Amèrica del Sud l’Èric s’ha emparrat per Venezuela i nosaltres per Colòmbia, o sigui zero coincidències. Tampoc coincidim amb els altres 5 doncs només un ha estat en aquest continent. Ressaltar que E. M. ha pujat La Cumbre a Colòmbia, tot un gran repte.

A l’Àsia ell ho ha fet tot per Israel, nosaltres hem tocat l’Índia, Xipre del Nord i Japó. Notar que això de Xipre del Nord patina una mica (en el seu moment em van dir que això era Àsia i veig que altres membres també tenen BIGs d’aquest país) i quedaria més mono posar-hi colls japonesos però han estat posteriors. Amb els altres 5 es repeteixen alguns grans colls del Himàlaia indi: Kardung La, Rohtang La, Naki La, Lachulung La i Tangland La.

A l’Àfrica tampoc coincidim amb l’Èric, ell Tunísia, nosaltres Marroc. Amb la resta repetim el més conegut del Marroc, el Tizi N Tichka.

I pel que fa a Oceania ell s’ho ha fet tot per Austràlia mentre que nosaltres vam preferir Nova Zelanda. Dels altres, E. M. també ha passat per Nova Zelanda, encara que no n’ha fet pas 10.

Bastant curiós tot plegat....

2016 Corrent per la carretera de les Aigües

S’acaba l’hivern, s’acaba el córrer a peu…  A partir d’ara tocarà centrar-nos en la bicicleta.

Però abans calia saldar un deute amb la capital del país, tant de temps sentint a parlar de córrer per la Carretera de les Aigües i encara no ho havia tastat mai. Esperant coincidir amb algú altre amb la mateixa dèria van passant els anys i la cosa queda pendent o sigui que agafo el cotxe tot sol i em presento a la línia de sortida d’un dia qualsevol a mig matí. Només una vegada havia corregut per Collserola, el 2002 en la mitja de muntanya que llavors s’hi feia pujant i baixant per tot de corriols, vaig baixar de 2 hores per ben poc, 1h 59’41”, ni una foto de record.

Em planto a la Plaça Mireia d’Esplugues de Llobregat,

tot ben indicat,

una mica de pujada inicial però després tot ben pla.

Miradors,

indicadors quilomètrics,

passeres de fusta,

passeres d’obra, tot molt cuidat, sembla una capital europea.

I vistes de la gran ciutat, del Baix Llobregat, de Montjuïc, el port, l'observatori Fabra, el Tibidabo...

No havia fet previsió d’aigüa però me’n trobo una al km 6,5,

després en vindran un parell més fins completar els 9 km en que s’arriba al Pla dels Maduixers, ja contemplant la Serra de la Marina a l’altra banda del Besós.

Foto i mitja volta.

I poc abans d’arribar agafo a l’esquerra la dura pujada que duu al cim del turó de Sant Pere Màrtir on hi ha repetidors de comunicacions.

Vista des de dalt el turó

Una bona correguda d’uns 20km, gairebé tot pla tret del turó final. Vistes interessans sobre la conurbació...

Aquest hivern no ha estat massa profitós pel que fa referència a curses ni llocs insòlits. Només una participació al Cross de Sant Pau, a Ribes, i para de comptar. No anava pas sobrat de preparació (hi ha hagut fites ciclistes importants, aquests darrers mesos), ni tampoc era dels més joves, a simple vista fins i tot diria que deuria ser el més veterà o poc se’n hi faltava. I per acabar-ho d’adobar aquest any era la 49ena edició cosa que implica que la propera per poc que pugui també tocarà repetir. I és que si no recordo malament crec que vaig córrer la II edició que deuria ser el 1969, en devem quedar pocs d’aquests...

Com ja faig darrerament des de que em va caure a les mans, a les curses locals miro de treure a passejar la vella samarreta del “PPCD VyG”, tot un clàssic vilanoví... La vaig recuperar per la Cursa Popular del 2011 en que en van fer una nova estampació al celebrar no sé quin aniversari, vaig trobar la vella i vaig passar de comprar-me la nova.

Precisament la deuria estrenar el 1969, aquí una foto d’aquest any al Cross de Granollers (la cita més important del calendari català de cross, amb participació de Mamo Wolde que el 1968 havia guanyat l’or olímpic a la marató dels jocs de Mèxic).

Encara que la foto d’aquell temps que més m’agrada és la d’una sortida al vell estadi de Montjuïc

I com deia, pocs quilòmetres pedestres aquest hivern, amb prou feines arribaria a Burgos passant pel Puerto de la Pedraja, aquell que vaig pujar per primer cop en bici i alforges el 1988,

en un àrid viatge de 1200 Km des de casa fins Santiago i A Coruña. Em plau recordar algunes fotos de l’esdeveniment de fa 28 anys...

Fins arribar al Santo

Senyorejant camins,

Carreteres, pistes, somnis endins,

La vida et canvia.

Senyorejant camins,

Escalant els més alts cims,

Et guia l’alegria!

Resseguint el Benelux i els seus voltants

Està clar que això de pujar Bigs és un petit joc de col·leccionista però, a voltes, com ara al nord de França i tot el Benelux, es converteix en un magne joc de país, més que de ciutat, en que cal anar cercant llocs, saltant fronteres, canviant idiomes i, algun cop, fent mitja volta i començar de nou.

Alguns cops són llocs amagats, impensats o inverosímils, amb un únic denominador comú: que són llocs elevats. El Big és un grandiós joc de senyals de pista a nivell europeu i fins i tot mundial, i segons com bé de gust jugar-hi. I per jugar-hi en temps hivernals i latituds meridionals cal oblidar-se de les grans serralades i altituds elevades doncs la neu i el glaç poden fer fracassar les fites proposades. Per tant les Ardenes, els Vosges i petits cims escampats pel territori seran els objectius proposats en aquesta ocasió.

Per pujar al Butte de Suin cal localitzar el petit poblet de Mont a la Borgonya francesa i a la conca del Saona i seguir direcció Tillay i Suin. Fa fred a finals de març per aquests verals, 3 tristos graus i no sembla que hagi de millorar gaire, al sol no se l'espera.

Hi han diverses carreteretes i és un pèl perdedor, gps!

La pujadeta té poc més de 3 km i de pendent irregular.

Però té trams prou punxeguts de fins el 16% arribant a Suin i fins dalt l’església. Una gran Mare de Déu assenyala el final de l'impediment rodant una mica damunt l'herba.

Molt poqueta cosa per ser a la llista del Big. Per celebrar-ho, de baixada ens surt un gos que tirant amunt estava lligat...

 Més al nord, des de Mesvres, ja a la conca del Loira, atacarem la cara nord de la Signal d'Uchon, la bona. Són uns 9 km molt irregulars que donen un pendent mitjà del 5%, dada que no aporta gens d'informació. Comença amb pendents normals i planejant, uns pontets,

un parell de paelles per arribar a la Chapelle d’Uson i agafant el trencall a l'esquerra sortint d'aquest poble,

després de passar el cementiri la cosa es posa seriosa amb un parell de fites de categoria, abans i després de passar Uson trobem pendents per damunt del 15% i ocasionalment fins el 20%, dur de pelar.

Quant a falta d'un km per coronar agafem un trencall a la dreta en que indica la Signal d'Uson, la cosa es civilitza i es corona sense dificultat.

Compte baixant que la màquina s'embala de mala manera.

No gaire més enllà de Mesvres, a Saint Léger sous Beavray, dins de l'extens Parc Natural Regional del Morvan que travessarem de punta a punta, se'ns presenta l'ascensió al Mont Beavray, l'Oppidum Bibracte, antiga capital dels celtes i on Cèsar va lliurar una important batalla contra els helvecis. Segons la placa lliurada pel President Miterrand, lloc important en la història de França doncs s’hi va conformar la unió dels caps gals a l’entorn de Vercingetòrix (sona una mica a Astèrix...).

Quasi 8 km des del mig del poble i per nosaltres serà una mica més doncs ens saltarem un trencall a l'esquerra i continuarem amunt per una carretera que no toca. Desfeta l'errada veurem que el Mont Beavray que venien indicant des de feia estona no està assenyalat on tocaria. A partir d'aquí es tracta d'una carretera estreta i al cap de poc apareix un senyal de prohibició de circular. Ens informen que està permès als “velós”. Comença una autèntica “route forestière”, envoltats d'arbres, més estreta encara, uns 3 km durs fins al 15% i amb petits trams de descans.

Cap a dalt el panorama s'aclareix una mica, clapes de neu, rouredes i fagedes i coronem l'Oppidum Bibracte.

I acabem d'entendre tot plegat: hi han dues rutes per pujar al Beauvray però tenen un únic sentit de circulació. Si haguéssim seguit per on anàvem inicialment haguérem pujat per la direcció correcta però la cara de més duresa que recomana el Big és en contra direcció per als cotxes i per aquest motiu no està indicat el trencall. I pujant per la direcció correcta el pendent és molt més suau i, lògicament, el trajecte una mica més llarg. La propera vegada ho arreglarem....

Havent deixat el parc natural el paisatge continua com un jardí, boscos i prats, pobles petits. Localitzem Montenoison i Marciges. Un fred que pela, 1 grau damunt la bici. D'aquí arranca una petita pujada a la Butte de Montenoison, una ermita a sobre del poble del mateix nom. Tant sols 2 km cara amunt, això sí, arribem a veure el 20%, un gavarrot punxegut i amb poca història. Sort que la baixada és curta...

Continuem cap al nord i cap a l'est, ara a la conques del Sena i del Marne. Mica en mica els prats i els boscos han deixat pas als sembrats i extenses planures però hem travessat tota la Borgonya sense veure una sola vinya. Finalment, passant per Tonerre, a prop d'Auxerre veiem les úniques vinyes de la regió, bastant sorprenent.

Fem nit a Verdun, ciutat escenari de la I Gran Guerra, multitud de batalles per aquests verals. Monuments de record,

Diversos cementiris

centre d'estudis de la pau

un tros del mur de Berlin

som a la vora del Mosa, Maas o Meuse, considerat el riu més antic del món segons la Wiquipèdia, ja mirant cap el mar del Nord.

Molt al nord de França, tocant la frontera belga, localitzem Margut i allà el trencall d'una carretera que ens ha de dur a dalt l'ermita del Mont Saint Walfroy. Poca cosa, poc més d'un parell de km progressivament més inclinats que comencen suaus, passen als dos dígits i espeteguen finalment al 18% per una estreta carretera.

A dalt una ermita moderna, algun oratori, una bona explanada i bona vista a les terres planes de la vall.

Passem la ratlla dels belgues i cap al petit poblet de Petigny. El temps està amenaçant pluja i no hi ha temps per perdre. Dos km més cara amunt per pujar al pantà del Ry Rome. Bona carretera, bona vista i visitants il·lustres

El pendent no és excessiu, màximes del 12%. A dalt, ni rastre de l'embassament, sembla que s'ha de baixar cap a l'altra banda per veure la presa, no hi ha temps per perdre i ho deixem per un altre dia ...que nosaltres veníem per la pujada. Una pujada insulsa sense massa mèrit aparent, poca categoria per ser a la gran llista, un petit tribut als ciclistes belgues que van ser els inventors del joc ja fa uns quants anys.

Localitzar el minúscul lloc de Forneu St. Michel ja té el seu mèrit i trobar la pista asfaltada que puja al Cheval de Bois millora la nota. I escalar les duríssimes rampes que venen a continuació ja va per cum laude.

3 km per remuntar 230 m de cota, amb punta màxima del 20% i unes rampes prou rectilínies que et plantegen si seràs capaç de pujar-t'ho. I és que som al mig del bosc, al massís de les Ardenes, prop de Bastogne, territori Lieja-Bastogne-Lieja, a prop del gran mur de la Redoute, aquí ja es respiren les grans, dures i curtes cotes d'aquesta gran clàssica (Côte Rosier, les Hezalles), ni més ni menys que la Doyenne, la Degana de les clàssiques.

I per rematar la jornada una petita i duríssima cota a Bévercé, a tocar de Malmedy, la Ferme Libert, 1,2 km per remuntar 154 m de desnivell, una cabronada al 12% de mitjana i un 19% de màxima, un “pepino” explosiu.

A dalt, inici d’un pista de descens per a btt

Ens queda un Big per pujar a Bèlgica, la Signal de Botrange que amb els 694 m d'altitud és el més alt del país i probablement també la carretera asfaltada més alta. Són 14 km de pujada des de Malmedy i ho fem per la banda de Bévercé. Una pujada molt civilitzada al 4/6%, entretinguda i revirada en la primera part. La part superior té menys pendent, força rectilínia i avorrida i com a cosa positiva un molt correcte carril bici a banda i banda.

La temperatura no ajuda fondre-la i la neu encara perdura al cim. Un pobre grau de temperatura. A dalt un edifici de serveis i una torre antiga que deuria ser de comunicacions.

Baixem per l'altra cantó també direcció a Malmedy. Per sort baixa poc i hi ha alguna contrapendent i així no ens pelem tant de fred com era de preveure. A més, trobem un nou coll per a la col·lecció

No massa lluny, a Eupen, una mica més al nord, arrenca el segon Big de la jornada en direcció cap a Llevant. I la particularitat d'aquesta pujada és que es puja per Bèlgica però el cim, per pocs metres, cau dins terres alemanyes. Però no té cap altra interès, amb unes rectes llarguíssimes, poc pendent i, a sobre, 4 km de carretera en mal estat, tota esquerdada, sotragades i forats. Una altra fita que no té cap interès per ser a la llista de les més grans.

Per sort, trobem un nou coll poc abans de la fita prevista.

Passem a Holanda i a prop d’un molí veiem una gran botiga de bicis i aprofitem per comprar una manxa

A prop de Nijmegen hi ha un petit gavarrot, l'Oude Holleweg, un quilometret amb pujada al poblet de Beek que remunta 75 m de desnivell. Un camí asfaltat estret i de direcció única que observem com els ciclistes locals l’empren per fer sèries de pujades.

Nosaltres en tenim prou amb una volta i tornem per un bonic carril bici.

O sigui que el dia 22 de març hem pujat 3 Bigs a 3 països diferents, un a Bèlgica, un a Alemanya i un a Holanda, no crec que es repeteixi cap altre cop una cosa similar...

És evident que als Països Baixos no tenen muntanyes ni altes ni baixes i, per contra, els entusiasma el ciclisme i pujar muntanyes en bicicleta. I per tant, han de sortir a les llistes del Big encara que sigui amb pujadetes de menor categoria. I llavors busquen llocs interessants paisatgísticament o llocs on no està permesa la circulació de cotxes. Una cosa així és el que han fet amb la pujada de l'Italiaanse Weg, una cota d'un km amb un desnivell que no arriba al 5% i costa comprovar que el pic de màxim pendent és del 9% com anuncien les taules de l'organització.

Però el paratge val la pena, una fageda creuada per un camí de rajoles de canto que zigzagueja per assolir el punt més alt de la colina. Ben trobat! I també és de direcció única amb baixada per carrers convencionals amb poc trànsit cosa que els permet fer voltes en forma d'entrenament.

A més, per arribar-hi des del centre d'Arnhem ens hem valgut d'un bon carril bici, en alguns moments a la vora del riu, perfecte!

I l'organització ciclista d'Arnhem va per nota. El centre del poble és una moderníssima estació de tren que també ho és de busos, troleibusos i ...bicicletes. Un pàrquing de bicis súper modern i guardat, amb control d'entrada i sortida de les màquines mitjançant targeta a la mateixa porta i, per si no en hi ha prou, un taller de bicis contigu al pàrquing, una passada!

La pujada al Posbank no és gaire lluny d'Arnhem, a Rheden. El caminet de pujada no és tan mono com l'anterior però també val la pena doncs està en un entorn ben natural, el National Park Veluwezoom. Una pujadeta coronada per un mirador,

planejada per dalt la colina i baixada per un altra cantó. També hi hem vist ciclistes fent-hi tombs, voltes d'uns 8 km..., estaria bé tenir un circuitet així a la vora de casa, no?

Entrem a Alemanya, situem el poble de Waxweiler per pujar al veí de Krautscheid sota una fina pluja, una cota sense cap mena d'importància ni d’interès, res a comentar.

Petita parada a Waxweiler

A  la veïna Luxemburg localitzem Clervaux per fer-nos la Côte de Munshausen. Una ruta perdedora amb diversos trencalls i canvis de carretera. Un km al 10% amb punta del 15 és el fet més remarcable. L’enunciat percentatge mitjà del 2,8% és totalment enganyós doncs hi ha una forta baixada intermèdia. El punt més alt es troba passat Munshausen, poc abans d'arribar al poble de Marnach.

Un dipòsit amagat dalt al cim.

Resulta interessant pujar a Berdorf des d'Echternach doncs travesses el paratge natural de la Gorge du Loup, un pas estret entre unes bones penyes. El poble de dalt ben poca cosa.

I des del mateix Echterbach hem comés l'error de pujar a Altrier op der Schanz, una carretera general molt transitada, sense banda lateral la major part del trajecte, grans rectes, un bon avorriment i risc excessiu durant 11 km d'ascensió.

Sortint de Moersdorft sota l’aigua per pujar a les Eoliennes de Pafebierg les rampes més dures són dins el poble tot sortint cap a Ponent.

Després la ruta s'endinsa dins el bosc traçant amples llaçades, segueix un extens replà travessant un altre poblet, torna un altre bosquet i s'agafa un trencall a l'esquerra per assolir els anunciats molins al cim de la colina.

Una pujada amable, variada, sense extremituds però entorpida per una persistent pluja luxemburguesa.

No gaire lluny però a la banda alemanya sortim d'Alsweiler mitjançant una suau pujada fins Tholey. A partir d'aquí la cosa canvia i s'endureix considerablement amb dures rampes de dos dígits que culminen en la darrera arribant al 14%.

A dalt una torre i un memorial, tot passat per una fina pluja i una magra visibilitat.

L'ascensió al Grand Wintersberg, un dels punts culminants del Parc Natural Regional dels Vosges, partint de Niederbronn-les-Bains, té uns 7,8 km de llargada i els 7 primers són com ara les Ventoses, pendents prou regulars al voltant del 6%, tot i que el decorat és radicalment diferent enmig d’un magnífic bosc hivernal de roures i faigs.

Però la cosa canvia bruscament al trobar la carretera que puja pel vessant nord al Coll de la Liese, 530 m.

Coll de la Liese

Queda mig km fins al cim a una mitjana del 15% i un pic del 19.

Rampa dura de veritat que ens porta a la torre de guaita del cim, una fenomenal construcció amb un parell de plaques commemoratives i accessible pel seu interior mitjançant una estreta escala de cargol.

Des d'Schirmeck, un poble de pedra vermella a l’Alsàcia francesa,

hem pujat al Col du Donon que té la particularitat de ser l'únic Big pujat en aquest periple que duu nom de coll, tots els altres han estat cims, buttes, molins, etc. I el coll en si té poca història, inici molt suau i després uns pujada prou regular entre el 6 i 8%, sense extremituds.

A partir del coll, al voltant de "le Donon", el paisatge prometia (amb el coet de l’objectiu la lluna a la vista) però no hi havia temps disponible i hem hagut de girar cua cap avall.

Des del mateix poble s'inicia l'escalada al Champ du Feu, llur contingut ignoràvem. Al programa, 22 km de pujada per remuntar uns 900 m de desnivell fins gairebé la cota 1100, mitjana anunciada del 4% i sense desnivells màxims remarcables. A la pràctica, 2 km inicials suaus seguits d'uns 10 km intensos, regulars al 6/8% amb puntes de l'11%. Diverses sorpreses. Quan portem unes 8 fites, un cartell anuncia "cambres de gas" i un barracó estil nazi al costat.

Després, un km més amunt, s'anuncia "Le Struthof" amb clara pinta de memorial i escadusserament veiem des de la carretera unes rengles de barracons grisos del mateix estil que l'anterior. Resulta que es tracta d'un antic camp de concentració amb les corresponents cambres d'extermini.

I , encara més amunt , un rètol assenyala on hi havia la pedrera on els presos treballaven forçadament.

I quan portem uns 12 km de pujada continuada som  ja gairebé a la cota de destí i encara falten 10 km de ruta. A ma dreta es veu una gran torre a l'extrem de la carena, molt lluny però a altitud similar i el croquis del gps ho aclareix cal anar carenant en continus tobogans fins la torre.

Entre  mig grans extensions de neu, som a una estació d'esquí de fons i veiem alguns aficionats practicant el tema. Finalment assolim la torre que sembla un vell dipòsit d'aigua i serveix per assenyalar el punt més alt de la ruta. També és la vegada que arribem a més altitud en aquest viatge, 1.099 m, únic lloc en que superem el miler.

S'ha acabat.

“Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.”

24 hores fent tombs a Montmeló

Les coses es poden fer amb molta preparació o amb una certa improvisació. Si ho prepares amb cura gairebé t’obligues a uns bons resultats i la manca d’èxit final pot ser més difícil d’acceptar. Si improvises, pràcticament estàs perdonat per qualsevol imprevist que es presenti o per un resultat poc satisfactori i, si surt bé, pots considerar que l’èxit és més notable (... i si ho arribo a preparar bé!?).

I aquest cop a tocat una certa improvisació. Ens assabentem un mes abans de que fan una prova de 24 hores al  Circuit de Montmeló, 24 hores Madform Bicircuit, i mentre ponderem si ens hi aboquem o no comencem a carregar quilòmetres, 3 setmanes de càrrega i la darrera de bon descans. Uns 600 km entre els dos sempre els farem, en ridícul no quedarem... 15 dies abans formalitzem la inscripció. Sembla que cada any per aquestes dates tocar fer alguna cosa de 300 km rodant.

Nuria Escuer & Frederic Ràfols a les 24 Hores Montmeló from CICLISMO NINJA canal de VIDEO on Vimeo.

Rodar, rodar i rodar..., per una vegada a la vida sense trànsit, sense cotxes, sense carrils d'incorporació, sense passos de vianants, sense rodones, sense semàfors... Es tracta d’aconseguir pedalar sense esforç, sense dispensar energia, com qui camina. Una persona sana amb una vida mínimament activa és capaç d’estar tot un dia caminant ja sigui fent una excursió o fent el turista. En bici es tracta d’aprendre a fer el mateix, llàstima que a les carreteres i als circuits hi ha pujades...

Preparem la logística per passar la nit, ponderem si llogar una autocaravana, que ens deixin una carpa o un matalàs inflable per posar a dins el cotxe... De fet en cap moment hem de ser dos, sempre un ha d’estar rodant, simplificació de recursos: matalàs a terra, una taula i una cadira de càmping per menjar i ja ens espavilarem.

Arribem al Circuit amb antelació suficient i ens adjudiquen un box doncs hi ha poca gent apuntada. Toca el Shell, el número 16, com si fóssim un McLaren qualsevol...

El matalàs i la tauleta hi fan una mica el ridícul en el gran espai que compartirem amb una altra parella de La Garriga que sí han llogat una autocaravana que tenen aparcada just al darrera.

El box dels veïns del 15 que han resultat els guanyadors absoluts

La nostra paradeta

Som poca gent apuntada a la cursa, és el primer any que la fan i no es pot dir que hagin sabut publicitar-la amb èxit. Curiosament, tots els equips són de marques comercials o similars, no hi ha equips convencionals de pobles o barris de la gran ciutat. La UC Vilanova sembla l’únic representant tradicional. Entre els apuntats, en Julian Sanz, un dels reis de l’ultra fons, entre altres bestieses a completat més d’un cop la Race Across Amèrica, travessar els Estats Units de costa a costa. També hi reconec en Javi Costas, un precoç prejubilat asturià que va ser el primer en completar tots els Cima’s (les grans pujades) de la península, que precisament integra l’altra parella mixta inscrita a la prova.

La sortida és a peu, estil Le Mans

Queden moltes hores per davant...

Comencem amb tandes de 2 hores cadascú, durant la nit passarem a uns 100 minuts, equivalents de 10 voltes, i durant el matí farem primer 8 voltes i acabarem amb 6 voltes cadascú, ja una mica més d’una hora.

La cosa comença a les 12 del migdia del dissabte i ha de durar fins les 12 de l’endemà. El primer relleu és matador i aviat observem una dualitat que fa més difícil l’empresa. Per una banda, per als equips individuals o parelles com nosaltres la cursa és una prova de fons o ultra fons per als individuals. Per altra, els equips de 4, 6 o 8 membres que feien torns d’una hora com a màxim i amb major temps de descans (3, 5 o 7 hores respectivament), la cursa és pràcticament de velocitat, no cal guardar i es va al màxim.

Els veïns fins i tot feien una mica de rodet abans d'iniciar el seu torn

Aquests aquips anaven molt ràpid i et destrossaven si els volies seguir, així faig la volta ràpida, la cinquena, amb 7’48”, a 38 per hora, una barbaritat per una prova tant llarga. Me n’adono aviat de que vaig massa ràpid però la velocitat i seguir rodes tots sabem que enganxa i faig les dues primeres tandes de dues hores a més de 30 per hora cosa que, lògicament, pagaré desprès. I és que l’alternativa a seguir un grup i anar passant és circular en solitari doncs és molt difícil coincidir amb algú altre en la immensitat del Circuit. Només 25 equips acaben la cursa cosa que implica que només hi ha 25 ciclistes com a màxim en els 4,7 km de llargada de les voltes.

Primer en grup

A cua de grup

I ja sol

La comunicació amb la parella pels relleus, a crits o per signes

I el Circuit no és pas pla, a cada volta hi ha 3 pujades, una primera suau i llarga de quasi un quilòmetre, la segona que és la forta, uns 400 m al 5-6%, i una tercera també suau. Totalitza un desnivell d’uns 60 m per volta. Al fer un total de 72 voltes vol dir que acumules un desnivell positiu de més de 4.300 m, no és una exageració doncs es pugen en molts km però quan ja portes més de 200 km a les cames fan molta pupa, al menys a mi.

El pitjor ha estat la nit i el fred de la matinada, el termòmetre ha baixat fins els 2 graus, però per sort no ha plogut. Havien anunciat pluges al vespre o nit, passava un petit front, però la fina pluja del dissabte a primera hora ha parat poc abans de començar la cursa. Als primers tombs l’asfalt era moll i això ha fet que alguna corba l’agafés amb molta precaució. De fet, no sé si l’hi he agafat mania o que baixo fatal però el cas és que la única corba un pèl difícil del Circuit, la dita corba Seat, a esquerra, prolongada i en baixada, no l’he sabut agafar bé en tot el dia i les poques ocasions que l’he passada en grup he perdut roda i m’ha tocat recuperar.

Mica en mica es van restant les hores...

Durant la nit diria que hi havia menys equips en pista, no hi havia manera de trobar ningú, la immensitat de l’asfalt, la seva negritud, el tènue resplendor dels focus alts i llunyans del Circuit, la precarietat de la meva llum, tot plegat ha ajudat a crear una atmosfera lúgubre, com a malenconiosa, que feia pesat, fatigant i lent passar voltes i quilòmetres. La nit, ...records de vells poetes i cantants, “Quant la nit és un vell armari...”, “I tu i jo, impotents front a la nit...”, “La nit és llarga, la nit, tots la portem al cor”. Per sort, l’albada ha estat generosa, glaçada però esplèndida, solejada, sense un núvol, descobrint la propera i gegantina silueta del Montseny i el Turó de l’Home que els núvols ens havien amagat la tarda anterior.

La companyia de l’Oriol i l’Anna Bello i el seu company han ajudat a passar la nit. L’Anna ha captat un dels relleus amb el pas del testimoni.

Semblava impossible però al final ha aparegut la desitjada bandera a quadres

En total hem fet 138 voltes, 652 km teòrics d’acord amb els 4.727 metres de corda de cadascuna. Segons l’organització n’hem fet 642, no sé com ho compten però és evident que la calçada és molt ampla i es talla força. El meu compta quilòmetres diu que en vaig fer 333 a 27,8 per hora i el de la Núria es va parar cap a allà a les 9 del matí del diumenge o sigui que no sabem exactament quan vam fer. Calculo que d’aquests 333 km no n’hauré fet en grup més de 50, o sigui que en solitari n’han caigut un mínim de 280, una matada. Els 642 km que ens donen signifiquen una mitjana de 26,75 per hora que tenint en compte que tot el pit lane s’havia de fer per sota de 20 per hora per raons de seguretat ve a dir que vam anar a uns 27 de velocitat de creuer. Mai menys...

I, en definitiva, vam quedar el 16 de la general i primers d’equips mixtes que només érem dos. En Julian Sanz, que ho feia individualment, va quedar just davant nostre amb una volta més. Els primers ens van agafar 39 voltes d’avantatge i nosaltres els vam treure 10 a l’altra parella. La parella masculina que va guanyar ens va treure 19 voltes i era la que compartia el box amb nosaltres.

I al final vam pujar al podi del Circuit cosa que també fa gràcia.

2016.- La renaixença valenciana

Feia bastants anys que no rodàvem pel País Valencià, l’omnipresent presència pepera dels darrers lustres contaminava excessivament l’ambient...

Ens establim a Buñol, ciutat de l’interior de parla castellana, a poc més de 30 km de la capital. Petita visita al castell que domina l’entorn.

Quantitat de grups ciclistes transiten per les carreteres de les rodalies un dissabte al matí, en veus un a cada rodona. A la de baix el poble estem als 321 m de cota. Ens enganxem a un petit grup que porta la mateixa direcció cap a Macastre i el pantà de Forata per pujar la Font de la Chufa, aixecant-nos per damunt de la plana i fins arribar als 643 m de la cruïlla cap a El Oro.

Ells paren a esmorzar a La Cabezuela, nosaltres continuem fins Los Padrones, ja dins la nacional, entre vinyes i ametllers, imatges mediterrànies

Després pujarem la Cruz de Cofrentes que per la cara sud és pràcticament inexistent, baixem pel nord i a La Portera tornem cap a llevant per Hortunas. Pujar i baixar constantment, coll de Las Almoladeras, 566 m.

Passat Yátova, una petita pujada i bona baixada cap al fons d’un dels torrents que solquen Buñol i que configuren el poble, sento un fort i sec espetec i paro la bici. Primer no veig que ha passat però aviat m’adono que ha petat un radi del darrera. És una vella roda Neutron de Campagnolo, deu tenir uns 15 anys, i ha quedat ben descentrada. Radis sense capçal, no n’havia trencat mai cap, no veig manera d’adreçar-la, afluixo el pont de freno, acabem de baixar fins baix i pugem a l’hotel vorejant un altre torrent. Total 95 km i més 1.800 m de desnivell, una bona etapa. És hora de dinar i ja suposem que dissabte a la tarda estaran les botigues tancades, això ja ho sabem d’altres ocasions en aquest país. Ens diuen que no hi ha botiga de bicis al poble, que mirem a la de motos i si anem ràpid potser encara serà oberta, mala sort, actualment ja no obre els dissabtes, fins dilluns. El del hotel ens diu que l’única opció durant la tarda és al Decathlon, a Aldaia, entrant a València per la mateixa autovia. Dinem i cap allà. El jove mecànic quan veu la roda diu que no n’havia vist mai cap d’igual, ignora com es desmunta, es veu bastant incapaç de fer-ho i, lògicament, no té radis d’aquest tipus. Ho deixem córrer aviat i tornem al cotxe. La Núria busca des del mòbil una botiga de lloguer de bicis. A la segona trucada ens diuen que en lloguen de carretera, són a l’avinguda del Port, cal travessar tota la ciutat. Hi anem, fem el tracte, una Merida que em va a mida, potser un pèl més encongit però bé, canviem els pedals i surto amb bici per al diumenge i el dilluns.

Sortim de la botiga i el Barça va guanyant 0 a 2 a Granada...

Amb tot plegat s’ha fet tard i tenim unes entrades per recollir a la taquilla per a un concert del Raimon a Buñol, a veure si se les vendran... Arribem justos però a temps. 10 euros l’entrada, l’espectacle comença a 2/4 de 8, dues grans societats musicals rivalitzen al poble on hi ha 3 teatres en actiu, fan cine cada setmana, per la següent hi ha programada òpera, La Bohème, hàbits ben diferents...

“Raimon a casa”, recital prou complert amb fortes emocions, teatre ple, castellans i catalano-parlants, “Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut… si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent.”. “Qui perd els orígens perd identitat”, punt culminant de la vetllada amb el públic dempeus.

Diumenge sortida des de Cheste/Xest cap a Chiva i amunt fins a Villar del Arzobispo travessant perpendicularment la vall del Túria

i comencen els tarongers

per Gestalgar on trobem una carretera tallada i cal buscar alternatives. Seguim el riu fins Bugarra i continuem cap al nord. Visita a la plaça de Villar de l’Arzobispo,

pinxo de truita i avall cap a Pedralba, altre cop el Túria

I tornem a Xest, dia de comunions

Dinem i cap a València, tomet per les Torres de Serrans,

el bicing de València

 i al vespre paella a la plaça del Tossal, al barri del Carme

Després la Núria es refredarà ràpidament, febre durant la nit i no millora al matí. Total que s’anul·la l’etapa del dilluns, anem a tornar la bici abans d’hora i cap a casa, no era el nostre millor cap de setmana...

Modernisme i Cicloturisme

El Modernisme és un moviment cultural i artístic que s’inicia el darrer quart del segle XIX tenint el màxim esplendor al tombar cap el segle XX. És un moviment que marca un retorn a la naturalesa, als motius naturals en la decoració i al domini de les línies corbes per damunt les rectes. L’home que en el darrer segle i mig s’havia anat traslladant paulatinament del camp a la ciutat recloent-se durant llarguíssimes jornades laborals dins les fosques fàbriques comença a buscar de nou la llum i la natura, el sol i l’aire pur, a sortir de l’abatiment i l’ofec i intentar petits espais d’oci i llibertat.

En paral·lel al Modernisme es desenvolupa la bicicleta, una màquina de dues rodes moguda amb pedals i que evoluciona ràpidament també en el darrer quart del XIX. La bicicleta inicia el seu camí com a símbol de llibertat individual primer per les classes més adinerades i estenent-se paulatinament a totes les capes socials fins conquerir els joves i la canalla.  

Un dels bons pintors del Modernisme Català, Ramon Casas (1866-1932), va pintar ja l’any 1896 el quadre El descans dels ciclistes, una imatge d’una excursió al camp de membres de l’alta burgesia barcelonina d’aquell temps.

Semblava que faltava una roda però hi és...

L’any següent, el 1897, pinta el Tàndem on hi figura ell mateix i la seva pipa junt amb l’amic Pere Romeu, o sigui que no només s’havia inventat la bicicleta sinó que ja s’anaven fent adaptacions de la nova màquina a usos més específics com les bicis de carreres o per a dues persones que compartien experiència.

I el 1899 fou Santiago Rusiñol qui va pintar al propi Casas en el seu rol de velocipedista.

D’aquestes imatges a l’oli, que no eren res menys que els retrats de l’època, en destaca l’estilització de les llavors iniciàtiques muntures. La roda de la bici d’en Casas que pinta en Rusiñol sembla talment uns roda de cursa moderna!

Eren els anys en que es posaven de moda les curses ciclistes...

La Decana o Doyenne, la Lieja-Bastogne-Lieja, es va començar a disputar el 1892 amb un recorregut de 250 km pel mig de les Ardenes. Als primers Jocs Olímpics moderns, el 1896, ja es va disputar una cursa ciclista de 100 km i una de 12 hores, les proves eren serioses. I poc més endavant el 1903 començava el Tour de França, el 1908 la Volta a Tarragona i el 1911 la Volta a Catalunya. El club ciclista existent més antic de Catalunya és l’Sport Ciclista Català creat el 1912 tot i que cal suposar que d’altres s’haurien creat anteriorment però no han sobreviscut.

Els ciclistes queien davant Solers

L’any Casas ens serveix per admirar i recordar aquestes obres i el paral·lelisme en el naixement del cicloturisme i del Modernisme. Però en el món de l’art la bicicleta ha tingut des de llavors representació permanent.

El 1944 Salvador Dalí ja ens va deixar una mostra del seu art

Fa pocs dies a la Fundació Miró s’exposava una escultura d’un impossible triple quadre de bicicleta

I a la Fundació Antoni Tàpies l’art modern continua evolucionant

Per la seva banda, l’exciclista de Xàtiva Miguel Soro es dedica a reproduir escenes de la vida ciclista en treballats i realistes collages.

Ciclista esmorzant, cosa habitual

En Miquel Poblet demanant roda...

I al final les bicis acaben a la xatarra

2016.- Pel Jura, al nord dels Alps

La Serralada del Jura, situada immediatament al nord dels Alps entre França, Suïssa i Alemanya, segons diuen els entesos es va formar en època juràssica, tal i com el seu nom indica. O sigui que tenim previst passejar-nos uns dies per l’autèntic parc juràssic, pujant i baixant per la banda francesa i suïssa de la serralada. Uns dies en que no veurem els ocres de la terra, només el verd dels prats, boscos i sembrats.

El Jura és un massís d’altituds modestes que sovint es confon amb els Alps i que conté importants pujades del món de la bicicleta com ara el Mont Tendre, Chasseral, Grand Taureau, la Barillette, el col de la Faucille o el Mont d’Or i algunes que erròniament es consideren dels Alps com ara el Grand Colombier (1498 m), probablement la més coneguda de totes i que, junt amb la Faucille, ja vam assaltar fa uns anys.

Els 593 m d'altitud del Signal du Curion s'assoleixen amb uns 4 km de ruta des del centre de Ceyzeriat. Te alguna rampa dureta però no es cap cosa de l'altre món, màximes puntuals del 10 o 12%, una pujada civilitzada entre prats i boscos per culminar dalt l'antena que deu donar senyal al territori. Cap cosa que mereixi consideracions especials.

La pujada al dit Cirque des Avalanches des de Champfromier és una altra cosa. Quatre km duríssims que d'inici es posa al voltant del 10% i continua persistentment entre el 12 i el 17% molta estona per un traçat massa rectilini, per sort ombrejat, i amb el ferm mullat. 

I això dura els dos primers quilòmetres els dos segons són més torçats i així no veus el que t'espera que continua amb els dos dígits però no tan exagerat i més irregular. 4 km justos i culmina una pujada de molta categoria, d'aquelles en que sempre falta ferro.

Al cim vam continuar una mica per la pista

 A dalt, pilots de bicis per gent que fa la baixada, bogeries cadascú les seves...

La pujada a Haut Crêt des de Saint Claude té 16 km de llargada i es remunten 780 m. Sortint del centre del poble, la part més dura són els 5 o 6 primers en que es circula amb pendents per damunt la mitjana però sense estridències, només puntualment s'arriba al 10% i això, venint com venim de les Avalanches, no deix de ser peccata minuta. El problema, no menor, és que el termòmetre puja a 42 graus i s'obstina a no baixar malgrat anem guanyant altitud, sufocant.

Una petita atracció a mig viatge

Fa unes setmanes vaig trencar un radi del darrera de la Wilier vermella, era el primer cop en els 12 o 15 anys que té la bici. Roda Neutron de Campagnolo ja vella , 9 corones, amb uns radis particulars que el Víctor havia canviat en poques ocasions i que havia de demanar que els hi portessin. Una setmana arreglar la bici però després va anar bé.

Doncs a poc més de mitja pujada a l'Haut Crêt, badavam! radi del darrera a prendre pel sac. Buf! Afluixa el freno i avall amb cura. Al poble preguntem si hi ha botiga de bicis, sí, a 4 km en una zona comercial. Fa mala pinta, serà una botiga moderna i poc sabran de coses velles... Hi anem, parlem amb el mecànic, intento explicar-li les dificultats de la vella roda, del pinyó de 9, em mira i diu que el problema serà veure si té el radi o no. El mesura, el té, el canvia en 10 minuts i després centra la roda a la perfecció, un euro de radi i 10 de feina, total 20 minuts i al carrer amb roda arreglada. Per dir que els francesos estan acabats...

Agafem el cotxe i tornem on ho havíem deixat... i la segona meitat és bastant més suau, s'obre la vall i l'escalada es converteix mica en mica en un passeig ben amable. Es corona sense més impediment a Haut Crêt tot i que la carretera, més endavant, continua pujant una mica més.

A l'altra banda de la serralada som a Suïssa, al cantó de Vaud, capital Lausana.

La pujada a la Barillette des de Gingins és una pujada de categoria. Té uns 12,7 km a una mitjana del 7,7% però els grans desnivells s'acumulen en la primera meitat de l'ascensió amb moltes estones entre el 10 i el 12%. Per sort a les 8 del matí hem trobat bones ombres i el bosc ens ha resguardat de mals pitjors. 

La segona part és força més suportable amb alguns descansos i estones amb pendents suaus.

Hi ha indicatius pels ciclistes

En total es remunten gairebé 1000 m de desnivell i des de dalt es contempla una gran panoràmica del llac Léman amb els Alps de teló de fons.

Baixem per una altra carretera i per baix enllacem altre cop amb Gingins

per arrencar cap al proper coll de la Givrine, cim molt proper a l'anterior i pràcticament fronterer amb França. Aquest el fa massa transitat per multitud de cotxes encara que, sortosament, no per camions. Bona carretera, no massa ampla sobre tot en el tram final i poca història de la pujada en si. Parada per recuperar...

També puja més la primera part que no pas la segona, particularment el tram final en que la via del tren avança en paral·lel a la carretera i el pendent amb prou feines supera el 3%.

A mitja baixada hi ha un petit mirador sobre el Léman, atractiu per als que venen de l'altra cantó de la ratlla.

En fi, una pujada amb poca història.

 La tercera del dia serà la pujada al col du Marchairuz, 19 km des d'Aubonne per salvar també gairebé 1000 m. en aquest cas es comença suau i la cosa s'anima a partir de Gimel en que es faran habituals el 7 i 8% arribant puntualment fins el 10% i intercalant-se també algun petit descans.

Però el tercer de la jornada sempre pica i el fet de ser primera hora de la tarda amb el termòmetre a 36/37 graus fa que l'home de la maça s'acosti perillosament i estigui a punt de descarregar-nos-la.

Però no hi havia més remei que condensar una mica la jornada si volíem disposar de temps a la tarda per visitar el Museu Olímpic a Lausana, tot un compendi de records de les diferents fites olímpiques i dels seus principals protagonistes.

Al Museu algunes figures mereixen una menció especial i particular,

El finès Paavo Nurmi

El txec Emile Zátopek, la Locomotora Humana

L’esport del ciclisme

Compendi “Citius, Altius, Fortius”, Coubertin i flama olímpica

Coubertin, “Le feu olympique eclaire le monde”

La porta d’entrada amb el saltòmetre situat al record del món de Javier Sotomayor, 2 m 43 cm, impressionant quan hi ets a sota

La torxa de Barcelona-92

 Barcelona al costat de Sarajevo

I a Lausana estrenem l'experiència de compartir pis mitjançant AirBnb, cosa que repetirem l'endemà a Neuchâtel. Sembla que té avantatges (resulta més barat, no excessivament) però també inconvenients (la recepció no està sempre oberta i has de quedar amb el propietari, comparteixes els serveis amb altres persones, no hi ha tele a l'habitació...) i, en aquest cas, t'adones que a la pròspera Suïssa hi ha gent que no té més remei que llogar una habitació d'un pis minúscul per tirar endavant. Perquè ha quedat clar que el que diu cada propietari a l'anunci de que els encanta conèixer gent i altres floretes resulta ser una mera propaganda. I la reserva queda pagada quan la formalitzes, no tinc clar que es pugui anul·lar ni amb quina antelació mínima. 

El Mont Tendre és una solemne escalada que parteix de Montricher, 10 km a una mitjana del 9% dona una primera idea de la magnitud de la tragèdia que ens espera. Però, com acostuma a ser habitual, el pendent està mal repartit i els primers 6 km són terribles, sense cap descans, sempre per damunt del 10 només entrar al bosc, sovint al 12 i fins el 14.

A poc més de la meitat s'intercala algun petit descans que es va repetint fins coronar i cosa que no implica que quan puja ho torni a fer amb ganes. Aquesta segona part, amb el paisatge més obert, l'alternança de boscos i prats i la vista dels cims propers, resulta força més entretinguda.

A dalt es gaudeix d'un superb paisatge d'alta muntanya, som a 1615 m.

El coll de l'Aguillon és fronterer entra Suïssa i França però a l'altiplà del cim no saps ni quant ets dalt el coll ni si ets a un país o a un altre, cap senyal dona fe de la localització.

La pujada és molt llarga si surts planejant des d'Ybernon les Bains i ens hem estalviat un tram entre mig dels sembrats, el vent del pla tampoc convidava massa a res.Tot i així, el tram abans de Baumes era de gran bellesa i plasticitat. A Baumes comença la pujada de veritat ja dins mateix del poble. 

D'inici, la cavalcada està amenitzada pel fort brogit del riu que baixa amb força, després per les petites cascades contigües a la carretera,

pel bosc que ens envolta i submergeix i, de nou, pel fort pendent dels aproximadament 5 km a partir del poble. Pensàvem que seria cosa més suau i ha resultat ser una altra paret continuada al 10/12% fins arribar als prats on mitjançant trams més suportables hem assolit el dit altiplà, contemplat la bellesa dels cims i l'entorn i coronat el coll.

El Col de la Vue des Alpes des de Neuchâtel és pesat, pastós i fins i tot perdedor en algun moment seguint la via de servei al costat de l'autopista (de baixada no vam tenir altre remei que posar-nos contra direcci&oacute, pocs mèrits té per ser a la llista del Big. Segurament la vista dels Alps des del cim deu ser magnífica però avui estava núvol i ni tan sols hem vist cap silueta. I poca cosa més, grans rectes, carretera massa ampla, sovint de 3 carrils, una baixada intermèdia d'uns 800 m que enganya la mitjana del pendent i un hotel i instal·lacions d'hivern al capdamunt. Els 5/6 darrers km a una mitjana del 7/8%.

Algunes vistes de Neuchâtel, capital del cantó del mateix nom.

La pujada a Le Chasseral des de Saint Imier és de les que fan afició: llarga, dura, escènica, alta muntanya. La ruta té diverses fases. Comença amb duresa i bona carretera només passar el pont sota la via al sortir del poble i fins coronar el Col de Pontins a la cota 1111 m.

Petits descansos fins agafar la carretera de muntanya que passa per una petita instal·lació d’esports d’hivern i aviat comença una dura pujada d’uns 3 km ininterromputs bordejant el 10% i màximes del 12. Després una petita baixada per desmillorar el pendent mitjà

Tornem a pujar fins coronar el coll del Chasseral, accessible també pel vessant sud,

I el tram final cap a l’antena, amb Objectiu la Lluna

A dalt, bones vistes de la plana, ben aprofitada

Des del mateix Saint Imier pujar al Mont Soleil és una curta i exigent ascensió d’uns 4 km amb una llarguíssima recta central de gairebé 2,5 km al 10/12% que la fan molt pesada, avorrida i molt poc interessant des del punt de vista cicloturístic. 

En algun moment s'obre una finestra entre la vegetació

Es corona en una instal·lació d’energia solar.

Bastant més interessant resulta Le Noirmont. Primer perquè es surt de dalt i primer es baixa, després perquè es tracta d’una carretera de muntanya, de llenyataires, estreta i d’entorn bastant salvatge

per trobar el llit del riu Doubs, tributari del Saône i el Roïna, i que marca la frontera amb França. Un Pont i cap senyal del canvi d’estat.

O sigui que primer baixem, contemplem el riu

i tornem a pujar.

Igual passa pocs km més al nord-est a Montfaucon. Primer baixem

Contemplem el Doubs a Soubey

I amunt altre cop.

L’endemà tornem a ser a França, a Pontarlier. Pujada al Grand Taureau, una muntanya a prop del poble, amb records d’antigues batalles, zona fronterera... Una pujada amable, sense estridències.

De camí trobem una instal·lació d’hivern, una antiga caserna,

un memorial militar

i un cartell de prohibició que no ens afecta.

Finalment, coronem quasi al cim de la muntanya

I avall

No gaire lluny, des de Metabief ataquem les inclinades rampes del Mont Morond, una petita instal·lació d’esquí i descens amb bicicleta de muntanya, gairebé 5 km al 10% amb un petit descans intermedi que desfigura la mitja.

A dalt es contempla la roca a la que pujarem a continuació. Alguns s'ho prenen amb calma...

Tornem a Metabief

Sense baixar de la bici enllacem cap a Longevilles per ascendir al Mont d’Or. També una pujada duríssima, gairebé sempre al voltant del 10%. Un petit descans a la part superior 

i comença una rampa impressionant de just un km per remuntar 146m de desnivell, amb punta de fins el 21%, una passada que recorda la Cueña les Cabres de l'Angliru.

Però arribem dalt i clouem així el periple juràsic.

Pocs dies abans d’emprendre el ràpid viatge l’organització de la Nit de l’Esport vilanovina comunica que la Núria és mereixedora del Premi Adarró, “homenatge a aquelles persones de Vilanova i la Geltrú, que han estat un referent per l’esport vilanoví i que han treballat d’una forma altruista pels valors que transmet l’esport.” Els seus mèrits citats a l’acte:  Núria Escuer (Vilanova, 1956) va ser la primera regidora d'esports de la democràcia l'any 1979 i sota la seva direcció es va celebrar la primera Cursa Popular de Vilanova el mateix 1979. També hi va participar corrent junt amb d'altres regidors del consistori. La Núria ha dedicat tota la seva vida a la pràctica de l'esport federat primer a l'atletisme i posteriorment al ciclisme. També ha participat en proves d'esquí alpí, de fons i triatlons blanques. L'any 1983 va participar a la final del Campionat d'Espanya de Cross per equips representant el PPCD Vilanova. L'any 1980 va resultar guanyadora de la cursa dels turistes celebrada a Moscou coincidint amb els Jocs Olímpics a la ciutat.  El 1992 va ser designada portadora de la torxa olímpica en nom de l'Ajuntament al passar per la ciutat. Ha participat en nombroses mitges i maratons quedant 5ena a la Marató de Lisboa l'any 1998. En el camp del ciclisme ha participat a la major part de grans fites cicloturistes europees (Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Noruega), resultant guanyadora en la seva categoria d'edat a la prestigiosa Quebrantahuesos l'any 2007. Ha participat també en proves de llarga distància non-stop de 500 i 600 km. Però on més ha destacat ha estat en el ciclisme de carretera per les grans serralades del món havent tombat per 50 països dels cinc continents i havent escalat els principals colls dels Pirineus, Alps, Alps Japonesos, Alps Neozelandesos, Dolomites, Apenins, Andes, Himàlaia, Rocalloses, Carpats, Cantàbrica, Ibèrica, Sierra Nevada, Balcans, Grampians, Tatras o Atlas. A prop d'acomplir 60 anys, la Núria continua entrenant 4 cops a la setmana i recentment el passat 1 de maig va guanyar les 24 Hores Ciclistes Madform de Montmeló en la categoria de parelles mixtes completant el conjunt de la parella un total de 642 km en 24 hores. 

Convocatòria, entrega de premi i discurset d'agraiment

I també hi ha temps per a la festa i el lluiment

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

                          Miquel Costa i Llobera

2016.- Sant Jeroni 1236 m.

Amb tanta bicicleta ens estem deixant penjats paisatges propers, magnífics, essencials. Mai no havia caminat per Montserrat ni pujat cap cim i al final ha arribat el dia.

Una tarda ben solejada de juliol, acompanyat d’en Josep, ben expert en l’art de caminar, de vinclar cims i en els viaranys de Montserrat en especial, i que em farà de guia, ens plantem a primera hora a Santa Cecília, cota 680 m, sempre hi havia passat en bici venint del monestir i anant cap els Brucs.

I se’ns presenta al davant la Canal de Sant Jeroni, jo, pràcticament, no sé ni que és una canal...

Ben al costat, la impressionant paret de Sant Jeroni, pàtria dels escaladors ben fornits

Primer caminar amunt, aviat es va posant complicat, després cal agafar-se als arbres, a les roques, es rellisca, algun pas més difícil que altre però sobrevivim i coronem el coll, cota 1.156 m, prop de l’ermita de Sant Jeroni. 

Fins aquí m’ha acompanyat el capell record del casament Joan/a de fa pocs dies

Ja es veu el cim i som propers a aquestes impressionants roques que sempre havia vist de bastant més avall

A la part final, més fàcil, camí de ciment, escales per la mateixa carena, em sorprèn un cop de vent i s’emporta el barret. Mira que el portava ben calat!

Vaig contemplant els diferents cims característics de la santa muntanya

Fem cim, Sant Jeroni, 1236 m, total una horeta de pujada, canvi de samarreta que estava per escórrer i el fort vent em fa pensar que em refredaré, un parell de fotos i avall.

Baixem per una altra banda, per sort fent una petita circumvalació, doncs no crec que fos capaç de baixar per on hem pujat. Cap al Pla dels Ocells i la Canal Plana. Tot i això rellisco i vaig a parar a terra més d’un cop.

Més muntanyes i formes curioses...

Tardem uns 80’ en baixar, més que per pujar... i cap a casa

2016.- Gàvia, Solden, Sormano, els Alps tirolesos.

Pel peu del Passo di Melongo, a la Riviera italiana, poc abans de Savona i Gènova, hi havíem passat diverses vegades però sempre de tornada quan ja anàvem saturats de colls i bicicletes o sigui que mai no ens havíem decidit a atacar-lo. I ara ha tocat com a primer de la sèrie. Sortim de Finale Ligure i ‘nar-hi-‘nant...

Són 16 km al 6/8%, màxim al 9 i d'aquí no passem. Uns 1000 m de desnivell fins coronar als 1019 “sul mare". Bastant trànsit fins el trencall cap a l'autopista i el primer poble, després tranquil·litat. Tot tombs, sense rectes, bastants ombres i quan portem més de 10 km comencem a divisar el que serà el coll.

Una estructura singular, una antiga fortificació de defensa travessada per la mateixa carretera que corona el pas entre valls. Alguna foto i avall que ja hi ha gana.

Finale Ligure i el seu Finalborgo també mereix una visita...

El passo del Vivione és una altra història... Pràcticament 20 km d'escalada per remuntar més de 1300 m, poca broma, números molt similars al Gàvia que vindrà a continuació però amb menor altitud. Pendent irregular amb petits descansos, molts trams de mala carretera amb bonys i mal asfalt i, sobretot, trams estretíssims i sense baranes, cap gràcia quan et creues amb un cotxe, sort que en passen pocs, més motos que cotxes...

La irregularitat del pendent es nota en els primers 2/3 de la ruta, al darrer terç es tracta de recuperar el que no s'ha pujat abans i molt sovint vas al 10% i fins al 12. La mitjana del 6,7% resulta poc significativa i l'enyores en aquest tram final, sort que el darrer mig km aplana. Moltes ombres durant la major part de l'ascensió i només avancem a cel obert quan a manca d'uns 3 km per coronar distingim la silueta del coll.

Per la baixada cal molta precaució i prudència.

El gran Passo di Gàvia per la cara sud des de Ponte di Legno

és una immensa pujada de 18 km al 7,5 de mitjana i també menys inclinada en la part inicial, uns 7 km per bona carretera que a partir d'aquí s'estreny durant llargs trams com en l'anterior Vivione, també perillós, amb escassetat de proteccions i amb un trànsit superior, sobretot moltes motos, i pendents també superiors que arriben al 15 i 16% i fan d'aquest coll, junt amb la seva història llegendària pel pas del Giro, un dels cims més desitjats pels cicloturistes.

A part de que està molt núvol i el sol ni l'ensumem a la primera part s'avança força estona protegits per l'ombra del bosc que travessem. Això s'acaba abans de travessar la cota dels 2000 m d'altitud, desapareixen els arbres i comencen els prats. En tot el que portem de pujada no hem vist els cims, sempre coberts, i passat un petit mirador cap a la cota 2150 m la boira baixa de cop i ho tapa tot, no s'hi guipa res. Pinta malament: poca visibilitat, timbes ara a una banda ara l'altra, poques ganes de jugar-se el físic encara més del que és habitual. Mitja volta i avall, demà ja veurem que passa...

I l'endemà a les 7 el dia es lleva net i clar, un sol espaterrant sense cap núvol. Agafem el cotxe i el deixem al mirador on vam deixar la feina a mitges, queden uns 6/7 km pel cim.

Aviat arribem al túnel, connectem els llums i cap dins. Són 500 m, el pis està en bon estat i no passa cap cotxe mentre el travessem. Curiosament, desprès al baixar veiem que hi han un reflectors o petits centelleigs que il·luminen, sorpresa, al pujar no es veia res...

El túnel es pot passar també per fora, per l'antiga carretera de terra però està en molt mal estat i caldria anar a peu i la bici al coll, tots els ciclistes que veiem passen per dins.

I uns 3 km més amunt coronem el passo di Gàvia per la banda di Ponte di Legno, la més impegnativa. 2652 m d'altitud, 18 km de pujada a una mitjana del 7,5% i, com s'ha dit, passos fins al 16% amb un darrers km realment costeruts i mal asfalt.

Pujada per la cara nord

Tenia jo una altra pinta l'any 1990 quan el vaig pujar per la banda de Bòrmio.

I com que el Gàvia d'avui ha estat curtet mengem una mica i amb el cotxe passem el passos Tonale i Campo Carlo Magno per buscar el poble de Carisolo i pujar la Val di Gènova fins al cap d'amunt, seguint el curs del riu Sarca di Gènova. Altra cop 16 km de pujada, en això dels Bigs no es regala res... Però el pendent mitjà previst és només del 5%. Es tracta d'una carretera que recorre el parc natural del Adamello Brenta endintrant-se fins els peus del massís de l'Adamello dins dels Dolomites, al Trentino. És el mateix massís que vèiem des de dalt el Gàvia i queda davant del Brenta, zona d'escaladors d'alta volada.

La pujada sembla un passeig, sempre seguint el cabalós riu que queda a l'esquerra i amb pendents minúsculs. Al cap de poca estona passem davant mateix de la cascada di Nardis, impressionant!

I al cap de poc la cosa s'embolica, pendents de dos dígits i amunt amb mala llet. Això dura una estona i després torna a aplanar i la mateixa comèdia un parell de cops més. O sigui una altimetria molt irregular amb trams molt complicats, boscos, cascades, rius, natura exuberant i molts turistes caminant per las carretera. El tràfic està controlat doncs la ruta és de pagament per als cotxes. Una excursió que val la pena però cal estar en forma.

Es corona a gairebé 1600 m, al refugi Bedole.

De retorn a Carisolo, com que quasi no hem dinat, trobem la botiga adequada a les nostres necessitats.

Molt poca història té el Passo delle Palade sortint de Fondo,

12 km de pendents intermitents i no massa pronunciades, mai per sobre del 7%. Bona carretera, trànsit suportable i poca cosa més per explicar. Es corona als 1518 m amb un desnivell de poc més de 500 m. Per l'altre cantó la cosa canvia i s'han de salvar més de 1100 m però avui no toca.

Cosa semblant passa al Passo della Mèndola per Fondo, és gairebé insignificant i la pujada esportivament interessant és la que puja per la banda de Bolzano, quasi 15 km per guanyar més de 900 m de cota amb 15 tornantes, un bon tram de carretera estreta i força més trànsit que venint per Fondo. A dalt cota 1363 m i cap a una altra banda.

Per demà anuncien mal temps i quan ens llevem està ben tapat però no plou. De totes maneres, l'objectiu de pujar als 2394 m del Grosse Oschkenitsee a la Caríntia austríaca sembla massa agosarat. Calculem més de 2 hores de pujada per les duríssimes rampes que en 11 km salven un desnivell de 1314 m, a un 11,9% de mitjana! poca broma! i si t'enganxa el palomo per allà dalt a veure com en baixem... o sigui que mentre ens hi acostem rumiem que una bona jugada seria fer-nos amb una btt i tindríem més opcions d’èxit. Així doncs, arribats al peu cerquem una botiga en que en lloguin, la trobem, bon material, canviem els pedals, bidons, recanvis, etc. i amunt. Just al arribar al trencall on comença la part bona de l'ascensió i que fa 4 anys no vam veure i ens vam passar de llarg anant a parar a la muntanya del costat, just comença a gotejar.

No hi fa res, amunt que acabem de llogar la bici amb unes bones rodes i les imperfeccions i precarietat del paviment no ha de ser impediment.

Als 200 m ja plou de manera remarcable, ens tapem més, dubtem però endavant. Parem un parell de cops més. Quan encara no portem 3 km des del trencall però amb quasi 400 m de cota guanyats, trona i llampega a l'hora que cauen unes gotes com cireres que s'esclafen al terra. La Núria no diu res, simplement fa mitja volta i no la torno a veure fins la tanca que prohibeix el pas a la carretera. Jo faig un parell de fotos del darrer revolt on hem arribat i giro avall a perseguir-la.

En fi, aquesta pujada no ens vol i si el 2012 ens vam equivocar de tanca aquest 2016 el mal temps ens ha fet girar cua. I encara hem estat de sort, al vespre des de la finestra veiem els cims de les muntanyes properes, no pas massa altes, tots emblanquinats. De fet, ahir estàvem a 33 i aquesta tarda estem a 9 graus.

Ja veurem si hi ha mai una tercera oportunitat de Grosse Oschkenitsee però ara ja sabem on lloguen unes bicis en condicions per baixar amb garanties d'aquesta infernal pujada, un dels cocos del continent. Total, mig matí i tota la tarda plovent. Ja veurem demà...

Apareix també el dia plujós í amb els cims de muntanyes properes emblanquinats. Tenim més d'una hora de cotxe fins la propera aturada i no para de caure. Arribem a Kizbuhel i ens diuen que no es poden baixar ni pujar bicis amb el telecabina. Caldrà baixar en bici i amb el dia que fa poca gràcia. Com ahir, mirem de llogar una btt, costa una mica però la trobem. Cap al Kizbuhel Horn, 1996 d’altitud, només 10 km però al 12,5% de mitjana i algun tram per damunt del 20%, un altre dels cocos previstos en el viatge... Poc a poc, bona lletra, processó llarga, ciri curt...

Un lloc per marcar temps l’inici

Carretera de peatge per als motoritzats

Primer anunci de desnivell seriós

però la cosa empitjora

També hi han anuncis de l'altitud a diferents corbes, kheren, i avís dels km que falten però no pas fins dalt, només fins la carretera permesa als cotxes.

A continuació hi ha una tanca i les bicis continuen 2 km més per una carretera més estreta i precària i amb rampes duríssimes. Aquí ja no hi han indicadors de desnivell i no porto el suport del gps per la qual cosa ignoro la magnitud de la tragèdia però també algun tram per damunt del 20% i carretera molt més estreta i precària.

Finalment coronem, una simple i grandiosa antena, cap indicació prou visible del lloc i l'altitud, uns retrats 

i cap avall que amb frens de disc i rodes de tractor es baixa amb gran comoditat.

Encara queden forces per anar cap a Kolsass, prop d’Innsbruck, i pujar a Sagalm, 6 km cara amunt per arribar a un final de carretera sense massa sentit.

Sembla que l'interès rau en els 3 primers km anomenats Kolsassberg, una autèntica paret al 12/14% per carretera ampla i impersonal. A continuació la carretera s'estreny i va relligant diversos edificis dispersos fins que s'acaba. Sort de les vistes del fons de la vall, sempre agradables al Tirol.

Una mica de turisme per Innsbruck

Pujar al Solden era una d'aquelles assignatures pendents d'una caça-cims i avui ha tocat. Des de Langelfeld hi han uns 16 km seguint la vall del riu Otzaler i amb poc pendent fins entrar al poble de Solden. La cosa s'embolica a la part final del poble i continua de manera espectacular i duríssima a partir del trencall. El pendent continuat i persistent del 13% tortura les cames de qualsevol durant molta estona, km rere km, avancem a 6/7 per hora, només uns pocs tornantes serveixen per agafar una mica d'aire i continuar esbufegant,

quan la cosa descansa vas al 12 i quan colla vas al 14, admirable la regularitat d'aquest monument! Poc abans de la meitat dels 12 km que porten fins l'estació d'esquí de Rettenbach hi ha un agraït replà per passar el car peatge (18€ un cotxe), exempt pels ciclistes.

Més endavant trobem un altre replanet per passar un pont i en la segona part podem gaudir d'algun tram al 9 o 10%, tot un regal. Però anem fent comptes de l'altitud que van anunciant i dels km que queden i no surten els números...

Arribem a l'estació d'esquí a la cota 2670 m i veiem que la carretera continua, és un darrer km als percentatges habituals per culminar als 2789, segons diu la carretera més alta d'Europa i ja és la tercera que veig amb aquesta titulació després del Veleta i el col de la Bonette... (al cap d’uns dies en Roger del Pallars m’informa que el tram de carretera que des de l’estació passa un llarg túnel de més d’1,5 km fins la vall de Tiefenbachferner arriba als 2830 m, no ho sabia&hellip.

En total la part determinant de la pujada des de Solden té uns 13 km per remuntar uns 1500 m positius, una bestialitat... però es pot pelar en menys de dues hores de bici...

Alguna foto de la zona

I com que la baixada promet emocions massa fortes per la nostra edat utilitzem el servei de busos que porten caminaires i ciclistes de descens amunt i avall per a que ens portin fins a Solden. I el bus ens passa pel túnel d’anada i de tornada...

Baix al poble mengem una mica, pedalem el 16 km que ens falten fins al cotxe í ens arribem a Oetz, d’aquí surt la pujada al Kuthai, un pas de 2000 i poc i més de 1200 positius per aquest cantó, ja veurem fins on arribem... Comença fort, 10/12%, de tant en tant un petit descans, una zona de paelles, a mitja pujada un descans més solemne amb diverses gasthof, aprofitem per parar en una i recuperar les constants. A continuació s'intercalen trams amables i paisatgísticament interessants

amb autèntiques parets. Després apareix una presa, la remuntem i al cap de poc ja visualitzem una rampa final que fa patir, 

la transitem i coronem poc més amunt en un poblat d'apartaments per a esquiadors.

Alguns blocs amb nom de cervesa

En fi un dia amb quasi 3000 m desnivell, ...potser val més que plogui però avui el dia ha estat resplendent i perfecte.

I si no vols pols no vagis a l'era, l'endemà cap Kaunertal, 2750 m d'altitud i uns 1500 de desnivell, un altre gran colós alpí. Arrenquem a Feitchten, a 27,5 km del cim. Comença suau seguint el curs del riu Faggenbach però aviat té trams en que es posa al 10% i així va fent de manera prou irregular fins que apareix la paret de la presa de l'Stausee Gepatsch, poc més d'un km al 10/12%.

A partir d'aquí es bordeja l'embassament durant uns 6 km plans.

En acabar la majestuositat dels paisatges d'alta muntanya es combinen amb dures rampes i aviat la visió d'un encadenat de paelles al 10/12%. En total hi han numerades 29 paelles, o herraduras, kehren, lacets, tornanti...

Sortint d'aquest atzucac s'obre la vall, contemplem contínuament la glacera del Welsseespitze que culmina als 3532 en un entorn grandiós, altres sèries de paelles als mateixos percentatges

i avançant lentament després de 2 hores i mitja de feina coronem el Kaunertal i els seus 2750 m.

Solden i Kaunertal són les dues grans ascensions dels Otzaleralpen, la primera un pèl més dreta i dura que la segona però poc a envejar. Una mica per sota es queda el Timmelsjoch o Passo Rombo, fronterer amb Itàlia i que es corona als 2509 m després de 27 km de pujada des del poble de Solden.

Toca pujar al Silvretta o Bielerhöhe de 2036 m d'altitud i per la banda de ponent està plovent, reduïm al màxim els km d'aproximació a peu de coll i sortim d’on realment comença la pujada, Partenen, 15 km cara amunt per salvar uns 1000 m de cota, 6,7% de mitjana. Abans, venint de Bludenz, tres túnels fàcils i amb pas alternatiu per les bicis. A la pràctica la mitjana resulta bastant més alta degut als descansos. La primera meitat de la ruta, sota una fina pluja, és un continu de paelles per una vall molt tancada, numerades començant per l'1 i que no s'acabaran fins molt més amunt amb el número 30, sempre entre el 7 i 10% amb alguna punta fins el 12%.

Després es voreja un embassament durant més d'un km sense guanyar cota. Segueix després, ja sense aigua que caigui, una altra tongada de tombs i giragonses amb pendents similars a les anteriors per una vall un pèl més oberta i amb algun altre descans escadusser fins arribar pràcticament als 2000 m d'altitud i a la vista de la gran presa que conté el Silvretta Stausee, una lleugera baixada i una dura rampa final fins el Bielerhöhe i els seus 2036 m d'altitud. Una pujada entretinguda pels nombrosos tombs i retombs i agraïda pels descansos comentats.

Entrem a Suïssa pel llevant i d'Alstatten arranca la pujada a Stoss, una petita ermita, un casalot i una parada del tren cremallera, res més. I la pujada tampoc té res d'especial, pendent molt sostinguda al voltant de la mitjana del 7/8% durant poc menys de 7 km, carretera en perfecte estat, unes quantes paelles, envoltats de prats i xalets aillats. Poca història.

La pujada a Malbun des de Buchs resulta dureta i bastant més entretinguda, trams de bona carretera l’inici,

grans estretors posteriors en alguns llocs, trànsit gairebé inexistent, trams envoltats de frondosos boscos i trams rodejats de prats, paelles de totes mides, pendents sostinguts durant llargues estones al 11/13% (no al 17 que diu la plana del Big), una mitjana superior al 9% durant 10 km i un desnivell positiu de gairebé 1000 m fan una pujada de tot menys avorrida. A dalt un únic edifici modern, solitari, tancat i d'us indeterminat, amb un petit pàrquing i una màquina per posar-hi monedes (al pàrquing no hi ha cap cotxe ni cap persona, cosa insòlita: arriba una parella en cotxe davant nostre, aparca i directament cap al parquímetre). Fem les fotos de rigor entre la boira, tirem ràpid avall i just arrancar comença a xispejar, buf...

L'ascensió a l'estació d'esquí de Tannenbodenalp per llevant arranca de la rotonda de Flums, comença el pendent ja dins el poble i per bona carretera es van sortejant prats i xalets amb pendents persistents del 10/11% i minúsculs descansos que junt amb una part més suau en el darrer km (no pas els 200 m de la pujada final a l'estaci&oacute donen la mitjana del 8%. Pujada tan dura com avorrida.

Cap als Grisons la cosa pinta diferent. Davos és a uns 1500 m d'altitud i atacar el Flüela Pass de 2383 no sembla un objectiu massa complicat. La pega ha resultat ser la temperatura, ha nevat a la nit, tenim 4 graus a les 8 h i no es preveu que pugi de 5 durant el matí, o sigui que ens abriguem bé i carreguem la motxilla per la baixada que nosaltres som mediterranis.

Són 13 km cara amunt per bona carretera, 6,6 de mitjana anunciada, trànsit moderat i sense vehicles pesats, només algun autocar. Dues parts ben diferenciades, la primera meitat prou rectilínia, al 6/7% fins arribar a la gasthaus de mitja pujada i just quan comencen les paelles.

A partir d'aquí s'embolica més, dominen els 8 i 9% però puntualment s'arriba al 12. A canvi el paisatge d'alta muntanya per la vall de la Flüela amb la recent enfarinada compensa l'esforç, riuet, prats i muntanyes i nosaltres al bell mig triscant per fer cim. Tot i que ha sortit el sol, a dalt 5 graus. Baixant espeteguen les dents...

A la vall del costat, per l'Over Engandin, des de La Punt-Chamues iniciem l'escalada a l'Albula Pass de 2312 m, en teoria 9 km al 7%, a la pràctica uns dura pujada al 9/12% durant les 5 fites inicials, primer entre tornanti i després més obert,

un parell més de km no tant exigents i els dos darrers gairebé plans per l'altiplà del coll. També es contempla un bon decorat al cimejar.

Per l'altra cantó l'arribada al coll sembla bastant més exigent.

En el nostre cas ens ha perjudicat excessivament el fred i fort vent de ponent que ha bufat just deixar la zona de corbes i contra corbes.

Continuem per plana de l'Engandin i des de Silvaplana, prop de St. Moritz, arranca la pujada al Julier Pass o Pass dal Güglia que arriba als 2284 m. Comença fort al mateix trencall de la carretera general pel mateix poble ja anem al 9% i durant els 3 o 4 primers km ens mourem entre això i el 12%, potser el 13% en algun moment. La carretera es recargola i deixa aviat ben avall la plana  on un seguit de rius i torrents formen diversos llacs que desaigüen a l’Inn que continua cap a Innsbruck i, tot plegat, conforma un paisatge envejable.

Més amunt la carretera deix les llaçades i perd inclinació, llavors, com ahir, el vent de cara s’anirà convertint en un enemic pitjor. Els dos darrers km mig planegen i coronem entre la boira.

Tornats a Itàlia localitzem Gordona prop de Chiavenna, localitat que obre les portes al complicat i singular Passo della Spluga que, cap al nord, comunica altra cop amb Suïssa. Aparquem al costat de l'església de Gordona, pedalem mig km en direcció a Chiavenna i agafem el trencall a l'esquerra que porta al Big que puja a Menarola. Les informacions prèvies d'aquesta pujada són ben contradictòries, entre 8 i 12 km de llargada segons les fonts, km sencers al 13%, màxima del 17%... A nosaltres ens han sortit uns 8 km des del trencall fins a Menarola, pendents entre el 8 i el 11%, carretera de muntanya estreteta, una mica precària però prou acceptable.

Però a Menarola no es dona l'altitud que marca el Big i la carretera continua pujant... El km després de Menarola , fins a un petit pàrquing,

resulta ser el més dur de tots, oscil·la entre el 10 i el 13%, en cap moment s’acosta al 17 ...i passat el pàrquing la carretera continua amunt, sense dir on va es van deteriorant les característiques i aviat passa a ser encimentada amb molts forats i troços aixecats. Quan ens en cansem fem mitja volta. Hem arribat a la cota 1150 pels 1057 m que diu el Big i des del trencall han estat uns 10,5 km a una mitjana del 8,2%. Salut i avall!

Dormim a Asso, al Bed&Breakfast Casa Giacconi, un lloc amb una relació qualitat/preu/amabilitat insuperable i molt recomanable. La Clara i el Mario us atendran la mar de bé.

Fa uns anys en Sergi parlava un dia amb gran entusiasme del Muro di Sormano, una pujada curta però de duresa descomunal que hi havia per Itàlia, cap a la Lombardia, semblava que era un nou descobriment... L’any 2012 i següents hi va passar el Giro de Lombardia per celebrar que feia 50 que ja hi havien passat, o sigui que no era cap novetat, era una recuperació, van reacondicionar el camí i ...ciclistes amunt!!

La van definir com “la pista ciclebile piú dura del Mondo”. Nel 2012 el Muro di Sormano viene reinserito nel percorso del Giro di Lombardia. A stablirne il record è Purito Rodriguez che lo completa in 9’ 02”. Fins llavors el tenia l’italià Ercole Baldini (també posseïdor del record de l’hora que havia batut el de Jacques Anquetil) en 9’ 24”.

En definitiva, un gavarrot de 1,7 km al 17,5% de mitjana amb uns 100 m al 25% per salvar 297 m de desnivell.

Total que ja hi som i de bon matí hem sortit d'Asso cap Sormano, uns 5 km cara amunt amb desnivells civilitzats, 5/8%, bastants tornanti

i carretera bastant picada.

Sortint de Sormano aviat trobem un trencall que indica cap on és el Mur

i al cap de poc la carretera que puja a la Colma di Sormano es bifurca i hom pot pujar-hi per la normal en uns 4 km o bé per la drecera del mur amb les característiques dites.

Cap al mur. Buf, comença al 14% però quant gira a l'esquerra just abans de la tanca que barra el pas als cotxes no ho he vist clar i peu a terra, érem al 22%... A partir d'aquí el problema és arrencar de nou i quan ho he aconseguit he avançat amb dificultat fins la paret del 23/25%, una temeritat, i altra vegada a terra i de nou problemes per arrencar i fins dalt.

La Núria ha estat més hàbil i forta i m'ha fet la foto de l'arribada, molt bé per ella! Una altra per explicar...

Pel record queda que anava amb un 34 x 32, probablement suficient, però la por a quedar enganxat amb les cales quan vas tan parat m'ha fet desistir abans d'hora. M'agradaria provar-ho amb uns altres pedals...

Sense deixar la bici baixem a la riba del llac de Lecco i recuperem forces a Onno on s’inicia la pujada a la Madonna del Ghisallo.

Una pujada llarga (16 km) i suau (550 m de desnivell) que ha de cloure el nostre periple per aquests cims alpins. Sortint del llac puja per carretera estreta i amb alguna paella mentre contemples el paisatges que vas deixant avall durant uns 5 km fins a Valbrano on hi ha una font dedicada als ciclistes, molt presents per les carreteres de la zona,

Després planeja fins a Asso i durant uns pocs km torna a pujar coincidint amb l’anterior traçat de la Colma di Sormano fins al trencall cap al santuari de la Madonna del Ghisallo, una carretera ampla, també bastant picada, pendents suaus i alguns descansos solemnes. Es passa per una ermita romànica i s’arriba al santuari de la patrona dels ciclistes

“All’ epopeia sportiva della nostra gente che sempre é stata aspra nella virtú dolce nel sacrificio”

 L’ermita està replena de records de ciclistes de totes les èpoques i condicions

Adjacent a l’ermita hi ha un moderníssim Museu del Ciclisme amb més records, dotzenes de bicis de totes les èpoques

Fins i tot de bambú

Mallots

Biblioteca especialitzada i filmoteca, tot un gran santuari dedicat a aquest esport.

Total de l'aventura: més de 600 km i quasi 20.000 m de desnivell.

Aquí s’acaba aquesta història i com que hem afegit algunes noves pujades per damunt dels 2500 m, aprofito per fer recompte dels colls i cims europeus conquerits per damunt d’aquesta altitud:

3.482 m, Pico Mulhacén, 2012

3.389 m, Pico Veleta nord, 1994

3.389 m, Pico Veleta sud, 2012

3.009 m, Colle Sommelier, Piemonte, 2012

2.877 m, Pic du Midi de Bigorre, Hautes Pyrenées, 2012

2.802 m, Cime de la Bonette nord, Alpes de Haute Provence, 1987

2.802 m, Cime de la Bonette sud, Alpes de Haute Provence, 2015

2.789 m, Solden – Rettenbach, Tirol, 2016

2.770 m, Col de l’Iseran, Savoie, 1998

2.755 m, Passo dello Stelvio, Lombardia, 1990, 2001

2.750 m, Kaunertal, Tirol, Àustria

2.744 m, Col de l’Agnel, Hautes Alpes, França, 2007

2.741 m, Base Pic Terskol, Caucas, Rússia, 2015

2.692 m, Col de Restefond (la Bonette), Alpes de Haute Provence, 1987

2.652 m, Passo Gàvia, nord, Lombardia, 1990

2.652 m, Passo Gàvia, sud, Lombardia, 2016

2.650 m, Col du Parpaillon, Alpes de Haute Provence, 2001

2.646 m, Col du Galibier, nord, Savoie, 1987, 1993

2.646 m, Col du Galibier, sud-est, Hautes Alpes, 1987

2.612 m, Colle del Nivolet, Piemonte, 2012

2.582 m, Alt d’Schwarsee (Cervino), Suïssa, 1997

2.509 m, Timmelsjoch – Passo Rombo, Voralberg, Àustria, 2009

2.505 m, Grossglockner - Hochtor Pass, Carintia, Àustria, 2009, 2012

2.501 m, Passo dell’Umbrail, Grisons, Suïssa, 2001, 2012.

Avui fa 40 anys de la meva primera sortida en bici més enllà del Penedès.

Feia poques hores que Govern Civil havia permés que l'Assemblea de Catalunya celebrés la Diada a Sant Boi. Una llarga nit de reunió i 4 companys decidim agafar la bici i intentar arribar-hi. Una samarreta, pantalons de futbol i unes vambes, ni màquina de retratar no teníem.

Aixó sí, la il·lusió dels 22 anys, senyera enrotllada al tub horitzontal i a solcar la carretera de les Costes de Garraf. Més enllà tot era ignot per nosaltres que només anàvem a la capital en tren, sense parada a Sant Boi. Ni sabíem on era aquest poble, més enllà de Gavà, dèiem, ...però ben guiats pel "yugo y las flechas" hi vam fer cap...

D'altres, amb la vespa o el 2 cavalls

Una paradeta per recuperar en un xiringuito tronat del Castelldefels preautopista i molt preolímpic i uns 40 km després d'iniciada la marxa acabem tirats i fets pols per una vorera d’un racó de la Plaça de Catalunya santboienca, recuperant les constants. 

1976, presentació de l'Assemblea a Vilanova

Convocats per l’Assemblea de Catalunya anem fent cap a Sant Boi gent molt jove (molt més que en les edicions recents), pancartes, senyeres, moltes barbes, algunes barretines, sense estelades.

Dalt l'estrada, Josep Benet remena les cireres amb els protagonistes de l'acte, només hi falta el gran Pere Portabella.

Parlen Octavi Saltor, Miquel Roca Junyent (Consell de Forces Polítiques) i Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya

explicant els 4 punts programàtics i que clou l’acte amb esperança: “tornarem a governar-nos” i una advertència amb doble sentit per als ciclistes: “què la prudència no ens faci traïdors”. Crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”... Oriol Martorell també es suma a la festa i dirigeix el cant final d'Els Segadors que ningú se sabia...

Enfervorits, iniciem el camí de retorn, són quasi les 8 del vespre i aviat serà fosc. Per sort, una ànima caritativa amb carnisseria a la plaça de les Cols i dotada d’una bona furgoneta, ens recull als 4 ciclistes a l’alçada de Vallcarca, ja sota la fosca.

Un dia atrabiliat i emotiu que ha resultat el meu bateig cicloturista, en continuarien uns quants més...

11.09.2016. Un pèl més curtits en el noble art del pedaleig, ens permetem fer una visita a Montferri de camí cap a Tarragona per l'interior, travessant el Camp i el pont que encallava els autobusos

i arribant a Tarragona

Recuperem i fem temps sota les bones ombres de la Rambla Nova de Tarragona,

convocats per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Omnium Cultural i a reivindicar...

Han passat 40 anys, unes centenars de milers de quilòmetres empenyen pedals, ficant el nas per tot arreu, votant i més o menys participant. En ambdós casos hem evolucionat però no al mateix ritme..., de les bicicletes de ferro al carboni i els pedals automàtics, dels crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!” als de ”Independència i Llibertat!”.

D’amnistia ja només es pensa en la fiscal, de l’Estatut més val no parlar-ne i del 4at punt de l’Assemblea de Catalunya, la coordinació amb les forces democràtiques de la resta de l’Estat, ni se n’escriu ni s’hi pensa ni se l’espera ...en bona part degut als balsàmics efectes de les balances fiscals. Sols perdura una paraula inalterable al pas del temps, suficient per concentrar ideals i imaginar utopies: llibertat! ...I la bicicleta que continua sent el gran símbol de la llibertat en edat juvenil.

Llavors, fa 40 anys, mig admirats mig despectius, ens anomenaven progres ara, despectius del tot, simplement ens insulten, nazis, xenòfobs, corruptes... hem avançat però no massa... i hi ha pocs més remeis que seguir empenyent pedals i bieles en tots els sentits i recordar el savi consell d’en Jordi Carbonell: què la prudència davant els perills de la carretera no ens faci traïdors al noble desig de descobrir món a cavall d’una bicicleta.

BIGs de fora d’Europa

I.- Havent completat recentment els 50 BIGs de fora d’Europa m’ha entrat la curiositat per veure on anava la resta de membres que també han completat aquesta sèrie, a veure si coincidim gaire en les preferències. D’acord amb les classificacions que surten a la plana web només 8 dels 5.555 membres del club hem completat aquesta cinquantena indeterminada de pujades. Però quan he volgut comparar entre els 8 el resultat de la indagació no ha estat només força decebedor sinó fins i tot indignant...

D’acord amb el reglament del joc s’han de completar 10 pujades amb una mitjana de desnivell de 500m per cadascun dels 5 continents. I em sap greu constatar que dels 8 membres que segons la classificació ho han aconseguit només 3 compleixen amb aquesta condició, els altres 5, d’acord amb la dita norma, no han pujat 10 pujades a cadascun dels 5 continents.

El cas més espectacular és el de K. S. que en aquests 50 llocs hi ha col·locat 50 pujades de l’Europa de l’Est i s’ha quedat tan ample... o sigui que no té comptabilitzada cap pujada de fora d’Europa.

B. M. sembla que només ha pedalat per l’Amèrica del Nord, també l’hi falten 4 continents.

Els membres A. G. i C. W. no sembla que hagin gaudit del plaer de pedalar per l’Amèrica del Sud i Oceania. I C. W. només sembla tenir-ne 5 de l’Àfrica i ho complementa amb més pujades d’Amèrica del Nord.

Finalment, E. M. que, si no em falla la memòria, va ser el primer en afirmar que havia completat la totalitat dels 1000 BIGs resulta que només n’ha completat 4 a Oceania i per fer el conjunt de 10 en aquest territori hi endossa 6 pujades turques...

O sigui i resumint, que només n’Èric Lucas, Núria Escuer i jo mateix hem completat els 50 BIGs de la zona 12 d’acord amb el reglament. No deix d’estranyar-me aquest fet doncs en diverses ocasions he hagut de justificar i aclarir la situació i característiques d’alguna d’aquestes pujades. No se’ls ha demanat als altres aquests aclariments? Quin interès es pot tenir en falsejar els resultats d’un joc innocent i simpàtic?

És clar que si mirant 8 persones n’hi ha 5 que estan malament més val no continuar...  perquè aquesta mostra significa que no només està malament la classificació dels BIGs de fora d’Europa sinó també la classificació general...

En fi, bastant decebut pel que acabo de descobrir torno a l’objecte de la meva curiositat inicial que era comparar els diferents destins. És curiós, però amb l’Èric Lucas no coincidim en cap dels 50 BIGs!

A Amèrica del Nord ell ha viatjat per Canadà i Guadalupe i nosaltres que també hem pedalat pel Canadà no coincidim en cap. Amb alguns dels altres que diuen haver fet els 50 de fora d’Europa repetim en el Mount Evans, Independence Pass i Loveland Pass, tots tres als Estats Units.

Per Amèrica del Sud l’Èric s’ha emparrat per Venezuela i nosaltres per Colòmbia, o sigui zero coincidències. Tampoc coincidim amb els altres 5 doncs només un ha estat en aquest continent. Ressaltar que E. M. ha pujat La Cumbre a Colòmbia, tot un gran repte.

A l’Àsia ell ho ha fet tot per Israel, nosaltres hem tocat l’Índia, Xipre del Nord i Japó. Notar que això de Xipre del Nord patina una mica (en el seu moment em van dir que això era Àsia i veig que altres membres també tenen BIGs d’aquest país) i quedaria més mono posar-hi colls japonesos però han estat posteriors. Amb els altres 5 es repeteixen alguns grans colls del Himàlaia indi: Kardung La, Rohtang La, Naki La, Lachulung La i Tangland La.

A l’Àfrica tampoc coincidim amb l’Èric, ell Tunísia, nosaltres Marroc. Amb la resta repetim el més conegut del Marroc, el Tizi N Tichka.

I pel que fa a Oceania ell s’ho ha fet tot per Austràlia mentre que nosaltres vam preferir Nova Zelanda. Dels altres, E. M. també ha passat per Nova Zelanda, encara que no n’ha fet pas 10.

Bastant curiós tot plegat....

Post data.- Desprès d'aquest escrit m'han arribat explicacions des de la direcció del Big anunciant-me que les normes han canviat encara que no s'hagin publicitat ni tampoc els motius dels canvis ni hi hagut manera de saber a partir de quan. Guapo això de canviar les normes a mig partit i sense avisar! En tot cas no veig que això invalidi els comentaris fets referents als colls pujats fora d'Europa que continuen sent els mateixos.

II.-

La prejubilació deixa hores lliures i hom s’entreté en coses que abans no haguera pas pensat...

Fa uns dies ja deia alguna cosa sobre els Bigs de fora d’Europa i la sorpresa que em vaig emportar. Ara m’he mirat això dels nous Eurobigs. Algunes reflexions.

Abans hi havia 3 Bigs a Estònia, Letònia i Lituània, un per a cada país i coincidien amb el punt més alt de cadascun. Eren Bigs simbòlics, sense interès esportiu i amb característiques especials: al d’Estònia s’havia de pujar una llarga escalinata amb la bici al coll o bé anar per un lloc prohibit i als de Letònia i Lituània s’havia de fer algun tram per terra.

Poc després d’haver-hi anat (any 2010) algú del Big (no recordo pas qui) em va preguntar si aquest Süür Munamägi d’Estònia era accessible en bici. L’hi vaig explicar que s’hi accedia per una lleugera pujada per carretera i que en el punt culminant d’aquesta hi havia una placa amb diverses explicacions i la foto de la torre i allà començava una llarga escalinata fins la torre de dalt. La rampa col·lindant a les escales tenia un pendent impossible per a una bici de carretera, era estreta i l’ocupaven alguns vianants. Crec recordar que expressava els meus dubtes sobre la idoneïtat de mantenir aquesta pujada a la llista del Big.

A Letònia s'ha substituït la pujada al Gaizinkalns de 294 m pel castell Turaidas, una pujadeta que culmina als 90 m d'altitud i amb pinta de parc temàtic de cartró pedra. No conec aquesta nova pujada però l’anterior tenia un pèl de simpàtica pels cartells o tòtems que hi havia al cim i per l’alegria que suposava comprovar, quan hi arribaves, que havies anat a parar al lloc que buscaves, cosa gens fàcil. Només dos membres del club han pujat al Turaidas i sobta que un ho va fer el 1992 quan dubto que aquest cim figurés a la llista.

A Lituània també s’ha canviat. S’ha tret el cim de l’Aukstojas, el més alt del país, de 312 m i amb una alta i soviètica torre al cim, i s’ha posat el Trijų Kryžių paminklas, només 400 metres de pujada per anar de 92 a 147 m d’altitud, un pendent més que respectable. També només 2 hi han pujat i un l’any 1992.

Ara veig que només el primer dels 3, el Süür Munamägi estonià, s’ha mantingut dins dels nous Eurobigs. Queda clar que no vaig tenir massa sort en les meves apreciacions. A més, a la llista de membres que hi han pujat només en surten 3, la Núria i jo no hi figurem.

A Rússia han desaparegut tots menys l’Akhun Monastery i se n’ha afegit un que em sembla similar a aquesta torre. Pujades sense importància paisatgística ni esportiva, més parcs temàtics per concentrar-hi turistes. No conec els altres Bigs que han desaparegut però sí el Bashi Pass, com ja deia fa uns dies, un coll de 2060 m amb totes les de la llei, dues vessants perfectament asfaltades i que era l’únic Big des del qual es podia contemplar la muntanya més alta d’Europa, l’Elbrus de més de 5.600 m d’altitud i l’únic situat a la cara nord del Caucas. Em costa imaginar per quins motius es pot haver baixat de categoria aquest coll tan singular i magnífic. No puc avalar de cap manera que la torre de l’Akhun prevalgui per damunt d’aquest senyor coll. No ho entenc. I a la llista de pujadors de l’Akhun no hi sortim, mala sort, hi he afegit un parell de fotos...

Akhun

Bashi Pass

L'Elbrus

A Albània els dos Bigs que hi havia, el Rozafà Castel de 90 m i el  Qafa e Llögarase 1050 m els vam pujar el 2011 i 2012, respectivament. Han estat substituïts per la pujada a Gracen 819 m, bastant més a prop de la capital, i per Dardhë-ski pista Bigell de 1601 m, proper a la frontera amb Grècia i suposo que prou similar a altres pistes d’esquí properes que hi ha en terres gregues. Res a dir de treure la pujadeta gairebé impracticable al Rozafà Castel però el coll de Qafa e Llögarase em va semblar una pujada prou sòlida, amb bones vistes, bona carretera i poc trànsit.

Rozafà Castel

Qafa e Llögarase

I està clar que la incorporació a la llista d’Armènia, Georgia i Azerbaiyán amplia els horitzons geogràfics del repte. Però no és menys cert que trenca amb la idea anterior d’Europa més 5 continents. Aquest 3 països no són a Europa, estan a l’Àsia. Perquè aquests tres? No podia incorporar-se Turquia, per exemple, amb una basta i complicada orografia que alberga pujades de tot tipus i condició? Tampoc sóc capaç d’imaginar la resposta.

III.-

Moldàvia ha desaparegut del llistat de països. De fet la seva orografia és la que és i no dona per a grans inclinacions. Però no puc més que recordar la pujada al seu punt més alt, el Dealul Balanesti de 420 m, realitzada el 2011.

Arribats a Moldàvia de bon matí a la busca de la base del cim, aviat es va acabar l’asfalt de la carretera i poc després el gps del cotxe es va tornar boig degut a la falta d’informació bàsica. Seguint pistes plenes de reguerots, polsegoses i atrotinades era difícil trobar algú a qui preguntar i quan veiem un grup d’homes que contemplaven el pas del temps al costat de la ruta parem el cotxe i baixo a preguntar-los. Sempre recordaré com tots se’m van girar d’esquena a l’atansar-m’hi, un gest insòlit i sorprenent. Malgrat aconseguir parlar amb ells va resultar impossible entendre una sola paraula, jo deia Balanesti i ells gesticulaven sense cap concreció. L’escena es va repetir més d’un cop amb més o  menys participants mentre anàvem donant tombs al que semblava una colina i que confiàvem seria el destí buscat i, finalment, vam veure una antena al cim i llavors ja va ser més fàcil, gesticulant, aclarir per on s’hi podia pujar. Crec que el problema va ser que Balanesti és el nom de tota la zona i a ningú dels qui vam preguntar se’ls podia acudir que volguéssim anar al descampat on hi havia l’antena. De totes maneres, els inconvenients no s’havien acabat doncs diversos trams del camí eren sorrencs i les rodes primes s’enfonsaven irremeiablement, havent de posar peu a terra més d’un cop. Vam estar tot el matí per localitzar, pujar i baixar del cim, després, ja en cotxe, vam baixar per l’altra vessant i aviat va aparèixer una pista bastant ben encimentada, molt millor que la de la banda a que havíem anat a parar amb la bici.

Abandonat el laberint de Balanesti i retornats a una carretera convencional vam parar a un lloc que deia restaurant, vam pujar al 1er pis, al menjador de la casa, i una senyora gran que ens va atendre ens va servir el menjar que l’hi va semblar bé sense aconseguir entendre ni una sola paraula.

Per tot plegat, quan sovint algú em pregunta quin és el coll més difícil que he pujat puc contestar segons el dia l’Angliru o el Zoncolan o el Solden o el Punta Veleno o... però jo internament penso sempre en aquest Dealul Balanesti és el coll més difícil ...de trobar! Ara ha desaparegut de la llista del Big, ja no s’hi perdrà ni tan sols algun buscador de Bigs, els homes que veien desfilar el pas del temps tindran  menys ocasions de tombar-se d’esquena.

2016.- Ortzanzurieta, Navarra i ponts de l'Ebre

Vaig pujar a Ortzanzurieta fa 6 anys venint per la cara nord des de més enllà de Valcarlos i passant, evidentment, pel coll d'Ibañeta. Les inclemències meteorològiques poc abans del cim van impedir coronar a la Núria i, per tant, avui hi hem tornat, aquest cop venint pel sud, per Roncesvalles. De fet, poc importa si vens del sud o del nord, la pujada seriosa comença a partir d'Ibañeta.

Ferm precari, a cops descarnat, molta boira, ràfegues de vent que et tomben en els llocs exposats i pendents sovint per damunt del 15% són els ingredients d'aquests 7 km que remunten uns 500 m i que amaguen algun tram pla i alguna baixadeta per emmascarar la mitjana.

A la cota 1400 es passa el Collado Lepoeder

El cim està com estava fa 5 anys, un solitari vèrtex geodèsic i sense indicacions de cap mena. I, com l'altra cop, voltat de boira pels 4 cantons, impossible contemplar els horitzons que ens envolten.

Baixem per on hem vingut fins el Collado Lepoeder i allà seguim la pista a la dreta seguint el camí de Sant Jaume.

Durant una bona estona no pararem de trobarnos peregrins que venen de cara. El cel s'obre i ens permet contemplar els paisatges de la cara nord

Passem per llocs magnífics tirant avall

a prop del Urkulu, que no veiem,

fins trobar la carretera pavimentada que ens duu a la fàbrica d'Horbaiceta.

Allà altra cop a la dreta i pista en perfectes condicions per cobrir els pocs de 10 km que ens separen de Roncesvalles.

Un tomb bonic i entretingut.

D'Elizondo cal sortir cap al nord fins el col·lindant Elbete per pujar a Bagordi - Arretekdeta. 6 km al 8% de mitjana que s'acumulen en les primeres 4 fites totes amb dos dígits i fins al 20%. Pujada dura ja des d'abans de la rodona que travessa la "nacional" i que suavitza en els km finals en que s 'alternen els descansos al passar per una àrea recreativa.

A dalt unes roques marquen el punt més alt de la collada,

La imminència de la pluja ens aconsella fer mitja volta i renunciar a continuar cap a l'inici de la pujada a Gorramendi. O sigui que avall i aigua va....

Encara plou quan retornem a Elbete i Elizondo

Agafem el cotxe fins dalt Otxondo coll que ja havíem pujat fa anys dins la marxa Miguel Indurain amb en Felipe. Nomes arrancar i comença a ploure, fem uns 4 km i s'hi posa més fort, queda massa i no es veu clar, mitja volta. Para, tornem amunt, arribem al Collado Itzulegi, un descans a la cota 700 m

Aquí s’inicien els darrers 4 km al 8% de mitjana, durets, molta boira. Agafem el trencall de l'esquerra que porta a unes primeres antenes, el gps diu que no es correcte, tornem a la carretera que seguíem, no es veu res, seguim fins dalt de tot i arribem a la gran antena del cim d'Otanarte, 1070 m.

tirem una mica avall i a la dreta arribem al cim de Gorramendi, 1068 m, on queden les runes d’una antiga base militar, tot abandonat.

Fem nit a Tudela i per sopar rendim un petit homenatge a l’Hostal Remigio, més de 100 anys d’història al centre de la ciutat, i que porta bons records.

El menjador

Uns postres inspirats en el Castillo de Tierra de las Bardenas Reales que hem de visitar l’endemà

Arguedas queda a prop de Tudela i pocs km més enllà hi ha el parc natural de Las Bardenas Reales, convenientment indicat.

Deixem el cotxe una mica més enllà de la base militar i iniciem la ruta per una pista ampla.

Aviat trobem el Castillo de Tierra, emblema principal del parc i que ens havíem cruspit la nit anterior

La geologia, el pas dels anys i l’erosió ha anat deixant belles imatges que justifiquen el Parc.

Amb alguna esquerda difícil de passar

i alguna llacuna

I després fem un tomb pels dos ponts sobre l’Ebre que hi ha a Tudela, primer el pont nou de Moskera

Voregem el riu

Passem pel Paseo del Prado

I travessem el pont de la carretera cap a Pamplona

L'endemà sortim de Gallur per seguir el curs del riu Ebre. Primer ens acostem al pont de San Antonio, a la carretera vella de Tauste.

Agafem una pista ampla i plana que voreja el Canal Imperial de Aragón.

Fem visita al pont de Novillas cap a Venta de la Virgen i Las Norias.

Deixem de vorejar el Canal, entrem a Navarra i seguim per pista al costat del riu fins prop de Buñuel. Passem el pont del riu en direcció a la rotonda del Ginestar i seguim cap al sud est seguint el corrent de l'Ebre.

Carretera massa ampla i recta fins al trencall de Tauste. Ens hi arribem i dinem. Després continuem cap a Pradilla de Ebro, passem el pont de l’Ebre

Continuem pel marge dret tot agafant una pista al baixar del pont. Passem una llacuna, tornem a la carretera, ens acostem al pont de la carretera nova de Tauste

i fem cap de nou a Gallur, 59 km a 19 per hora, tot pla, com ha de ser.