2016.- Per La Rioja i voltants

Sortim de Santa Cruz de Campezo en direcció a San Vicente de Arana, uns 10 km carà amunt sense estridències. De davant mateix de l'esglesia,

a l'esquerra, arranca la verdadera pujada a Santa Teodosia, de 2,7 km al 9,1% de mitjana i un 17% de màxima tot i que jo he  vist fins el 19%. Comença suau just sortint de S V Arana però aviat s'embolica i arriba al 16% al final d'una llarga recta, després es torna mes irregular fins rematar en una dura rampa final.

La baixada es  rapida i per Bujanda anem cap a Bernedo on arranca el coll de La Aldea, una pujada sense massa història que corona als 1000 m d’altitud i en la que el més destacable és el pas entre roques just al coronar.

Girant a l’esquerra cap a La Población retornem a Santa Cruz de Campezo seguint la vall del riu Ega i passant per un tram amb treballs d’asfaltat que deixen les bicis fetes un fàstic.

Arribem a Osma i cerquem la ruta que puja cap el repetidor.

Hi ha una gran porta de ferro que es pot obrir però duu penjat un cartell que anuncia la presència a la ruta d’uns perillosos gossos matins i explicà com protegir-se d'ells. Poques ganes de córrer riscos inútils, mitja volta i de tornada cap el cotxe.

A Espinosa de los Monteros no resulta fàcil trobar la carretera que puja al Picon Blanco però preguntant s’arriba a tot arreu.

El fornit roure i el cartell per als ciclistes marca l'inici de l'ascensió

Dura pujada que aviat es situa en el 10% i continua incrementant-se.

Una dura rampa al 17% poc abans de la meitat permet calibrar l'estat de forma i el nivell del que tenim per davant. Un 18% serà el màxim que registrarem. De tant en tant amaina una mica i això ajuda a tenir fe en la victòria i continuar trescant. A meitat de pujada es comença a divisar el punt blanc dels edificis del cim

Una dura paella sense asfalt i amb pedra solta ens obliga a posar peu a terra a un km del cim

i coronem en una base militar abandonada i desgavellada, més pena que glòria.  Un total de quasi 9 km per guanyar gairebé 800 m de desnivell, gens malament.

Baixada amb precaucions. 

Des de la mateixa Espinosa tirem cap a Las Machorras i cap al Portillo de la Sia, 7 km amunt a partir del trencall. El primer terç es dret,  entre el 7 i el 10%. Després amaina durant un parell de km i el terç final torna a forçar com el primer. La tardor deixa bones imatges.

L’any 2003 vam pujar per la banda càntabra i vam quedar secs, en aquest abeurador reconvertit en font vaig poder pal·liar l’inconvenient. 

A dalt, 1227 m, som al límit amb Cantabria i el rètol a la pedra mostra que abans de les autonomies es deia Santander.

Vista cap al cantó càntabre

I pel sud, on hem pujat

El mateix dia a la tarda sortim de Trespaderne per la nacional, passem el riu Nela

i aviat veiem un pujadó a l'esquerra que conecta amb un magnífic pont de pedra sobre l’Ebre.

Seguim per una estreta carretera rodejada de bosc i arbres amb colors de tardor. Passem el petit poble de Cillaperlata i travessem la presa que fa de pont al riu i conté un petit embassament amb el nom del mateix poble.

La tardor es reflecteix a l’embassament

Continua la precària carretera fins Palazuelos de Cuestaurria i allà ja empalma amb una més convencional.

El primer pont de Miranda de Ebro és el de la nacional, bastant modern i amb poc a ressaltar.

El del tren no es pot passar en bici

Més interessant és el pont central davant el casc antic, dedicat a Carlos III i ben arreglat i conservat.

El tercer és el més modern del conjunt i té  com a principal característica la contemplació d'un assut que proporciona una vistosa cascada urbana.

A Haro aparquem a la zona de les bodegues. Passem el riu per la nacional

al seu costat localitzem l’antic pont de pedra ara pràcticament en desús i habilitat bàsicament per a caminaires, betetistes i pelegrins. Un pont ben ferm però estret.

Sortim d'Haro cap a Labastida travessant un pont modern i sense interès.

Amb vistes a la penya del Toloño la carretera s’emparra poc a poc cap a Rivas de Tereso  entre ceps amb els pàmpols ja marcits per l'entrada de la tardor

i combinacions de colors verds, grocs i ocres de les vinyes amb els similars de roures, fajos i altres arbustos

fins entrar al bosc que circumda el Puerto de Peñacerrada o pujada de Rivas de Tereso fins gairebé el 1000 m d'altitud, on comença altre cop la província d’Alava. 

Baixem per on hem pujat i a Rivas girem a l'esquerra per seguir cap a San Vicente de la Sonsierra. Entre altres restes megalítiques que ignorem contemplem un dolmen a peu de carretera

Continua un molt agradable passeig entre colines ondulades replet de vinyes multicolors,

amenitzades amb algun chozo o bombón.

La tardor en la seva plenitud.

 
A la Sonsierra el pont Vell de pedra ha estat substituït no fa massa anys per un de nou, pràcticament contigu. 

Bones vistes del pont de pedra i la silueta del poble

El nou

Ens perdem per dins al poble buscant la carretera a Baños de Ebro i aprofito per omplir el bidó.

Ens acostem a Baños de Ebro i creuem novament el riu. 

Després retornem per la nacional cap a Haro.

Després de menjar una mica pugem al Monestir de la Nuestra Señora de la Valvanera, una ascensió d’uns 5 km sense dificultats i entretinguda seguint riu amunt.

Hi ha boira al matí a Logronyo. Mirem de no agafar carretera fins que no aixequi una mica. Passem primer el Puente de Piedra,

després el de Hierro

un pont que no és sobre l’Ebre

i la passarel·la cap a la zona esportiva

i a continuació el nou pont, tipus expo, de Calatrava, dedicat a Práxedes Mateo Sagasta però amb el nom de La Cañada.

L’any 1988 vaig passar en bici per Logroño camí de Santiago. Em va abellir contemplar i retratar una botiga amb el mateix nom d’una que acabava de tancar a la Rambla, prop de casa, Confecciones El Barato,

28 anys més tard encara hi és i continua oberta.

A Logroño també hi ha a la principal plaça del Espolón un gran monument dedicat a Espartero (que no era pas fill d’all&agrave i ben conegut perquè mentre era regent va ordenar el bombardeig de Barcelona. No sé si és aquest el motiu del gran pedestal... en tot cas, un eminent socialista pare de la Constitución el va parafrasejar no fa massa anys i va quedar tan ample.

Sortim de la ciutat cap al NO per una deserta carretera que al cap d'una estona esdevé pista de terra. Dura poc i després de Fuenmayor agafem la general fins a Cenicero, travessem el riu en direcció Elciego.

Passem alguna bodega de disseny ultra modern.

A La Puebla de Labarca passem un nou pont

i enfilem de tornada cap a la capital. 

Cap a l'altra banda de la ciutat pensàvem travessar l’Ebre per damunt l'A-12 però no està permès,  ens hi arribem per una pista i el retratem des de sota

 
Si que aconseguim traspassar per l'autovia A-13, aquesta està permesa a les bicis...

I ens acomiadem de l’Ebre.

A l'arbre hi ha una fulla

que ja està a punt de caure

i l'últim raig del dia, 

que ho sap encar la daura.

Josep Carner

De Caspe a Alagón seguint els ponts de l'Ebre

Aquest cop ens desplacem en tren. És fosc quan arriben a Caspe

Un dic protegeix la ciutat del pantà de Mequinença

El pont de la carretera a Bujaraloz

Al pont de Chiprana s'hi pot arribar en carril bici

Hi ha fang al pont

Un curiós aqueducte a l'altra banda

El riu Regallo tambá aboca a l'immens pantà i cal travessar-lo

Bastes extensions de cara a Escatrón seguint la ruta de l'etapa Gandesa Zaragoza de l'any 1994

La central d'Escatrón tocant al riu

El pont sobre el riu

Un collet separa Escatrón de Sástago

Sástago i el seu pont

Pont a Alborge i ens desviem de la ruta de fa 22 anys

Bonica carretera cap a Gelsa

Passem a la vora de Velilla de Ebro

Pel pont de Gelsa tornem al sud del riu

encara conserva el vell pavés...

passem per Quinto

Tornem a sobre el riu travessant cap a Pina

Fem nit a Fuentes de Ebro i passat el trencall de la carretera que ve d'Alcañiz anem per pistes fins a Zaragoza començant pel Galacho de La Cartuja i després el de La Alfranca

Travessem per la passarel·la del Bicentenario

Avistem el pont de l'AVE

després el veurem per l'altre cantó

Tirem amunt fins travessar el Gállego per una passarel·la de fusta

A Zaragoza el primer pont és el de la Hispanidad

Després ve el pont sobre l'assut

El pont de la Unión

També travessem el riu Huerva abans d'abocar a l'Ebre

El vell Puente de Hierro o del Pilar està flanquejat per dos de nous, un a cada banda

El Puente de Piedra ja l'haviem passat el 1994 sortint cap a Vilanova d'una tirada, ens quedaven 262 km per davant...

Puente de Santiago

Puente de la Alzamora

Passarel·la del Voluntariado

Pabellón Puente

que estava tancat...

I el Puente del Tercer Milenio al carrer dedicat a Pablo Picasso, un  pont colosal amb 3 carrils de circulació, carril bici de doble sentit i passarel·la de vianants en cada sentit de circulació

Visita a l'escultura de Jaume Plensa "El alma del Ebro", a la zona de la Expo-2008, davant del Palau de Congressos

I el pont de l'A-2 que també es pot passar en bici, per dalt i per baix

En total 14 ponts a la capital aragonesa en els 9 km entre el pont de la Hispanidad i el de l'A-2. És Zaragoza la ciutat dels ponts i no ho sabíem? 

Sortim de la capital "maña" per una pista cap a Juslibol i cap al Galacho o zona humida de Juslibol, un racó humit ben agradable amb diverses llacunes i diversitat d'aus, una sorpresa que no ens esperàvem.

també hi passem un pontet

i sortim cap a Alfocea i Monzalbarba

I a Alagón arribem fins el pont de la carretera cap a Tauste

Dinar i final de viatge

Nit sense lluna,

l´aigua baixa calmosa

I els estels, suren

damunt l´aigua de l´Ebre.

Llànties que naveguen.

Esther Guillén

2016 Monistrol - Sant Jeroni corrent

Aparquem el cotxe a la sortida de Monistrol, fa un fred que pela, boira. Immediatament l’Àlex Carmona que actua de guia, el David Ocáriz i jo

comencem a córrer per entrar en calor. Un corriol curt però costerut, una bona pista 

comtemplem la muntanya emboirada

i quan deixem la pista a la dreta, corriol, troços de camí, escales de formigó i troços d’escales, fins arribar a agafar el camí de la Cova

i, per l’estació del cremallera, arribar al Monestir. 43’47”. No he mirat mai quan tardem en bici però diria que no estem pas menys... Un trago a la font i escales amunt i trams de camí. Els dos joves de davant em van esperant...

Ermita de Sant Jeroni, 1h 21’54”, ja només queden els darrers trams d'escales i les vistes més aèries...

i Sant Jeroni, 1h 27’39”.

,

Baixada per l’ermita de Sant Joan, foto del Cavall Bernat

i camí de la Cova per on hem vingut, ho porto fatal i m’han d’esperar més del compte.

 Amb parades incloses 2h 49’ fins tornar al cotxe. Arribo fotut, la baixada ha estat criminal. Una gran jornada pedestre amb dos companys de categoria que m'han guiat i cuidat admirablement bé. Esmorzem a Olesa i cap a casa.

Açores, Europa a mig camí d’Amèrica

Les illes Açores, perdudes en la immensitat oceànica, passen per ser l’extrem occidental d’Europa, tret d’alguna vergonyant possessió francesa a ultramar. D’origen volcànic i clima gairebé tropical han patit en època relativament recent terratrèmols i erupcions que n’han configurat l’estat actual. Paisatgísticament molt variat, cuidat i pulcre, a mi m’han semblat més afavorides que la “veïna” Madeira, d’origen, clima i circumstàncies semblants. Alguns hi situen L’Atlàntida, segons la mitologia grega un continent enfonsat sota les aigües habitat per una civilització molt avançada en el seu temps.

Per primer cop no portem les nostres bicis, les hem llogat a distància i ens les porten puntuals. Dues Spezialized senzilles, un pel pesades i rústiques,  roda de 25 però noves de trinca, les estrenem. Ajustem sella i pedals al mig del carrer, paguem i som-hi.

Centre de Ponta Delgada

Pinta malament el temps quan sortim de l’hotel a la capital de l’arxipèlag, a Ponta Delgada. Tapadíssim,  carrers mullats, vent. Encara rodem per la ciutat i comença a caure una mica d’aigua. La Núria es posa el cangur, jo espero una mica més. Just deixar les darreres cases cau un xàfec violent i abans no em pugui tapar ja quedo tot xop, així aniré tot el dia. A Rella,  el poble llindant amb l’aeroport, agafem un trencall a la dreta que marca l'inici de la pujada; una rampa violenta i recta per damunt del 10% ens dóna la benvinguda. De tant en tant, importants massissos d’hortènsies, ara pansides per l’hivern, decoren el paisatge.

Seran poc més d’11 km fins dalt, irregulars, trams molt durs, fins un 13%, i algun descans, tot entre boires que impedeixen veure el decorat, fortes ràfegues de vent i pluja intermitent.

Les màquines llogades no porten les multiplicacions adequades per a la nostra feina, un 36 davant i un 25 darrera se’ns queden justos amb les nostres forces.

Arribem al cim del Lagoa do Canario, als 763m encara que la plaça diu 800, el paisatge havia de ser fabulós però la meteo no permet veure ni aquest llac ni altres de propers.

Així doncs avall cap a l'altra banda. Primer un descens suau, traiem el nas al Lagoa de Sao Thiago

i al cap de poc el pendent es torna violent i, amb l'aigua i el vent, perillós, amenitzat per algunes paelles i un parell de miradors per contemplar els llacs Verd i Blau un a cada banda del pont.

Poc més enllà el poble de Setè Cidades

on parem a menjar i recuperar les constants a base de té,  un darrera l’altre fins que passi el tremolor. Sortint del poble una pujadeta ens acaba de tornar la temperatura al cos. Més baixada i ja som a la línia de la costa.

Vista de Varzea, tot baixant.

Mica en mica i a contra vent ens anem acostant a la capital per la banda de ponent. Arquitectura característica.

L’endemà sortim de Ponta Delgada seguint la costa cap a llevant, fins al centre de Lagoa. Per aquest cantó sembla que hi han més platges que per on vam retornar ahir, per ponent.

Les esglésies abunden a tots els llocs habitats i ocupen llocs preeminents. 

Sortint de Lagoa la carretera comença a inclinar se i s'enlaira decididament just al passar sota l'autovia. Una dura, llarga i rectilínia rampa per damunt del 10% ens posa en situació. La pujada es dura i pesada per massa oberta. Poc abans de la meitat comença el mal temps, una mica pitjor que ahir: aigua, vent i boira.

Per sort no fa massa fred i també la ruta comença a entortolligar se cosa sempre més amena. Amb penes i treballs ens acostem al punt culminants de la carretera i també el punt asfaltat més alt de l illa. En un parell de passos per la cresta la ventada ens obliga a posar peu a terra, cosa que també passarà al baixar. Coronem desprès d’uns 11km intensos a una mitjana propera al 9%, passos màxims fins el 14% i uns 900m de desnivell. Des del cim arranca a ma dreta una precària pista asfaltada que aviat es bifurca en dos. La de l’esquerra, encimentada,  es la que arriba més amunt i corona al cap d’uns 200m, és el Pico de Barrosa a la cota 947m. Entre una intensa boira anem descobrint diverses antenes i un precari edifica al que sembla el punt culminant. Alguna foto al cim sense decorat de fons

Després explorem l’altra pista, aquesta asfaltada, que simplement arriba al peu de l’antena principal.

Baixant, aviat arribem al mirador del Lagoa do Fogo que diuen es molt bonic però del que ni tan sols endevinem el perímetre.

Això del famós anticicló de les Açores quedarà per demostrar, de moment borrasca cada dia.

Baixada per la cara nord amb moltíssimes precaucions, per sort el ferm i el traçat són molt bons. Mica en mica es va veient mes paisatge, és més verd i aviat serà frondós.

La vista del poble a la vora del mar també alegra i el temps millora a mitja baixada.

Ribeira Sacra resulta un poble simpàtic, tot enllambordat i amb extensos espais i places. Mengem a primera línia de mar i al cel hi pinten l’Arc de Sant Martí, a veure si es veritat i canvia el temps.

Continuem la ruta seguin la costa nord durant uns km fins passar Riba do Peixo. Un paisatge interessant a peu de costa.

Després travessem l’espina dorsal de l’illa mitjançant uns 5 km de pujada i ja tot serà baixar fins la capital d’on hem sortit. 

Tercera sortida, altre cop per la línia de la costa cap a llevant. Llambordes mullades com cada dia

Passem Lagoa, Agua de Pau i una paradeta a Vilafranca do Campo

Contemplem els illots costaners entre boires

Continuem per la carretera cada cop més estreta, pujar i baixar contínuament,  cases a banda i banda sense parar, esquivant cotxes i persones,  avancem molt lentament. Els torrents baixen amb delit

Finalment,  a Ponta Garca, ens endinsem cap a l'interior per unes rampes de ciment ratllat i mullat que resulten impossibles, sempre per damunt del 20%, en un km guanyem 220m de cota, no està gens malament .

Finalment retornem a una carretera normal i comença una baixadeta per carretera mullada cap al llac de Furnas.

La sort dura poc doncs al cap de mes d'un km l'asfaltat desapareix i anem sobre llambordes. Així botant contornem el llac de Furnas i amb una posterior baixada asfaltada arribem a aquesta ciutat d'aigües termals i balneària. Mengem. 

De tornada fem parada al llac ja vist i apreciem la bondat del paratge i les fumaroles.

Continuem,  tornem al pavés

coronem un coll llarg i suau a la cota 510m i iniciem una llarga baixada fins de nou la carretera de la costa. Per estalviar-nos les seves incomoditats entrem una estona a la solitària autovia, prohibida a bicis i tractors,  fins que un cotxe para i ens diu que per allà no podem anar. No busquem problemes i retornem a la carretera. Per camí conegut recuperem la capital després d'un tomet de 93 km i 1450m de desnivell,  el dia que n'hem fet més sense fer cap  Big.

Mitjançant aquesta avioneta fem els 300 km direcció ponent que ens separen de l’illa de Faial, capital Horta

Horta

Només baixar a la pista de l’aeroport contemplem el cim nevat del Pico, la muntanya més alta de Portugal amb 2.351 m, que està a la propera illa també dita del Pico. No hi ha carretera que pugi al cim...

En un cafè proper a l’hostal on som aparaulem 2 bicis que són de muntanya,  grosses, manillars enormes, roda 29. No porten bidó ni porta- bidó ni recanvis ni manxa.  Prenem una petita motxilla amb aigua i recanvis, l'inconvenient serà que cada vegada que vols fer un trago has de posar peu a terra i treure't la motxilla, massa pràctic no resulta...

Pujar a la Caldeira des de Horta és una llarga escalada d’uns 17km amb un únic descans apreciable quan es passa pel poble de Flamingos, en la part inicial de l'ascensió.  La pujada és prou regular a l'entorn del 5 o 6 % i sense masses extremituds. Més molest pot ser el vent, element bastant habitual en aquests paratges, però les freqüents ziga-zagues del traçat faran que s'alteri la molèstia amb la bondat. El paisatge inicial és l'habitual en les terres baixes de l’illa: pastures, delimitades per espesses bardisses i vaques, moltes vaques.

Més amunt es gaudeix d'una frondositat gairebé tropical amb boscos d’araucàries i a la part se dalt la lava del terreny fruit de les erupcions volcàniques que han configurat la Caldeira condiciona una vegetació minsa. La humitat i els freqüents plugims ens acompanyaran en tot l'excursió,  cosa que sembla ser habitual en aquestes illes. 

Indicadors i edifici poc abans de coronar

Inspecció de l’altra banda

A dalt de tot, cota 896 m, el pas per un petit i simpàtic túnel permet una visió excel·lent de la Caldeira que inclou un petit con volcànic al seu interior.

Som dalt del cim d’una certa entitat amb accés rodat més occidental d'Europa.

Hauríem de contemplar una magnífica vista de les illes adjacents però no en veiem cap, hauríem de gaudir de la millor vista de la illa del Pico però... D'aquí a l'extrem més oriental d’Europa en que hem pedalat i pujat muntanyes, al Caucas prop de l’Elbrús, hi han uns 6.000 km. És grandet això d’Europa...

Teníem previst bordejar la caldera i empalmar amb una carretera per l'altra banda però el camí  (?) està impracticable malgrat anar amb rodes gruixudes i no tenim més remei que tornar per on hem vingut. Descendim uns 6 o 7 km pelats de fred per la mullada que portem i enllacem amb una carretera cap a la dreta que ens ha de portar a la part més occidental de l’illa. Però la carretera, que surt als mapes, aviat es converteix en una pista i així continua durant uns 8 o 10 km.

Ens creuem amb algun pilot imprevist

Finalment toquem asfalt i aviat trobem un bar restaurant que aprofitem per recuperar-nos. Després bastanta baixada fins a Capello i d'aquí fins al far més occidental de l’illa, 28º 49’ de longitud oest, i gairebé també d’Europa, només superat pel que es troba a la veïna illa das Flores, del mateix arxipèlag. El paisatge és desèrtic o millor dit volcànic doncs el far no es troba al llindar de la costa sinó a uns centenars de metres,cosa poc habitual,  i això és degut a que una magna erupció del veí volcà Capelinhos va superar el far i afegí tones i tones de nous materials que configuren tot l'entorn.

Retornem seguint la costa i ja a la capital passem per la ben rodona cala de Porto Pim i pugem al Monte da Guia buscant una bona perspectiva de les dues cales adjacents.

Porto Pim, Horta

Les cales

Però la carretera no permet arribar fins dalt de tot, zona militar. Fem un trago, alguna foto i avall. Al arribar a baix ens n'adonem de que no porto la motxilla,  s'ha quedat a dalt. Em toca 1.5km de pujada extres i finalment s'acaba l'excursió.

Coronant la Caldeira do Faial completo els Bigs de Portugal i dels estats de la península Ibèrica. És el que menys gent ha pujat, només 12 dels 5000 membres del club ho han fet abans que nosaltres. És el darrer que faltava i el més allunyat del continent,  el Big més occidental d'Europa. I parlant del Big, malgrat reconèixer la tasca ingent dels impulsors i mantenidors d’aquesta organització cal constatar la seva actual manca de seriositat (1).

Amb aquesta Caldeira a la illa do Faial haurem rodat i pujat muntanyes amb bicicleta per 17 illes europees, les més muntanyoses:

Mallorca, Menorca, Gran Canària, Tenerife, Còrsega, Sardenya, Sicília, Corfú, Xipre, La Palma, La Gomera, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Madeira, Sao Miguel (Açores) i Faial (Açores).

Amb el Japó i les dues de Nova Zelanda ja en portem 20, especialistes en illes …I encara hem fet cursa a peu per Creta i Santorini.

I així clouem un any de 365 dies i 15 hores, 13 que vam anticipar a Nova Zelanda i 2 que ho endarrerim aquí a les Açores, un gran i llarg 2016.

Com viatger al cim d'una pujada 
d'on obira sa terra somniada. 
aquí el bon vell sospira de dolçor: 
i veent-la verdejar hermosa i bella, 
passeja els ulls, enamorat, per ella, 
rejovenit sentit volar-hi el cor 

Colom mira l'Atlàntida sense mida, 
com si hi sentís alguna veu que el crida: 
com si, de genis, mostres i gegants 
entremig dels fantasmes vagarosos, 
obiràs d'una verge els ulls verdosos, 
verdosos com les ones i amargants. 

De L’Atlàntida, Jacint Verdaguer

(1)  La darrera perla de que m’he assabentat és el cas de França: el país té 175 Bigs però alguns membres que han viatjat a les colònies franceses de La Reunió o Martinica n’afegeixen 10 més d’Àfrica o Amèrica i en totalitzen 195, una cosa així com pujar algun turó a Lanzarote o Fuerteventura i dir que són a l’Àfrica.

2017 De Reinosa a Tudela passant ponts

Tren  a les 8 del matí cap a Altafulla. 20 km de bici carregada per Ferran i el Catllar cap a la Secuita i Camp de Tarragona, l'estació de difícil accés i ubicació inversemblant,  6 hores de tren Alvia (on la bici ha d’anar embalada) travessant l'ondulada i ja verdejant  Tierra de Campos en el confort del vagó espaiós i ben calefactat quan a fora el dia és molt gris, goteja i marca 7 graus, contrastos. I arribo a Palència. 1h i mitja i agafo un regional que passant per Frómista, amb records del Camí de Sant Jaume, en 1h 40' i parant innombrables vegades em deix a Reinosa, arribo a 2/4 de 8 del vespre,  quasi 12h de viatge. Segons Sant Google són 6h 12' de cotxe per fer 632km,  les coses del transport públic...

Viatjo sol, aquesta manera de viatjar que, mica en mica, et va fent parlar més amb la gent amb qui vas ensopegant... Feia varies dècades que no ho feia, de fet només recordo un viatge per centre Europa amb inter-rail el 76 i no se de quants dies... Ara serà curt, 5 dies per baixar el curs alt de l'Ebre creuant tots els seus ponts en bicicleta, els de Tudela fins Deltebre i part dels de Miranda de Ebro a Tudela ja els he creuat. I de fet, d’aquesta part alta també ja n’he passat bastants però he perdut moltes fotos i vui completar la col·lecció dels 145 ponts ciclables del riu que dóna nom a la península Ibèrica, els no ciclables són els del tren, els de les autopistes i els privats o privatitzats. En fi 5 dies a veure que passa i creuant i retratant ponts.

Reinosa amunt aviat sóc al poblet de Fontibre

El lloc del naixement està mes arreglat que quan hi vam ser fa uns quants anys, de fet, tot està més arreglat pràcticament arreu. No he sabut veure la paragrafada del Marcelino Menéndez que hi havia per allà,  potser ja l’han tret... 

El riu mana del mateix sòl, de fet sembla clar que part del cabal del riu Híjar que ve del Pico i el Circo de Tres Mares, a la Sierra del Peña Labra, es submergeix i torna a aflorar en aquest lloc. 

Hi ha prou neu al circ per a que el riu ragi durant una bona temporada

Aigua del naixement per al bidó

El Pico Tres Mares és central a la península Ibèrica dons d’ell baixen 3 rius que donen al Cantàbric, a l’Atlàntic i a la Mediterrània. A Reinosa l’hi tenen una placa en un carrer

A pocs metres del brollament ja hi ha el primer petit pont per travessar l’Ebre i aviat el segon, en menys de mig km hi han els tres primers...

Un pont no accessible, un bon somier arregla moltes coses...

una mica més avall un de molt estret

Abans d’arribar a Reinosa l’Ebre passa per Salces. Primer pont amb cara i ulls, tres

I amb cinc

D'altres a continuació

I pel poble adjacent de Nestares

El carril bici que arranca del mateix naixement creua el riu i forma el GR 99, el Camino Natural del Ebro, que m’aniré trobant al llarg de la ruta i seguint-lo en alguns trams

Primer pont amb cartell

Primer assut

continuem avall

I un altre que no passa

Passeres modernes de disseny

i altres més estretes

El primer de Reinosa

Passrel·la de disseny

El de Carlos III al centre del municipi

Reinosa és un municipi atractiu, llàstima que siguin tan fatxes i encara recordin la dictadura del Primo de Rivera, aviat podran celebrar el seu primer centenari...

El tren creua el riu per primera vegada

Pont modern per passejar

El riu Híjar corre paral·lel a l’Ebre i es troben a la sortida del poble.

L’aiguabarreig Híjar Ebre

Més enllà la cosa s’embolica i seguint un camí de cop i volta et trobes al mig d’un prat rodejat de vaques mentre per dalt creuen els ponts de l’autopista.  També el pont fora de servei de l antiga N-631 reconvertida en via ràpida. 

Un pont que no te sortida. ..

Deixada enrere Reinosa agafo direcció al pantà de l’Ebre. El riu hi flueix lentament,  arrossegant-se, te por de quedar-hi pres...

Un dels ponts de pedra més llarg de l'extens recorregut del riu, uns 900 km, és per anar al petit poble de Nora de Ebro.

Després d’una bona estona arribo a la presa del pantà que també serveix per travessar el riu.

Al proper poble d’Arroyo anuncien un bar i el localitzo però no tenen pa ni res de menjar, m’ofereixen una bossa de patates fregides que refuso i em diuen que queda lluny el proper bar... Ja veig que avui no pinta gaire bé això d’esmorzar i vaig tirant de barretes. Desfaig una mica el camí i baixo el desnivell de la presa fins la Ferreria.

És van succeint els ponts ara ja una mica més distants uns dels altres i jo també avanço millor els km.

A Aldea de Ebro, amb una bona pujadeta, hi arribo per una pista. Més avall han substituït la passera per un pont nou adjacent

Passat el riu comença una bona i llarga pujada, travesso un carril de via estreta i pujo un verdader coll fins al poble de Barruelo a la cota 988m, estic bastant més amunt que Reinosa i que Fontibre... però no hi ha manera d’ensopegar amb un bar, forn o botiga queviures,  comença a ser preocupant i no tinc més remei que aprovisionar-me d’aigua sense tractar a la Fuente de la Rosa, a peu de carretera.

Més endavant tindré sospites pel gust d’aquesta aigua i intentaré no provar-la més del necessari. Passo Bárcena de Ebro

També hi han ponts ben amagats, que no venen de pas, com el d’Aroco i cal fer algun apèndix per localitzar-lo.

Vaig seguint la ruta marcada, cosa que potser m’impedeix travessar pobles mes grans i trobar tiberi. Passo més ponts: Cubillo de Ebro

Bascones de Ebro

La Puente del Valle

Quintanilla de An

Sobrepeña

Rebollar

i finalment arribo a Polientes on veig un bar restaurant i l’agafo a l’assalt. Porto 82km i ja són 2/4 de 3 , em puc menjar qualsevol cosa. Quan surto de proveir-me el rellotge de l’ajuntament ja marca les 4 de la tarda.

Surto de Polientes i passo el pont

A partir d'aquí amb la panxa plena regna la tranquil·litat, queden 20km que em prenc amb tota la calma. Però sempre passa alguna cosa, ara el gps, que ja havia anunciat bateria baixa, es para de cop i l'etapa quedarà partida en dos. Torno a iniciar...

San Martin de Elines

Villaescusa de Ebro

La ruta entra als anomenats Cañones del Ebro

i transitaré durant molts km entre dues altes muralles, algun voltor o trencalòs em sobrevola...  

i, entre meandre i meandre, apareix el cartell d’Orbaneja del Castillo, final d'etapa.  

Tot i que encara baixo a un petit pont que serveix al GR per passar a l’altra banda i agafar la imponent corba del riu per l interior.

I per arribar al poble ja és veu que caldrà suar, està penjat a la roca, hi ha un bon pendent i el meu hostal està al capdamunt. A mig camí hi ha una magnífica plaça amb riuet i cascadeta, aprofito per retratar i reposar. El Gps diu prou de bateria poc abans d’assolir el destí final, així, sense avisar.

Orbaneja és poble de postal i té magnífiques vistes...

L’endemà el primer poble és Escalada

A Quintanilla Escalada pont i passarel·la. 

decideixo agafar la pista que duu a la Central Hidroelèctrica El Porvenir,  a uns 5 km, doncs hi ha un pont.  El camí esta força bé encara que aniria més tranquil amb roda de taco i no tant inflat...

Un canal travessa el riu per sobre...

Passo l’ermita de Nuestra Señora del Ebro

A tocar de la central hidroelèctrica El Porvenir hi ha el pontet que era l’objecte de deixar l’asfalt.

Fins aquí ja sabia que hi havia pista. I per no tirar enrere he preguntat a l’hostaler si es podia continuar en bici,  m’ha dit que sense problemes. O sigui que ja hi soc. La pista s’ha convertit en sender amb passos estrets

i algun de complicat i massa a prop del riu, una mica d’aventura, que amb btt sense alforges, amb suspensió i les rodes com he dit hagués estat una cançó però... Després de passar un avís de compte amb les abelles arribo a Pesquera de Ebro. 

Aquest pont ja l’havíem passat fa anys

Dalt mateix del bonic pont de pedra em trec roba i descanso una mica, he suat...

L’Ebre gira cap al nord entre Quintanilla-Escalada i Pesquera. I jo continuo perseguint ponts: ara Villanueva-Rampalay, també amb 2 ponts

El de Tubilleja està fet pols i és intransitable pels cotxes, cosa que els obliga a fer un gran tomb. Segons m’explica el senyor que trobaré a Tudanca mig se’l va emportar una riuada i no hi ha manera que els l’arreglin. Jo l’hauré de passar dos cops carregant la bici.   

L’entrada a Tudanca és guapa

I al pont el senyor gran me n’explica la història, que fou construït l’any 1934, que el pis era de fusta... L'hi demano que em tiri una foto... No ho ha fet mai i diu no veure el que surt a la pantalla doncs està malament de la vista. Prou bé que se n'ha sortit. .. 

Retornat a Tubilleja després ve una pujada important, molta estona per damunt del 10% i arribo al 14. I a la cota 877m, a prop d’Arreba, estic més amunt que a Reinosa quan vaig començar. Sort que després ve la baixada corresponent. ..

A San Miguel de Cornezuelo, per anar a Cidad de Ebro, entre el mapa del Garmin i el track m'emboliquen sobiranament,  faig una gran baixada a tota pastilla i de cop i volta em diu que vaig malament. Remunto i sembla ser que era el trencall del costat, un camí que es converteix en un sender ple de pedres i forta pendent. Quasi tot a peu. No massa lluny veig la carretera per la que baixava abans i a baix al pont es troben, hauré perdut mitja hora ben bona. ..

Cidad de Ebro

Entre Manzanedo i Manzanedillo

Argés

Més ponts que no passen, ara a Rioseco damunt l’assut

Abans d'Incinillas, tampoc.

Com el dia abans, res de menjar per tots aquests poblets. A Incinillas hi ha la nacional i creuament de carreteres, penso que serà el lloc indicat. Però tampoc hi ha res. Pregunto i m’indiquen el poble següent Valdenoceda. Allà puc fer un entrepà. Abans passo el pont del riu, ara per una "nacional".

Després Puente Arenas

Población de Valdivieso

Hoz de Valdivieso

Entre Panizares i Cereceda

La petita presa de Cereceda no permet passar a l’altra banda

El Desfiladero de la Horadada no es tan estret com es podria preveure doncs fins i tot poden duplicar els ponts. Tenen vell i nou.

 El tren travessa riu i carretera

Finalment el riu surt del seu encaixonament entre muntanyes i circula a cel obert

I ensopegant amb el pont que porta a Cillaperlata,  que ja vam passar no fa massa, arribo a Trespaderne, final de l'etapa del dia. El pont de la presa de Cillaperlata també me l’estalviaré, ja està traspassat...

Just entrar al poble s'acaba la bateria del gps, igual que ahir, estrany no? I, a diferència d'ahir, avui no queda res gravat. Això del Garmin falla més que una escopeta de fira... Trespaderne no està millor que Reinosa

L'endemà només sortir de l'hostal la cosa no pinta bé,  hi ha boira i fa un fred que pela, uns 2 graus. I jo que, atesa la previsió que havia vist a la nit, m'havia posat pirates i roba mes fina... Llums encesos, tremolar una mica a les baixades i anar fent xino xano...

A Frias hi ha un pont important, guapo, fa anys que està fora de servei, en té un altre al costat. Ja els havíem passat però no tinc cap foto bona, ho torno a provar entre la boira...

I després ja ve el de Garoña,  un pont exprés per entrar a la Central que ocupa tot un meandre del riu, com el poble de Flix que trobarem molts km més avall.  No sembla pas que estigui apagada : cotxes que entren i surten,  vigilants, pàrquings plens de cotxes, reixats i filats, deu ser costós això del manteniment d’una nuclear aturada...

El poble de Santa Maria de Garoña resulta més atractiu que no pas la central

Després de Garoña  ja entren per la cua a l’embassament del Sobrón i el riu torna a encaixonar-se, ha durat poc la plana...

Pont que travessa el pantà

Túnels a la carretera

La presa no transitable

I un balneari abandonat amb el seu corresponent pont en sinistre total, evidentment, tampoc transitable.

Surto del congost, un petit trajecte per la província d’Àlava i, passat el poble i pont de Puentelarrá, torno a Burgos. El pont vell, escapçat de soca-rel.

Avui tot el trajecte és asfaltat i amb menys objectes a retratar i quan s'acaba la boira també comencen les rectes i la ruta esdevé menys amena... Així arribo a Miranda de Ebro i tiro una mica més avall doncs el pont que duu al polígon d'Ircio ens el vam deixar en el tram que vam fer la tardor passada pels voltants d’aquesta ciutat. Un pont immens amb amples voreres banda i banda, un molt bon carril bici i 4 carrils per a cotxes. El polígon es buit, ple d' herbes i pel pont només hi passem els friquis com jo.

Com que de Miranda fins Logroño tinc la feina feta agafo un bus que m’hi porti. Surt a les 14 h i tinc temps de menjar, que fa dies que passo gana. Menjo pinxos en un bar i faig un tomb pel passeig, hi ha una pastisseria, entro a menjar una pasta i fer un cafè. Vaig a l’estació de tren a buscar el bitllet per tornar a casa l’endemà i llavors me n’adono que no tinc el casc. Torno a la pastisseria i està tancada, no fa horari de bar. Veig el meu casc damunt el taulell, inaccessible. El bus surt al cap de mitja hora. Casc perdut. Per posar la bici al porta-paquets del bus el conductor em diu que ha d’anar embalada. Trec les rodes, desplego la bossa i començo a introduir-la. Quan estic a mig fer el conductor em diu que ja n’hi ha prou, cap dins. Les rodes (que és el que realment pot embrutar altres equipatges) soltes pel mig de la bodega... tot és protocol, ni cap ni peus!

A Haro se m’assenta al costat una senyora un pèl mes gran que jo. Al cap d’una estona pregunta que on vaig amb la bici i jo vaig contestant. No ho deuria vocalitzar massa bé doncs em diu usted no es español, no? I jo, pues de momento Sí,  soy de Barcelona. Oh! Perdón, que chiste! Que chiste, no? Però que chiste! I així potser deu vegades i ja no va dir res més...

Arribo a Logroño i s’han partit pel mig les ulleres d’anar en bici, no ha estat massa productiu aquest trajecte Miranda – Logroño... Agafo la màquina i a pedalar cap a Lodosa. Només sortir encepego amb una parella de la guàrdia civil, no em diuen res però penso que em poden posar una multa fàcilment. A Lodosa vaig a l’hostal, deixo els paquets, pregunto per una botiga de bicis, compro un casc per 18e en una botiga de motos on coneixen motards de la Yamaha de Vilanova.

Passo el pont a la sortida del poble

i tiro cap a Sartaguda on n’hi ha un altre.

Tornant a Lodosa per una altra carretera trobo un magnífic camp de coliflors sense tancar ni res, un altre món. 

I a l’hostal Marzo me'n vaig anar a dormir amb el 3 a 1, faltant 10 minuts per acabar. Ficat al llit sento crits de la sala on érem i un coet. Obro la web de la Vanguardia,  5 a 1. O sigui, el coet i els que han cridat eren del Madrit, s'han quedat a un de passar... Vaig jugant pel mòbil i un washap de la Núria fixa el final del set, els de la Vanguardia anaven endarrerits, els crits eren pel sisè i el coet era del Barça. A l'esmorzar pregunto al de l’hostal que també mirava el partit, fue penalti? No. Pago, agafo la bici i m'en vaig a pels últims ponts i la darrera etapa ebrenca. 

Surto de Lodosa a poc més de les 8. Fa fresca,  6 graus però calça curta que ja remuntarà. Molt pla, llargues rectes i un pèl avorrit, no és pas l’etapa més distreta...

Entrant a San Adrian es col·lapsa el gps i he de reiniciar, no és la primera vegada que em passa... 

Allà hi ha el primer pont del dia, i també el tenen duplicat però, en bici i a peu, també es pot passar pel vell.

La imatge de la jornada es el cim del Moncayo nevat que m'acompanya durant tota la jornada. Omnipresent.

La següent parada també queda lluny, el pont d'abans d'entrar a Ricón de Soto. Moltes pereres per la zona, alguns camps ben florits, blancs i roses.

passo el pont abans d'entrar al poble

Avui, per primer cop, puc parar a esmorzar i a una hora decent, ho faig a Alfaro, La Rioja, al límit amb Navarra. Després ve Castejón i amb el seu pont i el del tren

El riu s'ha anat eixamplant, ha rebut aigües dels Pirineus. Ja ho diuen per Navarra: Ega, Arga y Aragón, hacen al Ebro varón.

Passo la zona de Tudela sense entrar a la ciutat ni creuar els ponts que ja he fet, observo l'obra hidràulica de connexió del Canal de Tauste amb el gran riu

i em dirigeixo directament cap a Fustiñana, el darrer poble abans del darrer pont que em falta per completar els 145 que té l'Ebre i que no són del tren, autopistes o estant tancats. Un petit esdeveniment passar el pont entre Fustiñana i Ribaforada, tanca un capítol.

Des d'una banda

i des de l'altra.

I passant pel lateral de l'autovia tiro amunt cap a Tudela i l'estació de tren. Final de la volta, 4 dies de bici i poc més de 400 km arrastrant la maleta. 

Del segle XX a mitjans dels setanta,
una fornada de malalts del cel
van viatjar a l'arcàdia somniada,
proa a la llum, navegant a la contra del vent.

Ànimes orfes, absència divina,
encarnacions que travessen el temps,
en la cruïlla de nous y vells mites
portes s'obriren a la percepció de la ment.

Dóna'm cel amb el cor,

lleva el vel a la mort.

Foc de l'esperit als descampats del seny
peten els miralls i al darrere només hi ha
un present etern.

....

Malalts del cel, el darrer del Sisa

L’Ebre, tots els 152 ponts en bicicleta

Les serralades i els alts cims que les culminen separen territoris, pobles i cultures, marquen fronteres. Els colls i passos comuniquen els diferents vessants entre ells. Els ponts uneixen.

Del riu Ebre tradicionalment s’ha dit que neix a la surgència càrstica de Fontibre, Cantàbria, a prop de Reinosa, a 892 m d’altitud, si bé resulta més correcte considerar que ho fa a les fonts del riu Híjar a la serra del Peña Labra, al circ del Pico Tres Mares, doncs part del cabal d’aquest riu es filtra subterràniament cap al lloc de Fontibre. Té 910 km de llargada fins la desembocadura a Deltebre, a la Mediterrània. El circ nevat

El Pico Tres Mares té 2.172 m d’altitud i és l’únic de la península del que parteixen tres conques fluvials que donen als tres mars que la bordejen, el Nansa al Cantàbric, el Pisuerga i el Duero a l’Atlàntic i l’Híjar i l’Ebre a la Mediterrània.

Les instal·lacions d’hivern d’Alto Campoo culminen al lloc anomenat Fuente del Chivo, cota 1992 m i és el lloc de la vall de l’Ebre més alt accessible en bicicleta. Quan hi vam pujar l’any 2009 el sol venia de cara

D'aquí dalt ve el riu Híjar i abans de fer brotar l'Ebre ja és creuat per diversos ponts interessants

Centrem-nos ja a l'Ebre...

Al nostre país freqüentment utilitzem l’expressió “a l’altre banda de l’Ebre” per referir-nos a la resta d’Espanya. Resulta curiós assenyalar que aquest riu de més de 900 km de llargària només fa frontera entre Catalunya i España en un curt tram entre Faió, Mequinensa i la Granja d’Escarp de amb prou feines 25 km i no hi ha ni un sol pont dels 152 que travessen el riu que comuniqui Catalunya amb Espanya. O sigui, els ponts uneixen?

Neix al paratge de Fontibre

Sorgeix del mateix terra

I a partir d'aquí comencem a travessar ponts:

1.- El primer de fusta al mateix Fontibre

2.- De ciment a Fontibre

3.- Un d'inaccessible en una finca particular sortint de Fontibre

4.- Un de ben estret a Salces

5.- El primer de pedra a Salces. 3 ulls

6.- També de pedra a Salces, 5 ulls

7.- A Salces amb barana rovellada

8.- Salces sense barana

9.- Salces barana verda

10.- El primer a Nestares

11.- Passarel·la amb el carril bici que ve de Fontibre i segueix el dit Camino Natural del Ebro

12.- Pont de pedra adjacent amb el primer cartell del riu

13.- Continuem a Nestares

El primer assut

14.- Un d'impossible

15.- Pel camí natural de l'Ebre

16.- Passarel·la moderna a Nestares

17.- Una altra de conjunt

18.- El darrer a Nestares és poc accessible

19.- Entrem a Reinosa pel carrer José Aja

20.- Un de ben reixat

21.- Bona barana al C/. Marqués de Reinosa

22.- Passarel·la moderna al centre de la vila

- 

23.- El pont de Carlos III

24.- Pas de vianants amb instal·lació al darrera

25.- Carrer Deltebre

26.- Una passarel·la

27.- La segona

28.- La tercera

29.- El de l'Avda. Cantàbria i el del primer pas del tren

30.- Sortida del poble pel camí natural

El darrer pont de l'Híjar abans de barrejar-se amb l'Ebre

L'aiguabarreig de l'Híjar i l'Ebre sortint de Reinosa

Una mica més avall l'autovia A-67 és la primera que travessa el riu

31.- Pont accessible però inservible a l'antiga N-611

32.- Un que no passa gairebé a sota de l'anterior

33.- A Requejo

El riu arriba mansament al primer pantà que l'ha de captivar

34.- Un llarg pont per accedir a Horna de Ebro

35.- La presa del Pantano del Ebro serveix per anar a l'altra banda

36.- Aigües avall de la presa el primer pont és el de La Ferrería

37.- Bustasur

38.- Camí Bustasur - Aldea de Ebro

39.- Antic pont aprofitat per a vianants i bicis més avall d'Aldea de Ebro

40.- Pont nou sota Aldea de Ebro i on comença la pujada cap a Barruelo

41.- Accès al veïnat d'Aroco des de Bárcena de Ebro

42.- Bárcena de Ebro

43.- Pont nou de Cubillo de Ebro

Pont nou de Cubillo de Ebro des del vell

44.- Pont vell de Cubillo de Ebro

45.- Báscones de Ebro, únic pont de l'Ebre a la província de Palencia

46.- Tornem a Cantàbria per La Puente del Valle

47.- Quintanilla de An

48.- Sobrepeña

49.- Rebollar de Ebro

50.- Polientes

51.- De Ruerrero a Arenillas de Ebro 

52.- San Matín de Elines

53.- Villaescusa de Ebro

Entrem a la província de Burgos per Orbaneja del Castillo, un poble de postal

54.- Pont del GR a Orbaneja

55.- A Escalada comença una altra tipologia de ponts

56.- Quintanilla-Escalada. El pont de la carretera

57.- I la passarel·la pels senderistes

Més avall un canal creua per sobre el riu

58.- Central Hidroeléctrica El Porvenir

59.- Pesquera de Ebro

Dalt del pont aprofito per treure roba

Aquest pont ja l'havíem passat el 2003

60.- Villanueva-Rampalay, el camí passa pel vell

61.- ...i la carretera pel nou

62.- El de Tubilleja està en molt mal estat, bici al coll

63.- El de Tudanca em diuen que data de 1934

64.- De Cidad de Ebro a San Miguel de Cornezuelo

65.- De Manzanedo a Manzanedillo

66.- Una passera a prop d'Argués

67.- A Rioseco pont sobre l'assut que no passa

68.- El de Remolino tampoc passa

69.- La N-232 travessa el Desfiladero de Hocinos anant cap a Valdenoceda

70.- Puente Arenas

71.- Población de Valdivieso

72.- De Condado a Hoz de Valdivieso

73.- De Panizares a Cereceda

La presa del pantà de Cereceda no es traspassable

74.- Pont nou al Desfiladero de la Horadada

75.- Pont vell de la carretera de la Horadada

El tren creua riu i carretera

76.- De Trespaderne a Cillaperlata

Ja l'havíem creuat no fa pas massa

77.- La presa del pantà de Cillaperlata comunica aquest poble amb Palazuelos de Cuestaurría

78.- El pont nou de Frías està just al costat del vell, entre boires

79.- El gran pont vell de Frías, només per a ciclistes i senderistes, entre la boira

Ja l'havíem passat fa uns anys

80.- Montejo de Cebas

81.- El pont que dona accés a la central nuclear de Garoña

ben protegida per grans filats i reixats

El poble de Santa María de Garoña resulta més amable

82.- A San Martín de Don travessem el pont sobre la cua del pantà del Sobrón

Presa del pantà del Sobrón, a Àlava, no transitable

Una mica més avall, a Durtzi, balneari abandonat del Sobrón amb un pont en sinistre total

A Puentelarrà el pont vell que entrava a Euskadi ha quedat ben escapçat

83.- N'han fet un de nou que porta a Santa Gadea del Cid

84.- El pont sobre la N-1 al seu pas per Miranda de Ebro

El pont del tren no queda gaire lluny

85.- Al centre de la ciutat també tenen el pont de Carlos III

86.- Més avall el de la Ronda del Ferrocarril

87.- Pont immens que porta al desértic polígon d'Ircio

Dos carrils de circulació per banda, doble carril bici, doble i ampla vorera i només un friqui com jo...

88.- Per Haro entrem a la Rioja. Pont de la nacional

89.- El vell pont gótic de Haro ja només és per a ciclistes i senderistes

90.- De Haro a Labastida

91.- El pont vell de San Vicente de la Sonsierra cap a Briones

El vell i el nou

92.- El nou de San Vicente de la Sonsierra

93.- De Baños de Ebro a Torremontalvo

94.- De Cenicero cap a Eltziego

95.- Lapuebla/Labarka a La Estación

96.- Logroño, Puente de la Cañada

97.- Passarel·la Parque del Ebro

98.- Puente de Hierro

99.- Puente de Piedra

100.- A-13 a Viana, ja sortint de Logroño

El de l'Autovia A-12 no és transitable

101.- Som a Navarra. De Lodosa a Alcandre

102.- De Sartaguda a Lodosa

103.- San Adrián, pont vell reconvertit a passera per ciclistes i vianants

Pont vell des del nou

104.- Pont nou de San Adrián cap a Calahorra, el riu fa de frontera Navarra/La Rioja

105.- De Rincón de Soto cap a Peralta

Pont del tren a Castejón

106.- De Castejón cap a Valtierra

107.- Pont de pedra a Tudela, cap a Pamplona

El cinquè ull és diferent i tot té una explicació

108.- A Tudela el pont nou de Moskera

109.- De Ribaforada a Fustiñana, el darrer que vaig passar per completar la colecció de 152.

110.- A Buñuel trobarem el darrer pont navarrès de l'Ebre

111.- El primer de l'Aragó és de Novillas a Santa Engracia

Canal Imperial de Aragón a prop de Gallur

112.- Pont de San Antonio a Gallur

113.- De Gallur a Tauste

114.- De Pradilla de Ebro a Boquiñeni

115.- Carretera d'Alagón a Remolinos

116.- Pel pont de Mozalbarba a Alfocea

entrem a la zona humida del Galacho de Justibol, a tocar de Zaragoza. Espai recomanable

117.- A la capital manya trobarem ponts de totes les tipologies. Es pot entrar amb bici per la passarel·la de l'A-2

i contemplar una màgica escultura, Alma del Ebro, de Jaume Plensa, a l'espai de la Expo-2008 

118.- Continuem pel pont del Tercer Milenio

119.- I el Pabellón Puente, que està tancat a les visites

120.- Pasarela del Voluntariado

121.- Puente de Almozara

122.- Puente de Santiago

123.- Puente de Piedra al bell mig de la ciutat

Ja el vam passar el 1994 en la maratoniana Zaragoza - Vilanova. Una imatge d'aquell dia

Ja l'havia passat el 1988 en un llarg viatge amb alforges de Vilanova a A Coruña.

La pinta d'aquell dia, fa quasi 30 anys, sense el pont

124.- L'antic Puente de Hierro o del Pilar ha estat multiplicat per tres. El primer

125.- L'auténtic Puente de Hierro

126.- I el tercer

També travessem el Huerva que aboca a l'Ebre a la mateixa capital

127.- Puente de la Unión

128.- Passarel·la sobre l'assut

129.- Ronda Hispanidad

L'Ave també traspassa el riu

El Gállego arriba a Zaragoza per la banda de dalt

130.- La Pasarela del Bicentenario, accessible per pista

131.- Pina de Ebro

132.- Pont cap a Gelsa amb una mica de pavés

133.- De Sástago a Alborge

134.- Entrant a Sástago venint d'Escatrón el pont té la seva plàstica

135.- D'Escatrón cap Sástago

El riu Regallo aboca al pantà de Mequinensa, pont

136.- El pont de Chiprana cap a l'aqüeducte de l'altra banda. Un carril bici per accedir-hi

L'aqüeducte de l'altra banda

138.- De Casp cap a Bujaraloz

El dic de Casp, traspassable

El pont damunt el Matarranya fa frontera Aragó - Catalunya, a tocar de l'Ebre

La gran presa de Mequinensa no és traspassable

però s'arriba bastant a prop

Ja hi havíem anat fa anys per aquí

139.- El Pont de Mequinensa

El pont damunt el Segre que arriba del nord

L'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre, un auténtic mar

A prop de Faió el túnel del tren que es precipita al riu

140.- La presa de la central de Riba-roja, transitable

141.- De Riba-roja als masos de l'altra banda

142.- La presa de Flix porta a la carretera d'Almatret

La bassa contaminada de Flix

El pas de barca del meandre de Flix

143.- Ascó direcció a Vinebre

El pont del tren a prop de Garcia

144.- El pont dels arcs de Mora d'Ebre a la Nova

145.- El nou de la nacional a Mora d'Ebre

Pas de barca a Miravet

La darrera vegada que el vam passar en bici va ser el 2008 en una trobada de pujadors de colls fent un tomb per Cardó i la pujada de la Fontcalda

146.- Pont del Llaguter a Benifallet

L'assut de Xerta

147.- Pont d'Estat a Tortosa

El vam passar el 1994 amb la Volta Cicloturista del Cor de Catalunya

148.- L'antic pont del ferrocarril reconvertit a passera per a vianants i ciclistes

149.- Pont del Mil·lenari

El vam passar per primera vegada el 1995 en la Vilanova - Mont Caro

150.- El pont penjat d'Amposta, passat vàries vegades

151.- El pont de la N-340

El vam passar el 1995 en la Vilanova - Vinarós - Morella - Vilanova amb en Francesc Felipe, Joan Sancho i Joan Camps

152.- Lo Passador, el darrer pot de l'Ebre entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja

Una llàstima no haver conservat (o trobat) cap imatge del pas mitjançant el transbordador Olmo que feia servei en aquest indret. Diverses vegades anant en bici pel Delta.

I una darrera imatge a Riumar, final del gran riu.

Lo meu riu

Joan Rovira

Peixets que han esdevingut
famosos al mon sencer,
angules diuen que són
Qui les va veure primer?

Per això estimem lo riu.
Jo hi vaig créixer a la vora
i hi ha un compositor famós
que li ha dedicat una obra.

Lo riu és vida senyors!
Quan som lluny tothom l’enyora.
Per això ho vull explicar!
Per si hi ha algú que ho ignora.

Lo meu riu és verd i blau
i fa una curva suau
quan creua la ribera.

Omple de vida, omple de color
lo camp d'arròs i l'albereda.

Lo meu riu ve de molt lluny
i porta dins del puny
riqueses als meus peus.

Gust de Cantàbria, gust de l'Aragó,
sabor a pluja i Pirineu.

Lo meu riu, lo meu riu, sento com em crida lo meu riu.
Lo meu riu, lo meu riu, sento com respira lo meu riu.

Lo meu riu m'ha regalat
la meua identitat
i aquest orgull de ser d'on sóc.

La meua infància, lo meu vent de dalt,
lo meu parlar tan especial

Lo meu riu rega el record
que em neix de dins del cor
i em lliga a un poble i a una gent.

Fill d'una terra que acull al foraster.
Fill d'un pagès o un mariner.

Lo meu riu, lo meu riu, sento com em crida lo meu riu.
Lo meu riu, lo meu riu, sento com respira lo meu riu.

Lo meu riu no és meu ni teu
però cal alçar la veu
si el volen atacar.

Gent que no escolta, gent que no comprèn
nostra cultura i sentiment.

Lo meu riu al pas dels anys
recordarà els germans
que avui lluitem per n'ell.

Lluitem pel fang i l'espiga
la fotja i l'anguila
i cada racó on vaig ser feliç.

Lluitem pel faro i les dunes
la platja, les llacunes,
allò que forma part de mi.

Lluitem per l'home i l'aixada,
la terra estimada.
Aquí on vaig néixer i vull morir.

Lo meu riu, lo meu riu, sento com em crida lo meu riu.
Lo meu riu, lo meu riu, sento com respira lo meu riu.

2017.- Sardenya i Còrsega en primavera

La nau del Grimaldi ja surt amb retard de Barcelona i encara n'agafa més al desembarcar a Porto Torres. Pal·liem la pèrdua de temps menjant una ràpida torta de bressaola i prenen el primer expresso del viatge.

Ja hi havíem estat el 2003 i 4 en aquestes illes, a Còrsega passant el cotxe des de França i a Sardenya amb avió fins l’Alguer i tren i sàrries per l’extensa illa.

Teníem unes altres pintes fa 14 anys a Còrsega...

I 13 a Sardenya

Pujar colls per Còrsega i Sardenya té l atractiu especial dels noms. A l’illa francesa en diuen "Bocca" i a la italiana són "Genna" o "Arcu", com el Genna Silana o l'Arcu Correboi.

Ja en el 2017, des de Tempio Pausania fins al cim Balestrieri del Monte Limbara tenim 17 km, els primers 6 relativament plans i després una dura pujada per remuntar quasi 800m fins les antenes del cim. Ja a la mateixa cruïlla comencen els durs desnivells que, entre boscos mediterranis de pins i alzines, s'aniran repetint fins coronar, sovint al voltant del 10% i fins a un màxim puntual del 15% cap a la part de dalt. 

Quant vas a fer una pujada que desconeixes sovint divideixes el desnivell a salvar pels km i treus la mitjana . Ho fas mentalment i sense massa detall. Hi ha cops que aviat veus que no quadra, ja sigui per pujar poc o per pujar massa i el Balestrieri ha estat un d'aquests darrers. 6 km pujant al voltant del 10% i encara en faltaven 5, no lliga... Així hem arribat per carretera bona de tombs i retombs continus fins el trencall de la Madona delle Neve on hi ha un petit descans.

A partir d'aquí continuen els boscos tot i que sovint deixen veure els conglomerats de roca calcària, però la carretera s'enxiqueix i es deforma, ve una dura rampa per damunt del 10% i a continuació una baixada amb guarismes similars que fa que quadrin els desnivells i els km i així continuem altra cop amb els 2 dígits fins coronar en mig d'un altre bosc, d’antenes i repetidors de tota mena...

No sembla que hi ha hagut massa respecte pel fabulós paisatge càrstic d’aquest cim...

Agafem un altre vaixell i passem l’estret de Bonifacio i entrem al golf i port també de Bonifacio.

Cotxe cap a Ghisoni, carretera tallada doncs hi ha un ralli: enrere i esperar que acabin. Finalment hi arribem i ataquem el col de Verde de 1289m i un desnivell de 652m. Els primers 7 o 8 km gairebé no puja res, amb prou feines guanyem 100m de cota. Després la cosa s’anima però sense estridències, pugem a l'entorn del 7% i màximes del 10%, cap cosa de l’altre món. I sempre entre boscos, uns pins altíssims i encaixonats a la vall, amb poques vistes, ni tan sols veiem el riu que passa bastant avall. Una pujada sense pena ni glòria que al capdamunt s’aclareix.

Després anem cap a Corte i seguim la vall de la Restonica amb intenció d’assolir les Bergeries de Grotelle, al fons de la vall.

Un bon pont sobre la Restonica

L'inici es suau i mica en mica s’anima, al costat d’un riu magnífic que va saltant per les roques i un entorn molt guapo.

Però al cap de poc més de 5 km cartell de "route barré". No ho dubtem gaire i tirem endavant. Però no ha passat ni mig km que la carretera desapareix i un immens buldòzer sembla que estigui preparant els fonaments per bastir un nou pont on l’antic ha desaparegut. Està bastant entrada la tarda, no hi ha ningú treballant i res ens impedeix passar, desmuntem i arrambats a la màquina passem a gual el torrent que per sort està sec.

Queden més de 9 km pel cim... però com que no hi ha pont tampoc hi ha trànsit ni servei de manteniment a la carretera. La ruta esta feta pols, segurament producte del mateix aiguat que es va endur el pont: arbres travessats, branques, terra, pedres, porqueria diversa.

Muntant i desmuntant cada dos per tres anem fent camí.  Quan travessem el riu i el deixem a la nostra dreta comença la part més dura de l ascensió,  un bon tram al 14 i 15%. Quan aplana una mica ens trobem una llenca de neu que passem per sobre

i quan ha de quedar poc més d’un km pel cim es tota una allau de neu que ha envaït la carretera i impedeix el pas sense perill d’enfonsar-nos...

ja està bé de riscos doncs en cas d’accident no hi hauria manera que accedís un vehicle de socors. Girem cua i deixem el cim abandonat pensant que la route estava barré i ja hem fet prou imprudències per avui. I de cara avall també muntant i desmuntant del nostre vehicle mes d’una dotzena de vegades, una autèntica llauna. Una cosa són el desnivells, els km i les pujades, altra cosa són els elements de la mare natura...

La llista del Big té un cert prestigi entre els ciclo-escaladors i penso que hauria d’adoptar una actitud més sensata, no fomentant l’accés a llocs imprudents. Aquest cas del pont ensorrat només durarà uns mesos i suposadament quedarà restablerta la circulació.

Però a la foto de l’altre pont es poden veure les insuficients proteccions de la carretera amb unes continuades timbes impressionants a la banda del riu, en alguns llocs la carretera amb prou feines té 3 metres d’amplada i per ella hi pugen i baixen autobusos com demostren els senyals de les parades. No voldria trobar-me un bus de cara baixant per aquí... I consideracions similars es podrien fer en els Bigs l’accés als quals està protegit per una tanca... està bé demanar el metre i mig a la carretera però tampoc ens hem de creure els reis de la creació.

La primavera porta un pèl més de retard a Còrsega, als cims de les muntanyes encara hi ha un bon tou de neu i els arbres fruiters just floreixen.

De la mateixa línia del blau intens del mar a Porto, prop d'Ato

arranca la pujada al coll asfaltat més alt de l’illa, el Col de Vergio  o Bocca di Verggiu que culmina als 1477m, una llarga i inacabable escalada de 37,5km. Comença molt regular entre el 5 i 7%, per carretera massa apedaçada i en obres fins arribar a les vistes de les gran profunditats de les Gorges de l'Spelunca per on transita el riu Porto, un forat profund impressionant.

Aquí la carretera aplana una llarga estona com si permetés contemplar amb calma les diferents formacions de les roques rogenques que ens circumden. Poc abans d’arribar a Evisa torna el pendent positiu, sense estridències, però la carretera bota molt, cosa que notarem sobretot al anar de cara avall.

Travessant aquest poble ja superem el 8%, un petit descans a la sortida i finalment uns 10 km dins la frondositat d'un magnífic bosc de pins, sense gairebé transit, molt regulars entorn del 7 i el 8%, amb màxims puntuals fins l'11%. I així coronem aquesta màxima altitud corsa amb bona carretera en aquest tram final, cosa que permet després uns ràpida i tranquil·la baixada en aquest darrer tram.

Des de Porto cap al sud i ponent hi ha el Col de Lava, de 502m d’altitud i uns 12km de llargada. Als primers km ens deleitem contemplant les vistes de Porto, les penyes que l’envolten, el castell, la platja, l’embarcador, el mar ben blau...

Quan portem la meitat de la pujada apareixen Les Calanche, un paisatge sublim de roques encara més rogenques que destaquen damunt el blau intens. Multitud de fotos possibles i oblidem els pendents de la ruta, més aviat suaus.

Després d’una lleugera baixada passem Piana i poc després corona suaument el Col de Lava als 502m sense placa ni vistes ni del mar ni de les roques. Reculem cap a Porto i tirem alguna altra foto.

Haut Asco, un camp de neu a 1450m d’altitud. Sortint de Ponte Leccia els 10 primers km són molt plans, al voltant de l’1%. Després puja moderadament fins divisar el poble d’Asco i comencen el 5 i el 6%. En arribar al poble s’encrespa per damunt del 8%

però  poca estona i durant bastants km el % és irregular amb continuades pujades i també baixades. La cosa seriosa no comença fins que girant a la nostra esquerra travessem el riu que ens acompanya per un pont estret i bastant precari.

Venen durant una bona estona pendents importants al voltant del 10% però també apareixen alguns replans que permeten agafar aire i així és va fent fins coronar amb un darrer km també inclús superior al 10%. Res destacable a la petita instal·lació del cim.

El Col de Prato arriba als 985m i arranca també de Ponte Leccia, amb un bon pont que fa honor al seu nom.

Una carretera de tombs i més tombs durant 18 km i pendents entre el 1 el 6%. Una mitjana que no arriba al 4%, una pujada massa llarga, rodejats d’un insuls bosc mediterrani sense cap curiositat especial, amb poques vistes interessants, un bon grapat de km a la part central amb un asfalt extremadament rugós que et deixa el cul ben abonyegat. Tot plegat implica una pujada repetitiva i avorrida, prescindible d’estar a la llista del Big com ja he indicat en altres pujades, bàsicament franceses. Caldria ser més selectiu...

Tot pujant, una font a peu de carretera

Però sempre es pot trobar una part positiva a les coses: tot pujant, a les darreres cases del darrer poble abans de coronar, la Núria veu un petit obrador de pastisseria. Baixant el buscarem i veurem que es dediquen a fer pastes seques i en comprem una bosseta de les que tenen gust de castanya i les tastem allà mateix...

L'endemà sortim de bon matí  de Bastia, d'arran de mar, al port vell.

Immediatament comença a pujar pels transitats carrers de la capital, a aquesta hora el personal te pressa... Entre 5 i 8% tant dins la ciutat com ja en plena carretera direcció cap a Patrimonio, a ponent, pel Col de Teghime (536m) que trobem quan portem uns 10km des de l'inici. Dalt del coll, amb espectaculars vistes dels estanys adjunts a la costa sud de Bastia, comença el trencall que ens ha de dur al cim de la Serra di Pigno als 960m de cota.

L'inici de la petita carretera està fatal, descarnat i amb mal asfaltat durant uns 300m.

Quan ja creus que en aquestes condicions no seràs capaç d’arribar a dalt, de cop i volta el ferm es perfecte i així durant uns 3km. En total seran 4km drets, sense arbres ni obstacles que amaguin el camí. La traça, de pendent molt regular entre el 9 i el 12%, és ben visible en tot moment i es salven poc més de 400 de desnivell en els dits 4km, no està gens malament. El darrer mig km abans de coronar també està bastant deteriorat encara que no tant com al començament,  sembla que la intenció inicial sigui dissuadir als qui no tenen un interès especial en l’ascensió. 

A dalt bones vistes i més antenes i repetidors.

A Bonifacio agafem de nou el vaixell de tornada a Santa Teresa Gallura, Sardenya.

La pujada al Passo de la Punta Massienera comença uns 4 o 5 km abans de Bultei, província de Nuoro, cap al centre de l'illa. Els diferents verds de roures i alzines llueixen en el paisatge inicial abans del poble. És una pujada molt regular, uns 17 km entre el 5 i el 8%, sense extremituds i amb algun descans. Remunta uns 700m per bona carretera amb el pis excessivament gravat en alguns trams.

Vistes molt obertes sobre la plana, vegetació repetitiva d'alzines i matolls i al arribar a dalt una simple cruïlla sense indicació del passo ni d'altitud. Falta poc per arribar a la cota 1000, fins i tot sap greu...

Però al passar per Bultei un senyor ens ha preguntat on anàvem i hem contestat que a la Punta Massienera i ens ha dit que 9km més amunt havíem d'agafar un trencall a l’esquerra. I pujant, cap a la cota 850m, hem vist el trencall i l’indicador corresponent amb una primera rampa que feia honor a les grans embarcades italianes... i baixant del passo, cap allà que hem anat...

El 13% durant uns 200m per un pis cimentat i després amaina i el paviment es deteriora considerablement però el paisatge millora de for ostensible. 

Finalment hi ha una explanada magnifica, 

una cruïlla amb un gran edifici, alguns indicadors, un d'ells assenyala la proximitat de la Punta que busquem, la seguim ...i no la trobem, i cap a l'altra cantó tampoc. Arribem a la cota 1030 girem cua i avall. 

Una feinada per poder menjar un simple panino congelat per la zona de Bultei, ni una pizza...

Una mica més al sud, des de Mamoiada iniciem la pujada a l'Arcu Correboi, que amb els seus 1246m d’altitud probablement és el coll asfaltat més alt de Sardenya. Ho fem per la cara nord amb una longitud de 23 km. 

La pujada te 3 parts ben diferenciades. La primera des de la sortida del poble fins la cruïlla amb l’estrada estatal 389 que marxa paral·lela al llarg de tot el recorregut. Són uns 6 km de pendents suaus i regulars a l’entorn del 5/6%, per una carretera sense trànsit però amb trams prou deteriorats i que baixant impedeix fer-ho amb total tranquil·litat. Després ve tota la plana a partir de Pratobello en que el pendent és gairebé inexistent i ja es dibuixa per on ha de passar el coll

Finalment, quant hi ha l'indicador de "Passo di Caravai a 2,4km", torna a inclinar-se com a la primera part. I des de la cruïlla d’aquest pas fins dalt l'Arcu Correboi són 3 km més també amb pendents entre el 5 i el 7%.

Passo di Caravai a la cota 1118m

En definitiva,  una pujada amable, molt llarga però suau i en la que l’únic inconvenient ha estat el vent que bufava tota la part de dalt. Als dos colls ni una trista placa...

De baixada,  girem a l’esquerra quan som a la cruïlla del Caravai i ens dirigim cap a Fonni, poblet a la cota 1000m que ens permet avituallar. A continuació tirem també cap al sud, cap als Monti del Gennargentu i, fent un primer coll al cap de 5 km de pujada també civilitzada, el Arcu Nostra Signora de su Monte, 1142m, agafem un trencall a l’esquerra en direcció al dit Sporting Club Monte Spada, un Big a la cota 1303m. D'entrada hi ha un km dur al voltant del 10% i fins el 12. Després suavitza , es passa un trencall amb un gran edifici,

una petita baixada i una rampa final de dos dígits per arribar a l’acabament de l’asfalt al cap d'uns 3 km des de la cruïlla de la carretera principal i contemplar la misèria d'uns edificis abandonats i mig derruïts del que deuria haver estat un petit club d’esquí o cosa similar.

Un altre Big gratuït i obviable, sense interès ni esportiu ni paisatgístic...

Tornem a Fonni i d’allà per una altra carretera cap a retrobar la que ens retorna a Mamoiada per completar un tomb de 70km amb 1100m de desnivell. Una jornada poc exigent, què de tant en tant ja toca!

La llista del Big marca l’inici de la pujada al cim del Serpeddi a Cagliari, arran de mar, cosa un pèl agosarada i bastant baladí. Crec que hauria de ser un cop passada la cruïlla de la SS554, autovia de circumval·lació a la capital, amb molt trànsit, agafant la SP15 que en uns 5 km ens porta a Sinnai, inici de la verdadera escalada al Serpeddi. 

Nosaltres havíem emparaulat el lloguer de dues btt a la botiga Bike World de Sinnai, comandada per l’ex-ciclista Alberto Olla, a qui agraïm els seus serveis. És dissabte al matí, obren a les 9h i diu que tanquen a les 13h. Hi ha temps de pujar i baixar però no sembla que n'hagi de sobrar gaire. Ajustar bici, comprovar recanvis, pagar, telèfon per si passa algo, gps,... Tot plegat, no sortim fins a 2/4.

Travessem Sinnai i un petit tram d’asfalt, en total uns 2 km, i comença la pista que durarà 18km més per remuntar 900 i pico metres, sembla prou assequible. 

Aviat es complica l'avançament per la pista que resulta de molta pedra solta i de difícil tracció. En alguns moments hem de posar peu a terra i llavors es complicat tornar a muntar... Uns bons i profunds reguerots tampoc ajuden gaire. 

El camí no resulta perdedor seguint sempre la pista principal fins la part final en que es pot presentar algun dubte i llavors ens orientarà la vista tant de la pista com de les antenes. El pendent es suportable, entre el 8 i l'11%, ...no constitueix el principal obstacle. 

La ruta, escassa de vegetació, de tant en tant s'aboca al buit i ens regala boniques imatges del Golf de Cagliari, de la ciutat i de la verda plana que l'envolta.

Al cap d'uns 5 km d’ascensió continuada sóc a la cota 550m i en falten 500 per assolir els 1050 del cim, la cosa pinta prou bé. Un sobtat canvi de direcció de la pista deixa a la vista per primer cop tot el conjunt de repetidors del Serpeddi i bona part de la Serra de Sarrabus que fins llavors havia quedat ben amagada. I també s'inicia una petita baixada. I després en vindran un parell més fins que de nou la ruta puja decididament amunt per uns trams de pista ben dolenta, més pedra solta, més grans reguerots. Arribo a la cota 820, les antenes tornen a ser ben visibles i assequibles i ara la pista avança per la cara nord, més obaga, amb més vegetació i menys pedra però de cara avall. Baixa lleugerament una bona estona i un sobtat trencall a la dreta tira encara més avall fins la única casa que veuré en tot el trajecte, hauré perdut novament uns 100 m de cota i torno a remuntar-los pesadament fins trobar una pista que ve per la cara sud i enfocar decididament el cim per uns 300 m de carretera asfaltada amb un fort pendent de fins el 14% i en mig d'un vendaval que dificulta l’avançada.

Finalment, cim del Serpeddi, 18km de mala pista i un desnivell acumulat en aquest tram de 1130m.

La baixada es també dificultosa i, evidentment, amb trams cara amunt. Finalment arribo tard a la botiga, però encara és oberta...

Serpeddi, punt culminant de la serra litoral del sud-est de Sardenya, és aquest motiu suficient per incloure a la llista un cim de terra?

I de tornada la Grimaldi es supera a si mateixa i arriba amb 3 hores i mitja de retard a Barcelona. Pel que diuen altres passatgers, sembla ser que són habituals grans retards en aquesta línia.

Cal fer rem, per no ser negats

dins la vida abstracta i profunda.

Carles Riba. Segon llibre d'Estances. Sabadell. 1930.

2017.- Congost de Mont-rebei, estany d’Ivars - Vila-Sana

Amb tren cap a Lleida,  transbordament a Sant Vicenç, total 2h 3 quarts per 135km, renfe... Nit econòmica al Ramon Berenguer IV, a tocar de l’estació. A primera hora tren dels pantans cap a la Pobla de Segur, 1h i mitja.

Bici cap a Tremp, coll de Monllobar amb un parell d’indicacions per als ciclistes,

conforme ens aixequem bones vistes de la Conca de Tremp 

Dalt, una mica més enllà del coll, som als 1080m.

Baixada al Pont de Montanyana, esmorzar habitual però també tenen coca de cabell d’àngel, perfecte. 8 km cap al Congost de Mont-rebei, mica en mica ens acostem al forat, paret de Catalunya i paret d’Aragó

tirem en bici més enllà del pàrquing poc més d’un km, fins gairebé el primer pont,

les deixem en una mica de cova a peu del camí, ningú les tocarà...

ens posem unes bambes i a caminar una mica. Passem el primer pont

No hem fet ni 200m més enllà del pont i se’m desencola la sola d’una sabata, guapo! Continuo una mica arrossegant la sola però no hi veig gaire futur... La Núria veu una cinta de plàstic lligada a un arbre per senyalitzar el camí, la manllevem i la lligo a peu i sabata a veure si aguanta. La segona cinta que veiem també l’ afanem, de recanvi...

Anem caminant i contemplant el Congost,  ben impressionant! Unes fotos

De tornada, el calçat diu prou quant falten 10' per arribar a les bicis, m'he quedat del tot sense sola, continuo amb un mocassí ben lleuger...

Reprenem bicicletes, cap al pàrquing i cap a Alsamora. Una gran pujada la del coll d'Ares pel cantó d'Alsamora!

Llarga, uns 16 km; punxeguda, moltes estones al voltant del 10% sobretot fins coronar el coll de la Fabregada; difícil, uns 1000 m de desnivell; complicada, l'asfalt molt rugós i descarnat, forats... Tot plegat i amb les bosses que portem fa una ascensió que es va fent penosa a mesura que acumulem km i metres de desnivell. La temperatura va queien ràpidament i a la part de dalt el vent es glaçat. Amb esforç però coronem. Primer Coll d’Ares, cota 1494m

I després la cruïlla cap a Sant Alís (on es tiren els del parapent) que és el punt més alt, 1535m

Ens tapem amb tot el que portem doncs veiem que baixant ens pelarem de fred. 

Parem en un bar restaurant a ma dreta poc abans d'arribar a Àger, fa hores que no mengem res. Una pasta, una infusió i cap al petit coll d'Àger que serà el tercer i darrer de la jornada.

Baixada cap a les Avellanes i sojorn al Monestir dels Maristes.

Un total de 99 km, 2.356m positius, carregats i un parell d'hores d’excursió a peu donen una etapa de certa categoria, arribem ben apanyats, a les 8 a sopar i aviat cap al llit.

Un indret ben arreglat aquest Monestir de Santa Maria de les Avellanes...

Claustre interior

Per aquí encara no es temps de matinar massa per agafar la bici, fa rasca i millor que el sol s'alci una mica...

I millor si sortim una mica de cara amunt, en direcció a Vilanova de la Sal, un bon gavarrot per entrar en calor.

Vilanova de la Sal

I després una llarga i esplèndida baixada fins a Gerb que no coneixia. Girem a l’esquerra cap al pantà de Sant Llorenç de Montgai. Lloc guapo i de foto.

Camarasa

i anar tirant amunt cap a Cubells. Hi esmorzem.

Arreu als camps hi ha vermell de roselles

Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues. Ara digueu...

A Butsènit d'Urgell tenen un bon pont damunt el Sió

Baixant i planejant cap a Tornabous, pujada al Pilar d'Almenara que havíem pujat pel sud fa pocs dies a la brevet de 200 de Manresa.

Baixar i tornar a planejar cap a Ivars d'Urgell i l'Estany proper, més gran del que em pensava.

De tornada dinem a Ivars d'Urgell, poble amb escultures i recordatoris

i fem final d'etapa en l’excel·lent B&B Miralles a Bellpuig. I sopem al també notable L’Avenç. Aquesta segona etapa amb 83km i poc desnivell serveix per recuperar forces i millorar les constants vitals.

La tercera etapa ens ha de dur cap a casa passant per Vallbona de les Monges

Passar el Cap del Coll de la Serra del Tallat

Contemplar la Conca de Barberà des de les altures

I agafar un bon corrent de vent favorable fins la més amagada carretera del pantà. 

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Retorn a Sant Maurici

Arrenquem de Sort un pèl tard, no donen esmorzar massa d'hora pels pobles pirinencs..., carretera amunt seguint la Noguera Pallaresa. Al petit embassament de la Torrassa girem a l'esquerra cap a Espot, 7 km predominantment entre el 6 i el 8%, amb puntes fins al 10 i també importants descansos al tram final. A partir d'Espot la cosa es posa seriosa només començar,  els dos dígits són habituals, 14, 15, 18 i fins hi tot puntualment es veu el 20% a la pantalla. Al cap de 3,5 km arribem al pàrquing i sortosament aplana. I els 4 km restants són més manllevables si ve no deixen de tenir també fort desnivells al principi i al darrer km.

Finalment, a la cota 1900m,  l'espectacle del llac Sant Maurici,  els cims del Encantats i tot l'entorn del Parc Nacional compensa l'esforç realitzat.

El mateix que ja havíem fet l'any 1992 amb 25 anys menys a sobre i amb gran companyia. 

No menys sonada va ser l'any 2002 la travessa d’uns 30 km corrent des del dit pàrquing de l'entrada del Parc fins el pàrquing que hi ha al llindar d'Aigüestortes, passant pel mateix Sant Maurici, el portarró d'Espot (2427m) i l'emblemàtica zona d'Aigüestortes. Van ser 3h triscant de valent quan aquest tipus de corregudes encara no estaven de moda. Aquí pujant al Portarró amb Sant Maurici al fons

I més o menys els protagonistes d'aquella fita. 

Tornant a l'actualitat tirem avall cap a Espot esquivant sots i forats de la malmesa carretera

i parem a fer un bon avituallament.

Poc més avall d'aquest poble girem a l'esquerra cap a Jou i Son, 10 km de petites pujades i baixades a l'entorn de la cota 1300.

És també una carretera que ja vam fer en btt tota aquesta tropa dins la ruta dels Pedals de Foc el 2009  

Però aquesta volta introduïm una variant i, des de Son, pugem al Món Natura Pirineus, 2 km ben costeruts i massa rectilinis per arribar al dit centre, situat a la cota 1500. 

I a partir del centre tot baixada

cap a València i Esterri d'Àneu per la vella carretera de la Bonaigua,  recordant aquelles corbes tan característiques que feia anys que no solcàvem.

A la Guingueta d'Àneu fem una nova parada gastronòmica i posteriorment continuem avall cap a Sort amb l'únic inconvenient del vent que puja per la vall de la Pallaresa.

Pel sud de Sort, a ma dreta, ens enlairem ràpidament cap a Montardit de Dalt, Llarvén i Enviny per bona carretera amb pendents sostinguts a l’entorn del 6 o 8%, prou regular.

En arribar a la cota 1200 l’asfalt s’aplana, arribem a Pujalt amb un sorprenen Museu de les Papallones, una ferma casa de turisme rural  i una magnífica torre.

Lleugera baixada fins a Olp, ple de noves construccions, i posterior baixada ràpida fins trobar la carretera que puja de Sort cap a Llessui. Girem a l’esquerra seguint el curs del torrent de Sant Anton per una pendent lleugera i suportable fins Altron. A partir d’aquí el pendent s’anima, passem a l’altra banda del barranc i agafem altura passant per Sorre fins la cota 1400 de l’església i campanar de Llessui.

La ruta encara s’endinsa un parell de km més cap al fons de la vall fins trobar l’antic pàrquing de l’estació d’esquí de Llessuí, totalment abandonada des de fa anys.

Una pista cap a les antigues pistes passa pel pont sobre el novel·lesc barranc del Pamano.

La baixada cap a Sort per una excel·lent carretera és ràpida i tranqui-la.

Avituallament a la capital i tirem més al sud i a l’esquerra per travessar la Pallaresa i seguir la carretera, extremadament picada i botosa (sort que anem cara amunt), que porta a Tornafort. Al cap de poc més de 6 km girem a l’esquerra per seguir la que duu a Puiforniu i l’estat del ferm no és que empitjori sinó que fins i tot desapareix l’asfalt i es va alternant terra, grava i trams de paviment. No n’estàvem informats del mal estat d’aquesta ruta... Com a cosa positiva, quan la ruta canvia d’orientació permet la contemplació del poblet de Tornafort, plàsticament situat dalt del mateix cim de la muntanya, a la cota 1300.

Potser un altra dia estaria bé pujar a Tornafort però el mal estat de la carretera no ho fa abellidor... Finalment, entre pujades i descansos arribem a la vista de Soriguera, baixada cap al pas del riu del Cantó

i un dur quilòmetre i mig de pujada pel vessant nord de la vall per guanyar 160 m d’altitud fins a connectar amb la N-260, la carretera del coll del Cantó. Girem a esquerra cap a Vilamur i aquí comença una llarga i rapidíssima baixada fins a Sort i, per avui, final de trajecte, 71 km i 1800 m de desnivell.

I de retorn a casa, veig que en Raimon plega després d’una pila d’anys...

“T’adones amic, t’adones company,

que fa ja molts anys

que ens amaguen la història

i diuen que no en tenim;

que la nostra és la d’ells.”

2017.- Retorn a Sant Maurici

Arrenquem de Sort un pèl tard, no donen esmorzar massa d'hora pels pobles pirinencs..., carretera amunt seguint la Noguera Pallaresa. Al petit embassament de la Torrassa girem a l'esquerra cap a Espot, 7 km predominantment entre el 6 i el 8%, amb puntes fins al 10 i també importants descansos al tram final. A partir d'Espot la cosa es posa seriosa només començar,  els dos dígits són habituals, 14, 15, 18 i fins hi tot puntualment es veu el 20% a la pantalla. Al cap de 3,5 km arribem al pàrquing i sortosament aplana. I els 4 km restants són més manllevables si ve no deixen de tenir també fort desnivells al principi i al darrer km.

Finalment, a la cota 1900m,  l'espectacle del llac Sant Maurici,  els cims del Encantats i tot l'entorn del Parc Nacional compensa l'esforç realitzat.

El mateix que ja havíem fet l'any 1992 amb 25 anys menys a sobre i amb gran companyia. 

No menys sonada va ser l'any 2002 la travessa d’uns 30 km corrent des del dit pàrquing de l'entrada del Parc fins el pàrquing que hi ha al llindar d'Aigüestortes, passant pel mateix Sant Maurici, el portarró d'Espot (2427m) i l'emblemàtica zona d'Aigüestortes. Van ser 3h triscant de valent quan aquest tipus de corregudes encara no estaven de moda. Aquí pujant al Portarró amb Sant Maurici al fons

I més o menys els protagonistes d'aquella fita. 

Tornant a l'actualitat tirem avall cap a Espot esquivant sots i forats de la malmesa carretera

i parem a fer un bon avituallament.

Poc més avall d'aquest poble girem a l'esquerra cap a Jou i Son, 10 km de petites pujades i baixades a l'entorn de la cota 1300.

És també una carretera que ja vam fer en btt tota aquesta tropa dins la ruta dels Pedals de Foc el 2009  

Però aquesta volta introduïm una variant i, des de Son, pugem al Món Natura Pirineus, 2 km ben costeruts i massa rectilinis per arribar al dit centre, situat a la cota 1500. 

I a partir del centre tot baixada

cap a València i Esterri d'Àneu per la vella carretera de la Bonaigua,  recordant aquelles corbes tan característiques que feia anys que no solcàvem.

A la Guingueta d'Àneu fem una nova parada gastronòmica i posteriorment continuem avall cap a Sort amb l'únic inconvenient del vent que puja per la vall de la Pallaresa.

Pel sud de Sort, a ma dreta, ens enlairem ràpidament cap a Montardit de Dalt, Llarvén i Enviny per bona carretera amb pendents sostinguts a l’entorn del 6 o 8%, prou regular.

En arribar a la cota 1200 l’asfalt s’aplana, arribem a Pujalt amb un sorprenen Museu de les Papallones, una ferma casa de turisme rural  i una magnífica torre.

Lleugera baixada fins a Olp, ple de noves construccions, i posterior baixada ràpida fins trobar la carretera que puja de Sort cap a Llessui. Girem a l’esquerra seguint el curs del torrent de Sant Anton per una pendent lleugera i suportable fins Altron. A partir d’aquí el pendent s’anima, passem a l’altra banda del barranc i agafem altura passant per Sorre fins la cota 1400 de l’església i campanar de Llessui.

La ruta encara s’endinsa un parell de km més cap al fons de la vall fins trobar l’antic pàrquing de l’estació d’esquí de Llessuí, totalment abandonada des de fa anys.

Una pista cap a les antigues pistes passa pel pont sobre el novel·lesc barranc del Pamano.

La baixada cap a Sort per una excel·lent carretera és ràpida i tranqui-la.

Avituallament a la capital i tirem més al sud i a l’esquerra per travessar la Pallaresa i seguir la carretera, extremadament picada i botosa (sort que anem cara amunt), que porta a Tornafort. Al cap de poc més de 6 km girem a l’esquerra per seguir la que duu a Puiforniu i l’estat del ferm no és que empitjori sinó que fins i tot desapareix l’asfalt i es va alternant terra, grava i trams de paviment. No n’estàvem informats del mal estat d’aquesta ruta... Com a cosa positiva, quan la ruta canvia d’orientació permet la contemplació del poblet de Tornafort, plàsticament situat dalt del mateix cim de la muntanya, a la cota 1300.

Potser un altra dia estaria bé pujar a Tornafort però el mal estat de la carretera no ho fa abellidor... Finalment, entre pujades i descansos arribem a la vista de Soriguera, baixada cap al pas del riu del Cantó

i un dur quilòmetre i mig de pujada pel vessant nord de la vall per guanyar 160 m d’altitud fins a connectar amb la N-260, la carretera del coll del Cantó. Girem a esquerra cap a Vilamur i aquí comença una llarga i rapidíssima baixada fins a Sort i, per avui, final de trajecte, 71 km i 1800 m de desnivell.

I de retorn a casa, veig que en Raimon plega després d’una pila d’anys...

“T’adones amic, t’adones company,

que fa ja molts anys

que ens amaguen la història

i diuen que no en tenim;

que la nostra és la d’ells.”

1997-2017.- Vint anys de la Granollers, Montseny, Vilanova

Fa 20 anys va ser una petita proesa traçar una etapa carregant la bici al tren fins Granollers i allà enfilar direcció Sant Celoni, Collformic, Seva, Tona, Coll de la Pollosa, Navarcles, les Estenalles, Terrassa, el Suro per darrera, Martorell, pujar a Sant Cugat i a les Colines i arribar a Vilanova. Van ser 196 km i uns 3000m de desnivell, dur però assequible. Sis els protagonistes: Siscu Benaiges, Joanet de Sitges, Francesc Felipe, Joan Sancho, la Núria i jo mateix, un sextet llavors bastant imbatible en grans cavalcades i que, amb poques variacions, vam completar les primeres anades a Andorra, al Mont Caro o a Vinaròs i Morella.

El grup pujant el Collformic el 4 de maig de 1997

Quasi els mateixos protagonistes camí de Morella

La recent desaparició d’un dels protagonistes d’aquell 4 de maig del 1997 em va fer pensar en una repetició de la fita ara que encara m’hi veig amb cor i així ha estat el 10 de juny del 2017, després d’un petit ajornament. De nou un sextet amb l’Alex Carmona, Francis Lopez, Salvador Ruiz, David Bertran i la Núria i jo com a repetidors, ...què no decaigui!

A part dels 20 anys que han caigut com si res, poques diferències... Llavors el tren anava de Vilanova a Granollers sense transbordament, ara cal canviar a Barcelona, llavors tardaves 1h 15’ ara 1h 45’, llavors va anar puntual ara 10’ de retard, ...deu ser el progrés. I llavors vam fer el tomb per Navarcles per agafar la carretera de les Estenalles, ara hem girat a Calders per pujar el Coll de Lligabosses, baixar-lo i encadenar el Coll de les Estenalles per les dures rampes un cop travessada la riera de Talamanca. Una mica més curt (han sortit 191 km, cinc menys) però un pèl més exigent. Llavors portàvem un paper amb un petit croquis de les carreteres a la butxaca i ara anem armats d’un modern gps. I caI una consideració personal, llavors no hem feia pas por el ritme ni la distància, ara sovint m’he trobat al darrera del grup, i és que són massa joves...!

Total que arranquem a 2/4 de 9, massa tard per una etapa tan llarga, tan desnivell i tan de sol. La ruta comença amb l’aproximació a la base del Collformic, a prop de Sant Celoni, una dotzena de km que piquen lleugerament amunt fins el pont damunt la Tordera. A partir d'aquí 15 km de pujada seguint el curs d'aquest riu i travessant el Parc Natural del Montseny fins coronar. Uns primers 5 km prou suaus, un important descans fins al nou pont i els 9 km darrers força regulars entre el 6 i el 7% i amb poques sortides de to. Un coll llarg però entretingut i molt suportable. A l’altre cantó ja som a la conca del Ter. No tinc massa imatges ni d’ara ni de fa 20 anys... Sort de l'Alex que salva els mobles.

Collformic

(1997)

Baixem passant pel Bruc

Coronem la Pollosa als 930 m

Esmorzem a Moià. A part dels refrescs normals de l’esmorzar demanem 5 ampolles grosses d’aigua... fa una calor extrema, arribem a veure els 38º als aparells, i gairebé ens fonem per la carretera.

Cavalcada ràpida cap a Calders i avall cap a Monistrol de Calders, ens endinsem en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, pugem el suau Coll de Lligabosses, baixem, travessem la riera de Talamanca i comencen les dures rampes de les Estenalles. Suavitza al agafar la carretera que puja de Talamanca i a la part de dalt el coll permet bones vistes i imatges. La Núria xupa càmera

Coll de les Estenalles 1997

Baixem cap a Terrassa que són més de les 3 de la tarda. El Capi entra a un Súper i surt amb una garrafa de 8 litres, tots anem secs i l’assequem d’una tacada, no queda ni una gota.

Pugem La Creu dels Tres Batlles, o el Suro, des de Terrassa direcció a Martorell, baixem pels “onze”.

El 1997 arribant a Martorell per davant del Pont del Diable

La Núria no va massa bé de la panxa i, a Martorell, al deixar la vella general i girar a l’esquerra a buscar la carretera de Gelida veu una fruiteria oberta i para a comprar alguna cosa. Ens separem del grup, mengem una mica asseguts a la vorera de la botiga, una mica d’aigua i tornem-hi: pujada sortint de Martorell, gavarrot de Gelida, repetjons de Sant Sadurní, la bretolada de Sant Cugat Sesgarrigues, les Colines, el Palou, el Roca i a casa.

D’aquí vint anys, hi tornem!!

2017.- Mitja muntanya francesa

Sortint de Die el Col du Rousset és un coll llarg i apaïsat,  moltes paelles, molt gratar el bosc i la muntanya  però poc pendent. No arriba a marcar el 7% en tot el trajecte i la mitjana és del 4%, un traçat antic que avui això ja no es porta.

El 19% que diu la plana del Big es completament fals. Bona carretera, paisatge de roures i alzines a la primera meitat i més obert a la part superior cosa que permet contemplar els grans blocs de roca que coronen la muntanya.

I també podem veure el coll natural, força més amunt que no pas la boca del túnel que porta a l’altre vessant de la muntanya.

La baixada per bona i ampla carretera i  pendent sense estridències permet assolir una òptima velocitat sense complicacions.

Mont Saleve l’ataquem pel sud, des de Cruseilles. Primer es puja el Col des Pitons de 1335m. Pendent més consistent durant 10km al 5-7%, prou regular per carretera amb algun forat i en un estat un pèl deficient per baixar tranquil. Primera meitat entre avets després s’obre la vista amb extensos pasturatges.  Abans de coronar aquest coll el darrer km aplana de manera evident.

I un cop coronat comença un baixada primer suau, amb vistes sobre Ginebra, el Leman i el sortidor, que després s’anima fins arribar al Col de la Croisette (1180m)  a tota llet. Hem perdut uns 160m de cota. Ara cal girar a l’esquerra, cap a les "crêtes", pel trencall que puja més.  Són un parell més de km cara amunt per arribar als 1295m, el Mont Saleve del Big,  ostensiblement a cota inferior a l’anterior Col des Pitons.

La vista des del mirador es fenomenal tant en un coll com en l’altre.

 Per baix trobem un gran pont fora d'ús

La pujada a les mínimes instal·lacions hivernals del Relais de Planachat comença al bell mig de Cormaranche-en-Buguey. Aviat el pendent passa del 8 al 10%. Hi han alguns minúsculs descansos i el percentatges són irregulars però en conjunt són 4 km ben durs en que es circula bona estona per damunt del 10% i en que l’aparell ha arribat a marcar el 17%, una burrada!

La pujada a la Chartreuse de Portes pel vessant sud-est es molt irregular i fins i tot perdedora doncs s’han d’agafar diversos trencalls. Comença a la mateixa cruïlla entre la N1504 i la D94, al sud de Tenay, i aviat es posa al 8% i fins el 10. Quant s’entra al bosc comencen també les paelles i el desnivell no afluixa arribant a veure's el 13%. Però tot plegat es va moderant a mesura que, agafant un trencall a la dreta, ens acostem a Ordonnaz i va amainant fins gairebé planejar.

Tornarà a pujar entre pastures sortint del poble seguint les indicacions cap a Calvaire de Portes i després baixarà de cop durant més d’un km fins que girem de nou a la dreta i enfilem els dos darrers km durs, dins del bosc i amb percentatges com els de la primera part fins completar els 14km de pujada i coronar aquest vessant del Col de Portes.

I avall...

El  Col de St. Thomas des de Chabreloche te 5 km de llargada i un percentatge mitja del 6,4%, o sigui una cosa a priori assequible i de baixa exigència.

Però la cosa s'embolica al veure la carretera rectilínia, oberta i previsible, massa ampla i comprovar que hi ha una petita baixada i un replanet. Llavors els números ja no són tan fàcils i els 2 darrers km constitueixen una petita tortura en que s’arriba al 15% i ganes de coronar.

Les reivindicacions territorials són patrimoni comú...

Això sí,  la baixada es súper-ràpida i vam superar els 75 per hora, feia dies que no ho feia...

 Tenim fira a Chabreloche, el poble del peu de la pujada

Diverses opcions per pujar al Col du Beal. Escollim sortir de Le Burgeron, 11 km cara amunt. Primera part de pendent sostingut a l’entorn del 7%, algun pic que arriba als dos dígits,  dret però suportable tot travessant un gran, espès i esplèndid bosc de "sapins". Després ve algun descans i es torna més irregular, s'obre el paisatge i es corona la cota més alta de la pujada, a l’entorn dels 1400 m, arribant al coll després d'un trencall i una baixadeta de menys d’un km.

Sortint del centre d'Arlanc  (plaça central amb possibilitat de pàrquing i diversos serveis),  la pujada a La Chaise-dieu comença en baixada, una mica de pla i després una escalada a l'Abadia que es fa llarga i avorrida per carretera massa ampla, oberta i transitada. Uns 10 km sostinguts entre el 5 i el 8%. Després una baixadeta per contemplar un formós estany adequat per al bany i un parell més de km amunt per assolir el poblet on hi ha la dita Abadia

 i el punt més alt o Signal de St. Claude.

O sigui, el pendent mitjà que dona la llista del Big no serveix en absolut com a referència i també la llargada del coll es exagerada. Això sí, la tornada i baixada per bona carretera permet assolir grans velocitats.

 St. Antheme, al departament del Puy de Dome, permet atacar dos Bigs d’una tacada, i en són dos de ben fàcils,  unes pujades al Col de Baracuchet (1230m)

i Col de la Croix de l'Homme Mort (1163m).

El primer amb prou feines 8km per un desnivell de 290m i sense sorpreses i el segon amb diferència de cota de 218m i uns 6 km justets de llargada. Ambdós ports resulten força més exigents pels seus vessants est amb desnivells de 840 i 773 m, respectivament. Però en aquest cas la facilitat logística de poder sortir d’un mateix punt juga favorablement i en contra de la dificultat esportiva. El resultat és un passeig contemplant el jardí que es aquest departament del centre de França.

I gairebé a punt de coronar el segon també passes el Coll des Límits en la divisòria amb el Loira. 

 Zona de grans viaductes, antics i moderns

Cap a València muntat al selló com Jaume I

L'estació de Vilanova és plena grups de gent jove amb cara de son que deuen venir del Vida. La de la taquilla no està gaire més desperta, demano un bitllet a Móra la Nova i al cap d’una estona de buscar a l’escandall em pregunta si es cap a la banda de Barcelona o a la de Tarragona. L'hi ho aclareixo i després ho troba. 

Al bar la cosa no pinta bé doncs els del vida estan demanant entrepans i han col·lapsat el servei. Per sort, la cambrera mulata se n’adona que vaig d’un altre pal i em filtra un cafè en mig de l’allau de comandes.

Via 2, l’ascensor d’ascens no funciona, bici al coll i escales amunt. Res de nou.

Arribant a Tarragona la veu del tren anuncia "propera parada Barcelona Passeig de Gràcia " i també ho anuncien les lletres lluminoses. No recordo haver vist mai res semblant... Ho repeteixen un parell de cops i ningú no ho corregeix. 

A Reus el tren queda gairebé buit. Miro per la finestra, fa vent. Miro la temperatura,  9 graus, passaré fred, no porto màniga llarga. Falta una hora per arribar... Però a Riudecanyes el termòmetre ja ha baixat a 6 graus, buff! Passem el túnel de l’Argentera 4' dins del forat.

Arribo a Mora la Nova, passo el riu i Mora d Ebre, Ribera d’Ebre.

Segueixo riu avall pel cantó de ponent. Fa vent. Cap a Benissanet i Miravet tot ple de presseguers carregats de fruits ben rojos. És una mica d’hora però hi ha ambient a la plaça, és la fira del préssec. 

Cap a Pinell de Brai el vent apreta, ja descaradament de morro. La catedral del vi de Pinell.

Tiro cap a Prat de Compte doncs vull pujar el Coll de Bot. M'atrapen dos ciclistes de carretera, joves, van xerrant no marxen gaire fort.  Els xupo roda una estona, xerrem una mica i amb un cop de vent que s’ha tornat violent els perdo i els dic adéu des de lluny. Sol altre cop avanço molt lentament,  algun cop quasi em tira. Arribo a Prat de Comte i segueixo cap el trencall de Bot. Pujant el coll la muntanya em protegeix i sembla que amaini però només coronar em recorda que encara hi és.

Coll de Bot

Baixada ràpida i entretinguda cap a Bot i abans d’entrar al poble a l’esquerra cap a Horta de Sant Joan. Horta ja esta a 500m d’altitud.

La catedral hostalera del municipi

Faig un entrepà a la plaça a quarts d’una mentre tothom fa el vermut, carrego d’aigua i tornem-hi. M'allunyo del poble

Roques de Benet

Llargues rectes cap a Vall-de-roures. 

Passo el riu Estrets i després l’Algars i entro a l’Aragó, a la Matarranya. El riu que dona nom a la comarca passa pel bell mig de la seva capital.

La catedral literària de Vall-de-roures... Mentre preparo la foto s’acosta un senyor que identifico com l’amo del negoci. Ho corrobora i el felicito per la Creu de Sant Jordi, tota una proesa des de la Matarranya estant...

Seguint amunt arribo a Fontespala.

Després d’uns 70 km de vent sembla que afluixa però estic desmaiat i entro a la fonda, plena de gent dinant. Demano alguna pasta o cosa ràpida per picar. No tenen res només un pinxos d'anxoves, buff! Doncs anxoves! Me'n menjo quatre, molt serà que hagi d’arreplegar aigua a cada poble... Agafo un trencall per passar per Pena-roja de Tastavins,

on havia preguntat per correu a l’hotel a quina hora em donarien d’esmorzar dilluns i em van contestar amb l’horari de dinar i sopar, no donen esmorzars? Doncs a dormir a Morella, no fos cas que hagués de pujar Torre Miró en dejú. Creuo el riu Tastavins que després seguiré una bona estona. Està ben sec, només algun toll escadusser. 

Seguint el Tastavins deixo l’Aragó i entro al País Valencià.  Passo Herbés,

una recta llarguíssima i comença la verdadera pujada a Torre Miró, uns 10 km durs que se'm fan eterns. Molta estona al 7-8% però esporàdicament també és supera el 10 i fins el 12%. Però aquest vessant del coll es el mes guapo per pujar, tombs i retombs,  vistes de la plana ponderant la teva ascensió, alzines i pins talment falcats damunt la roca de la muntanya i vistes impressionants a la part alta, amenitzades pel pasturatge de nombrosos bous. Sort que ara una tanca els separa de la carretera, fa uns anys no era així i la gràcia que feia no era excessiva.

Finalment corono i baixada a tota pastilla primer per la carretera vella i després per la nova que te rectes i pendents espectaculars,  llàstima que el ferm no es de qualitat, està molt picat i miro de no superar els 60 per hora. Arribada a Morella després de 7h 35' de pedal, 126km i +2432m. Per sort, dormo a més de 900m i demà tindre una important  baixada de cota, espero que es noti.

 Morella, terra lligada al general Cabrera, capitost dels carlins, i a les seves batalles. Jaume I en va expulsar definitivament els musulmans el 1232.

L’endemà, fa fred a primera hora baixant tot just surts del recinte fortificat de la vila però només agafar el primer trencall de la nacional cap a Ares del Maestrat ja pica cap amunt amb decisió i el cos entra aviat en calor.

El turó de Morella es veu encara des de lluny.

Al cap de més de 20 km de carretera molt picada n'agafo una de bona que en poca estona m'encimbella al Coll d'Ares, aquest és del Maestrat. 

La baixada es presenta guapa.

Una pujadeta i som a Vilar de Canes, tots els pobles dalt d’algun turó. 

Amb 50 km arribo a la Torre d'en Besora amb un bon bar per esmorzar, el Teleclub.

Havent menjat comença a bufar vent i segueixo resseguint els pobles de la complicada orografia del rerepaís valencià. Tal com si fos Jaume I en la seva conquesta, arribo a Adzeneta del Maestrat.

Després pujo a les Useres.

I a Costur. 

Una bona baixadeta m'apropa al gran nucli ceràmic de L'Alcora, ja a la comarca de l'Alcalatén. Paro a fer un mos i veig que estic més a prop de meta del que em pensava.

Ara ve Ribesalbes amb l'embassament del Millars i més empreses ceràmiques. 

Arribat a Onda els polígons de la rajola envolten la ciutat. 

Com he fet aviat faig un tomet turístic abans d'anar a la migdiada. Pujo les duríssimes rampes fins la porta del castell, baixo a l’església, un tomb per la part vella i compro 35 cèntims de plàtans per passar la tarda.

I cap a veure una mica de bicis per la tele que es l’hora del sol.

Dimarts, surto d’Onda cap al proper parc natural de la Serra de l’Espadà. Passo per Tales poble de dolçainers i d'un teorema que no recordo.

Després un pantà petitet

Veo 

L'Alcúdia de Veo

Pujo la Collada de la Nevera, primer suau però els 2 darrers km durs amb continues rampes a l’entorn del 10%.

Baixada ràpida cap a Algímia de Almonacid 

I la Vall d'Almonacid 

Peñalva 

i pujo a Segorbe que es dalt d'un turó. Hi esmorzo un entrepà de truita de pebrots verds i avall cap a la plana.

Trencalls i rodones seguint la vall del Palància i l’antiga nacional,  segons com bastant depauperada i segons com ben revitalitzada. Creuo la nova autovia un munt de cops. Passo Soneja i finalment començo l’ascensió al Coll de l’Oronet o Alt del Pi, 493m, 5’5 km al 5%, un clàssic del País Valencià. Bastants ciclistes pujant i baixant per una carretera just acabada d’asfaltar.

Baixant travesso Serra

Nàquera

Bètera

Godella

I aterro a la plaça de l’ajuntament de Burjassot 

I en un racó hi ha l’estàtua de Vicent Andreu Estellés, el poeta de Burjassot autor de Coral Romput, assegut en un banc. Quina casualitat! Recordo com amb en Joan Solé Bou vam anar amb el Dyane6 a buscar el poeta a casa seva a Burjassot per dur-lo a Vilanova per un sopar col·loqui. No sé com el deuríem trobar sense gps però ho vam fer. La mateixa casualitat que trobar-lo ara en metàl·lic. .. però sé m’acaba la bateria i no puc fer més fotos. La darrera

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble. …”

Continuo recte cap a València i entro a la capital, passo per davant l’esquelet del nou camp del València i no el puc retratar... Així que puc em fico dins el llit del vell Túria i m’estalvio trànsit i semàfors.  Segueixo proa al sud fins la platja de la Malva-rosa. Mentre dino carrego l’aparell. 

Torno a agafar la bici i m’adono que està punxada... reparació voltat de turistes i platjeros. Acabada la feina un tomb pel barri pescador del Cabanyal

 Les torres

L'edifici Octubre

El claustre de la universitat amb el monument dedicat a l'humanista valencia Joan Lluís Vives i March

I l'estàtua eqüestre de Jaume I, el Conqueridor del país als moros. 

Muntat al selló del seu cavall, Jaume l va conquerir tot el país als moros, que feia anys que hi eren... Jo no he conquerit res, només he rodat amb calma per pobles i paisatges mediterranis, propers, hàbits i costums molt semblants. 

 Canta Raimon

“He passejat per València,  sol

He caminat pel carrer la Pau

March i Fuster m'han enlluernat

Roig i Estellés se m'han barrejat

Alfaro i Ventura m'han animat

He retornat al carrer la Nau

He caminat pel carrer la Pau.”

València, hi era fa 40 anys quan va tornar Taradellas i el seu "Ja sóc aquí " va retronar molt més gruixut que un insult a la tele del bar de la sala d'oficials de la caserna de Bètera. Va seguir un menyspreu total, absolut, a veure qui la deia més grossa. I jo compungit,  amagant-me darrera les columnes, callat i cara de pòquer. Aquella etapa militar va durar 4 mesos i el final just va coincidir amb la recepció de la Pasqua Militar (dia de Reis) i l’arribada del nou Capità General de la Regió Militar a qui vam rendir homenatge. Era l'il·lustre Jaime Milans del Bosch que 3 anys més tard va agafar els tancs de la mateixa caserna de Bètera i els va treure a passejar pel centre de València. Per sort, jo ja no hi era.

L'endemà, deixo València de bona hora pel carrer Sagunt i cap a Tavernes Blanques. 

Trànsit suportable i mica en mica es van aclarint els blocs i les cases i apareixen els camps que encara subsisteixen. Aviat els tarongers s'ensenyorejen de les zones no urbanitzades que s'intercalen entre els pobles gairebé seguits. La bateria del mòbil fa el tonto i estalvio fer fotos per si cal menester l'aparell, no havia previst aquesta eventualitat quan vaig refusar prendre la càmera.  Caldrà recordar-ho en altres ocasions.

Bonrepòs i Mirambell, Cases de Bàrcena, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals... Deixo el santuari del Puig a la dreta, ben proper, i potser hagués merescut una rapida visita per recordar l'assistència a l'aplec anual reivindicatiu que deuria ser el 1977, amb presència d'algun altre vilanoví. 

Travesso Puçol i faig la darrera foto.

Vorejo Sagunt per la zona del port, m’embolico per una autovia que de poc i volta diu que prohibit bicis, he de travessar a peu un torrent sec per agafar la carretera de l’altre cantó. I continuo per Canet d'en Berenguer i Xilxes sempre a segona línia de costa: la primera pels blocs d’apartaments, després la carretera que els dóna accés a part del passeig marítim i, més amunt, la marjal o el que queda d'aquestes zones mig humides mig sorrenques que fa uns anys colonitzaven aquesta costa valenciana en la seva quasi totalitat.

Ara encara el que més abunda són els cartells de l’immobiliària “Solvia”, no ho vendran mai tot això...

Passo per sota el castell d’Almenara com abans del de Sagunt.

A Moncofa paro a esmorzar. I després continuo amunt per la platja de Nules on per primer cop m’acosto realment al mar, està picada i arriba a mullar la carretera. Aprofito per entrar a una farmàcia que ve de pas, pomada pel cul... M'acosto al Grau de Borriana on no havia estat mai. Després ve la zona humida del Clot de la Mare de Deu, bonic de veure tanta aigua amb la calor que fa. I passo el Millars també amb un bon cabal, deuen haver desenvasat algun dels embassaments aigües amunt que vaig travessar fa un parell de dies. Tiro cap a Almassora i entro a Castelló. La idea era parar a dinar però és massa aviat. Compro dos préssecs i munto un petit campament al Parc Ribalta, hi ha una petita font mig amagada (he hagut de preguntar), rento els préssecs, me’ls cruspeixo, em poso la pomada... I continuo fins Benicàssim on arribo amb temps per dinar, directe a Casa Teresa on, sorprenentment,  no hi ha gaire gent. Parada i fonda. Demà més. 

Benicàssim va ser una de les primeres sortides d’un parell o tres de dies que vam fer amb cotxe i bici. I la primera etapa cap al Desert de les Palmes, pujada obligada en aquesta contrada. Més cap aquí la cosa ja és va embolicar més... El Desert de les Palmes es una pujada suau, sense cap dificultat especial i quan ets dalt veus molt més amunt un grup d’antenes al cim més alt de la serra. Hi ha una pista mig encimentada que hi puja, es passa per una ermita, de Sant Miquel, i arriba fins les mateixes antenes del Mont Bartolo, amb pendents duríssimes que superen puntualment el 20%. En total l'apèndix te uns 3km a una mitjana una mica superior al 10%. Per arreglar-ho, el dia que hi vam pujar hi havia una romeria a l’ermita amb un munt de gent fotent nosa tant al tirar amunt com avall.

 La sortida de Benicàssim per la costa cap a Orpesa és complicada. Cal salvar el tossal que les separa, l’estrep de la Serra del Desert de les Palmes que llinda amb la Mediterrània, amb dures rampes, tant cara amunt com cara avall... després veig que hi ha una via verda a peu pla...

Sortint d’Orpesa travesso Marina d’Or, “Ciudad de Vacaciones”, impressionant acumulació de blocs d’apartaments amb aparença d’estar tot bastant buit malgrat ser al juliol. Més cartells de Solvia.

Molts ciclistes tombant per innombrables vies asfaltades, m’aparello amb algun d’ells, xerrem, em guien per aquests petits vials travessant Ribera de Cabanes i fins on paren a esmorzar a Torrenostra (barri marítim de Torreblanca) i m’indiquen el millor camí a seguir tot tirant cap al nord.

Cap a la platja d'Alcossebre

Però, tal com tenia previst (i més després dels comentaris sobre 15 km de terra que hi ha per travessar la Serra d’Irta), giro cap a l’interior, cap a Alcalà de Xivert, on paro a esmorzar.

Els camins rurals cap a Santa Magdalena de Pulpis són de ferm força irregular i en algun moment vaig sobre la terra. Per la llarga circumval·lació a la Serra d’Irta els ametllers

alternen amb els tarongers

Passat Santa Magdalena per agafar la carretera cap a Peníscola des del camí rural no hi ha més remei que saltar la tanca, sort que vaig recordar que ho havia vist prèviament al Google doncs més enllà el camí queda totalment tallat per l’autopista i llavors la carretera queda lluny... una situació inversemblant, totalment il·lògica. Abans d’arribar a Peníscola giro a l’esquerra per retornar a la paral·lela de la costa. Hi ha una creu de terme amb un significat que explica el cartell adossat.

Travesso Benicarló,

Entrant a Vinaròs cauen unes gotes grosses que no donen massa tranquil·litat. Paro a comprar plàtans, menjar-los i fer un cafè, a veure si escampa...

Tenen un Carnaval prou sonat i un follet similar al que coneixem a Vilanova

De camí cap a les Cases d’Alcanar tenia marcat que havia de passar uns km per la N-340, però a la rotonda de la confluència hi ha una sortida que indica “carretera de la costa”, la segueixo. Quan la carretera arriba a la costa gira cap al sud, o sigui que no em serveix. Però surt un camí cap al nord i mentre miro en el gps si continua fins les Cases passa una parella gran en bici de passeig i els ho pregunto. Són uns noruecs i els diverteix que un del país els pregunti a ells. Mig m’expliquen que es pot passar però que hi ha un pas difícil, entenc que de bici al coll. Però si ells hi van jo també. Passem arran de costa i de petites cales i m’aturo a fer alguna foto.

Més endavant els veig a baix al llit del riu

És la desembocadura del riu Sénia, el que marca la divisòria entre el País Valencià i Catalunya. Hi ha unes escales per baixar i pujar a cada riba del riu.

Torno a aconseguir els noruecs i anem plegats fins les Cases on ells paren a dinar. Em parlen d’en Boasson Haguen que l’endemà faria 2on a l’etapa del Tour...

Ara sí que per arribar a la Ràpita no hi ha més remei que un trosset de 340, cap problema, hi ha un bon voral.

Baixo al port i agafo la carretera paral·lela a la nacional que llinda amb el Parc Natural del Delta,

fins Amposta, passo pel pont penjant i en un no res sóc a l’Aldea, final de trajecte.

Un total de 555km en 5 dies i 5700m de positius, un tomb assequible, distret i prou tranquil. 

2017.- Per Àustria i Suïssa

Com cada any a l'estiu, i ja en van uns quants, aprofitem les vacances per descobrir nous colls i pujades d'aquest planeta que mica en mica anem destrossant.

Després d’un llarg camí fem etapa a Verona. A l’Arena romana fan Aida i aprofitem l’ocasió per visitar-la des de fora durant la tarda

i des del galliner a la nit.

L’endemà, ja per anar fent boca, ens dirigim a Recoaro Terme per pujar al Passo Campogrosso de 1457m d’altitud. No és un coll qualsevol, en 11 km es remunten més de 1000 m de desnivell, poca broma.

El traçat que figura a la plana del Big no sembla el més adient: comença al centre del poble en una dura pendent per un carrer estret de pas alternatiu que no dóna temps a completar-lo sense que et vinguin cotxes de cara, continua per una precària carretera destartal·lada que sembla que passis pel pati del darrera del poble, sovint de ciment prou deteriorat, i presenta uns desnivells per damunt el 15% i fins al 17%. Això durant un parell de km i com que en definitiva va a trobar-se amb la carretera ordinària que puja amb percentatges entre el 9 i el 12% doncs llavors la pretesa drecera va fent replans. Total que veig millor la carretera normal, més regular, seguint inicialment el curs del riu, més bonica i amb el ferm en millors condicions. Entre camps al començament,  bosc en la part central de continues paelles i prats i bones vistes de la roca del massís del Campogrosso en la part superior, constitueix una pujada dureta però entretinguda.

Notar que quan portem 2/3 de feina trobem una bona font d'aigua fresca i que quan passem 2 petits túnels ens quedarà un km per coronar. Dalt, cal continuar una mica més enllà del refugi per obtenir les millors vistes del massís de roca i assolir la cota més alta.

I després fem cap a Venezia, altre cop a fer el turista ben envoltats de gent que fa exactament el mateix.

El Friül i la Carnia a Itàlia o l'estat de Carintia a Àustria tenen fama de colls i pujades molt dretes, del Zoncolan, el Paularo o el Carnizza al Hochtor, l’Oscheniksee o el Grosser Speikkogel, són obstacles de gran categoria i algunes vegades que podíem haver-nos demorat més per aquesta zona hem mirat de fer camí per altres indrets. Enguany, hi tornem!

Una bona emboscada la pujada al Sella Carnizza per la banda de Resiutta. Agafant el trencall en el mateix poble la carretera s'endinsa suaument per la vall del riu Resia durant mitja dotzena de km mentre la gent es banya al riu. Però quan es creua el riu i s'agafà el trencall a la dreta en direcció a Uccea, poble situat a prop de la frontera amb Eslovènia, la cosa canvia sobtadament. Una primera rampa per damunt del 12% ens recorda que anem a pujar un dels cocos de la Càrnia, al Parc Natural dels pre-Alps Julians. Malgrat tot els tres primers km són irregulars alternant dures rampes amb replans considerables.

Serà quan veiem el senyal que ens anuncia 4 km al 12% que començarà l'infern sense pausa durant més de mitja hora rajant suor malgrat les amples ombres que ens regala el bosc que lentament anem travessant i superant. Fins al 17% en alguns llocs s’enrefila el pendent, massa duresa i durant massa estona per una carretera molt gravada que perjudica tant al pujar com al baixar.

El Cason di Lanza des de Pontebba és un coll difícil, no pas pel seu pendent mitjà sinó per la molt irregular distribució d'aquest pendent. I també que són 16 km per salvar gairebé 1000 m de cota.

Per una carretera que moltes estones és summament estreta es va remuntant el riu suaument durant uns 7 km. A partir d'aquí la cosa es complica i hi han trams molt inclinats amb desnivells que volten el 15%. També hi han petits descansos i un de bastant llarg en el darrer terç de la pujada però a continuació ve un tram extrem en que s'arriba a veure el 20% de pendent.

Finalment s'obre el panorama i es corona en els 1552 m amb un ampli pàrquing i lloc de restauro, tot plegat molt concorregut pels escaladors (malgrat ser diumenge no hem vist ni un sol ciclista) que s'enrafilen per les impressionants parets del pic del mateix nom del coll. I aquest nom només figura en una petita placa sense ni especificar l'altitud. Una altra ens explica que per aquí passava la ruta d'Atila i una darrera mostra diferents vies d'escalada. 

La Villacher Alpenstrasse es una carretera de peatge (gratuïta pels ciclistes) i de muntanya que puja des de Villach a la muntanya de Dobratsch mitjançant 16'5 km cara amunt i remuntant uns 1200 m de desnivell. Com que és de pagament, la carretera és ampla (potser una mica massa) i està en bon estat, pàrquings per aturar-se i un trànsit suportable malgrat ser diumenge. Veiem un sol ciclista. Cap poble ni bareto en tot el trajecte. Tot plegat fa una pujada llarguíssima i avorrida, amb pendent predominant al voltant del 10% que queda compensada per diversos replans al llarg de l'ascensió, resultant una mitjana de nomes el 7,1%, però és dureta...

Mentre pugem s'ha anat tapant i arribem al cim entre la boira, no es veu res! Baixem fàcilment a tota llet i al poc d'arribar a baix descarrega una bona tempesta. 

Dormim a Klagenfurt, tenen un bon drac

Sortint de Pischeldorf la pujada a Magdalensberg comença suau des del mateix centre del poble, per bona carretera, i així continua després del primer trencall. Però aviat s'embolica al agafar un nou trencall a ma dreta per pista encimentada estreta i punxeguda que aviat agafa dos dígits fins arribar al 15%.

Més endavant es recupera la carretera i al cap de poc es recupera la pista que baixa i torna a pujar a la carretera que finalment seguirem fins dalt mitjançant pendents normals. A un km del cim hi ha una àmplia zona arqueològica,  

la calçada s'estreny i el pendent augmenta per damunt del 10% fins coronar a l'ermita que dóna nom al cimall.

La baixada es pot fer molt més còmoda seguint la carretera i evitant la pista pavimentada, és més llarg però més tranquil.

Des de Bad Eisenkappel la pujada al Eisenkapler Hutte té més de 1000 m de desnivell. És remunten en 16 km però els 3 primers seguint el curs del riu són gairebé plans. Quan s'agafa el trencall a la dreta per una carretera precària la cosa canvia radicalment. El pendent supera sovint el 10% i fàcilment es dispara al 15/16%. Llavors hi han alguns descansos, un de prou notori, que distorsionen totalment la mitjana oficial del 6,4%. A 8 km del cim una barrera que s'aixeca posant-hi 6 euros, passem per sota.

Llavors la carretera millora ostensiblement però dura poc i aviat torna a deteriorar-se.

A dalt, a més de 1500 m, l'asfalt s'acaba en sec i en el no res. Seguint la pista un centenar de metres hi ha un bareto, el nom del lloc i l'altitud.

Els guarismes del Grosser Speikkogel (passada l'estació de Koralpe) són dels que espanten: 15,4 km al 10,8% de mitjana per remuntar 1660 m, una autèntica burrada! Poques pujades he pujat d'aquest calibre, potser el Zoncolan... pendents més fortes sí però no durant tants km. I el pendent màxim anunciat del 16'7 encara es queda curt doncs he arribat a veure el 20% al final d'una rampa monstruosa. (De fet, els pendents màxims de la plana del Big sovint estan malament i corresponen al desnivell màxim en un km; passa en molts casos i no saps mai si la dada correspon a un km sencer o a un punt concret).

La cosa arrenca a St. Stefan a prop de Wolfsberg, encara a la Càrnia,  amb un km i mig suau que cal afegir a la dita distància. La carretera és entretinguda, tombs, retombs i paelles, alguna rampa massa recta, mentre avancem primer entre prats, després pel mig del bosc d'avets amb petits nuclis habitats i alguna casa perduda. Tot sense abandonar en cap moment els fort pendents, el màxim descans es un moment al 6%.

Amb uns 10 km de pujada trobem  l'estació de Koralpe i les praderies i vastos paisatges dels cims que es contemplen des de la part alta. Un cop passada l'estació hi ha una tanca que barra el pas.

Falten uns 5 km de carretera estreta però en bon estat, flagel·lada pel vent i vistes panoràmiques. A dalt, equips de telecos.

En fi, una gran pujada, més de 2 hores de feina, cal prendre-s’ho amb molta paciència, fins i tot abnegació...

El coll de Weinebene des de Frantschach és llarg (18 km) i, com no podia ser d'altra manera a Carintia, dur. I és fa dur per la irregular distribució dels esforços,  gairebé tot concentrat a la part inicial. Els primers 6 km fluctuen entre el 10 i el 16%, al km 8 s'han remuntat 750m dels 1170 totals. O sigui que en els darrers 10 es pugen poc més de 400 m, una cosa perfectament assimilable, però el mal ja està fet. Per altra banda, el paisatge és guapo, típic austríac, prats, boscos i sembrats poblen harmònicament les valls que anem contemplant. Guapo.

Carintia està resultant una zona amable, bonica i acollidora. Ho trobo ben diferent del Tirol, massa cuidat, tant recarregat de flors que sembla artificial,  super car i a barrots de turistes. Això és molt més natural, no hi ha tant pessebre ni molt menys tants turistes. I els preus millor que a casa. Ens hem habituat a esmorzar a l'hotel i fer un primer tram en bici després localitzem un hiper i demanen que ens facin un panet de Viena amb formatge i agafem un parell de begudes, ens costa uns 5 o 6 euros. El servei no es el mateix peró menys de la meitat del que ens costa a casa! Avui fem un gelat al carrer principal del poble on estem: un cucurutxo d'una bola 1'20e, i cadirà amb coixí a la terrassa, ni punt de comparació ni amb casa nostra ni amb el Tirol. 

Sortint de la banda de Bad St. Leonhard la pujada al Klippitztörl comença suau, bona carretera, seguint el riuet poc a poc ens endinsem al bosc. Paisatge típic alpí altre cop. Però la part central del coll és dura amb repetits pendents entre el 10 i el 13%. Després la cosa amaina i fins i tot planeja. Al darrer km torna a empinar-se però ja som dalt. Diverses fonts al tram superior. També s'anuncia un llac que no arribem a veure.

El Gaberlsattel resulta una mica a l'inrevés de l'anterior. S'anuncia amb un pendent mitjà inferior però l'inici es contundent i s'allarga ben bé 5 o 6 km. La segona part de la pujada es molt suportable amb diversos replans i alguna baixadeta. Sobretot a la primera meitat el paisatge és magnífic, a la part de dalt vam tenir boira. I l'altitud que figura al Big no és correcta.  Són uns 100 m menys: 1551 m.

Passem un coll intermig

Dormim a Bruck an der Mur. Un riu ben ample el Mur

Aus dem Strassegg i Schanzattel són dos portets propers i similars a l'estat d'Estiria, capital Graz, ciutat agermanada amb la nostra des de fa molts anys. Ambdós els hem pujat pel vessant oest i tenen prop de 1200 m d'altitud; s’inicien al llit del riu Mur el primer i del Mürz el segon, plantegen uns primers 14 o 15 km gairebé plans amb pendents inferiors al 3% i en els 5 o 4 km finals concentren tota la seva duresa amb forts pendents que arriben al 13%. En els primers trams es succeeixen els nuclis habitats i en els segons anem per dins el bosc fins les gasthaus del cim. A notar que en el cas del Strassegg anirem paral•lels a un ferrocarril de via estreta (i que funciona!) fins al poble, mina i cimentera de St. Jakob. En tot cas els dos colls són prou agradables i per bona carretera. 

El Preiner Gscheid es un coll que separa els estats d 'Estira i Baixa Àustria. L'hem pujat per aquest segon cantó, des de Reichenau, inici molt suau i després  sense estridències, a partir del 7% i sense superar el 10. Una cosa ben civilitzada.

El Hohe Wand es un Parc Natural caracteritzat per unes penyes que donen al cantó de Wiener Neustadt i per les quals s'en refila la carretera amb pendents remarcables a l'entorn del 15%. Tant a l'inici, amb belles panoràmiques,  com passada la zona rocosa, els pendents són més suaus i irregulars. Al cap d’uns 10 km hi ha un trencall a la dreta i s’entra en una carretera de peatge els dissabtes i festius. Per sort és divendres... La ruta puja fins arrecerar-se a la paret de roca i la ressegueix durant 2 llargs km de fort pendent, força estona al 15, es passa un seguit de petites paelles i continua a munt fins que la ruta canvia de sentit. Després dins del bosc el pendent es molt irregular, alternant descansos i rampes dures i curtes fins coronar.

Dalt hi ha una zona d'esbarjo, animals salvatges i un hotel al cim.

El Rhorer Sattel des de Gutenstein es una pujada sense importància, primer seguint el llit del riu i posteriorment enlairant-nos fins assolir el coll sense anar més enllà del 10%. Prescindible. 

La precària carretera que puja al Hocheck es de peatge sense que s'especifiqui de quina quantia i sense que ningú l'hagi pagat en tota l'estona que hem voltat per allà. Moltes explicacions en alemany i per sort la bici passa per sota la tanca.

De baixada s'aixeca sola...

L'estreta carretera està en estat de semi abandonament, plena de terra, pedres, branques, les herbes creixen per les esquerdes... Per sort, algú s'ha preocupat de tallar els arbres caiguts al mig de l'asfalt. El primer km es relativament suau però a partir de la primera paella a esquerra la cosa s'embolica i molt sovint anem al 11-13%. Algun petit descans però així fins dalt, entre un dens bosc que de cop s'aclareix i deix veure un panorama formidable.

De cop la carretera s'acaba sense cap mena d'indicació.  Uns 150 m per una inclinada pista menen a una casa solitària. Mitja volta i avall amb precaució. 

Viena. Dia de descans de muntanyes. Es una ciutat molt extensa amb un  potent passat imperial, plena de monuments i llocs interessants per veure. La seva grandiositat fa pensar en el poder omnímode que deurien tenir els seus dirigents. Tot plegat està molt distant i ho hem relligat en bici. Ens han sortit 30 km ben plans. Alguns dels llocs...

La visita a l'immens Danubi no podia faltar

Des de Kleinzell es puja a Ebenwald per carretera estreta però en bones condicions, la major part dins el bosc. Pendent prou regular entre el 10 i el 12% tret del primer km més suau i d’un bon descans poc abans de coronar. Ressaltar les 4 ferradures, també suaus i enllambordades,  similar al coll de Vrsic a la veïna Eslovènia,  que tampoc està excessivament lluny d'on ens trobem. 

A dalt simplement espai per deixar els cotxes.

Al Jauerling hi hem pujat per la banda de Gossam, des de la carretera que voreja el Danubi. La ruta és entretinguda i amb magnífics paisatges com aquest passat el poble de Maria Laach.

El pendent és esglaonat, com una casa de pisos, fortes rampes, la màxima del 15% segons queda anunciat, i freqüents descansos.

A dalt l’altitud que dona el Big és un pèl exagerada. Hi han diversos objectius: una antena grossa amb una torre de defensa d'alguna guerra 

Un camí d'accés a una antena petita

i una creu al final de l'asfalt.

No sé si pujar al coll de Grubberg per vessants diferents a la de Gaming té algun interès, però està clar que des de Gaming no val res. 5'6 km a la mitjana del 5'3% de carretera molt transitada, primer fals pla, després al 7/8%, i més amunt súper ampla, al voltant del 10%, i els cotxes a tota pastilla. Per acabar-ho d'arreglar, la baixada pel mateix vessant te petites roderes. A dalt una cruïlla i un parell de gashaus. El paisatge igual de bonic que a la resta de llocs que anem visitant, res especial.

El cim del Gaisberg és la gran pujada de Salzburg. Queda a l'est de la ciutat i s'hi arriba des d'un trencall de la 158 després de 4 km de trànsit molt intens. Per evitar-ho, hem agafat el carril bici més o menys paral·lel que te l'inconvenient de salvar pel dret les 2 o tres paelles que fa la carretera.  Conseqüència: rampes del 15 només començar. 

A partir del trencall la carretera de 9 km només va al cim i te poc trànsit. En total es salven 830 m de desnivell en 13 km. Hi han trams durs i també replans apreciables però la gran característica del Gaisberg són els seus 2 darrers km ininterromputs al voltant del 12%, amb algun pic al 15%, una dura prova per als ciclistes que abunden tant amunt com avall. A dalt placa, monòlit, gasthaus, vistes impressionants de Salzburg i els seus voltants i rampa de llançament per a parapents. En veiem saltar alguns. De baixada, velocitats de vertigen. 

Sobre el paper resultava tranquil ascendir el coll d'Hirschbichl, fronterer entre Alemanya i Àustria, pel cantó alemany: 11'5 km al 4'3% de mitjana. La realitat ha estat un pèl diferent. 

Pujada ben suau durant la primera meitat del trajecte. Llavors s'entra al Parc Nacional de Berchtesgaden, prohibit cotxes i motos, només vianants i ciclistes per un entorn formidable, bona carretera i pendents que continuen sent suaus.

Quan falten uns 3 km per la fi comencen pendents més importants però irregulars i de cop i volta apareix una paret que es veu retòrcer sobre si mateixa: un mig km per damunt el 20% que deix al personal estabornit. Després es recuperen els sentits i finalment una altra rampa també al voltant del 20 però curteta t'acaba de situar al punt fronterer entre els dos països. 

Però encara no som al coll. Cal deixar enrere els edificis turístics de la frontera i continuar poc més de mig km per assolir el punt més alt, ja en terreny austríac. Total mica més de 12 km i greus errors a la gràfica de la plana del Big que pinta una ascensió molt més amable.

Dormim a Alemanya, a Garmisch Partenfirchen, ciutat de trampolins

De nou a Àustria, des d'Ehrwald hi han un parell de km normalets fins l'estació del telecabina que ens apropa al Zugspitze. A partir d'aquí comença un petit calvari de 2'8 km al 12/16% per pujar 370 m de desnivell, una burrada, decorat esplèndid  dins del bosc i amb alguna gota que va caient...

Quedo desllomat i llavors arriben els 500 m de pista en bones condicions i gairebé plana, la feina ja era feta. Una pujada curta però enorme!

La roina ha anat a més i aprofitem el telecabina per baixar.

No massa lluny d'Ehrwald, la pujada al poble de Berwang des de Bichlbach és una cançó. 4'5 km per remuntar 270 m, ja tocava alguna cosa suau i sense estridències. Bon paisatge.

Altre cop a Alemanya, tampoc té complicació la pujada a l'Oberjochpass des de Bad Hindelang. Corbes i paelles durant 7 km per remuntar 380 m amb percentatges del 4/7%, sense complicacions de cap mena. A mesura que et vas aixecant contemples la plana que va quedant avall.

A Suïssa, de bon matí pujar a l'antena del Bachtel ha estat durillo. Des de Wald, a prop de Zurich, són només 5 km i el primer es fàcil però només agafar el trencall que desprès ens durà a la definitiva Bachtelstrasse la cosa es complica de mala manera, molt sovint per damunt el 15% i en un parell de punts arriba fins al 20%. El traçat es perdedor, cal dur-lo marcat. A dalt, un petit parc infantil, antena i un bona vista de la plana sud de Zurich. 

El Passwang des de Balsthal es facilet, amb pendents molt suaus durant 2 terços de l'ascensió i només transita entre el 8 i el 10% en els 3 o 4 darrers km.

A dalt, un túnel en baixada per passar a l'altre cantó. 

Balmberg passhohe  des de Niederwil (4523) es també molt suau la primera meitat però després s'encarama durant estona al 10/12% mentre traça unes magnífiques llaçades entre els prats.  Per l'altre vessant sembla que la cosa es més curta i també més punxeguda.

La cara sud de la pujada al cim del Weisenstein es suau durant 3 o 4 km però a partir del pont sota la via i el senyal anunciant rampes del 22% adquireix una duresa que no ens esperàvem i que no figurava en les nostres informacions.

La llista del Big dona una màxima del 14'8 i el meu aparell a registrat el 20% diverses vegades, amb un màxim del 24. Una pujada duríssima amb algun replanet que fa que es pugin uns 750 m en els darrers 6 km.

Uns 17 km hi han des de Broc, la vila del xocolata, al coll d'Hauta Chia. Són tres parts ben diferenciades, la primera per una carretera prou transitada i amb uns revolts de pendent remarcable, després ve un trencall a l'esquerra i pendents suaus travessant algun poble i, finalment, un tercer tram per carretera estreta, ben senyalitzada, que ens porta al cim i final de l'asfalt i en el que es concentra gairebé tota la duresa de l'ascensió amb un primer km entre prats passat el trencall en el que ens movem tota l'estona entre el 10 i el 15%, un tram prou dur.

La resta és irregular, amb descansos i troços al voltant del 10%. A dalt s'acaba la carretera després d'un parell de bars i bones vistes tant del vessant que hem escalat com de l'altre, cap a la banda de Friburg.

El Jaunpass arranca una mica més enllà de Broc, passat el llac, mig sec, de Montsalvens i seguint el riu Jaunbach. Com és bastant habitual, la primera meitat fins passat el poble de Jaun, força suau. I la segona tota molt regular al voltant del 10% i fins el 14, sense gairebé descans apreciable.

És corona a 1508 m d'altitud en una ampla esplanada. Potser perquè ja portem massa dies de traca continuada però aquests darrers km m'han semblat una pujada dureta. Dalt el coll, si ens allunyem una mica de la carretera per la banda del pàrquing podem apreciar unes magnífiques vistes de les crestes de Gastlosen que voregen els 2000 m d’altitud.

I també podem veurequan baixem per on em pujat.

En definitiva,  un llarg periple de 14 dies de bicicleta i colls i muntanyes que ha acabat esgotat-me i deixant'me les cames encartronades. Els forts pendents del Friül, de la Càrnia i d 'altres llocs descrits han deixat en evidència que el pas dels anys minva les forces i recomana fites més planeres.

 Quan tot s'enlaira

toco els somnis de puntetes,

junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Txarango

Horta de Sant Joan en tren i a pedals

Posseït per un fort constipat, agafem el tren quan encara es fosc i a les 8h ja som a Reus. Just clareja quan comencem a pedalar, planegen per Riudoms, Montbrió i Montroig fins el trencall cap a Pratdip i a partir d’aquí l’asfalt s’enrefila al mateix temps que l’enunciat vent del nord comença a bufar amb cops força violents que fan témer per l’èxit de l’excursió. Amb penes i treballs passem el Coll Roig, al trencall cap a Llaberia, i posteriorment coronem el no excessiu coll de Fatxes a la divisòria entre el Baix Camp i la Ribera d’Ebre però que ens ha semblat tot un 1ª categoria, i ja estic pelat de fred abans de començar a baixar. A Tivissa ni tant sols entrem al poble com era la intenció inicial, més val seguir avall fins al riu i allà intentar recuperar les constants.

Entrepà i beuratges calents a Móra d'Ebre.

Hem recuperat la calor corporal i seguim millor cap a Miravet i Pinell de Brai. Baixem a l’antiga estació i seguim la via verda fins a Bot. Al menys aquest tram de Via està molt transitada per ciclisme familiar i està tota pavimentada,  recordo que quan l’any 2001 la vam fer corrent a peu d’Horta a Benifallet era de terra. Els túnels, ara com llavors, n'hi han d’il·luminats i a les fosques, independentment de la visibilitat que tinguin. O sigui, que cal portar llum...

A l’estació de Pinell hi ha una aixeta amb aigua, suposo que potable.

Túnels i més túnels,  ja no recordava que n’hi haguessin tants, però anem enclotats seguint el riu Canaletes i el vent respecta molt. Segon avituallament a la plaça de Bot.

Continuem per la carretera de les Olles, que no coneixem i sense trànsit. El  riu és gairebé sec i ja no ens acostem a contemplar els tolls, ja ho farem un dia amb més aigua. La ruta té mala picada i va guanyant altura amb rampes feixugues pel pes que portem. Pugem fins al trencall del convent de Sant Salvador i ens hi acostem amb una mica més d’esforç. Bones panoràmiques de l’impressionant convent, de la muntanya de Santa Bàrbara i del poble d’Horta de Sant Joan.

Caldrà baixar una mica i després un darrer esforç per assolir la meta. Total 107 km i + 1680m.

Sortim cap al nord seguint el riu Algars que fa frontera entre Catalunya i  Aragó,  Arenys de Lledó i pica amunt quan deixem el llit del riu i seguim cap a Calaceit. Allà agafem la nacional cap a l esquerra, cap a La Vall del Tormo canviant de riu, ara som a la conca de la Matarranya que dóna nom a la comarca. Agafem la via verda de la Val de Zafan cap a Torre del Comte. A diferència de la d’ahir, la de la Terra Alta, aquesta està molt engravetada.

La deixem en aquest poble i seguim per carretera cap a la Fresneda, bona imatge però no la visitem,

i Vall-de-roures.

Passada la capital de la comarca tornem a la via de la Val de Zafan,  continua la grava, passem l’estació de Cretes habilitada com a bar restaurant en funcionament, estació de Lledó i s’empalma amb la via catalana amb asfalt precari però sense grava i arribem a Horta. La travessem i ens acostem a la Farinera per contemplar un moment les roques d'en Benet i l’escultura de la cruïlla.

A la tarda fem visita a Horta, als seus carrerons, escales i volums impossible i visitem el Centre Picasso.

Orta, Horta d’Ebre, Horta de Sant Joan, per capir els seus volums superposats s hagué d inventar el cubisme.

S'ha fet fosc i a la Plaça de Missa ja anuncien el Nadal.

L’endemà ho tornem a carregar tot i tirem cap a Bot, pugem a la nacional a prop del Coll de Moro i baixem cap a Batea, amunt cap a Vilalba dels Arcs i pel Coll de Capllarg cap a La Fatarella, coronem el Coll de Pauneres i ens arriem cap a Ascó. Costa trobar un lloc on fer un mos, el trobem i passem lo Riu cap a Vinebre i Garcia per fer cap a Mora la Nova i agafar el tren cap a casa.

En total 3 dies un pèl carregats per fer 262 km i remuntar 2650 m de desnivell.

2018.- El Ticlio al Perú, la pujada més llarga

Fa anys vaig tenir notícia de que uns bascs van pujar al Ticlio o Abra Anticona (al Perú els ports de muntanya s’anomenen  Abra), conegut com el port de muntanya asfaltat més immens del món i es que els guarismes espanten: 140 km de pujada ininterrompuda per passar de la costa a Lima fins els 4.818 m d’altitud per la mateixa Carretera Central del Perú que uneix la capital amb la zona minera de la part alta de la Cordillera dels Andes i connecta amb la conca de l’Amazones i la zona de selva. Un camí similar fa el traçat ferroviari, en el que diuen que és el creuament ferroviari a major altitud del món. També el club ciclista limeny Rodando Perú fa cada any, pel juliol, una pujada al Ticlio, el gran gegant del país.

I és que al món hi ha colls més alts i més durs però no n’hi cap que tingui una pujada continuada tant llarga i guanyi tant desnivell. A Bolívia, no massa lluny de la frontera peruana, hi ha el port de La Cumbre (o La Cumbre del Cristo), en alguns llocs citat com el més gran del món però els guarismes ho desmenteixen clarament: 72 km des de Puente Yolosa per salvar 3.595 m de desnivell i coronar als 4.670m, no és cap tonteria però no és pas el més gran. A sobre, hi ha un llarg túnel amb forta rampa especialment prohibit al pas per bicicletes, massa perillós.

O sigui que algun dia s’havia d’anar a pujar aquest Abra Anticona o Ticlio...

I quan arriba el gran dia, la vigília el retard de l’avió fa que  ja arribem massa tard a l'hotel, al centre mateix de Lima. Pressa per comprar aigua, posar llums a les màquines, emparaular un esmorzar impossible a les 5 de la matinada, separar que prendrem amunt que deixarem baix, trobar lloc adequat per sopar i carregar els dipòsits... massa coses, uns certs nervis...

Esmorzem pobrament a l’habitació a les 5, acabem preparatius, deixem restes a consergeria i a les 6 ja som al carrer. Hi ha poca llum i costar seguir la línia del gps, primers carrers tranquils,  deixem el centre, carrers sòrdids,  mercats ambulant que es preparen, i un gran embús en un d'ells entre els que volem passar , els que cerquen lloc per establir-se, els qui ja volen comprar, un cacau impressionant que costar desfer... Cada cop més gent al carrer, cada cop més trànsit, molta boira o contaminació o les dues coses. A poc més de 20 km sense haver abandonat encara del tot la capital, parem en una benzinera per completar més dignament l’esmorzar iniciat a l’habitació de l’hotel.  Poc més endavant sembla que s’acaba la immensa Lima i els seus ravals (diuen que en total suma uns 10.000.000 habitants), finalment som a la carretera que segueix i seguirà el curs del riu Rimac. Però cada poble que passem es un increment brutal de cotxes i colectivos amb els seus riscos ja observats a Lima i en altres indrets del país. Cap al km 40 arribem a Chosica el lloc més gran a travessar. Comprem unes pastes i ens les mengem a la Plaça d’Armes, colonial i ben cuidada.

El poble es llarguíssim i la carretera ja és va enrefilant, hem passat del 3 o 4% inicial al 5 o 7% i amb puntes superiors. Ens envolten muntanyes extremadament seques i polsegoses.

Pujar, pujar i pujar, no hi ha una sola baixadeta!

I fa estona que ha sortit el sol travessant l’espessa boira, sort que hem protegit la pell. Ara pica de valent i el termòmetre puja per damunt els 30 graus i fins els 34. Això fa mal i abans dels 60 km cal fer una nova parada tècnica: aigua, coca cola i unes galetes i ja hem superat la cota 1500. Reprenem la marxa però estem tocats, avancem lents i vigilant molt el trànsit que ha anat canviant: ara són grans camions i autobusos els que fan por i arramben massa sovint, fa respecte, ens poden tombar en qualsevol moment. Finalment, km 83, cota 2.330, Matucana, fi de la primera etapa. Poc abans de les dues del migdia i dinem amb poca gana al mateix hostal La Fontana. Retrobem 2 joves ciclistes que ja havíem vist més avall

Per les nostres notícies, la pujada normalment es fa en dos dies i la primera jornada es tira fins més amunt, a San Mateo, però resulta que és la nit de Cap d’Any i no hem pogut assegurar l’allotjament en aquest poble. També diuen que a l’estiu austral per les tardes comencen les pluges i més val no arriscar i q1ue tenim més de 60 anys i més val adaptar-se poc a poc a l'altura, tot plegat ens obliga a parar una mica massa aviat... Demà més. 

Nit de Cap d’Any moguda a Matucana, sarau tota la nit. Al matí el conserge ens ha d’obrir l’espai on hi han les bicis. El trobo tirat en un jaç vestit i de boca terrosa, el crido diversos cops, no respon, el sacsejo, ni cas, veig que duu un pom de claus a la mà, les hi agafo i vaig a provar quina és la bona, traiem les bicis i torno el pom de claus on era sense que l’interfecte hagi fet moviment, la nit ha estat intensa... 

A poc més de les 6 continuem pujant. Pujant i pujant sense parar, els descansos són justets i ni ensumar una baixadeta,  sempre seguint el curs del Rimac. Trobem diversos túnels, una mitja dotzena, arribem a San Mateo i busquem lloc per dormir per cobrir totes les possibles opcions. Els dos hotels del poble estan tancats doncs el dia 1 es "feriado". Esmorzem un tros de pa amb formatge,  únic tipus d’entrepà possible a tota la vall i de fet a tot el Perú que hem visitat, no el toquen gaire el pa, ells arròs, pollastre i ceviche.

El tram de Matucana a Chicla puja més que el del dia anterior, entre el 5 i el 7%, i algun extra superior. El decorat millora, de les muntanyes seques i polsegoses de la sortida de Lima hem passat a matolls i herbes seques, al menys observem vida vegetal... Per altra banda la ruta avança per profunds canons que gairebé ens impedeixen veure el cel. Guapo. El traçat del tren va alternant un vessant i l’altre de l’omnipresent riu, es la zona dels ponts ferroviaris dits de l'Infiernillo, en el seu temps una meravella de la tècnica. 

Arribem a Chicla i l’hotel també està tancat. Comencem a plantejar solucions als veïns: al poble següent, Casapalca, diuen que no hi ha res, a Chicla hi ha el "hospedaje" del "Engreido", pregunteu...  A l’hospedaje, una instal·lació molt pobre i precària, tenen plaça. Dormirem a cota 3.800m.

Com que és d’hora deixem bona part de l’equipatge, agafem les màquines i amunt fins Casapalca,  una gran instal·lació industrial  (unes grans mines de coure i plata, ens diuen; el tren és pel seu servei ) i un petit poblat sense serveis i també molt pobre. La pujada continua en els mateixos paràmetres anteriors i superem ja la cota 4.200m. Potser al ser més avançat el dia el trànsit de grans camions i autocars s’ha incrementat. Al poble fem mitja volta i cap a Chicla on al vespre fa un fred que pela. Dormim en una minúscula habitació i en un jaç estret sense somier i sense llençols,  només mantes apilades una damunt l’altra, el wàter a l’altra punta d’un passadís obert i sense llum, sensació d’haver tornat varies dècades enrere...

Però ens assabentem que l’home de la casa és taxista i te un cotxe nou amb baca... pactem preu per a que l’endemà ens retorni a Casapalca de bon matí i poder reprendre la feina on l’havíem deixat...

Casapalca ja és de per si una llarga recta inclinada i després la carretera fa una profunda entrada cap a l’esquerra tornant posteriorment, tot amb gran visibilitat, un traçat massa previsible i farragós. A partir d’aquest poble miner el color verd ja s’atreveix a mostrar-se tímidament pels vessants de la muntanya i aquesta també agafa uns decidits colors rogencs mentre els cims estan emblanquinats per la nevada de pocs dies abans, guapo! Sortim de Casapalca amb uns 7 graus. A la part de dalt del coll està força ennuvolat i el termòmetre es mourà entre els 2 i 4 graus.

Poc a poc es va obrint el que ha de ser l’escenari final del coll, grans llaçades,  paelles, corbes i contracorbes entre instal·lacions mineres, terra vermella, neu als cims i algun bloc de gel al voral de la carretera, mentre nosaltres avancem lentament, a no més de 8 km/h, malgrat que el pendent s’ha tornat més prudent en aquest darrer tram, 3 o 4%, només puntualment s’atreveix amb el 5.

Cap símptoma de mal de cap o malestar, només que vas lent, que no dones per més, glopades d’aigua sovintejades i anar fent poc a poc, és alló del ciclisme agonístic de que parlen els italians... aturades freqüents ja sigui per la prudència quant ataquen els grans camions, per fer alguna foto o, simplement, perquè no podem mes, degut a l’altitud o no. El cas es que els comentaris escassegen, que inclús es dificultós beure del bidó i ni pensar en aixecar-se del selló. Certament, l’altitud no ens mata però ens deixa mig estabornits...

Però finalment a l’entorn de les 9 del matí coronem el Abra Anticona o Ticlio, amb els seus 4.818 m d’altitud, a 140 km del centre de Lima.

Una fita satisfactòria que s’afegeix a altres de la col·lecció "els més": el més alt, el més dur, el més llunyà. .. Aquesta la podríem catalogar com la pujada asfaltada més immensa, més gegantina, asfaltada i continuada del Planeta, al menys per les informacions de que disposo. Una fita que ja te el regust de ser la darrera d’aquest calibre, tot resulta massa complex i un ja no té el coratge de quan s enfrontava a les adversitats amb una sabata i una espardenya. Com cantava fa molts anys en Quico Pi de la Serra: "la meva ma s’ha declarat en vaga de dits caiguts, vol sabó bo i una manicura cada dilluns."

Per baixar ens posarem a sobre tota la roba que duem, com una ceba, 4 o 5 capes...

Pujar al Ticlio és la cirereta que millor podia orlar el conjunt de colls i muntanyes trescades a cop de pedal al llarg de 40 anys, un epíleg de mèrit,  potser un pèl exòtic o desconegut pel gran públic, però que cal valorar com el que és: la pujada més enorme del planeta.

Però suposar que dos seixantons són capaços de pujar del nivell del mar a 4800 m d’una tacada i amb prou feines notar l’important canvi d’altitud es molt agosarat, calia una aclimatació prèvia i de dificultats no en van faltar... 

Per tant, primer vam aterrar a Cusco, a 3.400, on jo ja vaig tenir problemes d’adaptació el primer dia amb mal de cap i malestar general. La Núria ho va passar malament dos dies més tard... La cosa va anar així...

Entre mig vam agafar la bici hi vam pujar suaument fins 3800, pocs km. Després excursió turística a Machu Picchu, a 2400. A continuació pujada al Abra Màlaga (4.300m) des de 2800. Viatge a Puno (3.800m) i ruta en bici al voltant del llac Titicaca, bàsicament plana. Vol a Lima i inici de pujada al Ticlio l'endemà al mati. 

II

Pràcticament en ple solstici d’hivern travessem la ratlla de l’Equador i en un moment passem del dia més curt al nord al dia més llarg al sud, de l’hivern a l’estiu, de tenir el sol a la banda d'avall a tenir-lo sempre al nord. Caldrà adaptar-si per uns dies.

Les 6 hores de nit que passem a l’aeroport de Lima esperant la connexió cap al Cusco no per previstes es fan menys pesades. Finalment a les 5 de la matinada som ja dins l’avió mentre comença a clarejar. Amb 1h i mitja més ja som a la capital dels Inques. Pel camí hem contemplat un munt de cims nevats tot transitant per damunt dels núvols, hi ha molts llocs amb molta neu, ja veurem...

Aterrem, recollim equipatge, tots els fardells a terra. Començo a muntar les bicis i primer problema, la roda de darrera de la meva no hi ha manera de que entri en el seu lloc, no entra a la puntera, ni fent força ni muntant-m’hi dalt, ni picant, res a fer. Vaig a la benzinera de la sortida mateixa de l’aeroport, un martell, alguna eina contundent, algun taller proper...? Res de res, sense acabar d’entrar la roda, sense poder canviar ni frenar per darrera, avancem a poc a poc en direcció la ciutat, a veure que hi ha. Aviat trobem un taller no se de que, explico el problema a un senyor d’edat, convenim que s’ha colpejat la puntera i aquesta s ha tancat, una llima seria interessant. No en té, mirarà si algun veí ni deix alguna, busca i l’hi deixen. Llimem i llimem, provem i provem però no entra, al final diu que té un esmeril i porta un disc i l’aplica amb delicadesa. Finalment mig entra però em fet tant mal a la puntera que la roda no para plana i frena. Obro el freno i tirem direcció a l’hotel. Pel camí trobem 2 ciclistes i preguntem per una botiga o taller de bicis. Ens envien cap a un centre comercial peto finalment decidim arribar fins l’hotel i amb calma veure que passa. Després de menjar i descansar una mica torno a la bici i veig que malgrat no tenir massa clar que ha passat això no és gens fàcil d’arreglar i en un centre comercial no m’ho faran. Esbrino on hi ha un taller, m'ajusten el fre i centren la roda i podrem tirar endavant, però comencem bé bé... 

El canvi horari de 6 hores, trobar-nos de cop a 3400 m d’altitud i l’ensurt de la roda m’han deixat tocat, tinc son, mal rotllo, mal de cap, estic fet pols... No veig res clar.

L’endemà ens llevem aviat, fa bo, em trobo bé, recuperem la moral... Tenim previst un circuit en bici de menys de 30 km pels voltants de la ciutat visitant jaciments de l’època incaica. Ens costa molt trobar la carretera que tira cap als objectius, ens perdem diversos cops, el gps no té prou bé alguns carrers... finalment trobem la bona direcció i es tracta de pujar un coll que va passant successivament pels monuments. O sigui que pugem el coll de Puca Pucara, visitem els llocs i altre cop al Cusco. El centre esta a reventar de gent, es el mercat de Nadal, tothom venen i comprant de tot...

Primer visitem Saqsayhuaman, el que em sembla més interessant, uns pedrots fenomenals...

Q'enqo

Finalment arribem dalt el coll i jaciment de Puca Pucara, 3.790m tampoc en tenim tants de colls d’aquesta cota i aquest l’hem pujat sense ni saber-ho, més de 300 m per damunt del Cusco. 

En total fem uns 30 km i uns 500 m positius... La bici respon prou bé,  ja veurem quan aguantarà...

L’endemà toca pedalar fins Ollantaytambo, 80 km amb tot a sobre. Ens aixequem d’hora i a poc més de les 6 ja estem damunt el selló. Sortint de Cusco hi ha una bona pujada que amb l’altitud i l’equipatge no hi ha més remei que prendre'ns-la amb calma. En total remuntem poc més de 300 m però en semblen molts més. Ràpida baixada, recuperem la cota inicial i tornem a tirar amunt, ara per remuntar-ne 400.

Poc abans d’assolir el punt més alt de la jornada ens aturem a Chinchero per visitar les restes incaiques.

També mengem alguna cosa comprada en una botiga i sense possibilitat de triar: un plàtan i una pasta envasada.

Després ve una rapida baixada cap a Urubamba i abans d’entrar al poble passem el riu del mateix nom, un afluent de l’Amazones doncs des de l’inici de la baixada ja som a la seva conca.

A Urubamba tornem a menjar i la Núria, que no es troba massa bé,  gairebé no tasta res. Jo també tinc poca gana, cosa gens habitual, l’altitud ens està castigant... 

Després d’avituallar-se queden quasi 20 km fins al destí d’Ollantaytambo. Haurien de ser un passeig seguint el riu de cara avall però bufa un fort vent de cara que dificulta molt avançar. Per acabar-ho d’arreglar el darrer km es cara amunt i amb un pis de pedres grosses que deu voler semblar arcaic però que impedeix rodar amb un mínim de dignitat. Finalment arribem a la plaça d’Ollanta on el paviment ja és decent. Total una etapa de 80 km que hauria de servir per anar-nos aclimatant...

A Ollanta toca visitar més runes inques ... i pujar un munt d’escales.

L’altitud afecta a la Núria amb efectes retardats i causa baixa el dia que toca la visita al Machu Picchu. Em toca anar-hi sol i ella es queda a l’hotel. Una hora i mitja de tren en que paulatinament la vegetació es fa més frondosa i fins i tot atapeïda mentre la vall es va tancant i aprofundint, és la ceja de la selva, la part exterior i limítrof de la selva amazònica que llinda amb la Cordillera. Arribem a Aguas Calientes, el poble al peu del gran monument. Ara toca bus fins dalt la ciutadella, paelles i més paelles.

Machu Picchu

 Camí de l'Inca

El dia següent la Núria continua de baixa, a mi em toca pujar en bici fins a 4.300 m. 42 km hi han des d’Ollantaytambo al cim de l’Abra Màlaga en plena Cordillera andina. Els 5 primers plans fins a Phiry seguint el curs de l’Urubamba i a partir d’aquí 37 km gairebé sense descans fins dalt.

La pujada te l’avantatge de que el desnivell es progressivament menor, els 10 primers km es remunten 500 m, la part central vas entre el 3 i el 4% i els km finals són especialment suaus, només té les hauràs de tenir amb altres tres enemics: el vent, la molt elevada altitud i ...els gossos que t’escometen per la carretera, cosa que ens passarà per tot el país. 

El traçat del coll és especialment curvilini, tomb i més tombs, paelles i més paelles. El decorat es superb si bé en el meu cas no l’he pogut gaudir massa doncs la boira ha estat omnipresent en tot el recorregut, i per sort, doncs m’havia oblidat de posar protecció solar.

En els pocs moments en què s’ha obert una mica el paisatge he pogut observar multitud de muntanyes enormes, combinant el verd dels prats amb el roig de la terra, paisatges semblants als Andes de Colòmbia. Núvols i boira han impedit la visió dels "nevados" propers, particularment del nevado Verònica de 5.682 m, el colós blanc que s’alça per damunt dels altres del voltant. 

Poc abans de coronar ha començat una fina pluja que m’ha fet arribar a l’Abra bastant mullat però suportable. A dalt em mig canvio de roba i em tapo a consciència. Una dona gran surt d’una espècie de barraca i m’ofereix cafè, accepto i quant estic llest de la roba em diu que passi. El seu habitatge es deplorable, petit i sense les mínimes condicions de salubritat, fa pena. Pago la voluntat i surto a fora on ja plou amb més consistència. Penso a parar algun cotxe o furgo que tiri avall però durant una estona no passa ningú així doncs, avall que ja pararà.  Però no ho farà en els 37 km interminables de baixada, fred, tremolors...

Interessant el trajecte en bus de Cusco a Puno, llarg de quasi 400 km, per l’altiplà contemplant la serralada i la seves muntanyes pelades, només herbes i matolls i alguna mata d’eucaliptus. És va bastant paral·lel a la via del tren i el punt culminant per ambdós mitjans es l’Abra Larraya a 4.340 m d’altitud, una pujada i baixada ben suaus,  ritme de tren. La baixada entrant a Puno no es pas el millor del trajecte. 

El centre comercial de Puno resulta més modern i agradable que els vistos fins ara. Sopem en un cèntric restaurant recomanat per la guia i ens endinyen un sopar-espectacle. 

L’endemà darrera etapa d’aclimatació a l'altitud, Puno i el llac Titicaca estan a 3.800m i fem uns 50 km per la vora del llac, visitant la plaça de Chucuito.

En definitiva és tracta de rodar en altitud. Després de la pedalada toca barca per visitar les illes flotants dels Uros construïdes amb joncs anomenats totora. Curiós. 

S’acaba l’altiplà i avió cap a Lima, a la costa del Pacífic. A la porta mateixa de l’aeroport donem espectacle traient les bicis de les bosses, ensamblant-les i carregant-les mentre els taxistes ofereixen els seus serveis a tothom que passa per la porta.

Passem pel grifo que hi ha prop de l’aeroport, inflem les rodes a consciència i al lío. I resulta ser un bon lío per una gran avinguda que porta cap a la ciutat amb un trànsit descomunal i caòtic dominat sobretot pels busos colectivos que contínuament canvien de carril per acostar-se a les parades i cercar clients a crits de quin és el seu destí. Un caos que seria magnífic si no fos perquè contínuament perilla la nostra existència. I així va ser fins trobar una ciclovía força aprofitable a l’avinguda Oscar Benavides que ens dugué pràcticament fins al rovell de l’ou on passes per on pots, millor per dalt la vorera. I així arribem a l’hotel després d’uns 12 km estressants... Sopar i dormir. L’endemà començaria la pujada al Ticlio.

...

Un cop pujat i baixat el colós, realitzem una petita visita turística al centre històric amb visita guiada a l’edifici del Congrés del Diputats. La guia carrega contra els espanyols i ens interpel·la. Quan sap que som catalans diu a la resta del grup que no hi ha problema amb les consideracions que facin que els catalans ja són independents d’Espanya, els aclarim que no es ben bé així, ¿però ustedes no votaron ya la independéncia? Sí però no...

Després fem un llarg trasllat del centre històric de Lima a la veïna Miraflores, uns 12 km, complicats al sortir de la Plaza Mayor fins agafar algun carril bici, plaents quan el podíem seguir i embolicats quan per obres o altre motiu perdíem la ruta traçada i costava recuperar-la. Però després d’una hora de trajecte vam fer cap al nou hotel de Miraflores, un barri molt diferent del centre històric, molt més espaiós, més educat en la circulació i d’edificis molt més moderns, més europeu o potser més americà. 

Des d’aquí la darrera ruta ciclista ens va portar a les runes incaiques i pre-incaiques de Pachacamac. Vam iniciar el trajecte baixant a la platja des del malecón i agafar el dir circuito de playas.  Va ser complicat, una baixada de pedrotes quasi impracticables i al final aterres a la Panamericana en direcció nord quan volíem anar per la riba cap al sud. Ben bé 5 minuts per poder travessar els dos sentits... I el circuito de playas intermitent i amb tot tipus d’inconvenients mentre molts surfistes practicaven sobre les onades del Pacífic. 

Travessem Barranco, correcte, entrem a Chorrillos i tornem al Perú profund amb gran densitat de població i dels colectivos i taxis que s’arramben a la vorera sense contemplacions i per on no es pedala gens tranquil. Després sortim de la via directa per travessar la zona verda dels Pantanos de la Villa,  zona prou insalubre i gens interessant, per finalment espetegar a la Panamericana sud, una via ràpida de molts carrils i molt transitada però amb un bon voral. I aviat anuncien el peatge... per sort esta permès el pas de bicis i, a més,  exemptes de pagament. Després d’uns 10 km de via ràpida ens desviem cap al poble i lloc arqueològic de Pachacamac.

Fem la visita al lloc que segons la propaganda es podia fer en bici (l’itinerari té diversos km de llargada i és pista de terra) però no ens deixen, només els dissabtes i els diumenges. Amb cotxe i fins i tot en bus es pot fer cada dia... en definitiva,  ens toca fer el llarg recorregut caminant, unes 2 hores...

La tornada a Miraflores és un pèl millor doncs travessem Chorrillos en part per una altra avinguda.

El darrer dia d’estada al país, feliços de no haver estat envestits per cap colectivo, o altres vehícles o gossos al llarg del periple, passegem i fem el turista a peu, com la gent normal.

Però com que no en sabem gaire de fer el turista i ens cansa caminar, a la tarda ja agafem la bici, força més còmode i vinga Miraflores amunt i avall. 15 km.

I de tornada a casa tornem a travessar la gran ratlla de l’Equador, i tornem als dies petits i freds, amb l’esperança que aviat s’allargassaran i mica en mica esdevindran més càlids...

¿Qué sabes de cordillera,
Si tú naciste tan lejos?
Hay que conocer la piedra
Que corona al ventisquero;
Hay que recorrer callando
Los atajos del silencio,
Y cortar por las orillas
De los lagos cumbrereños.
¡Mi padre anduvo su vida
Por entre piedras y cerros!

…

Nosotros cruzamos hoy
Con un rebaño del bueno;
Arriba en la cordillera
No nos vio pasar ni el viento.

Arriba en la cordillera, Patricio Manns

2018.- Seguint el Segre cap amunt (1)

Comencem a l'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre, un autèntic mar d'aigua dolça

A Mequinença hi ha el pont més llarg sobre el Segre (1)

La Granja d'Escarp és el primer poble a la riba catalana

Florida de l'hivern del 17 sortint en direcció a Maials

Vista de Riba-roja i de l'Ebre des de dalt el Coll de l'Ampanissot que les conques del Segre i l'Ebre

Almatret

Cap a Maials, florida 2017

Maials

La Granja d'Escarp

Aprop de l'aiguabarreig amb el Cinca, pont damunt la carretera vella (2)

Al costat el de la carretera nova (3)

Monestir a tocar de Seròs

Seròs

Ponts vell i nou a Seròs (4 i 5)

el vell

inaugurat pel molt il·lustre conciutadà

el nou

Aitona

Pont a Aitona (6)

Pantà d'Utxesa

la presa

Pantà del Secà, enganxat

Torres de Segre (7)

Torres de Segre

Passera a Albatàrrec (8)

Pont per senderistes (9)

Els ponts urbans de Lleida han estat substituits pel simbol de la llibertat dedicat al seu alcalde i equip de govern, defensors de l'aplicació del 155 i dels impediments a l'aplicació de la Llei de Memòria Històrica

Diversos ponts al Parc de la Mitjana. Damunt el Canal de Balaguer

Damunt un braç del riu (77)

i damunt el propi Segre (76)

Florida de presseguers a Corbins

Pont a Corbins damunt la Noguera Ribagorçana abans de l'aiguabarreig amb el Segre

Vilanova de la Barca (75)

De Térmens a Menàrguens (74)

Ponts i passeres a Balaguer (73)

(72)

(71)

(70)

(69)

Pont del tren a la Pobla

Presa del pantà de Sant Llorenç de Montgai, no transitable

Sant Llorenç de Montgai

Escalador a la paret de l'Ós

Pont d'Escalera cap a Camarasa (68)

Pont vell a Camarasa (67)

Pont del Pastor abans del Congost de Camarasa (66)

Presa del Noguera Pallaresa abans de l'aiguabarreig

Pont privat a l'aiguabarreig i central hidroelèctrica (65)

Assud del Segre al final del Congost de Mu

Passarel·la penjada al congost

pont penjant al congost (64)

camí costerut

congost profund

Es veu el final del congost i l'Estret de Mu

Quasi al final del congost després d'una hora de camí lent

Per l'Estret de Mu on comença la pista cap a Alós

Pont d'Alós de Balaguer cap a Rubió (63)

Alós de Balaguer

Comença la primavera aprop de Baldomar

Cap a Artesa (62)

Artesa de Segre

El Pont d'Alentorn (61)

Passera prohibida abans de Torreblanca (60)

Passera permesa sota Torreblanca (59)

2018.- Eivissa i Formentera a pedal

La cosa comença baixant del tren passades les Costes, a Castelldefels. Seguim pel passeig marítim per celebrar l’estrenada primavera i agafem la carretera local cap al Prat i la Zona Franca. Per dins Barcelona connectem diverses botigues de bicis mitjançant carril bici, cal aprofitar el viatge. Passem sota l’Arc de Triomf

Recuperem forces a la Barceloneta i fem una  mica de turisme per la capital

al vespre ferri a Eivissa

Arribem puntuals a les 7 del matí i abans de les 8 ja som a la carretera buscant Sa Talaia de Sant Josep, a prop del poble d'aquest nom.

A Eivissa no hi han colls, només plans, puig i talaies. Anem pujant des que sortim de Vila si bé la pujada de veritat comença quan girem a l'esquerra i agafem els 4 km de pista que ens han de dur fins al cim culminant de l'illa, Sa Talaiassa, 487 m. Més o menys a la meitat de la pista hi ha un gir brusc a l'esquerra i comença el tercer km que resulta ser el més difícil de l'ascensió.

En aquest tram hi han diverses rampes molt costerudes, per damunt del 10%, arribant puntualment al 16%. A dalt, antenes i el vèrtex geodèsic

Tenia interès en ciclar aquesta pujada doncs és de les poques que vaig incloure específicament a la Guia de colls de Catalunya, Andorra i Illes Balears sense haver-la pujat prèviament. Em vaig guiar per les informacions que vaig trobar i ara me n'he adonat que eren força incorrectes. Disculpes als lectors, són 4 km de pista per remuntar 270m o sigui mitjana del 6,8% i màxima del 16%, segons el meu gps. Pista ampla i compactada amb prou bones condicions excepte l'abundància de sots i reguerots que farà extremar la prudència quan baixem.

Ens desviem una mica de la ruta cap a Sant Antoni de Portmany per treure el nas a Sant Agustí des Vedrà

Continuem cap a Sant Antoni, passeig per la riba de la platja,

trobem un velòdrom a la sortida del poble, a la zona esportiva i just a l'inici d'un coll prou consistent.

Després baixem fins al Port de Sant Miquel, vistes agradables,

després toca remuntar cap a Sant Miquel de Balansat i Santa Gertrudis de Fruitera per un extens carril bici en perfectes condicions

i retornem cap a Vila, la capital d'Eivissa. Una mica de turisme per la part vella

A la nit, processó

Sortida cap Santa Euralia del Riu on pugem al Puig de Missa, tancat al trànsit doncs just hi puja la processó de Divendres Sant. A dalt l'església hi ha tràfec donant els darrers tocs als misteris que deuen unir-se al seguici. Baixem com podem. 

El poble val la pena amb l'ajuntament, el seu passeig de palmeres i la platja a tocar.

Seguim cap a la cala de Sant Vicenç

Pugem un coll prou llarg en direcció Sant Joan de Labritja, quasi 300 m d altitud. Molta pedra pel camí

A Sant Joan de Llabritja agafem la carretera vella de Portimatx amb dures rampes i no gaire bon estat, veiem un parell més de cales, l'aigua sempre molt transparent i amb totes les tonalitats del blau.

Posem proa a la capital però ens desvien cap a Sant Llorenç de Balàfia on mengem uns espectaculars ous trencats amb sobrassada i pebrot, tot un monument al colesterol. Sortim un pèl pesats..., fem una foto a la seva església blanquissima i cap a Vila

Seguim rumb sud, tota l'estona amb vent de cara, contornegem la ciutat i ens arribem a la punta i platja de Ses Salines i la platja d'És Cavallet.

I cap a casa que ja n hi ha prou, més de 100 km...

L'endemà fa molt vent i no circulen els barcos cap a Formentera, hem d'esperar un munt d'hores. Aprofitem per veure la sortida de la 2ª etapa de la Volta a Eivissa amb participació del parent Jordi Carnicer

Amb molt retard i després d'una pèssima travessia amarrem a Formentera. Fa vent però d'anada cap al Pilar de la Mola és mitjanament favorable. Llargues rectes i una pujadeta fins al cim del pilar, a 155 m de cota. Contemplem l'istme des d'Es Mirador

Lleugera baixada fins l'acantilat del Far de la Mola o Far de Formentera,

diuen que inspirador del far de la fi del món de Jules Verne.

Un bon estimball fins la Punta Sa Ruda.

De tornada veiem a peu de carretera el rústic i antic sistema d'avarar les barques, encara en funcionament.

I també una antiga sínia.

A Sant Francesc de Formentera girem cap al Far de Barbaria, on es van concentrant els turistes amb cotxe per contemplar la posta de sol, uns més amables que altres a l'hora de creuar-nos per l'estreta carretera.

Una illa que inspira molt, deu ser cosa de les formes de les figueres...

De tornada és s'horabaixa, cal espabilar-se doncs no portem llum i anem justos de temps.

Vespreja a Sant Francesc, vila prou animada.

Per s'endemà, acabem el tomb a l'illa visitant la platja de Ses Illetes i les salines

I l'estany pudent.

De tornada cap a Eivissa veiem el far de Sa Savina

i la petita vila

I ens despedim de l'illa acostant-nos al far d'en Pou a S'Espalmador, el quart i darrer de Formentera

No massa lluny del des Penjats a l'illa del mateix nom, a la banda d'Eivissa.

De tornada bones vistes de la capital de l'illa.

I ens acomiadem amb el Far de Botafoc, al port d'Eivissa

S'aufabeguera (fragment)

Com un ventai magnífic, davant es balconatge,

s'obri sa meravella d'aquest únic paisatge:

s'horitzó de muntanyes, clapejades de pins,

sa planura florida, horts, casàlits, molins,

un eixam de barquetes dins sa calma adormides,

veles blanques que arriben o se'n van mar endins.

Isidor Macabich, Eivissa, 1883 - 1973.

2018.- El Segre cap avall (2)

Desprès d’un matí de viatge el tren em deixa a Puigcerdà gairebé a l’hora de dinar. Menjo i amunt a seguir el Segre fins on pugui arribar. El riu baixa del fronterer Pic del Segre de 2.843 m i a Llívia conflueix amb el veí Ribera d’Er que baixa del Puigmal de 2.909 m. Al seu cim diuen que hi ha una creu de ferro forjat i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

«De puig en puig pel coll de Finestrelles
s'enfilen del Puigmal a l'alta cima
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar».

Deu ser per allà dalt, diria que el Puigmal a la dreta i el poble d’Er en segon terme

Arribo fins a Llo, a la Cerdanya francesa, 1410m.

A partir dels banys de Llo la carretera es converteix en pista que mena a les Gorges del Segre amb accés prohibit a tot tipus de vehicles, incloses les bicis. Multa de 135€, deixem-ho córrer, em quedo sense contemplar les gorges. Darrer, o primer, pont ciclable del Segre (1) a tocar dels banys de Llo

Un altre per passar als banys (2)

El camí cap a Vendrinyes també travessa el Segre (3)

Bones vistes de la Cerdanya francesa

I del Cadí llunyà

Com que no he pogut arribar gaire amunt tiro cap a Er per seguir la Ribera d’Er. Sortint del poble és prou costerut i es guanya perspectiva de la plana.

Mica en mica la neu va complicant la ruta. Arribo fins els 1850 m d’altitud, contemplo les muntanyes i giro cap a vall. De fet la carretera arriba fins els 2.220 m, ja hi vam pujar fa anys, sense neu.

Reprenc la ribera del Segre a Sallagosa. Petits ponts (4)

Algun de privat (5)

I més urbans (6) i (7)

Sortint del poble cap al parc, un de fusta (8)

Tocant a Ro (9), en bona companyia

De fusta pel petit camí (10)

Dins d’una urbanització (11)

Entrant al parc residencial de l’Escapade (12)

A Estavar et pots confondre amb L’Angoust, riuet que ve del nord i que segueix la carretera.

Entrant a Llívia tornem al Segre i passem el pont de Gorguja (13)

Pel carrer de les Forques (14) i pel Parc de Sant Guillem (15)

Sortint de Llívia passem la ratlla de França

En direcció a la Guingueta d’Ix (16)

La Guingueta ja sembla una capital (17)

Una passera (18)

I el darrer pont a França que toca a la mateixa ratlla (19)

Puigcerdà, la capital de la Cerdanya

Sortint cap al sud direcció Age en tenen dos, el nou (20) i el vell (21)

Direcció a Queixans (22) i església del poble

El de la nacional (23) amb el del tren al costat

Pont de Soler a Urtx (24)

El golf del jutge, no està pas malament...

Palanca d’All a Sanavastre (25)

Una passera (26) a l’estret d’Isòvol

Un de nou (27) per pujar cap al túnel del Cadí

Un de groc per entrar a Bellver (28) i final de la primera jornada

Fa fresca l’endemà travessant la Cerdanya de bon matí esperant que pugi el sol

Al meandre del Castell de Sant Martí dels Castells (29)

L’accés al castell (30)

La sortida del meandre (31)

Moderna passarel·la a Martinet (32)

El pont nou, una mica més vell i més avall (33)

La carretera d’accés al nucli de Montellà (34)

Pista cap a l’Hostal Nou (35)

Pont modern cap els Arenys (36)

La carretera travessa el riu pel Pont d’Ardaix (37). A dalt, Aristot.

La petita presa i passera del Rec del Solà (38)

Vella passera d’accés al Pont de Bar Vell (39), poble que l’aiguat i consegüent crescuda del riu va destruir l’any 1982. Ara també l’important cabal del riu passa damunt l’obra del gual. El nou poble el van fer una mica riu avall i més amunt de cota.

El pont contigu que duu al que queda del Pont de Bar Vell, ja abandonat (40)

La carretera torna a travessar el riu davant el Pont de Bar (41)

I el vell pont de la carretera abandonada no duu enlloc (42)

Passats els Banys de Sant Miquel tenim pont cap a Arsèguel (43) amb una fàbrica de llanes a tocar del riu i la carretera

El Segre baixa ja prou ample sota el pont que porta a Alàs (44)

Travesso per aquí i seguiré per l’amable carretera que segueix el riu pel marge esquerra, molt menys transitada i que connecta amb la que va a Adraén i Tuixent i a Artedó pel Collet de Bentanacs.

Pont de la Palanca per accedir a la Seu d’Urgell (45)

Castellciutat al darrera, a prop de l’abocament de la Valira

Arfa

Amb un bon pont de pedra (46)

Pont de la C-14 a Adrall (47)

Lloc on normalment es creua el riu a gual, segons el mapa...

Palanca a Noves de Segre (48). La travesso i segueixo per l’altra riba

El riu de la Guàrdia baixa fort

Torno a la carretera principal pel pont penjat de la Reula (49)

Passo per fora del túnel de Montan de Tost i apareixen el pont nou (50) i el vell (51) 

Per aquest darrer s’accedeix a Montan de Tost i al Coll d'Arnat mitjançant una revirada i costeruda carretera, sense asfaltar a la part superior, i que avui no toca

Pel pont de Fígols (52) s’accedeix a aquest poble, ben posat sota les roques

Pel pont d’Espia (53) tornem a la ruta principal. Al costat, restes de l’antic pont.

Pantà d’Oliana força ple sota Coll de Nargó

La presa

El pont de la C-15 (54)

Desguàs del pantà

Pont del GR-1 (55) davant d’Oliana cap a Tragó i Peramola, mig pintat de groc

La carretera passa per Nuncarga i travessa el pantà de Rialb per un llarg pont (56) de tornada  a la principal

El Ribera Salada també aboca al pantà de Rialb

La presa de Rialb era traspassable (57) però actualment està barrada al públic

Està fotut passar cap a Tiurana, s’hi accedeix per una altra banda

El darrer pont abans de Ponts és el que porta a Gualter (58). Poca aigua al riu aigües avall de la presa, s’aprofita mitjançant el canal adjacent

Un cop a l’altra riba cal aprofitar per treure el nas a Santa Maria de Gualter

Al davant, un assaig de toscanització...

A Ponts s’acaba el trajecte per la part alta del riu. Ara cal tornar a casa travessant la Noguera per Cabanabona i Palou

Faig nit a Guissona

I tiro fins a casa entrant a Tarroja de Segarra i proveint-me a Santa Coloma de Queralt.

2018.- Balès, Ancizan, Tourmalet

Pujant Balès pel nord

Baixada per Bourg-d'Oueil

Hourquette d'Ancizan

Etapa plana des de Maubourguet cap a Plaisance

Llac de Monpardiac

Estada a Tarbes

I pujada al Tourmalet fins on s'ha pogut