2018.- Pel Montsec entre Nogueres

Deixo el tren a les Borges Blanques i per Miralcamp, Mollerussa i el Palau d’Anglesola, m’aturo un moment a Linyola

i tiro cap a Penelles on s’han especialitzat en pintar grans murals a façanes i mitgeres. Una mostra.

Per Montgai cap a Cubells on dinaré d’hora doncs els dimarts té festa setmanal el restaurant de Camarasa i no sé de res més, aquesta ja me la sé...

Contemplant l’estampa de Cubells trobo les roselles que no vèiem dissabte passat per la Llacuna.

S’està posant negre i se senten trons. Faig temps per Camarasa a veure si descarrega però no.

No hi ha més remei que emprendre la llarga travessia del pantà de Camarasa sense aixopluc possible, tinc clar que m’enganxarà. Travesso el Segre i segueixo la Noguera Pallaresa

Pujo i travesso la presa de Camarasa flanquejada per dos petits túnels.

Estan desembassant

Tiro amunt per la pesada Font Llonga sense novetat i després ja de baixada penso que potser estaré de sort. Veig l’antiga passarel·la

i passo el nou pont sobre la Pallaresa a la cua del pantà. Agafo el trencall cap a Àger.

I davant de l’estació dels ferrocarrils d 'Àger una curta pista ens porta a un antic pont penjat, entenc que anterior a l’embassament. Ara no té sortida a la carretera per l’altre cantó.

Retorno a la carretera i aviat m’atrapen tres campions de Tremp en bici de carretera i miro de seguir-los una estona. Porten uns 200 km a les cames i encara volen arribar fins dalt el port d’Àger per girar cua i cap a Tremp on en portaran uns 270. Resulta que estan preparant la propera BCN Perpinyà BCN. Els dic que ja l’he feta i comentem una mica. Després surt el Big, un d’ells, el David, en té uns quants d’apuntats. Presento les meves credencials. I quan arribant a Àger comença a pujar ja no els puc seguir més...

Comencen a caure gotes, pujo fins veure el castell i està tancat, torno cap a l’alberg i ja ha començat a ploure. Jo, cap a la dutxa.

Es prou precària la carretera d’Àger cap a Corçà però com que el trànsit es inexistent a primera hora del matí hom pot triar la senda en millor estat i rodar bastant fi. A partir de Corçà s’estreny i es ja un simple camí amb una capa de rodament. Som a l’extrem oriental del Montsec d’Ares, a la cua del pantà de Canelles que embassa la Noguera Ribagorçana, un dels llocs més solitaris del país, sota el concorregut, els dies festius, Congost de Mont-rebei. Hi ha boira, fa fresca i gairebé no veig res de l’entorn, ni tan sols arribo a veure l’aigua del pantà ni tampoc la pròpia ermita que busco. Al tornar, amb la boira més esvaïda, constato que era davant dels nassos si bé ben inaccessible.

Deixo la bici al final del camí i a peu faig els 300 m que em separen de la Pertusa per mal camí, molta pedra i roca i força desnivell. L’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa.

De tornada la boira es va esvaint i veig millor el pantà.

Passo per Agulló amb una forta rampa i foto de la plaça Major.

Empalmo cap al port d Àger, 3 o 4 km al voltant del 7%. L’hostal de dalt està tancat i això farà que hagi d’estar molta estona sense endrapar, més del que tenia previst.

A Vilamajor agafo la carretera dels Masos seguint les indicacions de la presa de Canelles. La carretera està feta pols, més que picada, mirant contínuament on poses la roda. M’avança un cotxe, para poc més endavant, es queixa de l’estat de la carretera, em pregunta si va bé per la presa de Canelles, dic que sembla que anem pel bon camí segons el meu aparell, continua endavant, al cap de mitja hora ve un cotxe de cara, és el d’abans, saluda i continua sense res més. I va pujant, de manera irregular però sempre amunt i algunes estones amb dos dígits de percentatge. Superem la cota 800, perdem l’asfalt i enllacem amb la pista que puja de Tartareu i Alberola.

Som al cap d’amunt i comença una llarga baixada de terra fins gairebé el nivell del pantà de Canelles que torno a contemplar ara ja amb la boira més aixecada,

el contornegem, contemplem la immensitat de l’aigua embassada i ja veiem les obres adjacents a la gran presa.

Un túnel d’un centenar de metres i som dalt la presa, cota 508 m. A una banda la immensitat blava i a l’altra el vertigen que suposa mirar una caiguda lliure de 150 m,

la presa més alta del país i en el seu moment la més alta d’Europa si bé no és pas massa ampla. La magna obra aprofita un pas estret de la Noguera Pallaresa entre rocams colossals per taponar-la i embassar fins a 680 hm3 d’aigua, més que la suma de tots els embassaments catalans. Aquesta presa uneix les parets de Catalunya i Aragó i es va començar a construir l’any 1953, en què jo vaig néixer, prova de que ja en aquell temps, i malgrat tot, ja es feien algunes coses prou importants. Des de que va entrar en funcionament l’any 1959 només una vegada ha arribat a omplir-se del tot, era la dècada dels 90.

Per la banda aragonesa també se’n surt per un túnel, una mica més llarg que l’anterior i tampoc està il·luminat però té finestres.

Es pot baixar fins gairebé el peu de la presa travessant el pont damunt el que queda de la Pallaresa després de la regulació.

I immediatament comença la cua del pantà de Santa Ana, aquest amb la presa a l’Aragó.

Des del llit del riu toca remuntar l’alçada de la presa i fins el coll de la Irene (680 m) del que llur existència desconeixia. Tiro cap a Estopanyà, paro a fer una foto i passa un tractor, potser feia dues hores que no em creuava amb ningú, ningú passa per la ruta de la presa de Canelles...

pujo al poble a veure si trobo algun avituallament i quan ja era al límit del defalliment veig un hostal rural, tancat, dono el tomb per darrera i hi ha un restaurant que està tancant però encara m’ofereixen el menú i em faciliten carregar el GPS i el mòbil. Gran lloc aquest hostal rural, tot i que tancat pel davant.

Amb totes les bateries carregades m’encamino direcció nord, cap a la pista que m’ha de dur fins el poble abandonat de Finestres, 12 km de terra i pedres. Al cap d’una bona estona es passa l’estret pont de Penavera damunt el riu la Guard, una de les moltes cues del grandiós Canelles.

I després de molt pujar i baixar arribo a Finestres en una de les ribes nord del complex dibuix d’aquest pantà, al peu de l’aragonès Montsec de l’Estall i, lògicament, del gran pantà.

No sóc capaç de trobar el camí cap a la dita muralla xinesa de Huesca i descarto posar-me per estrets corriols, que ja no són hores i el lloc és extremadament solitari, no he trobat ningú en tots els 12 km de pista. O sigui mitja volta i cap a casa, al cap d’una hora i quart torno a ser al pont i només queda la llarga pujada cap a la carretera i Estopanyà.

Tiro cap a Camporrells i el congost del Regué mentre em vaig creuant amb un bon conjunt de cicloturistes estrangers, barbuts, carregats i molt dispersos que van tirant amunt.

Arribo a casa Albano, un lloc amb una atenció esplèndida a l’estupend poble de Baldellou. Realment val la pena.

Sortint de Baldellou es passa un collet al cap d’uns 4 km i després ja baixa cap a Castellonroi i la vermella.

Passo el tub de tota la vida 

i giro cap al pantà de Santa Ana, primer cap al peu de la presa. Passo el pont damunt la Ribagorçana i fins a tocar de la gran obra, ni molt menys tan immensa com l’anterior

En contra del que diu el Google, no es pot passar per dalt la presa, es contempla des de la vora. I no és un lloc tan desemparat com moltes altres preses.

Aigües avall del pantà, una primera captació pel canal de Pinyana que rega el Segrià i una passera avui impracticable.

S’acaba el Montsec, comencen els fruiters i la llarga plana lleidatana. 

Torno a passar el riu per accedir a Ivars de Noguera per una passera sense baranes

Camí rural cap a Algerri, carretera cap a Albesa i pont de la Ribagorçana per accedir a la Portella i cap a Lleida a agafar el tren just de temps.

I des del tren al passar per la Selva del Camp contemplo el vell elefant de l’estació recentment restaurat per l’escultor Florenci Andreazini, parent llunyà.

Llobregat amunt.

 Malgrat ser un riu poc cabalós, no massa llarg i amb una conca reduïda, el Llobregat fou en el seu moment un pilar fonamental en la industrialització del país i fou i és encara un subministrador cabdal d’aigua potable a l’àrea més poblada del país. El Llobregat ha contribuït de manera decisiva a que el país s’hagi desenvolupat d’una determinada manera i que avui sigui com és. I del riu esllanguit que va arribar a ser producte de la seva sobre-explotació, industrial, evacuartòria i domèstica, en els darrers anys va reeixint mitjançant mesures de protecció, estalvi i revitalització. En definitiva, s’està recuperant un gran petit riu. I la primavera especialment plujosa hi contribueix amb un intens color terròs...

Bona connexió de la Renfe amb els Catalans a Bellvitge/Gornal, l’únic problema són les màquines automàtiques dels Ferrocarrils que, com totes les màquines, s’han de saber fer anar.

De l’estació Aeri-Monistrol al poble hi ha una magnífica pista, però per accedir-hi has de fer un corriol quasi vertical, relliscós i humit ... ja podrien fer alguna cosa més accessible.

El pont de l’aeri i l’aeri

La pista cap a Monistrol

Els vells assentaments industrials propers a les rescloses i amb els canals que possibiliten la generació d’energia proliferen al llarg de tot el curs fluvial, alguns encara en actiu, reconvertits o requalificats.

El pont de Monistrol

Pont del cremallera

Els pilars de l’antic pont del cremallera

El dels Ferrocarrils

El que ve de Terrassa

El pont de la Bauma que porta al petit polígon

La Sagrada Família a la mateixa colònia

 Un bon pont vell a Castellbell i el Vilar

El pont nou de Castellbell i un conjunt de ponts

Entrada a Sant Vicenç de Castellet

En edificis decrèpids i amb vidres trencats encara es percep el soroll de les màquines al Pont de Vilomara

El de pedra del Pont de Vilomara

el nou

Els Tres Salts del riu

i les 7 Tines de Talamanca a l’altre cantó

La passera dels Tres Salts

Resclosa de la Mina

Pont de les Generes abans de Sant Benet de Bages

Pont de Sant Benet per accedir a Navarcles

El vell pont de pedra per accedir a la població

Vell recintre industrial a tocar del pont

El pont nou a Navarcles

El pont de Cabrianes cap a Artés

 En queda poc del vell pont de Cabrianes

El pont que realment duu a Cabrianes

Quantitat d’aigua a la primera resclosa de Sallent

Magnífic pont vell a Sallent

resclosa en forma de U

El nou i més rescloses

Al polígon industrial de Vilafruns es pot accedir al llit del riu

Ponts a la sortida de la C-16 a Balsareny

esglèsia de Balsareny

el de la carretera a Avinyó

i l’adjacent de Santa Maria, encara que no sigui el Llobregat qui hi passi...

Riu, canal i petits horts, una combinació habitual als marges del riu

Passera a la Rabeia

Colònia Soldevila i la petita central adjacent

((I a Navàs

Palanca a l’Ametlla de Merolla ))

Vistes de Cal Vidal

I de Cal Marçal i de Viladomiu

Amb la seva petita palanca

I entrenat a Puig-reig pont i vistes de Cal Pons

El pont de totxo de Periques al nord del poble amb el pont modern al costat

L’impressionant viaducte de l’autovia i el pont pels accessos que sembla prescindible

Cal Guixaró, la seva petita palanca, la resclosa i zona de picnic

Palanca de Viladomiu nou

L’esglesia, la inscripció i la casa de l’amo a la mateixa colònia

Col·lecció de ponts a la sortida nord

En primer terme el de la carretera

Està prou negre quan passo el pont a Cal Bassacs, ja amb vistes a Gironella.

Torre Bassacs al costat de la colònia

Gironella des del pont de les Eres

El magnífic pont vell de pedra assentat damunt la roca

Eren les 18:10

I el nou amb bones caigudes d’aigua de les rescloses.

Sortint de Gironella agafo pel marge dret del riu per la Font del Balç, primer asfaltat després camí, cap l'Ametlla de Casserres, colònia i pont

A la Plana també colònia i pont

El simpàtic pontet d’Orniu al sud de Cal Rosal

On també hi ha el vell i el nou.

Aquí mateix a Cal Rosal agafo la via verda del Llobregat, plana, ampla, tranquil·la, ben conservada

i amb excel·lents vistes al riu. Un potent salt d’aigua

També tres túnels, el primer

El del mig és el més llarg i està il·luminat.

Passem un pont damunt el riu i el tercer túnel ve a continuació

Un gual inundable, efectivament

I arribem al pont del Pedret, una bona peça de pedra amb quatre ulls.

La pista continua amunt

I poc més enllà s’acaba de cop, hauran estat amb prou feines 5 km de via verda.

Del pont que venia a continuació només en queda el pilar.

Al costat hi ha un pontet estret per a vianants, la passarel·la dels Pescadors

que permetria apropar-se a la presa de la Baells però el caminet està totalment inundat.

Cal tirar enrere fins al Pedret i agafar la carretera que duu a Berga, un poc més de 2 km de considerable pujada.

A Berga la pluja feble i intermitent es fa més intensa. Aprofito per esmorzar. Està tot molt negre i decideixo recular, no m aventuro cap a la Collada de Vinyoles, Castellar de n'Hug i la Creueta com tenia previst, seria temerari.

Tiro cap a Manresa a buscar el tren. Passant per Sallent la intensa pluja incrementa encara més el cabal del riu.

Caient un diluvi intermitent, finalment arribo a Manresa i m’instal·lo dalt el tren, prou d’aigua, un altre dia arribaré fins el naixement...

.- Continuarà...

2017.- Per Àustria i Suïssa

Com cada any a l'estiu, i ja en van uns quants, aprofitem les vacances per descobrir nous colls i pujades d'aquest planeta que mica en mica anem destrossant.

Després d’un llarg camí fem etapa a Verona. A l’Arena romana fan Aida i aprofitem l’ocasió per visitar-la des de fora durant la tarda

i des del galliner a la nit.

L’endemà, ja per anar fent boca, ens dirigim a Recoaro Terme per pujar al Passo Campogrosso de 1457m d’altitud. No és un coll qualsevol, en 11 km es remunten més de 1000 m de desnivell, poca broma.

El traçat que figura a la plana del Big no sembla el més adient: comença al centre del poble en una dura pendent per un carrer estret de pas alternatiu que no dóna temps a completar-lo sense que et vinguin cotxes de cara, continua per una precària carretera destartal·lada que sembla que passis pel pati del darrera del poble, sovint de ciment prou deteriorat, i presenta uns desnivells per damunt el 15% i fins al 17%. Això durant un parell de km i com que en definitiva va a trobar-se amb la carretera ordinària que puja amb percentatges entre el 9 i el 12% doncs llavors la pretesa drecera va fent replans. Total que veig millor la carretera normal, més regular, seguint inicialment el curs del riu, més bonica i amb el ferm en millors condicions. Entre camps al començament,  bosc en la part central de continues paelles i prats i bones vistes de la roca del massís del Campogrosso en la part superior, constitueix una pujada dureta però entretinguda.

Notar que quan portem 2/3 de feina trobem una bona font d'aigua fresca i que quan passem 2 petits túnels ens quedarà un km per coronar. Dalt, cal continuar una mica més enllà del refugi per obtenir les millors vistes del massís de roca i assolir la cota més alta.

I després fem cap a Venezia, altre cop a fer el turista ben envoltats de gent que fa exactament el mateix.

El Friül i la Carnia a Itàlia o l'estat de Carintia a Àustria tenen fama de colls i pujades molt dretes, del Zoncolan, el Paularo o el Carnizza al Hochtor, l’Oscheniksee o el Grosser Speikkogel, són obstacles de gran categoria i algunes vegades que podíem haver-nos demorat més per aquesta zona hem mirat de fer camí per altres indrets. Enguany, hi tornem!

Una bona emboscada la pujada al Sella Carnizza per la banda de Resiutta. Agafant el trencall en el mateix poble la carretera s'endinsa suaument per la vall del riu Resia durant mitja dotzena de km mentre la gent es banya al riu. Però quan es creua el riu i s'agafà el trencall a la dreta en direcció a Uccea, poble situat a prop de la frontera amb Eslovènia, la cosa canvia sobtadament. Una primera rampa per damunt del 12% ens recorda que anem a pujar un dels cocos de la Càrnia, al Parc Natural dels pre-Alps Julians. Malgrat tot els tres primers km són irregulars alternant dures rampes amb replans considerables.

Serà quan veiem el senyal que ens anuncia 4 km al 12% que començarà l'infern sense pausa durant més de mitja hora rajant suor malgrat les amples ombres que ens regala el bosc que lentament anem travessant i superant. Fins al 17% en alguns llocs s’enrefila el pendent, massa duresa i durant massa estona per una carretera molt gravada que perjudica tant al pujar com al baixar.

El Cason di Lanza des de Pontebba és un coll difícil, no pas pel seu pendent mitjà sinó per la molt irregular distribució d'aquest pendent. I també que són 16 km per salvar gairebé 1000 m de cota.

Per una carretera que moltes estones és summament estreta es va remuntant el riu suaument durant uns 7 km. A partir d'aquí la cosa es complica i hi han trams molt inclinats amb desnivells que volten el 15%. També hi han petits descansos i un de bastant llarg en el darrer terç de la pujada però a continuació ve un tram extrem en que s'arriba a veure el 20% de pendent.

Finalment s'obre el panorama i es corona en els 1552 m amb un ampli pàrquing i lloc de restauro, tot plegat molt concorregut pels escaladors (malgrat ser diumenge no hem vist ni un sol ciclista) que s'enrafilen per les impressionants parets del pic del mateix nom del coll. I aquest nom només figura en una petita placa sense ni especificar l'altitud. Una altra ens explica que per aquí passava la ruta d'Atila i una darrera mostra diferents vies d'escalada. 

La Villacher Alpenstrasse es una carretera de peatge (gratuïta pels ciclistes) i de muntanya que puja des de Villach a la muntanya de Dobratsch mitjançant 16'5 km cara amunt i remuntant uns 1200 m de desnivell. Com que és de pagament, la carretera és ampla (potser una mica massa) i està en bon estat, pàrquings per aturar-se i un trànsit suportable malgrat ser diumenge. Veiem un sol ciclista. Cap poble ni bareto en tot el trajecte. Tot plegat fa una pujada llarguíssima i avorrida, amb pendent predominant al voltant del 10% que queda compensada per diversos replans al llarg de l'ascensió, resultant una mitjana de nomes el 7,1%, però és dureta...

Mentre pugem s'ha anat tapant i arribem al cim entre la boira, no es veu res! Baixem fàcilment a tota llet i al poc d'arribar a baix descarrega una bona tempesta. 

Dormim a Klagenfurt, tenen un bon drac

Sortint de Pischeldorf la pujada a Magdalensberg comença suau des del mateix centre del poble, per bona carretera, i així continua després del primer trencall. Però aviat s'embolica al agafar un nou trencall a ma dreta per pista encimentada estreta i punxeguda que aviat agafa dos dígits fins arribar al 15%.

Més endavant es recupera la carretera i al cap de poc es recupera la pista que baixa i torna a pujar a la carretera que finalment seguirem fins dalt mitjançant pendents normals. A un km del cim hi ha una àmplia zona arqueològica,  

la calçada s'estreny i el pendent augmenta per damunt del 10% fins coronar a l'ermita que dóna nom al cimall.

La baixada es pot fer molt més còmoda seguint la carretera i evitant la pista pavimentada, és més llarg però més tranquil.

Des de Bad Eisenkappel la pujada al Eisenkapler Hutte té més de 1000 m de desnivell. És remunten en 16 km però els 3 primers seguint el curs del riu són gairebé plans. Quan s'agafa el trencall a la dreta per una carretera precària la cosa canvia radicalment. El pendent supera sovint el 10% i fàcilment es dispara al 15/16%. Llavors hi han alguns descansos, un de prou notori, que distorsionen totalment la mitjana oficial del 6,4%. A 8 km del cim una barrera que s'aixeca posant-hi 6 euros, passem per sota.

Llavors la carretera millora ostensiblement però dura poc i aviat torna a deteriorar-se.

A dalt, a més de 1500 m, l'asfalt s'acaba en sec i en el no res. Seguint la pista un centenar de metres hi ha un bareto, el nom del lloc i l'altitud.

Els guarismes del Grosser Speikkogel (passada l'estació de Koralpe) són dels que espanten: 15,4 km al 10,8% de mitjana per remuntar 1660 m, una autèntica burrada! Poques pujades he pujat d'aquest calibre, potser el Zoncolan... pendents més fortes sí però no durant tants km. I el pendent màxim anunciat del 16'7 encara es queda curt doncs he arribat a veure el 20% al final d'una rampa monstruosa. (De fet, els pendents màxims de la plana del Big sovint estan malament i corresponen al desnivell màxim en un km; passa en molts casos i no saps mai si la dada correspon a un km sencer o a un punt concret).

La cosa arrenca a St. Stefan a prop de Wolfsberg, encara a la Càrnia,  amb un km i mig suau que cal afegir a la dita distància. La carretera és entretinguda, tombs, retombs i paelles, alguna rampa massa recta, mentre avancem primer entre prats, després pel mig del bosc d'avets amb petits nuclis habitats i alguna casa perduda. Tot sense abandonar en cap moment els fort pendents, el màxim descans es un moment al 6%.

Amb uns 10 km de pujada trobem  l'estació de Koralpe i les praderies i vastos paisatges dels cims que es contemplen des de la part alta. Un cop passada l'estació hi ha una tanca que barra el pas.

Falten uns 5 km de carretera estreta però en bon estat, flagel·lada pel vent i vistes panoràmiques. A dalt, equips de telecos.

En fi, una gran pujada, més de 2 hores de feina, cal prendre-s’ho amb molta paciència, fins i tot abnegació...

El coll de Weinebene des de Frantschach és llarg (18 km) i, com no podia ser d'altra manera a Carintia, dur. I és fa dur per la irregular distribució dels esforços,  gairebé tot concentrat a la part inicial. Els primers 6 km fluctuen entre el 10 i el 16%, al km 8 s'han remuntat 750m dels 1170 totals. O sigui que en els darrers 10 es pugen poc més de 400 m, una cosa perfectament assimilable, però el mal ja està fet. Per altra banda, el paisatge és guapo, típic austríac, prats, boscos i sembrats poblen harmònicament les valls que anem contemplant. Guapo.

Carintia està resultant una zona amable, bonica i acollidora. Ho trobo ben diferent del Tirol, massa cuidat, tant recarregat de flors que sembla artificial,  super car i a barrots de turistes. Això és molt més natural, no hi ha tant pessebre ni molt menys tants turistes. I els preus millor que a casa. Ens hem habituat a esmorzar a l'hotel i fer un primer tram en bici després localitzem un hiper i demanen que ens facin un panet de Viena amb formatge i agafem un parell de begudes, ens costa uns 5 o 6 euros. El servei no es el mateix peró menys de la meitat del que ens costa a casa! Avui fem un gelat al carrer principal del poble on estem: un cucurutxo d'una bola 1'20e, i cadirà amb coixí a la terrassa, ni punt de comparació ni amb casa nostra ni amb el Tirol. 

Sortint de la banda de Bad St. Leonhard la pujada al Klippitztörl comença suau, bona carretera, seguint el riuet poc a poc ens endinsem al bosc. Paisatge típic alpí altre cop. Però la part central del coll és dura amb repetits pendents entre el 10 i el 13%. Després la cosa amaina i fins i tot planeja. Al darrer km torna a empinar-se però ja som dalt. Diverses fonts al tram superior. També s'anuncia un llac que no arribem a veure.

El Gaberlsattel resulta una mica a l'inrevés de l'anterior. S'anuncia amb un pendent mitjà inferior però l'inici es contundent i s'allarga ben bé 5 o 6 km. La segona part de la pujada es molt suportable amb diversos replans i alguna baixadeta. Sobretot a la primera meitat el paisatge és magnífic, a la part de dalt vam tenir boira. I l'altitud que figura al Big no és correcta.  Són uns 100 m menys: 1551 m.

Passem un coll intermig

Dormim a Bruck an der Mur. Un riu ben ample el Mur

Aus dem Strassegg i Schanzattel són dos portets propers i similars a l'estat d'Estiria, capital Graz, ciutat agermanada amb la nostra des de fa molts anys. Ambdós els hem pujat pel vessant oest i tenen prop de 1200 m d'altitud; s’inicien al llit del riu Mur el primer i del Mürz el segon, plantegen uns primers 14 o 15 km gairebé plans amb pendents inferiors al 3% i en els 5 o 4 km finals concentren tota la seva duresa amb forts pendents que arriben al 13%. En els primers trams es succeeixen els nuclis habitats i en els segons anem per dins el bosc fins les gasthaus del cim. A notar que en el cas del Strassegg anirem paral•lels a un ferrocarril de via estreta (i que funciona!) fins al poble, mina i cimentera de St. Jakob. En tot cas els dos colls són prou agradables i per bona carretera. 

El Preiner Gscheid es un coll que separa els estats d 'Estira i Baixa Àustria. L'hem pujat per aquest segon cantó, des de Reichenau, inici molt suau i després  sense estridències, a partir del 7% i sense superar el 10. Una cosa ben civilitzada.

El Hohe Wand es un Parc Natural caracteritzat per unes penyes que donen al cantó de Wiener Neustadt i per les quals s'en refila la carretera amb pendents remarcables a l'entorn del 15%. Tant a l'inici, amb belles panoràmiques,  com passada la zona rocosa, els pendents són més suaus i irregulars. Al cap d’uns 10 km hi ha un trencall a la dreta i s’entra en una carretera de peatge els dissabtes i festius. Per sort és divendres... La ruta puja fins arrecerar-se a la paret de roca i la ressegueix durant 2 llargs km de fort pendent, força estona al 15, es passa un seguit de petites paelles i continua a munt fins que la ruta canvia de sentit. Després dins del bosc el pendent es molt irregular, alternant descansos i rampes dures i curtes fins coronar.

Dalt hi ha una zona d'esbarjo, animals salvatges i un hotel al cim.

El Rhorer Sattel des de Gutenstein es una pujada sense importància, primer seguint el llit del riu i posteriorment enlairant-nos fins assolir el coll sense anar més enllà del 10%. Prescindible. 

La precària carretera que puja al Hocheck es de peatge sense que s'especifiqui de quina quantia i sense que ningú l'hagi pagat en tota l'estona que hem voltat per allà. Moltes explicacions en alemany i per sort la bici passa per sota la tanca.

De baixada s'aixeca sola...

L'estreta carretera està en estat de semi abandonament, plena de terra, pedres, branques, les herbes creixen per les esquerdes... Per sort, algú s'ha preocupat de tallar els arbres caiguts al mig de l'asfalt. El primer km es relativament suau però a partir de la primera paella a esquerra la cosa s'embolica i molt sovint anem al 11-13%. Algun petit descans però així fins dalt, entre un dens bosc que de cop s'aclareix i deix veure un panorama formidable.

De cop la carretera s'acaba sense cap mena d'indicació.  Uns 150 m per una inclinada pista menen a una casa solitària. Mitja volta i avall amb precaució. 

Viena. Dia de descans de muntanyes. Es una ciutat molt extensa amb un  potent passat imperial, plena de monuments i llocs interessants per veure. La seva grandiositat fa pensar en el poder omnímode que deurien tenir els seus dirigents. Tot plegat està molt distant i ho hem relligat en bici. Ens han sortit 30 km ben plans. Alguns dels llocs...

La visita a l'immens Danubi no podia faltar

Des de Kleinzell es puja a Ebenwald per carretera estreta però en bones condicions, la major part dins el bosc. Pendent prou regular entre el 10 i el 12% tret del primer km més suau i d’un bon descans poc abans de coronar. Ressaltar les 4 ferradures, també suaus i enllambordades,  similar al coll de Vrsic a la veïna Eslovènia,  que tampoc està excessivament lluny d'on ens trobem. 

A dalt simplement espai per deixar els cotxes.

Al Jauerling hi hem pujat per la banda de Gossam, des de la carretera que voreja el Danubi. La ruta és entretinguda i amb magnífics paisatges com aquest passat el poble de Maria Laach.

El pendent és esglaonat, com una casa de pisos, fortes rampes, la màxima del 15% segons queda anunciat, i freqüents descansos.

A dalt l’altitud que dona el Big és un pèl exagerada. Hi han diversos objectius: una antena grossa amb una torre de defensa d'alguna guerra 

Un camí d'accés a una antena petita

i una creu al final de l'asfalt.

No sé si pujar al coll de Grubberg per vessants diferents a la de Gaming té algun interès, però està clar que des de Gaming no val res. 5'6 km a la mitjana del 5'3% de carretera molt transitada, primer fals pla, després al 7/8%, i més amunt súper ampla, al voltant del 10%, i els cotxes a tota pastilla. Per acabar-ho d'arreglar, la baixada pel mateix vessant te petites roderes. A dalt una cruïlla i un parell de gashaus. El paisatge igual de bonic que a la resta de llocs que anem visitant, res especial.

El cim del Gaisberg és la gran pujada de Salzburg. Queda a l'est de la ciutat i s'hi arriba des d'un trencall de la 158 després de 4 km de trànsit molt intens. Per evitar-ho, hem agafat el carril bici més o menys paral·lel que te l'inconvenient de salvar pel dret les 2 o tres paelles que fa la carretera.  Conseqüència: rampes del 15 només començar. 

A partir del trencall la carretera de 9 km només va al cim i te poc trànsit. En total es salven 830 m de desnivell en 13 km. Hi han trams durs i també replans apreciables però la gran característica del Gaisberg són els seus 2 darrers km ininterromputs al voltant del 12%, amb algun pic al 15%, una dura prova per als ciclistes que abunden tant amunt com avall. A dalt placa, monòlit, gasthaus, vistes impressionants de Salzburg i els seus voltants i rampa de llançament per a parapents. En veiem saltar alguns. De baixada, velocitats de vertigen. 

Sobre el paper resultava tranquil ascendir el coll d'Hirschbichl, fronterer entre Alemanya i Àustria, pel cantó alemany: 11'5 km al 4'3% de mitjana. La realitat ha estat un pèl diferent. 

Pujada ben suau durant la primera meitat del trajecte. Llavors s'entra al Parc Nacional de Berchtesgaden, prohibit cotxes i motos, només vianants i ciclistes per un entorn formidable, bona carretera i pendents que continuen sent suaus.

Quan falten uns 3 km per la fi comencen pendents més importants però irregulars i de cop i volta apareix una paret que es veu retòrcer sobre si mateixa: un mig km per damunt el 20% que deix al personal estabornit. Després es recuperen els sentits i finalment una altra rampa també al voltant del 20 però curteta t'acaba de situar al punt fronterer entre els dos països. 

Però encara no som al coll. Cal deixar enrere els edificis turístics de la frontera i continuar poc més de mig km per assolir el punt més alt, ja en terreny austríac. Total mica més de 12 km i greus errors a la gràfica de la plana del Big que pinta una ascensió molt més amable.

Dormim a Alemanya, a Garmisch Partenfirchen, ciutat de trampolins

De nou a Àustria, des d'Ehrwald hi han un parell de km normalets fins l'estació del telecabina que ens apropa al Zugspitze. A partir d'aquí comença un petit calvari de 2'8 km al 12/16% per pujar 370 m de desnivell, una burrada, decorat esplèndid  dins del bosc i amb alguna gota que va caient...

Quedo desllomat i llavors arriben els 500 m de pista en bones condicions i gairebé plana, la feina ja era feta. Una pujada curta però enorme!

La roina ha anat a més i aprofitem el telecabina per baixar.

No massa lluny d'Ehrwald, la pujada al poble de Berwang des de Bichlbach és una cançó. 4'5 km per remuntar 270 m, ja tocava alguna cosa suau i sense estridències. Bon paisatge.

Altre cop a Alemanya, tampoc té complicació la pujada a l'Oberjochpass des de Bad Hindelang. Corbes i paelles durant 7 km per remuntar 380 m amb percentatges del 4/7%, sense complicacions de cap mena. A mesura que et vas aixecant contemples la plana que va quedant avall.

A Suïssa, de bon matí pujar a l'antena del Bachtel ha estat durillo. Des de Wald, a prop de Zurich, són només 5 km i el primer es fàcil però només agafar el trencall que desprès ens durà a la definitiva Bachtelstrasse la cosa es complica de mala manera, molt sovint per damunt el 15% i en un parell de punts arriba fins al 20%. El traçat es perdedor, cal dur-lo marcat. A dalt, un petit parc infantil, antena i un bona vista de la plana sud de Zurich. 

El Passwang des de Balsthal es facilet, amb pendents molt suaus durant 2 terços de l'ascensió i només transita entre el 8 i el 10% en els 3 o 4 darrers km.

A dalt, un túnel en baixada per passar a l'altre cantó. 

Balmberg passhohe  des de Niederwil (4523) es també molt suau la primera meitat però després s'encarama durant estona al 10/12% mentre traça unes magnífiques llaçades entre els prats.  Per l'altre vessant sembla que la cosa es més curta i també més punxeguda.

La cara sud de la pujada al cim del Weisenstein es suau durant 3 o 4 km però a partir del pont sota la via i el senyal anunciant rampes del 22% adquireix una duresa que no ens esperàvem i que no figurava en les nostres informacions.

La llista del Big dona una màxima del 14'8 i el meu aparell a registrat el 20% diverses vegades, amb un màxim del 24. Una pujada duríssima amb algun replanet que fa que es pugin uns 750 m en els darrers 6 km.

Uns 17 km hi han des de Broc, la vila del xocolata, al coll d'Hauta Chia. Són tres parts ben diferenciades, la primera per una carretera prou transitada i amb uns revolts de pendent remarcable, després ve un trencall a l'esquerra i pendents suaus travessant algun poble i, finalment, un tercer tram per carretera estreta, ben senyalitzada, que ens porta al cim i final de l'asfalt i en el que es concentra gairebé tota la duresa de l'ascensió amb un primer km entre prats passat el trencall en el que ens movem tota l'estona entre el 10 i el 15%, un tram prou dur.

La resta és irregular, amb descansos i troços al voltant del 10%. A dalt s'acaba la carretera després d'un parell de bars i bones vistes tant del vessant que hem escalat com de l'altre, cap a la banda de Friburg.

El Jaunpass arranca una mica més enllà de Broc, passat el llac, mig sec, de Montsalvens i seguint el riu Jaunbach. Com és bastant habitual, la primera meitat fins passat el poble de Jaun, força suau. I la segona tota molt regular al voltant del 10% i fins el 14, sense gairebé descans apreciable.

És corona a 1508 m d'altitud en una ampla esplanada. Potser perquè ja portem massa dies de traca continuada però aquests darrers km m'han semblat una pujada dureta. Dalt el coll, si ens allunyem una mica de la carretera per la banda del pàrquing podem apreciar unes magnífiques vistes de les crestes de Gastlosen que voregen els 2000 m d’altitud.

I també podem veurequan baixem per on em pujat.

En definitiva,  un llarg periple de 14 dies de bicicleta i colls i muntanyes que ha acabat esgotat-me i deixant'me les cames encartronades. Els forts pendents del Friül, de la Càrnia i d 'altres llocs descrits han deixat en evidència que el pas dels anys minva les forces i recomana fites més planeres.

 Quan tot s'enlaira

toco els somnis de puntetes,

junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Txarango

Horta de Sant Joan en tren i a pedals

Posseït per un fort constipat, agafem el tren quan encara es fosc i a les 8h ja som a Reus. Just clareja quan comencem a pedalar, planegen per Riudoms, Montbrió i Montroig fins el trencall cap a Pratdip i a partir d’aquí l’asfalt s’enrefila al mateix temps que l’enunciat vent del nord comença a bufar amb cops força violents que fan témer per l’èxit de l’excursió. Amb penes i treballs passem el Coll Roig, al trencall cap a Llaberia, i posteriorment coronem el no excessiu coll de Fatxes a la divisòria entre el Baix Camp i la Ribera d’Ebre però que ens ha semblat tot un 1ª categoria, i ja estic pelat de fred abans de començar a baixar. A Tivissa ni tant sols entrem al poble com era la intenció inicial, més val seguir avall fins al riu i allà intentar recuperar les constants.

Entrepà i beuratges calents a Móra d'Ebre.

Hem recuperat la calor corporal i seguim millor cap a Miravet i Pinell de Brai. Baixem a l’antiga estació i seguim la via verda fins a Bot. Al menys aquest tram de Via està molt transitada per ciclisme familiar i està tota pavimentada,  recordo que quan l’any 2001 la vam fer corrent a peu d’Horta a Benifallet era de terra. Els túnels, ara com llavors, n'hi han d’il·luminats i a les fosques, independentment de la visibilitat que tinguin. O sigui, que cal portar llum...

A l’estació de Pinell hi ha una aixeta amb aigua, suposo que potable.

Túnels i més túnels,  ja no recordava que n’hi haguessin tants, però anem enclotats seguint el riu Canaletes i el vent respecta molt. Segon avituallament a la plaça de Bot.

Continuem per la carretera de les Olles, que no coneixem i sense trànsit. El  riu és gairebé sec i ja no ens acostem a contemplar els tolls, ja ho farem un dia amb més aigua. La ruta té mala picada i va guanyant altura amb rampes feixugues pel pes que portem. Pugem fins al trencall del convent de Sant Salvador i ens hi acostem amb una mica més d’esforç. Bones panoràmiques de l’impressionant convent, de la muntanya de Santa Bàrbara i del poble d’Horta de Sant Joan.

Caldrà baixar una mica i després un darrer esforç per assolir la meta. Total 107 km i + 1680m.

Sortim cap al nord seguint el riu Algars que fa frontera entre Catalunya i  Aragó,  Arenys de Lledó i pica amunt quan deixem el llit del riu i seguim cap a Calaceit. Allà agafem la nacional cap a l esquerra, cap a La Vall del Tormo canviant de riu, ara som a la conca de la Matarranya que dóna nom a la comarca. Agafem la via verda de la Val de Zafan cap a Torre del Comte. A diferència de la d’ahir, la de la Terra Alta, aquesta està molt engravetada.

La deixem en aquest poble i seguim per carretera cap a la Fresneda, bona imatge però no la visitem,

i Vall-de-roures.

Passada la capital de la comarca tornem a la via de la Val de Zafan,  continua la grava, passem l’estació de Cretes habilitada com a bar restaurant en funcionament, estació de Lledó i s’empalma amb la via catalana amb asfalt precari però sense grava i arribem a Horta. La travessem i ens acostem a la Farinera per contemplar un moment les roques d'en Benet i l’escultura de la cruïlla.

A la tarda fem visita a Horta, als seus carrerons, escales i volums impossible i visitem el Centre Picasso.

Orta, Horta d’Ebre, Horta de Sant Joan, per capir els seus volums superposats s hagué d inventar el cubisme.

S'ha fet fosc i a la Plaça de Missa ja anuncien el Nadal.

L’endemà ho tornem a carregar tot i tirem cap a Bot, pugem a la nacional a prop del Coll de Moro i baixem cap a Batea, amunt cap a Vilalba dels Arcs i pel Coll de Capllarg cap a La Fatarella, coronem el Coll de Pauneres i ens arriem cap a Ascó. Costa trobar un lloc on fer un mos, el trobem i passem lo Riu cap a Vinebre i Garcia per fer cap a Mora la Nova i agafar el tren cap a casa.

En total 3 dies un pèl carregats per fer 262 km i remuntar 2650 m de desnivell.

2018.- El Ticlio al Perú, la pujada més llarga

Fa anys vaig tenir notícia de que uns bascs van pujar al Ticlio o Abra Anticona (al Perú els ports de muntanya s’anomenen  Abra), conegut com el port de muntanya asfaltat més immens del món i es que els guarismes espanten: 140 km de pujada ininterrompuda per passar de la costa a Lima fins els 4.818 m d’altitud per la mateixa Carretera Central del Perú que uneix la capital amb la zona minera de la part alta de la Cordillera dels Andes i connecta amb la conca de l’Amazones i la zona de selva. Un camí similar fa el traçat ferroviari, en el que diuen que és el creuament ferroviari a major altitud del món. També el club ciclista limeny Rodando Perú fa cada any, pel juliol, una pujada al Ticlio, el gran gegant del país.

I és que al món hi ha colls més alts i més durs però no n’hi cap que tingui una pujada continuada tant llarga i guanyi tant desnivell. A Bolívia, no massa lluny de la frontera peruana, hi ha el port de La Cumbre (o La Cumbre del Cristo), en alguns llocs citat com el més gran del món però els guarismes ho desmenteixen clarament: 72 km des de Puente Yolosa per salvar 3.595 m de desnivell i coronar als 4.670m, no és cap tonteria però no és pas el més gran. A sobre, hi ha un llarg túnel amb forta rampa especialment prohibit al pas per bicicletes, massa perillós.

O sigui que algun dia s’havia d’anar a pujar aquest Abra Anticona o Ticlio...

I quan arriba el gran dia, la vigília el retard de l’avió fa que  ja arribem massa tard a l'hotel, al centre mateix de Lima. Pressa per comprar aigua, posar llums a les màquines, emparaular un esmorzar impossible a les 5 de la matinada, separar que prendrem amunt que deixarem baix, trobar lloc adequat per sopar i carregar els dipòsits... massa coses, uns certs nervis...

Esmorzem pobrament a l’habitació a les 5, acabem preparatius, deixem restes a consergeria i a les 6 ja som al carrer. Hi ha poca llum i costar seguir la línia del gps, primers carrers tranquils,  deixem el centre, carrers sòrdids,  mercats ambulant que es preparen, i un gran embús en un d'ells entre els que volem passar , els que cerquen lloc per establir-se, els qui ja volen comprar, un cacau impressionant que costar desfer... Cada cop més gent al carrer, cada cop més trànsit, molta boira o contaminació o les dues coses. A poc més de 20 km sense haver abandonat encara del tot la capital, parem en una benzinera per completar més dignament l’esmorzar iniciat a l’habitació de l’hotel.  Poc més endavant sembla que s’acaba la immensa Lima i els seus ravals (diuen que en total suma uns 10.000.000 habitants), finalment som a la carretera que segueix i seguirà el curs del riu Rimac. Però cada poble que passem es un increment brutal de cotxes i colectivos amb els seus riscos ja observats a Lima i en altres indrets del país. Cap al km 40 arribem a Chosica el lloc més gran a travessar. Comprem unes pastes i ens les mengem a la Plaça d’Armes, colonial i ben cuidada.

El poble es llarguíssim i la carretera ja és va enrefilant, hem passat del 3 o 4% inicial al 5 o 7% i amb puntes superiors. Ens envolten muntanyes extremadament seques i polsegoses.

Pujar, pujar i pujar, no hi ha una sola baixadeta!

I fa estona que ha sortit el sol travessant l’espessa boira, sort que hem protegit la pell. Ara pica de valent i el termòmetre puja per damunt els 30 graus i fins els 34. Això fa mal i abans dels 60 km cal fer una nova parada tècnica: aigua, coca cola i unes galetes i ja hem superat la cota 1500. Reprenem la marxa però estem tocats, avancem lents i vigilant molt el trànsit que ha anat canviant: ara són grans camions i autobusos els que fan por i arramben massa sovint, fa respecte, ens poden tombar en qualsevol moment. Finalment, km 83, cota 2.330, Matucana, fi de la primera etapa. Poc abans de les dues del migdia i dinem amb poca gana al mateix hostal La Fontana. Retrobem 2 joves ciclistes que ja havíem vist més avall

Per les nostres notícies, la pujada normalment es fa en dos dies i la primera jornada es tira fins més amunt, a San Mateo, però resulta que és la nit de Cap d’Any i no hem pogut assegurar l’allotjament en aquest poble. També diuen que a l’estiu austral per les tardes comencen les pluges i més val no arriscar i q1ue tenim més de 60 anys i més val adaptar-se poc a poc a l'altura, tot plegat ens obliga a parar una mica massa aviat... Demà més. 

Nit de Cap d’Any moguda a Matucana, sarau tota la nit. Al matí el conserge ens ha d’obrir l’espai on hi han les bicis. El trobo tirat en un jaç vestit i de boca terrosa, el crido diversos cops, no respon, el sacsejo, ni cas, veig que duu un pom de claus a la mà, les hi agafo i vaig a provar quina és la bona, traiem les bicis i torno el pom de claus on era sense que l’interfecte hagi fet moviment, la nit ha estat intensa... 

A poc més de les 6 continuem pujant. Pujant i pujant sense parar, els descansos són justets i ni ensumar una baixadeta,  sempre seguint el curs del Rimac. Trobem diversos túnels, una mitja dotzena, arribem a San Mateo i busquem lloc per dormir per cobrir totes les possibles opcions. Els dos hotels del poble estan tancats doncs el dia 1 es "feriado". Esmorzem un tros de pa amb formatge,  únic tipus d’entrepà possible a tota la vall i de fet a tot el Perú que hem visitat, no el toquen gaire el pa, ells arròs, pollastre i ceviche.

El tram de Matucana a Chicla puja més que el del dia anterior, entre el 5 i el 7%, i algun extra superior. El decorat millora, de les muntanyes seques i polsegoses de la sortida de Lima hem passat a matolls i herbes seques, al menys observem vida vegetal... Per altra banda la ruta avança per profunds canons que gairebé ens impedeixen veure el cel. Guapo. El traçat del tren va alternant un vessant i l’altre de l’omnipresent riu, es la zona dels ponts ferroviaris dits de l'Infiernillo, en el seu temps una meravella de la tècnica. 

Arribem a Chicla i l’hotel també està tancat. Comencem a plantejar solucions als veïns: al poble següent, Casapalca, diuen que no hi ha res, a Chicla hi ha el "hospedaje" del "Engreido", pregunteu...  A l’hospedaje, una instal·lació molt pobre i precària, tenen plaça. Dormirem a cota 3.800m.

Com que és d’hora deixem bona part de l’equipatge, agafem les màquines i amunt fins Casapalca,  una gran instal·lació industrial  (unes grans mines de coure i plata, ens diuen; el tren és pel seu servei ) i un petit poblat sense serveis i també molt pobre. La pujada continua en els mateixos paràmetres anteriors i superem ja la cota 4.200m. Potser al ser més avançat el dia el trànsit de grans camions i autocars s’ha incrementat. Al poble fem mitja volta i cap a Chicla on al vespre fa un fred que pela. Dormim en una minúscula habitació i en un jaç estret sense somier i sense llençols,  només mantes apilades una damunt l’altra, el wàter a l’altra punta d’un passadís obert i sense llum, sensació d’haver tornat varies dècades enrere...

Però ens assabentem que l’home de la casa és taxista i te un cotxe nou amb baca... pactem preu per a que l’endemà ens retorni a Casapalca de bon matí i poder reprendre la feina on l’havíem deixat...

Casapalca ja és de per si una llarga recta inclinada i després la carretera fa una profunda entrada cap a l’esquerra tornant posteriorment, tot amb gran visibilitat, un traçat massa previsible i farragós. A partir d’aquest poble miner el color verd ja s’atreveix a mostrar-se tímidament pels vessants de la muntanya i aquesta també agafa uns decidits colors rogencs mentre els cims estan emblanquinats per la nevada de pocs dies abans, guapo! Sortim de Casapalca amb uns 7 graus. A la part de dalt del coll està força ennuvolat i el termòmetre es mourà entre els 2 i 4 graus.

Poc a poc es va obrint el que ha de ser l’escenari final del coll, grans llaçades,  paelles, corbes i contracorbes entre instal·lacions mineres, terra vermella, neu als cims i algun bloc de gel al voral de la carretera, mentre nosaltres avancem lentament, a no més de 8 km/h, malgrat que el pendent s’ha tornat més prudent en aquest darrer tram, 3 o 4%, només puntualment s’atreveix amb el 5.

Cap símptoma de mal de cap o malestar, només que vas lent, que no dones per més, glopades d’aigua sovintejades i anar fent poc a poc, és alló del ciclisme agonístic de que parlen els italians... aturades freqüents ja sigui per la prudència quant ataquen els grans camions, per fer alguna foto o, simplement, perquè no podem mes, degut a l’altitud o no. El cas es que els comentaris escassegen, que inclús es dificultós beure del bidó i ni pensar en aixecar-se del selló. Certament, l’altitud no ens mata però ens deixa mig estabornits...

Però finalment a l’entorn de les 9 del matí coronem el Abra Anticona o Ticlio, amb els seus 4.818 m d’altitud, a 140 km del centre de Lima.

Una fita satisfactòria que s’afegeix a altres de la col·lecció "els més": el més alt, el més dur, el més llunyà. .. Aquesta la podríem catalogar com la pujada asfaltada més immensa, més gegantina, asfaltada i continuada del Planeta, al menys per les informacions de que disposo. Una fita que ja te el regust de ser la darrera d’aquest calibre, tot resulta massa complex i un ja no té el coratge de quan s enfrontava a les adversitats amb una sabata i una espardenya. Com cantava fa molts anys en Quico Pi de la Serra: "la meva ma s’ha declarat en vaga de dits caiguts, vol sabó bo i una manicura cada dilluns."

Per baixar ens posarem a sobre tota la roba que duem, com una ceba, 4 o 5 capes...

Pujar al Ticlio és la cirereta que millor podia orlar el conjunt de colls i muntanyes trescades a cop de pedal al llarg de 40 anys, un epíleg de mèrit,  potser un pèl exòtic o desconegut pel gran públic, però que cal valorar com el que és: la pujada més enorme del planeta.

Però suposar que dos seixantons són capaços de pujar del nivell del mar a 4800 m d’una tacada i amb prou feines notar l’important canvi d’altitud es molt agosarat, calia una aclimatació prèvia i de dificultats no en van faltar... 

Per tant, primer vam aterrar a Cusco, a 3.400, on jo ja vaig tenir problemes d’adaptació el primer dia amb mal de cap i malestar general. La Núria ho va passar malament dos dies més tard... La cosa va anar així...

Entre mig vam agafar la bici hi vam pujar suaument fins 3800, pocs km. Després excursió turística a Machu Picchu, a 2400. A continuació pujada al Abra Màlaga (4.300m) des de 2800. Viatge a Puno (3.800m) i ruta en bici al voltant del llac Titicaca, bàsicament plana. Vol a Lima i inici de pujada al Ticlio l'endemà al mati. 

II

Pràcticament en ple solstici d’hivern travessem la ratlla de l’Equador i en un moment passem del dia més curt al nord al dia més llarg al sud, de l’hivern a l’estiu, de tenir el sol a la banda d'avall a tenir-lo sempre al nord. Caldrà adaptar-si per uns dies.

Les 6 hores de nit que passem a l’aeroport de Lima esperant la connexió cap al Cusco no per previstes es fan menys pesades. Finalment a les 5 de la matinada som ja dins l’avió mentre comença a clarejar. Amb 1h i mitja més ja som a la capital dels Inques. Pel camí hem contemplat un munt de cims nevats tot transitant per damunt dels núvols, hi ha molts llocs amb molta neu, ja veurem...

Aterrem, recollim equipatge, tots els fardells a terra. Començo a muntar les bicis i primer problema, la roda de darrera de la meva no hi ha manera de que entri en el seu lloc, no entra a la puntera, ni fent força ni muntant-m’hi dalt, ni picant, res a fer. Vaig a la benzinera de la sortida mateixa de l’aeroport, un martell, alguna eina contundent, algun taller proper...? Res de res, sense acabar d’entrar la roda, sense poder canviar ni frenar per darrera, avancem a poc a poc en direcció la ciutat, a veure que hi ha. Aviat trobem un taller no se de que, explico el problema a un senyor d’edat, convenim que s’ha colpejat la puntera i aquesta s ha tancat, una llima seria interessant. No en té, mirarà si algun veí ni deix alguna, busca i l’hi deixen. Llimem i llimem, provem i provem però no entra, al final diu que té un esmeril i porta un disc i l’aplica amb delicadesa. Finalment mig entra però em fet tant mal a la puntera que la roda no para plana i frena. Obro el freno i tirem direcció a l’hotel. Pel camí trobem 2 ciclistes i preguntem per una botiga o taller de bicis. Ens envien cap a un centre comercial peto finalment decidim arribar fins l’hotel i amb calma veure que passa. Després de menjar i descansar una mica torno a la bici i veig que malgrat no tenir massa clar que ha passat això no és gens fàcil d’arreglar i en un centre comercial no m’ho faran. Esbrino on hi ha un taller, m'ajusten el fre i centren la roda i podrem tirar endavant, però comencem bé bé... 

El canvi horari de 6 hores, trobar-nos de cop a 3400 m d’altitud i l’ensurt de la roda m’han deixat tocat, tinc son, mal rotllo, mal de cap, estic fet pols... No veig res clar.

L’endemà ens llevem aviat, fa bo, em trobo bé, recuperem la moral... Tenim previst un circuit en bici de menys de 30 km pels voltants de la ciutat visitant jaciments de l’època incaica. Ens costa molt trobar la carretera que tira cap als objectius, ens perdem diversos cops, el gps no té prou bé alguns carrers... finalment trobem la bona direcció i es tracta de pujar un coll que va passant successivament pels monuments. O sigui que pugem el coll de Puca Pucara, visitem els llocs i altre cop al Cusco. El centre esta a reventar de gent, es el mercat de Nadal, tothom venen i comprant de tot...

Primer visitem Saqsayhuaman, el que em sembla més interessant, uns pedrots fenomenals...

Q'enqo

Finalment arribem dalt el coll i jaciment de Puca Pucara, 3.790m tampoc en tenim tants de colls d’aquesta cota i aquest l’hem pujat sense ni saber-ho, més de 300 m per damunt del Cusco. 

En total fem uns 30 km i uns 500 m positius... La bici respon prou bé,  ja veurem quan aguantarà...

L’endemà toca pedalar fins Ollantaytambo, 80 km amb tot a sobre. Ens aixequem d’hora i a poc més de les 6 ja estem damunt el selló. Sortint de Cusco hi ha una bona pujada que amb l’altitud i l’equipatge no hi ha més remei que prendre'ns-la amb calma. En total remuntem poc més de 300 m però en semblen molts més. Ràpida baixada, recuperem la cota inicial i tornem a tirar amunt, ara per remuntar-ne 400.

Poc abans d’assolir el punt més alt de la jornada ens aturem a Chinchero per visitar les restes incaiques.

També mengem alguna cosa comprada en una botiga i sense possibilitat de triar: un plàtan i una pasta envasada.

Després ve una rapida baixada cap a Urubamba i abans d’entrar al poble passem el riu del mateix nom, un afluent de l’Amazones doncs des de l’inici de la baixada ja som a la seva conca.

A Urubamba tornem a menjar i la Núria, que no es troba massa bé,  gairebé no tasta res. Jo també tinc poca gana, cosa gens habitual, l’altitud ens està castigant... 

Després d’avituallar-se queden quasi 20 km fins al destí d’Ollantaytambo. Haurien de ser un passeig seguint el riu de cara avall però bufa un fort vent de cara que dificulta molt avançar. Per acabar-ho d’arreglar el darrer km es cara amunt i amb un pis de pedres grosses que deu voler semblar arcaic però que impedeix rodar amb un mínim de dignitat. Finalment arribem a la plaça d’Ollanta on el paviment ja és decent. Total una etapa de 80 km que hauria de servir per anar-nos aclimatant...

A Ollanta toca visitar més runes inques ... i pujar un munt d’escales.

L’altitud afecta a la Núria amb efectes retardats i causa baixa el dia que toca la visita al Machu Picchu. Em toca anar-hi sol i ella es queda a l’hotel. Una hora i mitja de tren en que paulatinament la vegetació es fa més frondosa i fins i tot atapeïda mentre la vall es va tancant i aprofundint, és la ceja de la selva, la part exterior i limítrof de la selva amazònica que llinda amb la Cordillera. Arribem a Aguas Calientes, el poble al peu del gran monument. Ara toca bus fins dalt la ciutadella, paelles i més paelles.

Machu Picchu

 Camí de l'Inca

El dia següent la Núria continua de baixa, a mi em toca pujar en bici fins a 4.300 m. 42 km hi han des d’Ollantaytambo al cim de l’Abra Màlaga en plena Cordillera andina. Els 5 primers plans fins a Phiry seguint el curs de l’Urubamba i a partir d’aquí 37 km gairebé sense descans fins dalt.

La pujada te l’avantatge de que el desnivell es progressivament menor, els 10 primers km es remunten 500 m, la part central vas entre el 3 i el 4% i els km finals són especialment suaus, només té les hauràs de tenir amb altres tres enemics: el vent, la molt elevada altitud i ...els gossos que t’escometen per la carretera, cosa que ens passarà per tot el país. 

El traçat del coll és especialment curvilini, tomb i més tombs, paelles i més paelles. El decorat es superb si bé en el meu cas no l’he pogut gaudir massa doncs la boira ha estat omnipresent en tot el recorregut, i per sort, doncs m’havia oblidat de posar protecció solar.

En els pocs moments en què s’ha obert una mica el paisatge he pogut observar multitud de muntanyes enormes, combinant el verd dels prats amb el roig de la terra, paisatges semblants als Andes de Colòmbia. Núvols i boira han impedit la visió dels "nevados" propers, particularment del nevado Verònica de 5.682 m, el colós blanc que s’alça per damunt dels altres del voltant. 

Poc abans de coronar ha començat una fina pluja que m’ha fet arribar a l’Abra bastant mullat però suportable. A dalt em mig canvio de roba i em tapo a consciència. Una dona gran surt d’una espècie de barraca i m’ofereix cafè, accepto i quant estic llest de la roba em diu que passi. El seu habitatge es deplorable, petit i sense les mínimes condicions de salubritat, fa pena. Pago la voluntat i surto a fora on ja plou amb més consistència. Penso a parar algun cotxe o furgo que tiri avall però durant una estona no passa ningú així doncs, avall que ja pararà.  Però no ho farà en els 37 km interminables de baixada, fred, tremolors...

Interessant el trajecte en bus de Cusco a Puno, llarg de quasi 400 km, per l’altiplà contemplant la serralada i la seves muntanyes pelades, només herbes i matolls i alguna mata d’eucaliptus. És va bastant paral·lel a la via del tren i el punt culminant per ambdós mitjans es l’Abra Larraya a 4.340 m d’altitud, una pujada i baixada ben suaus,  ritme de tren. La baixada entrant a Puno no es pas el millor del trajecte. 

El centre comercial de Puno resulta més modern i agradable que els vistos fins ara. Sopem en un cèntric restaurant recomanat per la guia i ens endinyen un sopar-espectacle. 

L’endemà darrera etapa d’aclimatació a l'altitud, Puno i el llac Titicaca estan a 3.800m i fem uns 50 km per la vora del llac, visitant la plaça de Chucuito.

En definitiva és tracta de rodar en altitud. Després de la pedalada toca barca per visitar les illes flotants dels Uros construïdes amb joncs anomenats totora. Curiós. 

S’acaba l’altiplà i avió cap a Lima, a la costa del Pacífic. A la porta mateixa de l’aeroport donem espectacle traient les bicis de les bosses, ensamblant-les i carregant-les mentre els taxistes ofereixen els seus serveis a tothom que passa per la porta.

Passem pel grifo que hi ha prop de l’aeroport, inflem les rodes a consciència i al lío. I resulta ser un bon lío per una gran avinguda que porta cap a la ciutat amb un trànsit descomunal i caòtic dominat sobretot pels busos colectivos que contínuament canvien de carril per acostar-se a les parades i cercar clients a crits de quin és el seu destí. Un caos que seria magnífic si no fos perquè contínuament perilla la nostra existència. I així va ser fins trobar una ciclovía força aprofitable a l’avinguda Oscar Benavides que ens dugué pràcticament fins al rovell de l’ou on passes per on pots, millor per dalt la vorera. I així arribem a l’hotel després d’uns 12 km estressants... Sopar i dormir. L’endemà començaria la pujada al Ticlio.

...

Un cop pujat i baixat el colós, realitzem una petita visita turística al centre històric amb visita guiada a l’edifici del Congrés del Diputats. La guia carrega contra els espanyols i ens interpel·la. Quan sap que som catalans diu a la resta del grup que no hi ha problema amb les consideracions que facin que els catalans ja són independents d’Espanya, els aclarim que no es ben bé així, ¿però ustedes no votaron ya la independéncia? Sí però no...

Després fem un llarg trasllat del centre històric de Lima a la veïna Miraflores, uns 12 km, complicats al sortir de la Plaza Mayor fins agafar algun carril bici, plaents quan el podíem seguir i embolicats quan per obres o altre motiu perdíem la ruta traçada i costava recuperar-la. Però després d’una hora de trajecte vam fer cap al nou hotel de Miraflores, un barri molt diferent del centre històric, molt més espaiós, més educat en la circulació i d’edificis molt més moderns, més europeu o potser més americà. 

Des d’aquí la darrera ruta ciclista ens va portar a les runes incaiques i pre-incaiques de Pachacamac. Vam iniciar el trajecte baixant a la platja des del malecón i agafar el dir circuito de playas.  Va ser complicat, una baixada de pedrotes quasi impracticables i al final aterres a la Panamericana en direcció nord quan volíem anar per la riba cap al sud. Ben bé 5 minuts per poder travessar els dos sentits... I el circuito de playas intermitent i amb tot tipus d’inconvenients mentre molts surfistes practicaven sobre les onades del Pacífic. 

Travessem Barranco, correcte, entrem a Chorrillos i tornem al Perú profund amb gran densitat de població i dels colectivos i taxis que s’arramben a la vorera sense contemplacions i per on no es pedala gens tranquil. Després sortim de la via directa per travessar la zona verda dels Pantanos de la Villa,  zona prou insalubre i gens interessant, per finalment espetegar a la Panamericana sud, una via ràpida de molts carrils i molt transitada però amb un bon voral. I aviat anuncien el peatge... per sort esta permès el pas de bicis i, a més,  exemptes de pagament. Després d’uns 10 km de via ràpida ens desviem cap al poble i lloc arqueològic de Pachacamac.

Fem la visita al lloc que segons la propaganda es podia fer en bici (l’itinerari té diversos km de llargada i és pista de terra) però no ens deixen, només els dissabtes i els diumenges. Amb cotxe i fins i tot en bus es pot fer cada dia... en definitiva,  ens toca fer el llarg recorregut caminant, unes 2 hores...

La tornada a Miraflores és un pèl millor doncs travessem Chorrillos en part per una altra avinguda.

El darrer dia d’estada al país, feliços de no haver estat envestits per cap colectivo, o altres vehícles o gossos al llarg del periple, passegem i fem el turista a peu, com la gent normal.

Però com que no en sabem gaire de fer el turista i ens cansa caminar, a la tarda ja agafem la bici, força més còmode i vinga Miraflores amunt i avall. 15 km.

I de tornada a casa tornem a travessar la gran ratlla de l’Equador, i tornem als dies petits i freds, amb l’esperança que aviat s’allargassaran i mica en mica esdevindran més càlids...

¿Qué sabes de cordillera,
Si tú naciste tan lejos?
Hay que conocer la piedra
Que corona al ventisquero;
Hay que recorrer callando
Los atajos del silencio,
Y cortar por las orillas
De los lagos cumbrereños.
¡Mi padre anduvo su vida
Por entre piedras y cerros!

…

Nosotros cruzamos hoy
Con un rebaño del bueno;
Arriba en la cordillera
No nos vio pasar ni el viento.

Arriba en la cordillera, Patricio Manns

2018.- Seguint el Segre cap amunt (1)

Comencem a l'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre, un autèntic mar d'aigua dolça

A Mequinença hi ha el pont més llarg sobre el Segre (1)

La Granja d'Escarp és el primer poble a la riba catalana

Florida de l'hivern del 17 sortint en direcció a Maials

Vista de Riba-roja i de l'Ebre des de dalt el Coll de l'Ampanissot que les conques del Segre i l'Ebre

Almatret

Cap a Maials, florida 2017

Maials

La Granja d'Escarp

Aprop de l'aiguabarreig amb el Cinca, pont damunt la carretera vella (2)

Al costat el de la carretera nova (3)

Monestir a tocar de Seròs

Seròs

Ponts vell i nou a Seròs (4 i 5)

el vell

inaugurat pel molt il·lustre conciutadà

el nou

Aitona

Pont a Aitona (6)

Pantà d'Utxesa

la presa

Pantà del Secà, enganxat

Torres de Segre (7)

Torres de Segre

Passera a Albatàrrec (8)

Pont per senderistes (9)

Els ponts urbans de Lleida han estat substituits pel simbol de la llibertat dedicat al seu alcalde i equip de govern, defensors de l'aplicació del 155 i dels impediments a l'aplicació de la Llei de Memòria Històrica

Diversos ponts al Parc de la Mitjana. Damunt el Canal de Balaguer

Damunt un braç del riu (77)

i damunt el propi Segre (76)

Florida de presseguers a Corbins

Pont a Corbins damunt la Noguera Ribagorçana abans de l'aiguabarreig amb el Segre

Vilanova de la Barca (75)

De Térmens a Menàrguens (74)

Ponts i passeres a Balaguer (73)

(72)

(71)

(70)

(69)

Pont del tren a la Pobla

Presa del pantà de Sant Llorenç de Montgai, no transitable

Sant Llorenç de Montgai

Escalador a la paret de l'Ós

Pont d'Escalera cap a Camarasa (68)

Pont vell a Camarasa (67)

Pont del Pastor abans del Congost de Camarasa (66)

Presa del Noguera Pallaresa abans de l'aiguabarreig

Pont privat a l'aiguabarreig i central hidroelèctrica (65)

Assud del Segre al final del Congost de Mu

Passarel·la penjada al congost

pont penjant al congost (64)

camí costerut

congost profund

Es veu el final del congost i l'Estret de Mu

Quasi al final del congost després d'una hora de camí lent

Per l'Estret de Mu on comença la pista cap a Alós

Pont d'Alós de Balaguer cap a Rubió (63)

Alós de Balaguer

Comença la primavera aprop de Baldomar

Cap a Artesa (62)

Artesa de Segre

El Pont d'Alentorn (61)

Passera prohibida abans de Torreblanca (60)

Passera permesa sota Torreblanca (59)

2018.- Eivissa i Formentera a pedal

La cosa comença baixant del tren passades les Costes, a Castelldefels. Seguim pel passeig marítim per celebrar l’estrenada primavera i agafem la carretera local cap al Prat i la Zona Franca. Per dins Barcelona connectem diverses botigues de bicis mitjançant carril bici, cal aprofitar el viatge. Passem sota l’Arc de Triomf

Recuperem forces a la Barceloneta i fem una  mica de turisme per la capital

al vespre ferri a Eivissa

Arribem puntuals a les 7 del matí i abans de les 8 ja som a la carretera buscant Sa Talaia de Sant Josep, a prop del poble d'aquest nom.

A Eivissa no hi han colls, només plans, puig i talaies. Anem pujant des que sortim de Vila si bé la pujada de veritat comença quan girem a l'esquerra i agafem els 4 km de pista que ens han de dur fins al cim culminant de l'illa, Sa Talaiassa, 487 m. Més o menys a la meitat de la pista hi ha un gir brusc a l'esquerra i comença el tercer km que resulta ser el més difícil de l'ascensió.

En aquest tram hi han diverses rampes molt costerudes, per damunt del 10%, arribant puntualment al 16%. A dalt, antenes i el vèrtex geodèsic

Tenia interès en ciclar aquesta pujada doncs és de les poques que vaig incloure específicament a la Guia de colls de Catalunya, Andorra i Illes Balears sense haver-la pujat prèviament. Em vaig guiar per les informacions que vaig trobar i ara me n'he adonat que eren força incorrectes. Disculpes als lectors, són 4 km de pista per remuntar 270m o sigui mitjana del 6,8% i màxima del 16%, segons el meu gps. Pista ampla i compactada amb prou bones condicions excepte l'abundància de sots i reguerots que farà extremar la prudència quan baixem.

Ens desviem una mica de la ruta cap a Sant Antoni de Portmany per treure el nas a Sant Agustí des Vedrà

Continuem cap a Sant Antoni, passeig per la riba de la platja,

trobem un velòdrom a la sortida del poble, a la zona esportiva i just a l'inici d'un coll prou consistent.

Després baixem fins al Port de Sant Miquel, vistes agradables,

després toca remuntar cap a Sant Miquel de Balansat i Santa Gertrudis de Fruitera per un extens carril bici en perfectes condicions

i retornem cap a Vila, la capital d'Eivissa. Una mica de turisme per la part vella

A la nit, processó

Sortida cap Santa Euralia del Riu on pugem al Puig de Missa, tancat al trànsit doncs just hi puja la processó de Divendres Sant. A dalt l'església hi ha tràfec donant els darrers tocs als misteris que deuen unir-se al seguici. Baixem com podem. 

El poble val la pena amb l'ajuntament, el seu passeig de palmeres i la platja a tocar.

Seguim cap a la cala de Sant Vicenç

Pugem un coll prou llarg en direcció Sant Joan de Labritja, quasi 300 m d altitud. Molta pedra pel camí

A Sant Joan de Llabritja agafem la carretera vella de Portimatx amb dures rampes i no gaire bon estat, veiem un parell més de cales, l'aigua sempre molt transparent i amb totes les tonalitats del blau.

Posem proa a la capital però ens desvien cap a Sant Llorenç de Balàfia on mengem uns espectaculars ous trencats amb sobrassada i pebrot, tot un monument al colesterol. Sortim un pèl pesats..., fem una foto a la seva església blanquissima i cap a Vila

Seguim rumb sud, tota l'estona amb vent de cara, contornegem la ciutat i ens arribem a la punta i platja de Ses Salines i la platja d'És Cavallet.

I cap a casa que ja n hi ha prou, més de 100 km...

L'endemà fa molt vent i no circulen els barcos cap a Formentera, hem d'esperar un munt d'hores. Aprofitem per veure la sortida de la 2ª etapa de la Volta a Eivissa amb participació del parent Jordi Carnicer

Amb molt retard i després d'una pèssima travessia amarrem a Formentera. Fa vent però d'anada cap al Pilar de la Mola és mitjanament favorable. Llargues rectes i una pujadeta fins al cim del pilar, a 155 m de cota. Contemplem l'istme des d'Es Mirador

Lleugera baixada fins l'acantilat del Far de la Mola o Far de Formentera,

diuen que inspirador del far de la fi del món de Jules Verne.

Un bon estimball fins la Punta Sa Ruda.

De tornada veiem a peu de carretera el rústic i antic sistema d'avarar les barques, encara en funcionament.

I també una antiga sínia.

A Sant Francesc de Formentera girem cap al Far de Barbaria, on es van concentrant els turistes amb cotxe per contemplar la posta de sol, uns més amables que altres a l'hora de creuar-nos per l'estreta carretera.

Una illa que inspira molt, deu ser cosa de les formes de les figueres...

De tornada és s'horabaixa, cal espabilar-se doncs no portem llum i anem justos de temps.

Vespreja a Sant Francesc, vila prou animada.

Per s'endemà, acabem el tomb a l'illa visitant la platja de Ses Illetes i les salines

I l'estany pudent.

De tornada cap a Eivissa veiem el far de Sa Savina

i la petita vila

I ens despedim de l'illa acostant-nos al far d'en Pou a S'Espalmador, el quart i darrer de Formentera

No massa lluny del des Penjats a l'illa del mateix nom, a la banda d'Eivissa.

De tornada bones vistes de la capital de l'illa.

I ens acomiadem amb el Far de Botafoc, al port d'Eivissa

S'aufabeguera (fragment)

Com un ventai magnífic, davant es balconatge,

s'obri sa meravella d'aquest únic paisatge:

s'horitzó de muntanyes, clapejades de pins,

sa planura florida, horts, casàlits, molins,

un eixam de barquetes dins sa calma adormides,

veles blanques que arriben o se'n van mar endins.

Isidor Macabich, Eivissa, 1883 - 1973.

2018.- El Segre cap avall (2)

Desprès d’un matí de viatge el tren em deixa a Puigcerdà gairebé a l’hora de dinar. Menjo i amunt a seguir el Segre fins on pugui arribar. El riu baixa del fronterer Pic del Segre de 2.843 m i a Llívia conflueix amb el veí Ribera d’Er que baixa del Puigmal de 2.909 m. Al seu cim diuen que hi ha una creu de ferro forjat i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

«De puig en puig pel coll de Finestrelles
s'enfilen del Puigmal a l'alta cima
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar».

Deu ser per allà dalt, diria que el Puigmal a la dreta i el poble d’Er en segon terme

Arribo fins a Llo, a la Cerdanya francesa, 1410m.

A partir dels banys de Llo la carretera es converteix en pista que mena a les Gorges del Segre amb accés prohibit a tot tipus de vehicles, incloses les bicis. Multa de 135€, deixem-ho córrer, em quedo sense contemplar les gorges. Darrer, o primer, pont ciclable del Segre (1) a tocar dels banys de Llo

Un altre per passar als banys (2)

El camí cap a Vendrinyes també travessa el Segre (3)

Bones vistes de la Cerdanya francesa

I del Cadí llunyà

Com que no he pogut arribar gaire amunt tiro cap a Er per seguir la Ribera d’Er. Sortint del poble és prou costerut i es guanya perspectiva de la plana.

Mica en mica la neu va complicant la ruta. Arribo fins els 1850 m d’altitud, contemplo les muntanyes i giro cap a vall. De fet la carretera arriba fins els 2.220 m, ja hi vam pujar fa anys, sense neu.

Reprenc la ribera del Segre a Sallagosa. Petits ponts (4)

Algun de privat (5)

I més urbans (6) i (7)

Sortint del poble cap al parc, un de fusta (8)

Tocant a Ro (9), en bona companyia

De fusta pel petit camí (10)

Dins d’una urbanització (11)

Entrant al parc residencial de l’Escapade (12)

A Estavar et pots confondre amb L’Angoust, riuet que ve del nord i que segueix la carretera.

Entrant a Llívia tornem al Segre i passem el pont de Gorguja (13)

Pel carrer de les Forques (14) i pel Parc de Sant Guillem (15)

Sortint de Llívia passem la ratlla de França

En direcció a la Guingueta d’Ix (16)

La Guingueta ja sembla una capital (17)

Una passera (18)

I el darrer pont a França que toca a la mateixa ratlla (19)

Puigcerdà, la capital de la Cerdanya

Sortint cap al sud direcció Age en tenen dos, el nou (20) i el vell (21)

Direcció a Queixans (22) i església del poble

El de la nacional (23) amb el del tren al costat

Pont de Soler a Urtx (24)

El golf del jutge, no està pas malament...

Palanca d’All a Sanavastre (25)

Una passera (26) a l’estret d’Isòvol

Un de nou (27) per pujar cap al túnel del Cadí

Un de groc per entrar a Bellver (28) i final de la primera jornada

Fa fresca l’endemà travessant la Cerdanya de bon matí esperant que pugi el sol

Al meandre del Castell de Sant Martí dels Castells (29)

L’accés al castell (30)

La sortida del meandre (31)

Moderna passarel·la a Martinet (32)

El pont nou, una mica més vell i més avall (33)

La carretera d’accés al nucli de Montellà (34)

Pista cap a l’Hostal Nou (35)

Pont modern cap els Arenys (36)

La carretera travessa el riu pel Pont d’Ardaix (37). A dalt, Aristot.

La petita presa i passera del Rec del Solà (38)

Vella passera d’accés al Pont de Bar Vell (39), poble que l’aiguat i consegüent crescuda del riu va destruir l’any 1982. Ara també l’important cabal del riu passa damunt l’obra del gual. El nou poble el van fer una mica riu avall i més amunt de cota.

El pont contigu que duu al que queda del Pont de Bar Vell, ja abandonat (40)

La carretera torna a travessar el riu davant el Pont de Bar (41)

I el vell pont de la carretera abandonada no duu enlloc (42)

Passats els Banys de Sant Miquel tenim pont cap a Arsèguel (43) amb una fàbrica de llanes a tocar del riu i la carretera

El Segre baixa ja prou ample sota el pont que porta a Alàs (44)

Travesso per aquí i seguiré per l’amable carretera que segueix el riu pel marge esquerra, molt menys transitada i que connecta amb la que va a Adraén i Tuixent i a Artedó pel Collet de Bentanacs.

Pont de la Palanca per accedir a la Seu d’Urgell (45)

Castellciutat al darrera, a prop de l’abocament de la Valira

Arfa

Amb un bon pont de pedra (46)

Pont de la C-14 a Adrall (47)

Lloc on normalment es creua el riu a gual, segons el mapa...

Palanca a Noves de Segre (48). La travesso i segueixo per l’altra riba

El riu de la Guàrdia baixa fort

Torno a la carretera principal pel pont penjat de la Reula (49)

Passo per fora del túnel de Montan de Tost i apareixen el pont nou (50) i el vell (51) 

Per aquest darrer s’accedeix a Montan de Tost i al Coll d'Arnat mitjançant una revirada i costeruda carretera, sense asfaltar a la part superior, i que avui no toca

Pel pont de Fígols (52) s’accedeix a aquest poble, ben posat sota les roques

Pel pont d’Espia (53) tornem a la ruta principal. Al costat, restes de l’antic pont.

Pantà d’Oliana força ple sota Coll de Nargó

La presa

El pont de la C-15 (54)

Desguàs del pantà

Pont del GR-1 (55) davant d’Oliana cap a Tragó i Peramola, mig pintat de groc

La carretera passa per Nuncarga i travessa el pantà de Rialb per un llarg pont (56) de tornada  a la principal

El Ribera Salada també aboca al pantà de Rialb

La presa de Rialb era traspassable (57) però actualment està barrada al públic

Està fotut passar cap a Tiurana, s’hi accedeix per una altra banda

El darrer pont abans de Ponts és el que porta a Gualter (58). Poca aigua al riu aigües avall de la presa, s’aprofita mitjançant el canal adjacent

Un cop a l’altra riba cal aprofitar per treure el nas a Santa Maria de Gualter

Al davant, un assaig de toscanització...

A Ponts s’acaba el trajecte per la part alta del riu. Ara cal tornar a casa travessant la Noguera per Cabanabona i Palou

Faig nit a Guissona

I tiro fins a casa entrant a Tarroja de Segarra i proveint-me a Santa Coloma de Queralt.

2018.- Balès, Ancizan, Tourmalet

Pujant Balès pel nord

Baixada per Bourg-d'Oueil

Hourquette d'Ancizan

Etapa plana des de Maubourguet cap a Plaisance

Llac de Monpardiac

Estada a Tarbes

I pujada al Tourmalet fins on s'ha pogut

2018.- Pel Montsec entre Nogueres

Deixo el tren a les Borges Blanques i per Miralcamp, Mollerussa i el Palau d’Anglesola, m’aturo un moment a Linyola

i tiro cap a Penelles on s’han especialitzat en pintar grans murals a façanes i mitgeres. Una mostra.

Per Montgai cap a Cubells on dinaré d’hora doncs els dimarts té festa setmanal el restaurant de Camarasa i no sé de res més, aquesta ja me la sé...

Contemplant l’estampa de Cubells trobo les roselles que no vèiem dissabte passat per la Llacuna.

S’està posant negre i se senten trons. Faig temps per Camarasa a veure si descarrega però no.

No hi ha més remei que emprendre la llarga travessia del pantà de Camarasa sense aixopluc possible, tinc clar que m’enganxarà. Travesso el Segre i segueixo la Noguera Pallaresa

Pujo i travesso la presa de Camarasa flanquejada per dos petits túnels.

Estan desembassant

Tiro amunt per la pesada Font Llonga sense novetat i després ja de baixada penso que potser estaré de sort. Veig l’antiga passarel·la

i passo el nou pont sobre la Pallaresa a la cua del pantà. Agafo el trencall cap a Àger.

I davant de l’estació dels ferrocarrils d 'Àger una curta pista ens porta a un antic pont penjat, entenc que anterior a l’embassament. Ara no té sortida a la carretera per l’altre cantó.

Retorno a la carretera i aviat m’atrapen tres campions de Tremp en bici de carretera i miro de seguir-los una estona. Porten uns 200 km a les cames i encara volen arribar fins dalt el port d’Àger per girar cua i cap a Tremp on en portaran uns 270. Resulta que estan preparant la propera BCN Perpinyà BCN. Els dic que ja l’he feta i comentem una mica. Després surt el Big, un d’ells, el David, en té uns quants d’apuntats. Presento les meves credencials. I quan arribant a Àger comença a pujar ja no els puc seguir més...

Comencen a caure gotes, pujo fins veure el castell i està tancat, torno cap a l’alberg i ja ha començat a ploure. Jo, cap a la dutxa.

Es prou precària la carretera d’Àger cap a Corçà però com que el trànsit es inexistent a primera hora del matí hom pot triar la senda en millor estat i rodar bastant fi. A partir de Corçà s’estreny i es ja un simple camí amb una capa de rodament. Som a l’extrem oriental del Montsec d’Ares, a la cua del pantà de Canelles que embassa la Noguera Ribagorçana, un dels llocs més solitaris del país, sota el concorregut, els dies festius, Congost de Mont-rebei. Hi ha boira, fa fresca i gairebé no veig res de l’entorn, ni tan sols arribo a veure l’aigua del pantà ni tampoc la pròpia ermita que busco. Al tornar, amb la boira més esvaïda, constato que era davant dels nassos si bé ben inaccessible.

Deixo la bici al final del camí i a peu faig els 300 m que em separen de la Pertusa per mal camí, molta pedra i roca i força desnivell. L’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa.

De tornada la boira es va esvaint i veig millor el pantà.

Passo per Agulló amb una forta rampa i foto de la plaça Major.

Empalmo cap al port d Àger, 3 o 4 km al voltant del 7%. L’hostal de dalt està tancat i això farà que hagi d’estar molta estona sense endrapar, més del que tenia previst.

A Vilamajor agafo la carretera dels Masos seguint les indicacions de la presa de Canelles. La carretera està feta pols, més que picada, mirant contínuament on poses la roda. M’avança un cotxe, para poc més endavant, es queixa de l’estat de la carretera, em pregunta si va bé per la presa de Canelles, dic que sembla que anem pel bon camí segons el meu aparell, continua endavant, al cap de mitja hora ve un cotxe de cara, és el d’abans, saluda i continua sense res més. I va pujant, de manera irregular però sempre amunt i algunes estones amb dos dígits de percentatge. Superem la cota 800, perdem l’asfalt i enllacem amb la pista que puja de Tartareu i Alberola.

Som al cap d’amunt i comença una llarga baixada de terra fins gairebé el nivell del pantà de Canelles que torno a contemplar ara ja amb la boira més aixecada,

el contornegem, contemplem la immensitat de l’aigua embassada i ja veiem les obres adjacents a la gran presa.

Un túnel d’un centenar de metres i som dalt la presa, cota 508 m. A una banda la immensitat blava i a l’altra el vertigen que suposa mirar una caiguda lliure de 150 m,

la presa més alta del país i en el seu moment la més alta d’Europa si bé no és pas massa ampla. La magna obra aprofita un pas estret de la Noguera Pallaresa entre rocams colossals per taponar-la i embassar fins a 680 hm3 d’aigua, més que la suma de tots els embassaments catalans. Aquesta presa uneix les parets de Catalunya i Aragó i es va començar a construir l’any 1953, en què jo vaig néixer, prova de que ja en aquell temps, i malgrat tot, ja es feien algunes coses prou importants. Des de que va entrar en funcionament l’any 1959 només una vegada ha arribat a omplir-se del tot, era la dècada dels 90.

Per la banda aragonesa també se’n surt per un túnel, una mica més llarg que l’anterior i tampoc està il·luminat però té finestres.

Es pot baixar fins gairebé el peu de la presa travessant el pont damunt el que queda de la Pallaresa després de la regulació.

I immediatament comença la cua del pantà de Santa Ana, aquest amb la presa a l’Aragó.

Des del llit del riu toca remuntar l’alçada de la presa i fins el coll de la Irene (680 m) del que llur existència desconeixia. Tiro cap a Estopanyà, paro a fer una foto i passa un tractor, potser feia dues hores que no em creuava amb ningú, ningú passa per la ruta de la presa de Canelles...

pujo al poble a veure si trobo algun avituallament i quan ja era al límit del defalliment veig un hostal rural, tancat, dono el tomb per darrera i hi ha un restaurant que està tancant però encara m’ofereixen el menú i em faciliten carregar el GPS i el mòbil. Gran lloc aquest hostal rural, tot i que tancat pel davant.

Amb totes les bateries carregades m’encamino direcció nord, cap a la pista que m’ha de dur fins el poble abandonat de Finestres, 12 km de terra i pedres. Al cap d’una bona estona es passa l’estret pont de Penavera damunt el riu la Guard, una de les moltes cues del grandiós Canelles.

I després de molt pujar i baixar arribo a Finestres en una de les ribes nord del complex dibuix d’aquest pantà, al peu de l’aragonès Montsec de l’Estall i, lògicament, del gran pantà.

No sóc capaç de trobar el camí cap a la dita muralla xinesa de Huesca i descarto posar-me per estrets corriols, que ja no són hores i el lloc és extremadament solitari, no he trobat ningú en tots els 12 km de pista. O sigui mitja volta i cap a casa, al cap d’una hora i quart torno a ser al pont i només queda la llarga pujada cap a la carretera i Estopanyà.

Tiro cap a Camporrells i el congost del Regué mentre em vaig creuant amb un bon conjunt de cicloturistes estrangers, barbuts, carregats i molt dispersos que van tirant amunt.

Arribo a casa Albano, un lloc amb una atenció esplèndida a l’estupend poble de Baldellou. Realment val la pena.

Sortint de Baldellou es passa un collet al cap d’uns 4 km i després ja baixa cap a Castellonroi i la vermella.

Passo el tub de tota la vida 

i giro cap al pantà de Santa Ana, primer cap al peu de la presa. Passo el pont damunt la Ribagorçana i fins a tocar de la gran obra, ni molt menys tan immensa com l’anterior

En contra del que diu el Google, no es pot passar per dalt la presa, es contempla des de la vora. I no és un lloc tan desemparat com moltes altres preses.

Aigües avall del pantà, una primera captació pel canal de Pinyana que rega el Segrià i una passera avui impracticable.

S’acaba el Montsec, comencen els fruiters i la llarga plana lleidatana. 

Torno a passar el riu per accedir a Ivars de Noguera per una passera sense baranes

Camí rural cap a Algerri, carretera cap a Albesa i pont de la Ribagorçana per accedir a la Portella i cap a Lleida a agafar el tren just de temps.

I des del tren al passar per la Selva del Camp contemplo el vell elefant de l’estació recentment restaurat per l’escultor Florenci Andreazini, parent llunyà.

Llobregat amunt.

 Malgrat ser un riu poc cabalós, no massa llarg i amb una conca reduïda, el Llobregat fou en el seu moment un pilar fonamental en la industrialització del país i fou i és encara un subministrador cabdal d’aigua potable a l’àrea més poblada del país. El Llobregat ha contribuït de manera decisiva a que el país s’hagi desenvolupat d’una determinada manera i que avui sigui com és. I del riu esllanguit que va arribar a ser producte de la seva sobre-explotació, industrial, evacuartòria i domèstica, en els darrers anys va reeixint mitjançant mesures de protecció, estalvi i revitalització. En definitiva, s’està recuperant un gran petit riu. I la primavera especialment plujosa hi contribueix amb un intens color terròs...

Bona connexió de la Renfe amb els Catalans a Bellvitge/Gornal, l’únic problema són les màquines automàtiques dels Ferrocarrils que, com totes les màquines, s’han de saber fer anar.

De l’estació Aeri-Monistrol al poble hi ha una magnífica pista, però per accedir-hi has de fer un corriol quasi vertical, relliscós i humit ... ja podrien fer alguna cosa més accessible.

El pont de l’aeri i l’aeri

La pista cap a Monistrol

Els vells assentaments industrials propers a les rescloses i amb els canals que possibiliten la generació d’energia proliferen al llarg de tot el curs fluvial, alguns encara en actiu, reconvertits o requalificats.

El pont de Monistrol

Pont del cremallera

Els pilars de l’antic pont del cremallera

El dels Ferrocarrils

El que ve de Terrassa

El pont de la Bauma que porta al petit polígon

La Sagrada Família a la mateixa colònia

 Un bon pont vell a Castellbell i el Vilar

El pont nou de Castellbell i un conjunt de ponts

Entrada a Sant Vicenç de Castellet

En edificis decrèpids i amb vidres trencats encara es percep el soroll de les màquines al Pont de Vilomara

El de pedra del Pont de Vilomara

el nou

Els Tres Salts del riu

i les 7 Tines de Talamanca a l’altre cantó

La passera dels Tres Salts

Resclosa de la Mina

Pont de les Generes abans de Sant Benet de Bages

Pont de Sant Benet per accedir a Navarcles

El vell pont de pedra per accedir a la població

Vell recintre industrial a tocar del pont

El pont nou a Navarcles

El pont de Cabrianes cap a Artés

 En queda poc del vell pont de Cabrianes

El pont que realment duu a Cabrianes

Quantitat d’aigua a la primera resclosa de Sallent

Magnífic pont vell a Sallent

resclosa en forma de U

El nou i més rescloses

Al polígon industrial de Vilafruns es pot accedir al llit del riu

Ponts a la sortida de la C-16 a Balsareny

esglèsia de Balsareny

el de la carretera a Avinyó

i l’adjacent de Santa Maria, encara que no sigui el Llobregat qui hi passi...

Riu, canal i petits horts, una combinació habitual als marges del riu

Passera a la Rabeia

Colònia Soldevila i la petita central adjacent

((I a Navàs

Palanca a l’Ametlla de Merolla ))

Vistes de Cal Vidal

I de Cal Marçal i de Viladomiu

Amb la seva petita palanca

I entrenat a Puig-reig pont i vistes de Cal Pons

El pont de totxo de Periques al nord del poble amb el pont modern al costat

L’impressionant viaducte de l’autovia i el pont pels accessos que sembla prescindible

Cal Guixaró, la seva petita palanca, la resclosa i zona de picnic

Palanca de Viladomiu nou

L’esglesia, la inscripció i la casa de l’amo a la mateixa colònia

Col·lecció de ponts a la sortida nord

En primer terme el de la carretera

Està prou negre quan passo el pont a Cal Bassacs, ja amb vistes a Gironella.

Torre Bassacs al costat de la colònia

Gironella des del pont de les Eres

El magnífic pont vell de pedra assentat damunt la roca

Eren les 18:10

I el nou amb bones caigudes d’aigua de les rescloses.

Sortint de Gironella agafo pel marge dret del riu per la Font del Balç, primer asfaltat després camí, cap l'Ametlla de Casserres, colònia i pont

A la Plana també colònia i pont

El simpàtic pontet d’Orniu al sud de Cal Rosal

On també hi ha el vell i el nou.

Aquí mateix a Cal Rosal agafo la via verda del Llobregat, plana, ampla, tranquil·la, ben conservada

i amb excel·lents vistes al riu. Un potent salt d’aigua

També tres túnels, el primer

El del mig és el més llarg i està il·luminat.

Passem un pont damunt el riu i el tercer túnel ve a continuació

Un gual inundable, efectivament

I arribem al pont del Pedret, una bona peça de pedra amb quatre ulls.

La pista continua amunt

I poc més enllà s’acaba de cop, hauran estat amb prou feines 5 km de via verda.

Del pont que venia a continuació només en queda el pilar.

Al costat hi ha un pontet estret per a vianants, la passarel·la dels Pescadors

que permetria apropar-se a la presa de la Baells però el caminet està totalment inundat.

Cal tirar enrere fins al Pedret i agafar la carretera que duu a Berga, un poc més de 2 km de considerable pujada.

A Berga la pluja feble i intermitent es fa més intensa. Aprofito per esmorzar. Està tot molt negre i decideixo recular, no m aventuro cap a la Collada de Vinyoles, Castellar de n'Hug i la Creueta com tenia previst, seria temerari.

Tiro cap a Manresa a buscar el tren. Passant per Sallent la intensa pluja incrementa encara més el cabal del riu.

Caient un diluvi intermitent, finalment arribo a Manresa i m’instal·lo dalt el tren, prou d’aigua, un altre dia arribaré fins el naixement...

.- Continuarà...

Girona 204 en-un-dia

En Jaume Iserte ve de Cunit i és el que acumularà més quilòmetres, arriba amb el Francis que ha sortit de Cubelles. Amb l’Oscar, el David i la Núria, arrenquem puntualment de la Cote a 2/4 de 7 del matí. A Ribes recollim al Carles i ja som el grupet de 7 que ens dirigim a Girona a cop de pedal.

https://www.strava.com/routes/12010712

Comencem per terres conegudes Colines amunt, primer esforç de la jornada que ens prenem amb calma. Sant Sadurní, Gelida, baixada a Martorell, travessem el Llobregat i la pujada dels 8 km a la Creu dels Tres Batlles, el suro. Baixada ràpida a Terrassa, travessem per la vella N-152 i l’Avinguda del Vallès on aconseguim un nombrós grup de ciclistes, tots uniformats de l’A. C. Montjuïc, “L’Agrupa”, diu al mallot. Els passem lentament i “Quico, el Xavi”, un dels de l’uniforme és el Xavi Odena, una de les ànimes del Montjuïc, el capo de les altimetries dels colls de Catalunya i voltants, esportista tot terreny que degut a problemes de salut s’ha hagut de reciclar a un grup més modest de l’Agrupa. Ens saludem i comentem mentre consumim la llarga avinguda. Continuem els 7 per la carretera a Castellar del Vallès amb vistes a la Mola, punt culminant de la serra de Sant Llorenç del Munt que deixem a l’esquerra.

Parem a esmorzar a la pça. Francesc Macià de Castellar.

Aviat som a Caldes de Montbui i pujada cap a Sant Feliu de Codines, girem a l’esquerra per anar bordejant l’esvoranc de la vall del riu Tenes fins al salt de Sant Miquel del Fai, roques roges, imatges de gran canó que conforme els Cingles de Bertí.

Arribats al fons de la vall toca escalar cap a la comarcal per la precària carretera que ens porta a la cruïlla i Coll de Can Sans (cota 688 m), continuem per la C-1413b, passem la creu de pedra del Coll de Can Taló (cota 760 m) i baixem cap a Centelles, creuem sota l’autovia direcció Hostalets de Balenyà i per un camí rural passem a tocar de l’església romànica de Sant Jaume de Viladrover

Passem per sota del Puigsagordi

i a gual una riera que per sort està seca,

arribem a Seva i seguim cap a Viladrau per la cara nord del Montseny amb vistes al Matagalls.

Després Coll de Gomara (887 m) i Coll de Revell (823 m) on parem a fer un mos i omplir aigua.

L’Oscar està preocupat per la càrrega del Gps.

Comencem la tercera part acabant de culminar el coll dels Cortals d’en Serra (1.005 m) que constituirà la cima Coppi de la jornada. A partir d’aquí comença una llarguíssima, revirada, frondosa i ombrejada baixada pel bell mig de les Guilleries,

Sant Hilari Sacalm,

passada pel balneari de la Font Vella,

el de la Font Picant

i per Osor

cap a Anglès on la baixada ja planeja fins a Girona. Travessem la ciutat envoltats d'una forta olor, deuen ser els baladres, anota el Francis.

Una ruta entretinguda i amena amb diverses pujades no massa dures i una llarga baixada final. Total 204 km, 24,4 km/h, 8h 22’ damunt la sella. I desnivell positiu per tots els gustos, dels 3700 que marca la ruta inicial als 2800 d'alguns gps... 

Arribem a l’estació de Girona a ¾ de 5 de la tarda

i fem una petita excursió pel nucli històric de la ciutat esperant el tren que ens ha de retornar cap a casa.

Arribem a Vilanova al voltant de les 8 del vespre i ho celebrem amb una copa de cava a la festa que als jardins del Museu Balaguer celebra La Unió Vilanovina en commemoració de la Diada de la nostra Presidenta d’Honor, la Mòmia Nessi.

Posem senyals de pedra pels camins, 
senyals concrets, de fonda plenitud. 

M. M. P.

2018.- Pel Piemont i Lombardia

Som al Piemont, a l’extrem nord occidental del llac Maggiore, a Ornavasso, des d’on arranca una colossal pujada en direcció a la propera frontera amb Suïssa per la banda de Zermatt i el Cerví.

Ja la plana del Big diu que els darrers 5 km de l’Alpe Rossombolmo són per a bici de muntanya però com que disposàvem també d'altres informacions dient que tot estava asfaltat, ho hem provat amb la de carretera. I no ha estat possible coronar...

Abans dels 2 km de pujada deixem una ermita a l'esquerra i empalmem cap a la dreta passant una tanca que impedeix el pas als cotxes no veïns de la muntanya. 

Els primers 7 km són durs però perfectament ciclables amb una mitjana al voltant del 9'5% i màxima que potser arriba al 17% però això més aviat depèn de com de tancats agafis els ben replegats revolts.

Quan t’acostes al km 8 el panorama canvia en dos aspectes principals: els pendents voregen el 20% i l'estat del ferm empitjora de manera determinant.

Amb les nostres habilitats i amb les màquines que duem, impossible avançar amb regularitat i al cap de més d’un km d'anar més a peu que no pas a cavall, suposant que seria així fins al cap d’amunt, ho hem deixat córrer. Veníem per anar en bici, no per fer equilibrisme o senderisme.

Baixant hem entrat a l’ermita propera al trencall cap al Rossombolmo i està dedicada a una altra patrona dels ciclistes, ja en portem unes quantes de patrones, devem estar ben protegits...

Si aquest coll fos realment ciclable amb rodes primes competiria pel pòdium europeu amb el mismíssim Zoncolan doncs els seus números de 13,6 km al 10'6% de mitjana i màximes repetides del 22% per salvar un desnivell total de 1364 m crec que superen al monstre que arranca d’Ovaro. Però no és el cas, el Rossombolmo no es pot considerar ciclable en bici de carretera.

La pujada a la Cascata del Toce des de Baceno és extremadament llarga, més de 26 km, a una moderada mitjana que no arriba al 5%. Però poc després de l'inici hi ha una llarga baixada que distorsiona aquesta mitjana i fa que en realitat sigui una mica més alta.

A la part central hi han llargs descansos i pendents lleugeres. A poc més de la meitat hi ha un llarg túnel amb forta pujada que cal evitar i trencar a la dreta poc abans de l’entrada i passar per la vella carretera senyalitzada com a "circulació prohibida excepte autoritzats". Vam veure que tots els ciclistes la utilitzaven. Té uns 4 km fins tornar a connectar amb la sortida del túnel i està amenitzada per 7 tornanti i un precari pas del riu.

Després d’aquest tram una mica exigent torna el fals pla i la cota no s’incrementa amb decisió fins als 6 km finals i especialment a les clares galeries finals que pugen del peu de la cascada fins l’inici del seu desbordament, cota 1685 m segons diu el cartell.Cal parar al peu de la gran i impressionant cascada, una de les més grans del continent, doncs és on es contempla millor l’espectacle de la caiguda de l’aigua.

Des de dalt les fotos no queden tan afavorides. I anant en bici també es pot parar al sortir de la primera galeria o poc abans de coronar, des d’ambdós llocs s’obtenen bones vistes.

A partir de l’esplanada de la cascada la carretera continua uns 3 km més fins una presa però no permet arribar fins al Passo di Sant Giacomo, cota 2313 m, fronterer amb Suïssa. El Nufenen pass o passo de la Novenna no és pas gaire lluny d'aquí.

Ressenyar que bona part de la carretera ja des de Baceno, està ben picada i no exempta de forats.

La pujada al Alpe Cheggio és la pujada al poble d’aquest nom i també es prou llarga, més de 22 km des de Villadossola. Comença fort en els 3 primers km però després vénen importants descansos i pendents febles fins poc abans d'arribar a Antrona. A partir d’aquí són 7 km durs, carretera estreta, multitud de tornant i pendents al voltant del 10% que arriben fins al 14% en els darrers 2 km, realment empinats.

S’arriba al poble i pocs metres més enllà hi ha una impressionant presa, de ratlles.

Baixant algunes singularitats

Ha estat un jeroglífic arribar a Orta San Julio, carreteres tallades i un pas a nivell col·lapsat han posat a prova el GPS. Finalment hem atacat la pujada al Mottarone des d’Armeno.

I des del centre mateix del poble

arrenquen uns 4 primers km duríssims, sempre amb 2 dígits i fins al 15%. Després a la part central la cosa amaina i hi ha algun bon descans.

Al final, ja a la vista del que ha de ser la meta torna a inclinar-se, al voltant del 10%, i fer un contorneig final a la muntanya gairebé pla.

Carretera bona amb bastantes ombres excepte a l’inici i al final. Alguna vista del llac d'Orta i pràcticament cap del llac Maggiore. Suposadament, des del cim del Mottarone amb vistes als 4 vents es deuen contemplar els dos. Però això suposa una excursioneta des del final de l’asfalt i no l'hem pas feta. Un altre dia serà.

El llac Maggiore desaigua en el riu Ticino que separa el Piemont de la Llombardia. El travessem i anem a buscar les dificultats orogràfiques d’aquesta darrera regió.

El Passo Cuvignone des de Cittiglio és una escalada molt exigent, no arriba per poc als 10 km però es remunten gairebé 800 m de desnivell amb un important replà central que falseja la mitjana.

El començament i el final són molt drets, els dos dígits són habituals en la major part de l’ascensió, això sí per carretera ben ombrejada i estreta sobretot a la meitat de dalt. Trànsit gairebé inexistent en la segona meitat, només quan baixem ens creuem amb algun ciclista.

Ni un cartell dalt del Cuvignone. 

El mateix panorama de tombs i retoms es contempla a la part superior del vessants nord.

A l’ermita de Sant Martino si puja des de Cuveglio, proper a l’anterior Cittiglio i una mica més apartat del Maggiore. Arranca al bell mig del poble

La pujada a l’esglesiola és ben tolerable a la primera meitat, pendents del 6/8%. Quant la carretera s'estreny, presentant sovint bones timbes desprotegides a la dreta de la marxa, el pendent s'incrementa i a uns 3 km del cim ve una baixadeta que complica les coses.

A partir d'aquí, amunt de manera decidida al voltant del 10% amb un regal final al darrer retomb al voltant del 20. Sort que aquí s’acaba i contemplem la solitària ermita. Ni un sol cotxe en els darrers 5 km i potser ni mitja dotzena en tota la pujada, un lloc ben isolat de les multituds.

Baix a Cuveglio hi han llocs ben amables

Deixem el cotxe a prop de la zona esportiva de Maccagno, petit poble a la vora del Maggiore i proper a la frontera Suïssa. La pujada al Passo di Neggia arranca als mateixos carrers de la vila i aviat la carretera s’enlaira per les vores de la muntanya i amb vistes al llac.

Durant força estona pendents del 7/8%, lleugerament superiors a la mitjana final, cosa que fa preveure una segona part feliç amb desnivells molt suportables.

Però la cosa s’embolica quan som a la meitat, solemnes descansos, pràcticament sense guanyar cota durant llarga estona. I, lògicament, complicada la part final, just quan ja és comença a veure per on coronarà la ruta i traspassarà cap a Suïssa.

Passarem l’antiga duana i passarem a pendents del 10/12% en els 3 o 4 darrers km que esdevenen inacabables, total 22 km de coll amb una mitjana enganyosa del 5'5% i superant uns 1200 m de desnivell.

A dalt, vistes a la banda suïssa

i un insòlit mini taller per bicicletes amb vent, claus diverses, banc de treball..., cosa mai vista fins avui, com un ganivet suís multifuncional però en gros...

Després toca relax a la vora del llac

Des del centre de Varese no resulta fàcil trobar la ruta cap al Campo dei Fiori, sort dels miracles del GPS. I la ruta es va inclinant paulatinament mentre anem superant diferents barris de la ciutat. Deixem la magna zona esportiva i aviat entrem a la part residencial, no vèiem gaires flors però les olors de les multiples espècies de plantes que acompanyen i magnifiquen les impressionants viles i xalets ens envaeixen i acompanyen agradablement.

Passem el Sacro Monte, antic cementiri monumental, i aviat el pendent passar de ser circumstància accessòria a ser fonamental, hem pujat massa suau i ara toca recuperar.

Passem sota la via del funicular, aviat del 8 passem al 10% i queda molt... Vistes a un poble veí.

Entrem en zona de grans frondositats. Per acabar de destrossar la mitjana un petit descans afegeix dificultat a l’escalada.

Es fa dur, comencen els pàrquings, prohibit circular, passem les bicis, ferm molt deteriorat, foscor vegetal...

I, quan queda gairebé un km que pinta molt inclinat apareix una miraculosa reixa que no deixa passar, es l’entrada al jardí de flors, el Campo dei Fiori, entrada permesa només als visitants del jardí. Dels 14 km previstos passem als 13. Allà mateix hi ha una placeta amb vista panoràmica sobre el llac de Varese i d’altres petits i propers i sobre tota la ciutat i pobles del contorn.

Cara avall

De retorn a la ciutat el GPS anuncia final de trajecte quan li passa pel cap i quedem mig perduts per Varese. Preguntant es va a Roma.

Entrem a Suïssa i des de l’estació de Mendrisio ataquem el Monte Generosos, 10 km a més del 8% de mitjana que comença tranquil entre xalets, vinyes i alguna església de línies clàssiques, probable influència de la veïna Itàlia.

Després, poc o molt seguim la línea del tren cremallera que puja la mateixa muntanya. A la segona meitat la carretera s'estreny, el pendent s’empina més, volta constantment el 10%, i les ombres ens acompanyen fins arribar a l'extens pàrquing del cim, un hostal tancat i un pas barrat.

Retornats a Italià, a tocar de Como, a Cernobbio, el personal s'aglomera a la vora del llac de Como en una platja d'anomenada i col·lapsa totes les possibilitats de pàrquing, cal anar cap els afores...

L’ascensió al Monte Bisbino comença amable, per bona carretera i magnífiques vistes del llac. El dia es lluminós i radiant.

Si bé el pendent és mantindrà prou regular al llarg dels 15 km de tota l’excursió, entre el 5 i el 8%,

no passa el mateix quan la carretera s’estreny i deteriora ostensiblement. La baixada serà una petita tortura saltant entre bonys i forats. Però clar, en temps dels romans els empedrats eren molt pitjors i com a mostra ens han deixat un parell de paelles amb l’empedrat original d’abans de l’asfalt a fi de que recordem que no tot l’antic era millor i que un mal asfalt es infinitament millor que els empedrats per on passaven els carruatges.

A uns 3 km del cim comencem a veure la gran antena i l’edifici que corona la muntanya, el nostre objectiu.

Ens estalviem pujar la gran escalinata...

Fem nit a Lecco, a peu de llac

Des del bordi lago de Bellano són 23 km d’ascensió per assolir el cim de la Croci di Muggio o Alpe Giumello.

Tot plegat comença amb 7 tornanti prou transitats que resulta ser l’enllaç del poble amb l’autopista. Continua pujant una estona més fins mitja dotzena de km i després comença una llarga baixada no gaire pronunciada i amenitzada per 4 petits túnels sense il·luminar i sense problemes. Haurem fet uns 9 km quan creuem el riu i iniciem la verdadera pujada a la Croce di Muggio. Per Taceno, amunt.

Normalment, i a diferència de dies anteriors, per bona carretera, amb algunes excepcions. Pendents civilitzats que només arriben als 2 dígits en els 5 darrers km i escadusserament al 13 o 14%.

A dalt, una petita estació hivernal i la vista llunyana d’una gran creu, la del Muggio, al cim de la muntanya, no accessible sobre rodes.

L’altre nom del cim

Baixant contemplem la vall del fons i, després de passada la pujadeta i els túnels, ja albirem el llac de Como.

Un tomb pel passeig

Un bany de peus no va pas malament...

Del centre mateix de Dervio arranca la pujada al minúscul llac del Monte Legnoncino, pràcticament 18 km a una mitjana del 6'8% que es puja força bé, quasi en la seva totalitat...

A mig camí es passa un petit túnel sense il·luminació i també sense problemes. Segueix una lleugera baixada i un brusc gir a l’esquerra. El pendent volta la mitjana i inclús amaina cosa que empitjora la perspectiva... Tot plegat s'arregla en els 3 darrers km amb continuades rampes al 10/14% i santes pasqües.

Un tram final amb carretera irregular, estreta i, sobretot, costeruda per assolir el petit estany i un magnífic panorama.

I avall...

Fem nit a Villanova Mondiví

Fa poc que el Giro ha fet meta a Prato Nevoso i la carretera de Frabosa Sottana per amunt està impecable, acabada d estrenar. Els 15 km de pujada són pastosos, massa ampla, massa previsible la primera meitat, pocs al·licients... Per sort el pendent és civilitzat, 6/8% la major part, alguna rampa que es passa al 10/12%, però tot fins una certa mesura.

Quan falten uns 6 km un cartell anuncia les corbes que vindran amb noms dedicats a antics pros, alguna pintada excessiva i, tot plegat, ànima la història.

La primera paella dedicada al Coppi i successivament sortiran el Fondriest, Bugno, Pantani i companyia.

Algú, l'Alex, ha fet un Everesting fa pocs dies per Prato nevoso

Poc més amunt arribem a l’estació de Prato Nevoso

Queden encara poc més de 3 km per coronar i el pendent va amainant progressivament mentre creuem blocs d’apartaments. És evident que li falta castanya a aquest final.

Dalt, antenes i bones vistes. Baixada per xalar agafant velocitat.

Anche se ora sembra/ Che un oceano separi le nostre spiagge/Un giorno mi vedrete ritornare/Su un ponte di racconti e di storie/Che mi avrò spiegato/ Allora una infinità di abbracci/ Consolerà la lunga assenza/E le nostre anime, ora già così forti/ Non permetteranno/ Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso’

Tot i que ara sembla/

que un oceà separi les nostres platges

un dia em veureu tornar

sobre un pont de contes i d’històries

que hauré explicat.

Llavors una infinitat d’abraçades

consolarà la llarga absència

i les nostres ànimes, ara ja ben fortes

no permetran

que cap petitesa ens robi mai el somriure.

Oriol Junqueras (diari La Repubblica, 14.07.18)

2018.- Per Alemanya i el Nebelhorn

Se tu vorrai, Se tu vorrai aspettarmi

Diversos cops havíem passat a prop del Nebelhorn però mai havia tingut intenció de pujar-lo, és una cosa fora de mides i no crec que hagi de ser a la llista del Big com a cosa ciclable. En la programació d'aquesta aventura tampoc estava previst pujar-lo ni tampoc passar per aquella vall. Però a mig camí se'm van creuar els cables, vam canviar la ruta, canviar allotjaments i ja som a Oberstdorf a llogar una bici de muntanya. Les bicis són pesades i senzilles però no hi paro atenció.

Només agafar la carretera sortint d'Oberstdorf senyal de prohibit circular cotxes i motos, o sigui tranquil·litat tot el camí. De bicis no se'n parla però no n'he vist cap en tot el trajecte, ni amb bateria; la bogeria tampoc abunda tant...

I amunt, només 8,5 km per remuntar més de 1250 m de desnivell. Sense GPS, sense compta voltes, tot a pèl.

La gràfica de l'altimetria fa feredat, sort que no l'havia vist des de feia anys, ni la recordava...

De sortida, primer contemples els trampolins del esquiadors, veig un que es lleça, sense neu... només per pirats...

després t'enfonses al bosc, comencen rampes superiors al 20% però els primers 3 km són suportables, molt durs però amb la btt es va fent, i poc a poc, estalviant energia, arribes a un bareto intermedi, l'Alpensee, i una certa plana, et penses que ets capaç...

Però mires amunt i ja suposes que cal arribar allà dalt, o més amunt i només queden 4 km... quan veus la primera andanada de la segona part de cop et posen al teu lloc i així, descobrint impossibles després de cada retomb, rampes del 25%, del 30%, fins el 40%, diuen, una bestialitat... i vas fent, arrencant i parant un i més de 10 cops, el pols sempre desbocat. La bici que m'han llogat és barata, pesada i sense multiplicacions especials per a una empresa d'aquest tipus, però no crec que amb una màquina més lleugera i de millors prestacions la cosa hagués estat gaire diferent... el problema està en el traçat i perfil de la ruta.

I mica en mica la vall va quedant enfonsada...

Finalment veus l’estació, uns esforços més i sóc capaç d’arribar-hi, paro a fer alguna foto

i llavors veig una pista que continua amunt...

Agafo el mòbil, connecto i veig que encara queda un o més d'un km per arribar on sembla el cim. Buff, què hi farem, amunt! Aviat s’acaba l'asfalt (fins llavors tot asfaltat) i pista prou ben compactada fins dalt. I arribo. Quasi dues hores de feina intensa per pujar 8'5 km, no havia vist mai res semblant, terrorífic, no ho faré més. Ni Zoncolan ni Punta Veleno tenen res a veure amb això, com un Muro de Sormano multiplicat per 4.

I baixada amb molta precaució, no domino aquesta màquina i puc tenir algun ensurt desagradable. Però a la part de baix ja em veig segur i estic eufòric, penso que ja no tinc edat per segons què..., no me'n adono i em poso a cantar a plena veu i em surt "Non ho l'età, non ho l’età...", Gigliola Cinquetti, 1964. Els caminaires amb qui em creu-ho deuen pensar que aquest vell és boig. I probablement no els falti raó... “No tornaré a ser jove”, va escriure Jaime Gil de Biedma, és veritat, però tots fem el possible per a que no es noti... Se tu vorrai, Se tu vorrai aspettarmi.

És curiós comprovar com els tres líders del Big, els qui han pujat tots els 1000 obstacles, cap d’ells no ha pujat el Nebelhorn, van triar el coll antic...

***

Però quan vam arribar al Nebelhorn ja portàvem 15 dies de periple per mitja Europa. Després de conduir 1000 km nord enllà i un excés d’embussos i calor per França som a Bussang, als Vosges, la Lorrena, al peu de la pujada al Petit Drumont. Una pujada que comença molt suau per la carretera que surt a l’esquerra de la nacional un cop passat el riu. Aviat s’enverina i al cap d’un parell de km trobem el petit paratge de la Source del riu Mossel.la.

Pocs metres més amunt el Coll de Bussang

I arrenca la carretera que amb poc més de 5 km de pujada sostinguda ens duu al cim del Petit Drumont. És una carretera rugosa, ombrejada i prou empinada, pendents dominants entre el 8 i el 12% amb algun pic fins al 15%. Dalt, un memorial de la guerra, una granja que atén els turistes i la possibilitat de caminada fins el verdader cim de la muntanya. Un Big no massa contundent però amb un punt de malícia...

La Bresse, també als Vosges, és un centre turístic rodejat de petits colls de muntanya per totes bandes, això fa que durant tot el matí no pararem de creuar-nos amb ciclistes de tots els nivells. Primer pugem al Col de la Schlucht, una cosa llarga i prou assequible amb la seva història als inicis del Tour de França. Els primers 10 km són bastant avorrits, un cert trànsit i molt suaus fins coronar el coll de Feines /s Vologne,

segueix un bon km de baixada i després la part més consistent de la Schlucht, 3 km al 8/10% que fineixen a la cruïlla de Le Collet.

Llavors resten un parell de km molt assequibles fins coronar. Col de la Schlucht

La baixada sense cap problema, sense tocar frens. Pel vessant est, venint de Munster, la ruta sembla més ombrejada i més entretinguda.

Des de La Bresse mateix pugem al Col de la Grosse Pierre, menys de 6 km al voltant del 6%, sense història ni transcendència.

Des de Munster, ara a l'Alsàcia, ataquem el Col du Petit Ballon, potser el més dur dels Ballons coneguts en el món del ciclisme. Des dels afores de Munster són 9'3 km al 8,2% segons marca la placa informativa per els ciclistes.

I comença fort amb uns primers km al 9/11% i sense descansos apreciables. A la part central amaina cap al voltant del 8% i a la part de dalt fins i tot trobem algun tram més suau. La carretera, estreta i rugosa, està molt ombrejada malgrat ser migdia. El trànsit és molt inferior als colls anteriors i als 2 km finals s'obre el paisatge podent contemplar tot el que resta fins coronar.

La baixada, massa rebotona.

A baix a Munster estan de fira i ho aprofitem.

Entrem a Alemanya i d’entrada fem unes excursions per la Selva Negra i els voltants, hi teníem coses pendents. Comencem a Locherberg i ataquem un bon gavarrot, el Locherbergwassen, poc més de 3 km al 8/13%, un veritable mur. Inicialment es prou visible i predictible, després s’embolica una mica per acabar en un bosc, una cruïlla de camins. Baixada rapidíssima.

Bona carretera sortint d'Ottenhofen im Schwarzwald per pujar a Hornisgrinde, pendents sostinguts i suportables al voltant del 5/7% durant el primer tram fins la cruïlla amb la carretera que duu a Baden Baden i que agafem. Aquesta resulta bastant més suau i aviat contemplem el destí a que ens dirigim. Aplana bastant fins arribar a un petit estany amb parador turístic bastant ple de turistes.

Aquí arrenca el tercer tram, un parell de km durs, de dos dígits fins arribar a una plana al capdamunt de la muntanya. Una torre, una altra, i una antena.

De baixada traiem el nas al llac i avall a tota pastilla.

A Annweiler busquem la pujada al castell de Trifels.

Comença dur amb un 8 i es va empinant fins el 13%, després amaina i resulta prou irregular, fins i tot baixa una mica i arribem a una explanada, final de la carretera. Allà cal seguir un camí a la dreta, no gaire dret però amb pedra solta que dificulta la marxa amb roda prima. Es va rodejant el cim i una dura rampa encimentada porta a la confluència amb un altre camí que posteriorment aprofitarem per baixar. Brusc i duríssim gir a l’esquerra, també pavimentat, tram de terra i pedra, rampa final de ciment per damunt del 20% i entrada al recinte del castell.

La visita es de pagament i amb escales intermèdies, no toca.

Fem nit a Kaiserslautern, històries futbolístiques...

Més al nord, des de Rockenhausen pugem a la torre i antena del Donnersberg. Carretera bona, pastosa, massa recta i avorrida malgrat el paisatge que, com a tota la zona, es molt agradable. Al cap d'uns 5 km d’aquest color es divisa una antena al cim de la muntanya, una rotonda, trencall a la dreta i aviat canvi de decorat, bosc i pendents fins el 12%. Una bona estona després amaina i veiem una superba antena, uns endimaris metàl·lics i la buscada torre, mig amagada.

Des d'Allenbach pugem Erbeskopf amb un panorama similar, massa obert i previsible el paisatge, però amb la important particularitat de que hi ha un bon carril bici adjacent a la principal que permet desconnectar del trànsit a motor.

Això durà fins al trencall a 2 km del cim i aquest cop tampoc hi han grans rampes. O sigui, pujada fàcil i amable, familiar. 

Dalt una bola de comunicacions, una torre de fusta i uns magna escultura damunt un passadís que serveix de mirador a la comarca. Guapo.

Durant el trajecte en cotxe comentem l'escàs trànsit de les carreteres de la zona i la gairebé absència de camions. Doncs sortint de Morbach dirigint-nos al no indicat enlloc Stumpfer Trum enganxem una horrorosa carretera, molt transitada, plena de camions, trams de doble carril i sense voral, ideal per circular a tota velocitat però totalment contraindicada per passar-hi en bicicleta. Per no tenir no té ni un pendent, ni llargada que la facin mereixedora de ser en un llistat que s’apreciï. I dalt una torre antiga sense cap mena d’indicació.

Aprofitem per veure un lloc arqueològic proper (que té a veure amb els belgues, jeje) i avall que fa baixada. Innecessari i oblidable.

Sopem i fem nit a la vora de la Mossel·la

Ha plogut aquesta nit a Reil, a la vora de la Mossel.la, i la temperatura ha baixat un grapat de graus. Inclús fa fresca quan agafem la bici a Bremm, uns km riu avall, i pugem cap a Beuren. Una pujada sense massa història, bona carretera, bàsicament per contemplar el pas del riu encaixonat a la vall i flanquejat per les vinyes ben arrenglerades.

Després pugem a l’Schawarzer Mann des de la sortida de Prumm, 14 km summament irregulars amb pujades i baixades. Dalt, una taverna i poca història.

A Adenau, ciutat propera a Nurburg i al clàssic circuit de motor, es respira benzina i velocitat. Iniciem la pujada a la torre del Hohe Acht sentint els constants espetecs dels motors a gran velocitat i les sorolloses reduccions de l’entrada a corba. El circuit és gairebé contigu a la nostra carretera i, malauradament, algun conductor es pensa que encara és dins...

La pujada normaleta fins el trencall a la dreta que s’agafa des de dins un pàrquing.

A partir d’aquí, carretera precària de muntanya, no arriba a 2 km, i de cop i volta revolt pronunciat a l’esquerra i desapareix la meitat de la calçada, estil Turó de l’Home però més estret.

I més amunt ja només queda un petit sender, asfaltat, però per damunt el 20%.

Dalt una altra torre, els agrada això de les torres als alemanys i altres països centre europeus...

De la vora del Rin, a Konigswinter, prop de Bonn,

arrenca la pujada a la muntanyeta del Petersberg. Avancem perpendiculars a la riba del riu i a la carretera que travessa. Bastant trànsit i recomanable emprar el carril bici que ens durà fins al trencall que ja ataca el cim pel mig d’un esplèndid i frondós bosc. Carretera bona, pendents al voltant del 10%, i poc més de 2 km en aquest segon i darrer tram. Dalt, un petit tram de llambordes en un entorn bonic, unes runes històriques i un gran hotel amb el nom de la muntanya.

A Wiesbadem deixem el cotxe al pàrquing al llindar de l’estació principal i ja dalt la bici fem un tomb pel centre, les seves grans places i l’illa de vianants abans d’iniciar la pujada al Hohe Wurszel.

També bastant trànsit durant quasi tota l’ascensió. Pendents irregulars amb algun descans i trams prou durs com 3 km al 9/13%, poca broma. Es corona el coll amb el dit nom

i per arribar al cim del Big cal pujar uns metres més de cota mitjançant un trencall a la dreta per una estreta i recta carretera de muntanya que ens hi duu. A dalt més antenes, ja ens està semblant que som operaris de la Deutches Telekom...

L'ascensió al Grosser Feldberg per la banda de Frankfurt, des d'Schwalbach am Taunus ha estat llarga i moguda. Uns 16 km irregulars, primer per carril bici adjacent a l’autovia, un tram de carretera amb trànsit suportable i pendents del 8/10%, el temps que es va embolicant i en arribar a una gran cruïlla esclata un remolí de vent i pluja que ens duu sota el refugi d’una benzinera. Hi estem estona fins que amaina el vent i para de ploure. A partir d’aquesta cruïlla molt trànsit, massa, la pujada no es agradable. El perfil és molt irregular amb dos o tres baixadetes que distorsionen la mitjana final del 4%, llargs trams al voltant del 10%, massa rectes, cotxes massa ràpids. S’agafen diferents trencalls i fins al darrer no hi ha una mica de tranquil·litat, són gairebé 3 km travessant un bosc magnífic fins arribar al cim amb torres, més antenes i una creu. Pluja i vent no acaben de fer net i avall amb rapidesa.

L’endemà toca tombar per Frankfurt en bici, tot pla. Barris nous, moderns, desértics

No tan nous, alguns turistes

L’endemà tornem a la normalitat... Dalt el Hoherodskopf hi ha una magna antena i zona de jocs i vitualles per turistes. La pujada, poca cosa a dir, suau, bona carretera, bosc...

El Wasserkupper és un aeròdrom dalt de la muntanya, també centre de comunicacions. Pujada semblant a l’anterior, un pel més exigent i amb més trànsit, de motos sobretot.

El Grosser Inselberg també es centre de comunicacions, amb bar i alberg. Pel sud és llarg de 12 km i té una mitjana equívoca doncs abans d’arribar al poble intermedi hi ha una baixada de més d’un km. Abans de mig camí ja es divisa  el cim.

Abans i després de la baixada hi han llargs trams al voltant del 9/11%.

Però el tret més característic d aquesta muntanya és el darrer tram de llambordes, comú als dos vessants, força estona al 8% d’uns inacabables 1,5 km que deixen el cos masegat. I tot hi això, no està clar que sigui pitjor pujar-lo que baixar-lo, aquest tram.

A llevant del Rin comença una immensa planura que s’estén bastant més enllà del límit de l’estat alemany. És una planura ondulada per petites colines plantades de cereals o cobertes de boscos. Quan la muntanyeta és més alta que les del voltant hi plantifiquen algun repetidors de telecos i si encara ho és més també hi situen un Big. Des del Grosser Inselberg es divisa un petit mostrari d’aquest panorama, planura, cereals, boscos i multitud de parcs eòlics.

Tota la plana alemanya n’és plena. I no havia vist en cap país la gran quantitat de plaques solars que hi han per la Germània.

Des de la cruïlla d'Oderhaus pugem a Sonnemberg, un coll al parc nacional de Harz, uns 10 km amb un parell de descansos que falsegen la mitjana oficial del Big. Al inici i a mitja pujada es produeixen pics del 10%, la resta és molt tolerable. 

Dalt no hi ha res. La placa és a un mig km del cim, baixant per l’altra banda. Prescindible.

Més dura i interessant es plantejava la pujada al proper cim del Broken, a la mateixa serralada Harz amb un desnivell previst de 840 m. Però les dades del Big tampoc no quadren i malgrat haver-hi trams molt exigents al inici i en la segona part, per damunt del 10%, els llargs replans de la part central suavitzen bastant l’ascensió. És remunten uns 670 m en 14 km, cosa ben assumible.

A meitat de trajecte, entrant al parc nacional, és prohibida la circulació de vehicles a motor i això dóna una gran tranquil·litat. Però no és total, Broken és una muntanya mítica i de culte a Alemanya. Una munió de gent i ciclistes de tota mena hi pugen i baixen en una autèntica processó, gairebé has d'anar apartant al personal de la pulcra carretera. El fet de ser diumenge deu agreujar el fenomen. Fins dalt també hi arriba un tren de vapor, que hem sentit xiular diversos cops però no hem vist. A part de l’estació també hi han antenes i grans plaques amb les distàncies a diferents grans ciutats del continent.

Des de Thale hi ha una pujada de menys de 4 km a Rosstrappe on hi ha un bareto. És un autèntic gavarrot amb els 2,5 primers km a una mitjana al voltant del 10%, tot i que no se'n va més enllà del 12. Al final afluixa ostensiblement.

Posat rumb nord-est, ens aturem a Potsdam. Agafem la bici i fem un tomb pels jardins, recons i palaus de Sanssouci, construïts i enxampats per Frederic I i Frederic II el Gran, i també ens estenem cap al centre històric de la ciutat, escenari d'un armistici històric. Majestuositat dels jardins, no tant dels palaus. Ens despistem i oblidem visitar el mausoleu de Frederic el Gran, perdut entre arbres i jardins.

A la tarda ja som a Berlín i fem un primer tomb cicloturista. Modernes avingudes, el búnquer del III Reich, algun vell Chec Point, el Mur, la Gestapo, el Bundestag, la porta de Brandenburg... 

L’endemà continuem amb el cicloturisme cap a visitar el parc Tubingarden, la Columna de la Victòria que commemora les victòries prussianes, les restes del Mur, la catedral i els museus monumentals, el riu...

Fins la victòria final.

En total haurem pedalat més de 70 km per Potsdam i la capital alemanya, tot molt pla i amb prou respecte entre vianants, els molt abundants ciclistes i els conductors. Molts carrils bici, clares normes de conducta circulatòria ben assumides, sense conflictes i amb prou tolerància als qui, com nosaltres, desconeixem els detalls de cruïlles i llocs no permesos a les bicis. Com ja havíem vist a Frankfurt, un trànsit de cotxes reduït, sense els embussos i aglomeracions de les ciutats llatines. Imatge molt agradable només pertorbada per la gran quantitat d'obres en marxa a tota la ciutat, al igual que a prous autopistes i carreteres del país.

 Al sud de Dresden, la capital de la Saxònia alemanya, ben poca història té la pujadeta de 3 km al Festung o fortalesa de Konigstein. La fortalesa si que té bona aparença palplantada dalt la roca, a la vall del riu Elba i propera a la frontera amb Txèquia. La visita a l’interior ens l'hem estalviat.

Però el cim del Festung constitueix el meu Big número 800, xifra prou elevada i especial a la que mai hauria pensat poder arribar. Doncs ja hi som, dedicat als presos polítics i exiliats!

Visita a Dresden, barroc.

Malgrat no arribar als 500 m de desnivell, l'Auersberg pel NE és més llarg que un dia sense pa i més de la meitat es una simple planejada seguint el riu i la via del tren. Només els darrers 10 km tenen una certa entitat, primer pujant al Passhöhe fins els 892 m i,

després d’una petita baixada, escometent el cim amb pendents mitjans fins arribar al darrer trencall a la dreta que l'encara amb una llarga recta de pendent progressiu fins més enllà del 15%. Dalt un gran radar, una torre i un edifici.

És feixuga, pastosa, l’ascensió al Fichtelberg per la banda alemanya, des d'Overwiesenthal. També es pot pujar des de Txèquia i ambdues vessants conflueixen gairebé a la frontera i el Passhohe Neues Haus.

A partir d aquí un trencall més estret ens duu al cim en gairebé 3 km irregulars i algun passatge que ronda el 10%. Poca història i dalt vistes als 4 punts cardinals.

De baixada visitem la frontera deshabitada.

Després de travessar per la punta de Txèquia en direcció sud i passar la nit en un hotel-casino gairebé buit, sortim de Furth im Wald, a la banda alemanya de la ratlla fronterera, en paral·lel a aquesta i en direcció sud-est. Planeja una bona estona, trencall a l'esquerra, vistes del cim,

primer amb tranquil·litat i al cap d una estona comença un petit calvari de més d’un km al 13% amb puntes de fins al 19%.

Per sort no és cert el que diu aquesta placa doncs hi han petits descansos però el darrer km torna a collar de manera intermitent. Dalt del cim del Schwarzezriegel, llenyataires i antenes truncades, la darrera modernitat alemanya.

No tenim mapa detallat ni traça del GPS doncs no estava previst pujar al Ofterschwanger Horn. Però segons com cal canviar de plans i amb l'ajuda del mòbil també ens en sortim. Comencem per bona carretera i el trencall també està bé. Més amunt trobem pintades al terra d'APM (primer suposem que és d’Altimetrías, després ho desestimem) i ens ajudaran a guiar-nos en els petits creuaments.

A mitja pujada comencen unes rampes duríssimes que acabaran arribant al 19%. Per sort hi han successius descansos que ajuden a recuperar l'alè. Dalt és un coll que dóna accés al cim citat mitjançant un camí de cabra. 

Avall amb precaució, s'embala molt.

***

Aquí vindria la pujada al Nebelhorn.

... I després de menjar un trist bocata encarem el Riedbergpass que és a la mateixa vall, molt proper i té uns guarismes assequibles. Però és una trampa, la meitat dels 9 km de llarg són de pendents mínimes i tota la duresa es concentra a la segona. Arrenca amb mig km constant al 16% i després continua fins dalt amb molts trams entre el 10 i el 13%, massa per les meves maltractades cames del matí. Pujo amb extrema dificultat, tot posat, a poc a poc. I corono.

L’endemà, sortim de Balingen per atacar el Lochen Pass per la cara nord. És una via ràpida de doble carril. El carril-bici queda a mà esquerra, quan podem travessem i rodem tranquil·lament pel caminet ben asfaltat i amb poc pendent. És a partir de mig camí d'un total de 8 km que la cosa s'empina i puja al 7% i una mica més en el tram final. Diverses i amples paelles que ens permetran baixar a tota velocitat. Dalt un petita placa i un trencall a l’esquerra que puja uns metres més fins la porta d'un alberg. Molt poca història.

Com ja va sent habitual tots els migdies, a Balingen entrem a una konditorei i fem el bocata del dia i un curt tomet pel centre.

Més llarga i variada es l’ascensió al Feldberg des de Titisee. Sortim de la vora del llac planejant pel carril bici, trànsit de tota mena, cotxes, busos, bicis i vianants. Aviat deixem la vista a l’aigua i mica en mica la ruta es va enfilant fins arribar a una carretera més principal a la que ens incorporem cap a la dreta. Ara ja pendents del 7/10% fins coronar el Feldberg Hohe.

Trencall a dreta cap a l'estació d'esquí i allà carretera estreta en bones condicions que en uns 3 km ens durà fins el cim als 1493 m, amb forts pendents, fins una punta del 17, i també descansos importants. Bones panoràmiques a la part de dalt i conjunt d’antenes, continuem en pla Telekom.

I amb aquest Big acabem el periple per Alemanya, terra amable, amb grans paisatges i adequada per al cicloturisme, llàstima que els dies de festa hi ha molt trànsit. I una particularitat m’ha semblat veure a la llista del Big d’aquest país, els pendents mitjans difícilment tenen a veure amb el pendent que més et trobes a la carretera. Sempre hi han descansos o petites baixades que distorsionen massa. Entenc que, com que l’orografia no proporciona grans desnivells, s’empalma tot el que es troba per donar més entitat i categoria a la pujada.

De retorn a França, som al departament del Jura, a Salins les Bains. La pujada al Mont Poupet, la Montée du Poupet, comença benigne durant tota primera meitat. És un cop s’agafa el segon trencall a l’esquerra que durant 2 km no es deixen els pendents de dos dígits, sovint 12/13 i fins el 16%. Això dura fins collejar.

Després planeja fins sota la creu que havíem vist molt lluny a l’inici i, en el darrer km, tornen a repetir rampes de gran exigència.

Des de Clelles, a l'Isère, arrenca la pujada al col de Menée pel vessant nord. 13 km de pujada suau excepte un parell de km centrals al 7/8%. Dalt un túnel d’un centenar de m sense il·luminar que connecta amb el vessant sud.

L'únic interès d aquesta cara és contemplar la propera i impressionant roca del Mont Aiguille (2.085 m). Tot i que pujant queda a l’esquena, de baixada ofereix bones vistes.

Ben diferent és la pujada al Col du Noyer pel vessant O, sortint de Saint Disdier, departament dels Hautes Alpes. Paisatge variat, grans vistes alpines i a mesura que guanyem altitud i passem el Congost des Etroits es van descobrint les impressionants roques de les muntanyes del Massif du Devoluy  que culminen a la Tête de Claudel de 2.563 m pujant a l’esquerra i al Pic de Bure als 2.709 m pel cantó dret. Un paisatge magnífic que permet posar digne cloenda a aquesta aventura franco-alemanya.

En total han estat 34 nous Bigs, 7 ascensions a França i 27 a Alemanya. Notar que només queda un Big francès pendent, el Cormet d’Arêches, que té un bon tram final en que cal la btt. Ja veurem…

Non ho l’età

Non ho l’età per amarti
Non ho l’età per uscire sola con te
E non avrei
Non avrei nulla da dirti
Perché tu sai molte più cose di me

Lascia che io viva
Un amore romantico
Nell’ attesa
Che venga quel giorno
Ma ora no

Non ho l’età 
Non ho l’età per amarti 
Non ho l’età per uscire sola con te
Se tu vorrai 
Se tu vorrai aspettarmi
Quel giorno avrai
Tutto il mio amore per te

Lascia che io viva
Un amore romantico
Nell’ attesa
Che venga quel giorno
Ma ora no

Non ho l’età 

Cantada per Gigliola Cinquetti, 1964.

2018.- Creta, muntanyes i mitologia

D’extensió aproximada una quarta part de Catalunya, similar a Xipre, Creta és, també, una illa plena de muntanyes. És el bressol de la cultura Minoica, civilització amb més de 4000 anys d’antiguitat, poc més “moderna” que l‘Antic Egipte i més de mil anys anterior a l’anomenada Grècia Arcaica que seria el fonament de la cultura occidental. Actualment és una regió de Grècia poblada bàsicament per turistes a la costa nord, abundants oliveres al cantó de llevant i tarongers a ponent.

Aterrats a Heràklio, lloguem unes bicis BH Gravel, tipus de màquina adequat per combinar asfalt amb les pistes de terra que ens hem de trobar en les escalades per Creta. Minos, el contacte de les bicis, arriba al matí amb un cert retard però coneix l'ofici i ens entenem ràpidament.

Agios Andreas a Heràklio.

La capital de l'illa és extensa i la travessem tota a pedal des de prop del mar fins un hospital que marca el límit hàbitat. Aviat passem, i obviem, l’antiga ciutadella minoica de Knossos, la principal perla turística de l’illa; ja la visitarem més endavant. De Knossos fins dalt han de ser uns 15 km, 21 des de la sortida.

Pendents suaus, algun descans i rampa màxima del 10% en el tram asfaltat. Quan falten 4 fites comença la pista de terra, llarga, pis en acceptables condicions per pujar amb rodes primes i inclús per baixar amb les del 32 que portem.

Els pendents màxims de fins al 12%, molt puntuals, els trobem a la part inicial, després amaina i s'assoleixen bones vistes de la vall que deixem a sota i fins i tot del mar no massa llunyà. Llàstima que el dia rúfol i fred no ha acompanyat gaire.

A dalt, un cartell sense l'altitud

i, després d'unes escales, una petita ermita, blanca i solitària al punt més alt i amb vistes als 4 vents.

Poc problema per baixar els 4 km de terra amb les rodes gruixudes i anar fent fins a Càndia, l'antic nom venecià d'Heràklio.

Entrant a la capital amb fam acumulada ensopeguem amb una pastisseria dolç i salat de pel·lícula que satisfà les nostres millors aspiracions.

Fem un petit volt pel port venecià.

I pel centre de la ciutat.

Un casament al vespre

L’endemà agafem el cotxe fins la sortida de Gazi i allà iniciem la llarga escalada a l’Ideon Andrón, la carretera asfaltada més alta de l’illa fins als 1400 m i amb un sender posterior que arriba fins als 1514 m, a l'anomenada cova del Déu Zeus. Total 47,5 km d'ascens al programa del dia. Fa sol i ha pujat la temperatura, uns 14 graus a la sortida.

Els primers km són suaus i assequibles, pendents del 5-7%, algun replà i alguna baixadeta. És quan s'albira el primer poble de certa importància, Gonies, que comença a enfilar-se amb major gosadia i així, també amb algun descans, arribem a la benzinera que marca l'entrada a Anogeia.

Es veuen muntanyes amb molta neu i massa a prop...

A l’establiment pràcticament no hi ha res per consumir i ens envien al súper de dins el poble. Portem uns 24 km de pujada i hem remuntat fins poc més dels 700 m d'altitud. Tenim mitja feina feta i toca recuperar, ho fem al súper i seiem en un pedrís del carrer. En acabar tornem enrere cap a la carretera que dúiem i continuem muntanya amunt. Aviat els pendents superen el 10% i entre aixó i el 12 estem una bona estona. Corbes i paelles una darrera l’ altre i aviat som a cota 1000, algun replà per recuperar i la visió de la neu que s'atansa, comencem a pensar que no farem cim.

A partir de 1100 m la carretera comença a estar bruta de neu, cotxes parats i personal jugant amb la neu. Amb prudència arribem fins més amunt dels 1200 m però arriba un moment que resulta impossible. Passem un coll als 1204 m, queda batejat com a Coll de Zominthos per un topònim proper que trobo al Google Earth, amb una altitud de 1204 m. Des prés ve una baixadeta i una plana plena de neu.

Portem 35 km, encara en queden una dotzena i la visió de les muntanyes ben nevades asseveren que l'empresa avui és impossible. No sé pas si hi haurà un altre dia per visitar al Déu Zeus en la seva morada cretenca i no és pas per falta de sol, el dia ha aguantat esplèndid tot el matí. Zeus, déu del tro, és el Rei de l'Olimp, muntanya més alta de Grècia que ja vam pujar fa anys per la banda de Litochoro amb un tram de pista final bastant impracticable. No ens acabem de relacionar bé amb el Zeus aquest, haurem de canviar de déu...

Al tercer dia no descansem i agafem la bici al petit poble de Mesochorio, uns 45 km al sud d'Heraklio, per pujar a les antenes i repetidors d'Asfendilla, a gairebé 1000 m d'altitud.

Primer cal pujar al centre del poble des del trencall de la carretera principal per un carrer ben encrespat i endevinar la carretera sense cap mena d'indicació... Comença suau amb moltes oliveres i alguns corrals de cabres com a únics veïns però no tarda a enverinar-se progressivament en un contínuum de paelles i corbes revirades pel mig de muntanyes ben pelades, ni un arbre, i sovint per damunt del 10%, fins el 16%.

Als 8 km suavitza i es corona un coll amb una petita església. Cota 719 m, queda batejat com a Coll d'Achentriàs. Baixadeta fins al poblet d'aquest nom, Achentriàs, tornem a pujar i agafem un trencall a la dreta que al cap d'1,5 km ens situarà al peu de les antenes. En agafar el trencall la carretera ha desaparegut durant uns 200 m, sembla que el torrent contigu se l'hagi endut.

Aviat torna un bon asfalt amb l’únic inconvenient de les nombroses pedres soltes arrastrades per alguna rierada o per les cabres. I també el pendent que s'incrementa paulatinament fins a punts, també, del 16%. El conjunt d'antenes s'enlaira damunt de grans penyes de roca calcària, extremadament trencada i trossejada.

Vistes als 4 vents i, singularment al sud, a l'anomenat Mar de Líbia. Han estat uns 12 km bastant més durets del que es podria deduir dels valors de les taules, les baixades intermèdies distorsionen molt els guarismes.

Després de desfer el trencall per on hem pujat girem a la dreta i baixem pel vessants nord-est que ens duu a Potassion i tanquem el cercle en menys de 30 km.

Ens hostatgem a Rehtimno, bonica ciutat costanera amb valuoses construccions de l’època veneciana i, també, turca

Al sud de Vryses, entre Rethimno i Xània (o la Canea pels venecians), comença la llarga ascensió a l'estació de Radar d'Anonés. Són quasi 25 km per remuntar 1150 m de cota als que cal afegir els 100 m de baixada a la plana d'Askifou. Abans passem un coll a la cota 795 m al que anomenarem Coll d'Askifou. I serà poc més enllà d'aquest poble que en un trencall a l’esquerra comença un dur tram d’un parell de km per damunt del 10% i fins al 15. I encara un altre trencall a l’esquerra amb pis cimentat precàriament amb percentatges similars i uns mil metres de llargària.

Quan som quasi a tocar de la immensa parabòlica el ciment es converteix en pista pedregosa. Però ja hi serem. I nosaltres hi hem arribat enmig d'una espessa boira que es ha impedit contemplar el paisatge més immediat i prendre consciència d’on som.

Està molt negre, fotos amb rapidesa, tapar-se, i només iniciar la baixada comença a ploure. I aviat es converteix en un autèntic diluvi. Amb penes i treballs baixem com podem amb precaució i arribant al poble d'Askifou ens refugien en una benzinera. Demanem per un taxi però no n’hi han, no hi ha més remei que seguir avall sota l’aiguat...

 Passem la nit de cap d'any en un petit hotel a la costa de La Canea

Al SO de Xània hi ha Fournes i cap al sud s'inicia la llarga pujada a Omalos. Són 27 km tots asfaltats i per bona carretera.

Els primers 6 són revirats i punxegut, plens de paelles. S'arriba a Lakki, taberna per avituallar, ve un tram més dolç fins que la ruta s’eixampla i segueix un nou traçat tot ple d'amples giragonses a tocar de trams antics. Llarg, prou regular de pendent al 7/10% i pesat per l'amplitud i per la visió del que va venint. Fins que després d'un petit descans es corona un coll, en direm Coll d'Omalós, cota 1130m, i segueix una ràpida baixada per perdre un centenar de m de cota. A baix una plana,

les 4 cases d'Omalós, taberna i l'inici del tram final de la ruta, uns 5 km per arribar fins dalt. Pendent progressiu, massa recte, massa visió de la jugada. Al final, un pont i dues petites paelles et duen a la posada del cim, als 1251 m, la major cota a que arribarem a l'illa.

Al pont abans de les paelles s'inicia la principal atracció turística de l'illa per als senderistes, les gorges de Samarias, un torrent que al cap d'uns quants km aboca al mar del sud de l'illa, el de Líbia.

L’endemà plou lleugerament a Heràklio i agafem el cotxe cap a Màlia, a llevant, tal i com teníem previst, amb la finalitat de pujar a Dikteón Andrón. Allà hi plou més i no sembla gens prudent iniciar una escalada de 28 km de cara a una negror intensa. Fem temps i el turista cap a Agios Nikolaos on arrenca una altra vessant de la pujada al mateix cim però no tenim sort, la pluja no amaina i abandonem.

Fem turisme per la ciutat costanera i ens trobem la representació d’Europa, princesa fenícia que fou raptada per Zeus qui la va portar cap a Creta.

Serien els pares de Minos, posterior rei de Creta, que va aparellar-se amb la vilanovina Pasifae. Aquesta era filla d’Hèlios, déu del Sol, i és qui va engendrar el monstruós Minotaure que posteriorment Minos tancà en un Laberint. Després, el príncep atenès Teseu entrà al Laberint i es carregà el Minotaure.

El Minotaure i Teseu, Europa i Pasifae, Creta i Vilanova banyades per la mateixa Mediterrània, agermanament popularitzat a casa nostre per l'escultor vilanoví Oscar Estruga...

Al dia següent volíem tornar a intentar la pujada a l’Ideon Andrón però continua el mal temps. Sembla que estem renyits amb les coves doncs, suposadament, Andrón ho significa. Les coves d’Ideón i Dikteón quedaran per una altra ocasió, sí es presenta...

Aprofitem i fem el turista pel palau de Knossos, nucli principal de la cultura minoica, i posteriorment, pel Museu Arqueològic on es conserven els originals dels esplèndids frescos trobats a la ciutadella.

Ens ha quedat feina pendent a Creta però hem sumat una altra gran illa a la ja llarga llista de terres isolades transitades lentament a cop de pedal: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Còrsega, Sardenya, Sicília, Corfú, Xipre, Gran Canària, Tenerife, La Gomera, La Palma, Madeira, Açores (Sao Miguel i Horta) , Gran Bretanya, Irlanda, Islàndia i nord i sud de Nova Zelanda.

El poeta i novel·lista Nikos Kazanzakis (1883-1957) passa per ser la principal figura del món cultural de Creta. Va escriure la seva versió en vers de L’Odissea relatant els viatges d’Ulisses en busca de la seva Ítaca ideal, perdut al mig del laberint. Igualment, nosaltres no hem pogut assolir els nostres objectius de pujar les 6 grans pujades pavimentades de l’illa. Entre coves, ens hem perdut en el laberint de l’altitud, del clima i del temps.

Salvador Espriu (1913-85), fa més de 60 anys, a El Caminant i el Mur (1954)  ja relligava Creta, els mites del Minotaure i Teseu i el món del que serien els nostres dies.

2019.- Pels Apenins

Després d'uns dies d'emocions intenses,

som a Orbetello, a la costa Toscana. Aquest poble té un apreciable casc antic i està separat d’una illa/península per tres braços de terra per un dels quals hi passa la carretera.

Sortint del casc antic, passem el llarg istme i continuem a la dreta fins trobar el trencall que puja al Monte Argentario per l’anomenada strada del Monasterio, per carretera correcta. Fins aquí hauran estat uns 5/6 km ben plans i ara en comencen uns 7 força inclinats, majoritàriament entre el 7 i 10%, amb una punta de fins el 14% just quan deixem el Monasterio

a la nostra esquerra, lloc on podem tenir una bona vista de part de la costa de l’illa, del poble d’Orbetello i de les llenques de terra que els uneixen. Sempre i quan el dia estigui mínimament clar, cosa que no és el cas.

Més amunt arribem a unes antenes de la RAI i que sembla el final. Hi ha tanta boira que ni tant sols veiem l’antena. Però si copsem una carretereta molt estreta amb un senyal de direcció prohibida, just cap on ens indica la ruta del GPS, seran uns 3 km més, més suaus que els anteriors, amb una duríssima rampa final a l’entorn del 20% que ens duu a dalt de tot on hi ha una petita caserna militar i una bona reixa, tot amb la mateixa boira. Ja tenim un altre cim italià i tirem avall a retrobar-nos amb el sol.

Per la tarda ens hostatgen als afores de Roma i ens acostem al centre per la banda del Trastevere, un bon barri. Algunes vistes, 

Piràmide i muralles

Santa Maria in Trastevere

Riu Tiber i Castell de Sant Angello

Vaticà

Jardins de Villa Dòria

Quan estem ben lluny de l’hotel comença una magnífica tempesta que ens agafa de ple, travessem carrers que són autèntics llacs i arribem a l'hotel ben xops.

Uns 100 km al sud oest de Roma hi ha el poblet de Guarcino, on comença la salita a l'observatori i estació d'hivern de Campocatino. Deixem el cotxe poc abans entrar al poble i iniciem l'escalada per les paelles que travessen Guarcino, un poble vertical, adossat a la muntanya. 

Poc més d’un km i som al trencall cap a l'estació, just davant del campanar. La carretera del trencall es millor que la per la que veníem, prou ampla, de tres ratlles i en bon estat fins al cim. La pujada té poc més de 19 km des d’abans d’entrar al poble, la major part de zona boscosa, un pendent molt regular al voltant del 7%, amb pics del 10/11%, sobretot al primer km sortint del poble, sense cap descans, sempre amunt durant poc menys de dues hores. El pitjor inconvenient ha estat el fortíssim vent a la part alta, ja a la vista del cim. A poc de passar el Colle Pannunzio, cota 1500 m,

un cotxe que baixava ha afluixat i obert la finestra per dir-nos "vento forte alla cima". Als 1600 m apareix la neu al voral de la carretera, ja veurem més amunt..

A dalt un vent, cota 1810, el més alt dels que pujarem en aquest viatge, i un fred que pela, tenia tota la raó l’home del cotxe. Dos graus que amb la ventada augmenta el tremolor i la pupa baixant. Avall!

El descens és rapidíssim i es va a tota màquina fins la mateixa cruïlla dins el poble, pots estar 19 km sense donar una sola pedalada!

Trevi mel Lazio, com molts dels pobles italians de l'interior, està aixecat damunt una colina.

En sortir cap a l'est en direcció a les pistes de Campi Staffi, la carretera tira avall i està en prou mal estat, amb forats i asfalt aixecat fins arribar al nivell del riu, uns 3 km enllà del poble. A partir d'aquí comença una llarga pujada d'uns 19 km, primer amb ferm dolent i després millor. Passem el poblet de Filettino, amb lloc per menjar, i continuem amunt sempre amb pendents a l’entorn del 6/7% amb puntes fins el 10, sense estridències. Quan portem uns 16 km de pujada per la regió del Lazio, coronem el coll de Serra San Antonio, cota 1508 m., on enllaça la carretera que puja de Capistrello, a la regió dels Abruzzo. A partir d aquí la ruta torna cap a ponent i per pendents similars durant uns 3 km arribem a l'esplanada de Campi Staffi, una petita estació hivernal totalment deserta i que encara conserva neu a les petites elevacions que l’envolten. El termòmetre marca 4 graus, el doble que ahir a Campocatino. En total 19 km de pujada per remuntar uns 1000 m de desnivell.

La pujada a Montelupone té poc més de 2 km a una mitjana del 10%. Per fer-ho més mengívol i per tal de localitzar-ho més fàcil, arranquem de San Firmano, un parell de km més enllà. Quan agafem el trencall que puja a Montelupone l'asfalt és nou de trinca i ja es veu un dur revolt a esquerra, per damunt del 15%. Després el pendent és irregular, amb percentatges assequibles fins que agafem un trencall a dreta i aviat s'observa una duríssima rampa que gira lentament a dreta però amb pendent que volta el 20%. És el punt més dur de l'ascensió que culmina solemnement travessant la muralla de la ciutadella damunt unes robustes llambordes

i així continua pujant fins la porta de l'església, avui en obres. 

Fem la foto al seu pati interior.

I consignar que Montelupone és un bell conjunt monumental, tot de cases i esglésies de totxo i maçoneria que mereix una visita.

Parem a Ancona

Ara som a Pianello, a Marche, tocant a Úmbria, i seguim la ruta de la plana del Big cap al Monte Nerone de 1501 m. Quan som al poblet de Massa ens indica cap a una pista de terra ben costeruda i poc adequada a les rodes primes, la seguim uns metres i fem mitja volta, preguntem, seguim per la carretera, és evident que farem més km, ignorem quants, però per la pista no podíem continuar.

Els primers 5 km són molt portables, guanyem poca cota i ens fa témer que la volta serà grandiosa... Però al cap de poc s'anima i comencen pendents del 8/10%. Al km 9 arribem al trencall que indica el Nerone, no tenim idea de quina distància queda però si de la cota, falten 730 m. 

El trencall es guapo: muntanya pelada, moltes corbes,

carretera ampla i en bon estat però un pèl picada, pendents al voltant del 8% amb força estona al 10/11% i algun descans escadusser. El paratge, totalment solitari, es fa pesat i dur. Al tombar d'un revolt veiem la silueta del cim, objectiu la Lluna,

continuem, ens apropem i coronem. Aquest darrer tram han estat 9 km pels 730 m, igual al 8 per cent, si hi afegim que hi ha hagut algun descans, no està pas malament...

I la Núria s'apunta el Big número 800 del seu historial, felicitats, prima donna! Estàs lligant un conjunt monumental de grans muntanyes pujades arreu del Planeta.

No abarateixis el somni,

el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

No abarateixis el somni,

res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

LL. LL.

 Ho celebrem a Perugia

Monte Amiata des de Bagni San Filippo, comença lleig, carretera ampla, molt gravada, avorrida, fort pendent a l’entorn del 10% i així uns 4 km des de la sortida del poble, uns 7 des del trencall de la carretera. S'arriba a un trencall, cap a la dreta, un tram de pla i baixada d’uns 4 km, fins la sortida del poble Abbadia de San Salvatore, museu de les mines, i amunt. Uns 12 km irregulars, al 6% i pics fins al 12, alguns replans, ferm molt irregular, trams amb forats que no són problema pujant però que patirem baixant per la constant ombra dels faigs que colonitzen la muntanya, ara esfullats per l’hivern. Passem una urbanització de muntanya totalment deserta, uns petita instal·lació hivernal i finalment l’estació veritable que marca el final de la ruta, una mica més avall que les antenes que dominen el cim. La Vetta dell'Amiata, 1734 m.

El Croce Arcana des de Cutigliano té pendents molt irregulars, un primer km molt dur des de l’entrada del poble fins més enllà de la sortida, amb pics fins al 14%. Després hi ha de tot, trams durs, molts al 8/10%, descansos, asfalt bo, asfalt fatal ple de forats, pis molt rugós... I continuen els faigs, arbre molt present a tots els Apenins. I de cop un estany, estem a prop de Doganaccia, una urbanització i petita estació fins on arriba l'asfalt.

A partir d'aquí un parell de km de pista amb trams no ciclables amb rodes primes. I algun pas amb neu.

A dalt un bon descampat i un monument a alguna batalla.

I la Croce.

Després, des de Pievepelago, amunt cap al Passo o Foce delle Radici, bona carretera, poc trànsit (a diferència de les pujades anteriors en que els vehicles a motor eren pràcticament inexistents, i les bicis inexistents del tot), desnivells suportables que només cap al final superen el 8% i puntualment arriben al 12. Coronem el Radici al cap de 15 km a cop de pedal i a la cota 1529 m.

I després ve el trencall a l’esquerra cap a Sants Pellegrino un Alpe, una dura rampa de mig km al 14% per coronar el canvi de conca de Monte Albano a cota 1620

i baixada cap al poble de Sant Pellegrino un Alpe, 1525 m.

Aquest vessant est és bastant més tou que el sud, una llarga i dura escalada que arranca de Castiglione de Garfagnana i que ja havia pujat fa 5 anys. 

 Fem nit a Cremona,

ciutat de l’Stradivarius i els violins ...i les bicicletes

En fi, un nou i interessant tomet per la Itàlia central, aquell país en què demanes un cafè i no surt un torracollons dient, “sólo?”.

2019 .- Pel Piemonte i completant França

Fem una primera escala a Aix-en-Provence.

De camí al Piemonte, per la Ligúria, hem atacat el colle Garezzo pel vessant més llarg, des de Pieve di Teco, uns 25 km d'ascensió, en diverses fases.

El primer terç és de pendents suaus i fins i tot una baixadeta a poc de començar, just quan deixem l'strada statale.

La part central del coll puja prou regular al voltant del 8/9%, amb alguns replans que no arriben al 5. Així fins la cruïlla del colla San Bernardo di Mendatica, 1263 m, sense placa informativa.

Aquí s'agafa un trencall amb gir ben tancat a esquerra,

un km d'asfalt precari amb alguns forats i comença la pista de terra. 

Poc més enllà, una esllavissada se l'ha emportat i cal fer una petita travessa a coll, sense massa problema.

La pista per aquest cantó té uns 5,5 km, sembla que més curta que no pas pel cantó de Triora, però més llarg el total de la pujada i més elevat el desnivell que supera els 1500 m. El camí comença amb bastanta terra i mica en mica la pedra solta s'apodera de tota l'amplada precisant un major esforç i es fa pesat i costarut.

A dalt, 1795 m, un petit túnel conecta amb l altra banda. I sembla que un altre camí travessa per dalt. Ni el veiem, la boira està caient per moments i ja ho tapa tot.

Baixant ens agafa una mica de pluja i quan entrem a menjar un entrepà, ja al poble, cau un aiguat impressionant. Hem fet just.

Fem nit a la Fornace di Garessio, un bon lloc, amb cireres a ma i a discreció

La pujada al Rifugio Barbara és severa. Des del centre de Bobbio Pellice són poc més de 10 km i escaig per remuntar uns 1000 m de desnivell i l'escaig pràcticament no compta, o sigui 10 fites per 1000 m, 10% de mitjana, poca broma. Hi han força trams molt durs, per damunt del 15% i petits descansos amb pendents suaus que s'agraeixen. El pis és tot asfaltat tot i que amb trams precaris. Els primers km ben ombrejats i més amunt s'obre el decorat, apareix més el sol, els salts del riu que no deixem en cap moment i el paisatge magnífic d'alta muntanya.

A part de les rampes durissimes, l'altre gran inconvenient ha estat l'estretor de la carretera combinada amb els cotxes que t'adelanten amb arrambades que en més d'un cop ens han obligat a posar peu a terra. El fet de ser el primer diumenge d'estiu probablement ha contribuït a una major afluència de vehicles. En tot cas, la BTT, més estable i amb multiplicacions més curtes resulta molt recomanable, no hem vist ningú amb màquina de carretera.

L'entorn del refugi, fi del gran esforç, és majestuós i panoràmic.

Avall

Fa 7 anys vam fer un entrepà de mortadel·la abans d'iniciar l'escalada al colle Sommeiller, de 26 km de llargada i 2993 m d'altitud, tot i que llavors es deia que arribava a 3000, era i és el sostre ciclable dels Alps, el tope. Aquell dia a 3 km del cim la neu barrava el pas, t'havies de mullar els peus i arrastrar la bici en alguns passos. Vaig fer cim però la Núria no ho va aconseguir després de pedalar més de 23 km. En arribar a baix vam anar al mateix bar i un altre bocata de mortadel·la.

Avui a l'hotel on érem a Gleise, a prop de Bardonecchia, no donaven esmorzar...

A 2/4 de 8 ja érem al mateix bar amb el tema de la mortadel·la...

En honor als mèrits ja acreditats fa 7 anys, hem escurçat el trajecte fent en cotxe el tram d'asfalt, fins una mica més amunt de Rochemolles i després amunt amb les mateixes bicis de llavors...

recordant poc o molt el paisatge de l'altra vegada

No hi ha hagut més sort que llavors, avui la neu era força més avall i hem hagut de caminar damunt la primera congesta quan encara faltaven 7 o 8 km pel cim. Hem anat salvant obstacles fins que a uns 5 de meta i a cota 2565 hem vist que era impossible, era anar caminant i arrastrant la bici...

O sigui que avall

L'amic torinès Luigi Spina ens envia una imatge del coll de la mateixa setmana, feta per un company esquiador, inaccessible.

Malgrat tot, el dia era esplèndid i l'aigua i els paisatges lluïen en plenitud.

Hem aprofitat per entrar cap el refugi i fins a peu de la cascada

Al baixar hem passat de tornar a la mortadel·la...

Fem nit a Novara

 També l'any passat vam intentar pujar l'Alpe Rossonbolmo amb la bici de carretera, va ser impossible i mitja volta. Ara hi hem tornat amb la BTT. 

La primera meitat de la pujada no té gran dificultat si obviem els pendents constantment al voltant del 10%. Però cap a la meitat canvia l'asfalt que fins llavors havia estat en bones condicions i comença un paviment antic, molt rugós i molt deformat en alguns trams, per si fos poc, cap al km 8 dels 13 totals, comença un immens quilòmetre al 20%, inacabable i dificilíssim, l'infern del cicloturista. I un cop passada la dura prova la ruta aplana considerablement i encara amb algunes rampes dures però més escadusseres s'arriba a coronar una escalada molt difícil, ombrejada la major part excepte el tram final i en la que la BTT resulta imprescindible tant per pujar com, encara més, per baixar.

Feia poca falta que aquesta burrada fos als llista del Big.

 Fem nit a Torino, la capital del Piemonte, banyada pel Po.

Fa uns 21 anys, el 1998, vaig pujar el Gran Sant Bernard pel vessant italià. Avui l'hi toca a la Núria, jo pujo en cotxe.

Un coll enorme, colossal, 34 km de llargada i 1500 m de desnivell per aquest cantó i per la banda suïssa els guarismes són molt similars.

A primers d'estiu el paisatge està ben verd i espectacular, encara amb abundants restes de neu i amb els rius i rieres a tota màquina pel desglaç.

La Núria mica en mica va resseguint la llarga silueta del gegant que tanca la Vall d'Aosta.

El llac de dalt el coll, a 2.473 m, tot i els 37 graus que ha arribat a marcar el termòmetre, encara està mig glaçat.

El coll marca la frontera amb Suïssa.

Resulta pesada la primera meitat de la pujada al Cormet d'Areches pel vessant sud, sortint d'Aime. Mica en mica et vas aixecant sobre la vall de la Tarentaise, pujant llargs replans amb el mateix decorat de fons i, en el nostre cas, sota un sol de justícia. Però quan arribes al bosc, lleugera baixadeta i comença l'escalada de veritat, carretera revirada, bones ombres i pendents exigents que puntualment arriben al 12%. A partir d'aquí paisatge d'alta muntanya, riu, cascada i 'nar-se caragolant pel circ de muntanyes que tanquen la vall.

A 2 km de dalt desapareix l'asfalt i s'acaba de coronar sobre pista en bon estat per a BTT, primer es passa la creu...

No adequada per a rodes primes.

I coronem aquest Cormet d'Areches, 2107 m, que té la particularitat de ser el darrer Big que em faltava de la llista de 175 grans pujades de França. S'ha fet esperar però el conegut darrer tram de pista demanava uns requeriments logistics especials...

Al cim gaudim d'una meteo extrema: 38,4 graus, ni un sol núvol i gens de vent.

Amb cotxe fem un pas pel Telegraph i el Galibier, a recordar vells temps...

Cara nord

Dalt

Cara sud amb vista als Ecrins i la Meige

Pel darrer dia queda el Granon, un coll alpí amb pedigrí i uns dels primers que vaig pujar als Alps, era per allà el 1987...

Uns 11 km per remuntar 1000 m de desnivell, no és poca cosa.

Sortida del poblet de Chantemerle, pendents prou regulars a l'entorn del 9/10%, pràcticament mai per sota del 8 ni per sobre del 12%. Ampli paisatge d'alta muntanya a partir de la cota 2000 i final de carretera asfaltada al cim.

Si t'aboques a la banda de llevant pots contemplar el llunyà Cerví i si ho fas a ponent el massís dels Ecrins amb el Pelvoux, encara plens de neu a finals de juny.

La carretera sembla en bon estat donades les baixes velocitats a que ascendeixes però la trobaràs ben boteruda quan baixis a tota llet, compte!

A dalt del coll algú aprofitava el temps...

I es vislumbrava el Cerví?

Francesc Gumà i Ferran, 1865.

2019.- Novament als 3.000 m del Sommeiller, el sostre dels Alps

Viatge tranquil i plàcid Barcelona-Gènova, en baixell, sopar, dormir i esmorzar a bordo i arribada un pèl abans de l'hora prevista, llàstima no haver-ho fet mai abans... Molt menys estressant que no pas l'autopista de peatge, ponts, túnels i excés de trànsit.

Desembarquem a primera hora del matí al port de Gènova, un bon embús a la sortida fins agafar l'autopista, turmenta dalt del cotxe, i amb 280 km ens situem a peu de port, el Rifugio Alpo a cota 1441 o 1500, segons on miris. Però en tot cas 1100 m de desnivell en 11 km i encara hi han un parell de descansets, o sigui una autèntica paret en ple migdia, amb trams de màxima exigència, un km en què es remunten més de 150 m que inclou una ziga-zaga encimentada per damunt del 20%,

en fi, una burrada de pujada que espero no es repeteixi en aquest viatge però ja veurem...

I a dalt res, un parell de cartells...

I 900 m més enllà s'arriba a la Bocca dei Giu, a la mateixa cota, i per un petit tram de pista un lloc on preparaven una carbonera amb la consegüent festa per l'endemà diumenge, avui res a pelar, mitja volta i avall amb precaució i tirant de frens.

Arribem al cotxe, ens canviem i tot seguit comença a ploure.

Ens allotgem a la Locanda Bonardi, cota 1800 m sul mare, poc més amunt del Passo Maniva i a uns 8 km del cim del Giogo di Bala, situat a 2162 m i que serà l'objectiu de demà a primera hora. Ignoro de que li deu venir aquest nom, Jou de Bala...

Farem primer la part de dalt per evitar passar fred començant baixant de bon matí, després baixarem els 30 km de la Valle Trompia i posteriorment remuntarem fins l'hotel.

Arrenquem de poc més amunt de Brozzo on la carretera puja suaument seguint el curs del riu Mella, amb desnivells per sota del 5%. Això s'aguanta d'aquest pal fins San Colombano on els pendents augmenten ostensiblement i comencen les característiques paelles que permetran guanyar uns 900 m de cota en poc més de 10 km i arribar al trencall del Passo Maniva on farem un petit desviament de 400 m a la dreta per coronar-lo a la cota 1655,

Al mateix Maniva arriba un altre vessant de la pujada al Giogo di Bala, que com es pot comprovar, és de terra. Sort que no la vam escollir...

El passo Crocedomini anuncien que està obert. Uns 6 km de terra per aquest vessant.

Refem altre cop el camí i continuem uns 9 km amunt per amplis paisatges d'alta muntanya,

pendents més irregulars que puntualment arriben fins el 13% i arribem al Passo Dasdana, 2086 m, un replanet, una curta baixada, de nou cap amunt

i arriben al trencall cap a l'antiga base de la OTAN, avui totalment abandonada. Al inici hi ha una reixa que barra el pas als cotxes però permet el de caminants i bicicletistes. Quedarà poc menys d'un km, al 8/10%, carretera encara suficientment conservada, i arribem a la base tota abandonada i amb 2 grans miralls parabòlics. 

Muntanyes enormes pels 4 costats, paisatges amplíssims, solitaris, no habita ni el vent.

Quatre fotos i avall que amenaça pluja. Malgrat estava anunciada, ens hem mullat només lleugerament durant uns 5 minuts, i mira que hem estat bastant més de 3 hores per completar els 30 km de pujada i els de baixada, remuntant un total de més de 1700 m. No està malament, una muntanya enorme.

Com ja ens havien anunciat, al començar la baixada ens trobem una caravana de tractors antics que també celebren alguna cosa pujant fins dalt el coll. Els ciclistes no som els únics volats...

Deixem el cotxe al centre d'Storo i agafem la carretera que duu a Riva del Garda, bastant transitada. Alguns tornanti, alguna rampa inclinada però cosa civilitzada. Aviat veiem una cascada a peu de carretera, amb personal remullant-se. Hi parem de baixada, ara no toca.

A poc més de 9 km de la sortida coronem el passo de l'Ampola just al trencall que ens ha de portar cap al coll.

Aviat comencen unes rampes més dures i continuades durant els primers 6 km, després no es que amaini gaire però hi han moments que es porta millor.

En total són 12 km bàsicament entre el 8 i el 10, amb poques extremituds i sense passar del 12%. També hi ha algun replà escadusser.

Hem anat la major part del temps entre boscos i a la part de dalt els prats obren el paisatge, un parell de km més i coronem el passo Tremalzo per l'única vessant asfaltada. Una pujada dura, particularment els 12 km de la segona part en que es remunten 950 m, bastant per damunt de la mitjana total del coll.

Parem a Riva del Garda, increible, un café perfecte, en terrassa principal i amb vas d'aigua inclós, per un euro.

Ja sobre el paper es veu que la pujada al Monte Baldó o Prato de Nago és de màxima exigència, 15 km per remuntar 1456 m i arribar a cota 1525, o sigui una mitjana de gairebé el 10% durant uns interminables 15 km. 

Se surt de Torbole, prop de Riva del Garda, per un carrer ben empedrat i ben costerut. Amb un parell de km ja ben inclinats arribem a Nago, poblet que travessem per carrers també empedrats, pendents suaus i una plaça amb una font que aprofitarem quan tornem per restaurar els bidons secs.

Passat Nago continua un camí rural asfaltat, entre vinyes, i pendent suportable. Al cap de poc, potser portem uns 3 km, la ruta agafa la muntanya i comencen pendents durs i prou regulars, gairebé sempre en l'interval del 9/12%, amb algun petit descans enllà del km 6.

Inicialment les ombres són escasses però més intenses en la part alta.

Bons miradors sobre el llac de Garda

Quan deuen faltar uns 3 km per coronar passem una fageda, diu la Crocefis dela Busa del Bonet a cota 1253.

I un km més enllà hi ha un llarg replà

que malmetrà la mitja del tram final i el maleït enginyer ho solucionà amb tres o quatre repetjons per damunt del 15%, i el darrer, duríssim, volta el 20%. Però som dalt del Monte Baldo. Ni una placa amb l'altitud, ni el nom que diu la llista del Big, ni tampoc cap vista sobre el Garda.

El llac el contemplarem de baixada,

bona carretera sobre tot a la part alta, més gravada la major part de la pujada i alguna pedra afilada que m'ha pegat un bon llandasso i la consegüent punxada. Reparació amb vista al llac, no es pot demanar més...

I de retorn a Riva del Garda passeig al voltant del llac, carril bici llarg i molt concorregut, platja de pedres plena de banyistes, lloc ideal per posar una estona els peus en remull i en aigua fresca...

Entre Rovereto i Trento hi ha Calliano, d'on surt una carretera cap a llevant que duu al passo Coe després de 19 km de pujada gairebé ininterrompuda i salva un desnivell de 1416 m.

Només agafar el trencall que surt de la Statale hi ha un pàrquing gratuït, ideal per deixar el cotxe. I només arrancar comença a pujar, molta estona 8/10%, cal estar ben rodat per tots aquests colls que anem transitant...

Als 12 km  hi ha una benzinera i un bareto adequat per una paradeta. A continuació,  després d'agafar el trencall cap el coll, la cosa aplana poc més d'un km i en quedaran mitja dotzena més per assolir el cim. I no ha estat el desnivell el principal inconvenient sinó la pluja que s'ha començat a mostrar a l'inici d'aquesta darrera part. A començat feble i s'ha intensificat paulatinament fins convertir-se en un autèntic diluvi.

Foto ràpida al cim i avall, nomes uns 200 m per refugiar-nos sota un pont on ja hi havien uns caminaires, a esperar que pari. La carretera era un riu d'aigua avall... Al cap d'una bona estona ens decidim i baixem amb precaució. A la meitat la carretera ja era seca.

A baix fa sol, ens traiem tota la roba mullada i ens indiquen un restaurant pizzeria just a l'altra banda de la carretera principal. 

Des del pàrquing es contempla el castell de Beseno que després pujant ja no veurem, suposo que passem per sota i ens queda al clatell...

Trento, la ciutat del Concili, bé val una passejada.

A l'estació de tren, uns bons aparcaments per les bicis i ben tancats

I a partir d'aquí una bona escalada que comença just passar el ponte de San Lorenzo.

I una esglèsia a l'altre cantó que serveix de referència

A partir d'aquí són altre cop uns 20 km cara amunt amb uns guarismes molt similars al passo Coe d'ahir, un desnivell mitjà del 7'4%, contra el 7,2 de la vigília.

El Bondone és més uniforme, sense el llarg replà del Coe, però igual de llargs i pesats. Comença a pujar d'inici, tombs, retombs, paelles, llarga estona entre arbres, castanyers, pins, roures..., Mentre la ciutat va quedant avall.

A mig camí, una font que altres aprofiten

Informació quilomètrica per al ciclista

Molta estona d'aquest pal i només a la part de dalt s'obre el paisatge amb praderies convertibles en pistes d'esquí de cara a l'hivern.

A dalt, 1650 m, un record de l'epopeia de Charly Gaul al Giro de 1956 i els establiments típics d'una estació d'esquí.

I de cara avall bona carretera, revirada, prou ample i sense forats, per gaudir de l'espectacle, 20 km fent malabars damunt la bicicleta. Una gran baixada!

No hi ha hagut sort aquest matí al Mataiur, 14 km més amunt de Savogna, a l'extrem est d'Itàlia...

Després de passar la nit a Cividale del Friuli, hem sortit de bona hora d'aquest petit poblet monumental cap al cim que fa frontera amb Eslovènia.

Dues possibles vies des de la mateixa sortida i fins al mateix lloc. Teníem previst pujar per la de més a ponent, més curta i inclinada i baixar per la més tova, però ha plogut força de matinada i està molt moll, i el cel tampoc és massa de fiar, o sigui que per la més llarga i aplanada, 14 km per remuntar 1100 m, cap regal.

Sortim de cota 250 i a mesura que ens aixequem el cel tapat es posa cada cop més negre. Quan portem unes 8 fites comença a plovisquejar i a la que fa 9 ja plou de veritat i fosc per totes bandes, en queden 5 i quasi 500 de desnivell, deixem-ho estar, ho passarem molt malament i no val la pena.

La Núria es queda en un petit resguard i baixo a buscar el cotxe. Arribo com un pop. Pujo a retrobar-la. Miraculosament trobem un bar obert en un petit nucli. Hi estem més d'una hora, esperant que millori i consultant la meteo. Mal temps per totes bandes. Al final baixem, dinem i seguim la ruta prevista. Fem un cafè a Udine i llavors s'obre el dia i surt un sol precari... Hauríem de fer més de 50 km enrere i després tornar a pujar..., definitivament, ho deixem córrer. No hi ha hagut prou sort, el Mataiur queda per a millor ocasió...

Udine

I al setè dia vaig descansar...

Però no la Núria... Anem en cotxe fins a Sutrio, la cara est del Colle Monte Zoncolan i allà agafa la màquina i muntanya amunt, què és un pota blava i l'hi falta... Jo pujaré en cotxe i baixarem per l'altre cantó, ja vaig patir aquesta pujada l'any 2009 i poques ganes de repetir, que porto les cames endurides de tanta tralla a més del 10%.

Veig que la carretera ha millorat amb els anys, la recordo bastant més estreta i, sobretot, botosa. Pendents durs però assequibles els poc més de 9 km fins l'estació d'hivern,

un petit descanset i comencen els 3 km finals a una mitjana de l'11% i màxima per damunt del 16%, una pujada de veritat que amb els anys ha quedat amorosida per la millora en l'estat de la carretera.

Felicitats a la noia!

Baixem en cotxe per ponent cap a Ovaro. Aquí la carretera continua amb trams ben estrets, els 3 túnels ben il·luminats, i amb una duresa superlativa, probablement la més dura d'Europa asfaltada i pujada en cursa professional, 10 km infernals a una mitjana del 12% que arriba al 19 i que en el tram central aplega més d'un km a l'entorn del 16%. Sort encara de dos minúsculs replans a poc de començar i a poc d'acabar que endolceixen la mitjana. Com era d'esperar, bastants ciclistes assajant la pujada.

La carretera passa per davant mateix de la casa campestre en que parem, un bed&breakfast als afores de Meran. Aquí els hotels ón cars i la casa que hem trobat està bé de preu i amb instal·lacions fantàstiques. La parra té el raim a punt de madurar

I piscina

A Meran, el riu és com la platja

Cap a Merano-2000 aviat comença a pujar, carretera en molt bon estat, bé de mida però sense voral. I aviat ens adonem que amb molt trànsit. Primer confiem que en algun moment agafaren un trencall però no és així. És diumenge al matí i sembla que tothom té pressa per sortir del poble, ço que fa que els cotxes siguin els grans protagonistes del trajecte, pesat, monòton i fins i tot mes perillós del que acostuma. I també passem 5 túnels, un de més de 400 m, ben il·luminats. El pendent entre 7 i 10 gairebé tota l'estona, uns 10 km, sense al·licients especials.

En sortir del 5é túnel girem a l'esquerra i a l'esquerra. La carretera s'estreny un pèl, continua el bon asfalt, s'incrementa el pendent que arribarà al 12% en algun punt, el paisatge resulta més atractiu, el trànsit disminueix un pèl i, sobretot, sembla que els conductors ja no porten tanta pressa. Així arribem després de 5 km més d'escalada a una extensa plana on van arrenglerant multitud de cotxes, sembla que allà la majoria agafen un telecadira o fan alguna caminada.

El Merano 2000, és a la cota 1620 m.

La baixada és rapidíssima tant el primer tram com el segon. Els cotxes segueixen pujant amunt... Segur que algun altre dia que no sigui el primer diumenge d'agost l'excursió pot resultar més tranqui-la i atractiva. Avui ha estat per oblidar.

Per la tarda, fent un vol passem pel costat de l'hipòdrom. Hi ha curses i ens deixen entrar, és grandiós

Cap a les 9 del matí ens posem en marxa des de Sant Leonardo in Passiria, direcció al Passo di Giovo o Jaufenpass, un coll de pas que corona la Vall Passiria i connecta, pel Brennero, cap a Àustria. 

Des de San Leonardo també podríem tirar cap a l'esquerra i afrontar el temible Passo del Rombo o Timmelsjoch que en 30 km traspassa també a Àustria per la cota 2474 m.

El Giovo és llarg, falta poc per 20 km, però és un coll de traçat antic, sense estridències, entre el 7 i el 9%, carretera en prou bon estat, ombres suficients, trànsit suportable, bons paisatges quan contemples la vall que queda sota i en els darrers km quan veus la muntanya pelada i el traçat que s'enlaira mitjançant dues llarguíssimes paelles. 

Falta poc més d'una fita per fer cim, els dos portem el mallot vell de la Unió Ciclista, i sento al meu darrere, què sou de Vilanova?, qui hi ha per aquí?, sóc de prop de Vic, de Centelles..., intento seguir-lo, que queda poc, però aviat desisteixo, ja ens veurem a dalt. Un xicot jove, xupat, de Centelles, amb un mallot de Vic, que té la família al càmping del peu i que avui s'ha llevat aviadíssim per pujar primer el Passo Rombo, 2474 m, i ara, les 11 del matí, ja és dalt del Giovo, un autèntic crack. Parlem una mica dels grans colls, dels més alts... I ell marxa avall a tota velocitat.

Total arribes a cota 2094 m després de remuntar uns 1400 m en un parell d'hores de feina. Fa dies que superem amb escreix els mil metres de desnivell positiu...

La baixada és ràpida i sense complicacions.

Des de Naturns/Naturno, a prop de Meran, altre cop a sobrepassar la cota 2000, altre cop més de 20 km de pujada i altre cop a remuntar 1400 m d'una tacada.

És la pujada a Val Senales, en teoria del 6'3% de mitjana però a la pràctica trams força desiguals: primers 10 km durs que comencen al 10%, amainen, i posteriorment hi tornen fins al 14%. Un replà on hi ha una benzinera, unes ziga-zagues al 8/10% fins la presa del Lago di Vernago,

una llarga planejada de més de 3 km contornejant-lo, un sifonasso i els 3 km de l'ascensió final fins el fons de la vall on hi han tota uns estació amb hotel i remuntadors mecànics diversos. Cota 2011 m, nom que figura, Maso Corto.

Baixada prou còmoda i molt ràpida.

Però tot plegat no és el més rellevant d'aquesta pujada. El que la defineix és el seu inici en el trencall de la carretera que va de Meran a l'Stelvio, un túnel de més de 1.100 m, en corba i al 10%. Sota terra és remunten més de 100 m i això vol dir força estona allà dins. El túnel està perfectament il·luminat però és recomanable portar llums, que et vegin. I baixant, encepegues amb gairebé totes les tapes de la claveguera, semblen posades ex profés.

Els altres 3 túnels són petits i sense dificultat.

I per Naturns i pobles del voltant un carril bici exemplar, més que segregat, una carretera només per a les bicis: riu, carril bici, tren i rengleres de pomeres. La carretera dels cotxes, per l'altre cantó

Val Martello des de Coldrano té uns números gairebé iguals als de Val Senales tot i que les dificultats estan repartides més irregularment, amb  dos grans descansos i tres o quatre conjunts de tornanti que  les concentren i distreuen l'escalador.

El paisatge, gairebé tot dins del Parco Nazionale dello Stelvio, és intens i variat. A la segona meitat trobem el Lago Gioveretto, també empantanat, i a tocar de la presa tenim la primera vista del glacera del Forni que s’estén pels vessants del Monte Cevedale, gran muntanya de 3764 m que separa el Trentino de la Lombardia, la vall de l'Adigio de la del Po. A l'altre vessant del cim hi ha el passo Gàvia. Durant tot el recorregut unes fines gotes d'aigua ens han anat acompanyat sense passar d'aquí.

Al vespre plou a Sondrio, ningú per la plaça Garibaldi

Sortim del centre de Sondrio per arribar dalt al fons de la Val Malenco, una llarga quilometrada de 28 km, remuntant tota la vall.

Tot molt irregular, l'estat de la carretera, el pendent, el paisatge, el trànsit... I la plana del Big amb les dades equivocades.

Al començament la carretera és bona fins la meitat, fins el poble amb serveis de Chiesa de Valmalenco. Però amb molt trànsit. Amb pendent important els primers 6 km i suau després.

A partir del dit poble de vacances la cosa canvia, ferm en mal estat molt sovint, paisatge trist amb diverses pedreres a tocar de la carretera, trànsit encara prou intens i pendent clarament superior al que diu la plana del Big. Revolts i més revolts amb percentatges fins el 14%.

I finalment s'obre el paisatge, ragen les cascades, llueix el verd i les muntanyes del voltant amb encara unes glaceres importants ja a la ratlla de Suïssa.

La cota de dalt no és de 1500 sinó de 1620 m, i fa pupa quan et penses que ja hi ets...

Sort que al final es bonic sinó caldria oblidar aquesta pujada. Avall

Avui carro gros, Colle Sommeiller, el punt transitable més elevat dels Alps. 

Estava el coll i voltants ben diferent de quan hi vam ser per Sant Joan, llavors ens vam quedar a la cota 2560, impossible continuar, curull de neu. Avui hem sortit de més amunt, del refugi, que el tram primer ja està repetit...

Ara ben pelat

Per Sant Joan vam arribar fins aquí i no vam poder avançar més. 

En un mes i mig ha desaparegut gairebé tota la neu, només unes poques clapes i alguna glacera sota els grans pics que ens envolten dels Alps Cottian, fronterers entre la Savoie francesa i el Piemonte italià, on destaca l'Aiguille de Scolotte, 3506 m.

El darrer replà abans de l'atac definitiu al coll

Així estava el mateix lloc el 2012

Arribant al cim, paisatge de la part de dalt ben pelat

I, al cim, l'antic cartell per terra i un de més novell que aclareix que el coll té 3009 m i el llac, ja al vessant nord, és a la cota 2993 m.

El llac ara

Quan hi vaig venir l'altre cop, el cartell no es veia per enlloc, no sé si estava cobert de neu...

I així és com estava per Sant Joan, quan preteníem arribar-hi

El llac, 2993 m, és a Itàlia; el Colle, 3009 m i la Punta Sommeiller, 3333 m, fan frontera i la Glacera del Sommeiller és a França.

Dues vegades el Sommeiller, altres dues el Veleta i encara un cop al Mulhacén, deixen el pavelló de les grans altituds europees força elevat. Va ser una llàstima no haver pogut fer marca d'altitud en la nostra visita al Caucas de fa uns anys, no va poder ser...

i, de baixada, més trànsit de jeeps i similars del que esperàvem, excursions organitzades que col·lapsaven un pèl el camí.

El coll de Vars és un dels colls supra-dos mil típics de França, entre la Savoia i els Alps d'Haute Provençe. Carretera ampla, bona, pendents civilitzats, trànsit deu n'hi do, que és cap de setmana, ciclistes i motards fent nosa als automobilistes...

El pendent és considerable, 8/10%, en el primer terç de l'ascensió que fem per la cara nord, des de Guillestre, i allarga uns 20 km.

Després ve un llarg tram d'uns 4 km en què gairebé no es guanya cota, planeja i petites pujades i baixades travessant els diferents nuclis del poble de Vars.

En traspassar el darrer nucli torna a enfilar amunt i, amb petits descansos, acaba coronant a la respectable altitud de 2109 m.

Al cim, restes del darrer pas del Tour.

La baixada, per gaudir-la.

Vars separa Hautes Alpes d'Alpes d'Haute Provençe.

És la Festa a Barcelonnette i no hem trobat per dormir. Anem a 4 km al sud, carretera de la Cayole, tot això que tindrem estalviat doncs aquest coll és significativament planer al començament.

Així que sortim d'Uvernet-Forns per atacar la llarga pujada al coll de la Cayole, 25 km seguint el curs del riu Bachelard, que travessarem innombrables vegades mitjançant ponts similars.

De bon matí, la profunditat de la vall amaga el sol durant molta estona i pugem amb certa fresca. El pendent és suau, amb alguns trams més inclinats però poca cosa, i així ben bé fins haver rodat 15 km. En aquest llarg tram, travessarem l'engorjat del Bachelard, estret pas del riu i la carretera entre els penya-segats de banda i banda i entrarem al territori del Parc Nacional del Mercantour.

És quan deixem a l'esquerra un llogaret anomenat Bayasse en que la carretera gira 180 graus, passa el pont damunt el riu i engega un parell de paelles, que el pendent ja es posa al 8% i per aquest entorn anirà els 10 km que resten fins el cim, amb paisatge molt més obert, rodejats per grans muntanyes amb penyes impressionants.

Coronem als 2327 m i quasi 1200 m de desnivell, una de les grans altituds alpines, però a la que la manca de duresa en bona part de l'escalada ha restat pedigrí en el món ciclista i passa per ser un coll relativament menor.

Baixem, alguns trams pedalant, i quan som de nou a Uvernet, girem a l'esquerra en direcció a Pra Loup i al cap d'un km trobem la carretera que puja de Barcelonnette al coll d'Allos. Amunt.

Queden uns 16 km fins al cim i no són fàcils, el rang 8/10% és el que més s'estila i al ser la segona gran ascensió del dia i el sol que ja es deixa notar, avancem amb dificultat, sobre tot en els darrers 5 km.

La ruta, per carretera estreta, té un traçat molt aeri en bona part de l'escalada, cosa que notarem significativament si baixem pel mateix vessant nord, ...queda contínuament una bona timba a la nostra dreta i les proteccions són escasses. 

El tram final també es dins el fantàstic decorat del P N del Mercantour.

A dalt, i també a baix, un cartell a tenir en compte que també hi era a la Cayole, però allà era pels dilluns.

Ara coronem un pèl més avall, 2240 m, però la pujada és més dura i constant que no pas al coll veí, uns 100 m de desnivell més. La jornada ha sigut dura i a més cal vigilar baixant.

En total hem fet 84 km amb uns 2000 m de desnivell. Fa 18 anys vaig fer el mateix tomb en solitari i en btt però a l'inrevés, començant per Allos i acabant amb Cayole. Ara, en btt no seria pas capaç de fer-ho...

Abandonem l'immens massís dels Alps i ens dirigim al departament del Gard, al sud de les muntanyes de l'Ardeche, on una immensa roca calcària s'aixeca damunt la plana, és el Guidon de Bouquet, de poc més de 600 m d'altitud, però que domina tot l'entorn i des del seu cim es contempla un extens territori, fins al mar.

És el darrer Big de França que manca a la llista de la Núria per completar els 175 d'aquest país. Parem a Seynes i per una estreta carretera que alterna rampes molt dures, fins el 13%, i petits descansos, entronca amb la que puja de Brouzet-lés-Alés i remunta uns 400 m de desnivell en poc més de 5 km. Carretera aspre voltada de matolls i alzines, ja un territori Mediterrani, mar que s'arriba a veure des de dalt el cim, amb una taula d'orientació i setial per la Mare de Déu.

La feina ja està feta

Punt final de les 175 ascensions de la Núria als grans cims francesos, des del normand Cap de Frehel de 70 m al Cim de la Bonette de 2802 m, passant pel Parpaillon, 2650, o el Xalet dels Cortalets, 2150.

Enhorabona!!

Penyagolosa. La sega.                  

"Pujàrem fins a dalt de tot,
fins al capoll, que deia Don Carles.
La vista immensa s'estenia pels quatre punts cardinals, 
i tots tres estigueren dient-se noms,
reconeixent muntanyes,
comentant pobles, viles i llogarets,
albirant fins i tot les illes Columbretes,
al bell mig de la mar.
Don Carles va parlar de mossèn Cavanilles,
i d'aquella ascensió que havia fet el naturalista al segle XVIII,
i que li va permetre descobrir una planta exclusiva d'aquell cim.

Martí Domínguez, La sega

2019.- Pel Guadarrama i la Bola

El Puerto de Guadarrama o Alto del León té 1511 m d'altitud i dista uns 8 km del poble de Guadarrama per l’antiga N-II. El pis és perfecte i el que més haurem de vigilar és l’intens trànsit que suporta la via, no havent de menysprear una petita anàlisi prèvia del dia i hora de la jugada.

Un diumenge a les 3 de la tarda, quan el personal endrapa, crec que ha estat una bona opció. La cosa comença tranquil·la sortint del poble direcció A Coruña, tant pels cotxes com pels pendents, que comencen suaus i no arriben al 10% durant la primera meitat de l’ascensió.

La cosa s'embolica de cop quan s'aboca tot el trànsit que ve de l'autovia i no té intenció de pagar el peatge del túnel. De sobte, som en un altre món: proliferen els vehicles, s'inclina amb força la carretera i comencen els dos carrils de pujada a la carretera, desapareixent el voral. Per sort és hora baixa i no passen camions ni vehicles pensants, tot i així, no ens hem creuat amb cap ciclista, ni pujant ni baixant.

El pendent és irregular, amb moltes rampes per damunt del 10% i un màxim que hem vist del 17%, i també petits descansos que compensen la mitjana i permeten recuperar cames i pulmons. Però el traçat amb carretera massa ampul·losa, corbes massa obertes, traçat previsible i poc tranquil no convida a gaudir del paisatge ni d’una bona pedalada.

I així arribem dalt, on bufa un fort vent que et fa fora amb rapidesa d'un lloc força poblat, amb gran pedestal coronat per la desgastada figura del Lleó de granit i la placa honorant el rei Fernando VI, un Borbó que regnà el segle XVIII, fill i successor de Felip V, d’infausta memòria.

Baixant, l'amplada i la inclinació de la carretera permet córrer tant com vulguis. Nosaltres, amb el vent que bufava, segur que no hem estat dels més ràpids...

En resum, un port que farien bé de treure de les llistes de Big i Cima doncs no sembla que sigui un lloc adequat pels ciclistes amb la carretera oberta.

La Bola del Mundo

Als inicis del Big, al menys quan ens vam apuntar a aquest joc, a la Sierra del Guadarrama hi havia, entre d'altres, el port de Navacerrada. Al cap d' un temps va aparèixer l'apèndix de la Bola del Mundo, 370 m més amunt, ja a la cota 2250, i, havent pujat Navacerrada amb anterioritat, va passar a figurar que havíem pujat fins la Bola i així constava a l’escandall, però no era cert.

I fa uns dies, mirant les característiques del León, vaig veure que el del costat a la llista era la Bola. Vaig recordar la història i era evident que calia reparar la irregularitat, de la qual ni me'n recordava.

I aquí estem, a Collado Villalba, intentant arreglar la irregularitat sobrevinguda fa uns anys, no fos cas...

El 2001 havíem pujat a Navacerrada per la Granja de San Ildefonso i les Siete Revueltas, com diuen els de la zona, pujada molt agradable i més curta que per la banda sud que fem avui.

Des de Villalba, la pujada és llarga, quasi 19 km fins el coll i l'estació de Navacerrada, amb molt trànsit, a primera hora del matí, fins el trencall a Becerril de la Sierra. Allà deixem a banda un petit embassament a mà dreta i ens anem endinsant dins el bosc, frondós i preferentment de pins. Uns grans cartells anuncien la cota cada 100 m i uns de molt més petits el pendent del proper km i els que queden fins dalt. Amb la particularitat de que tots anuncien el pendent mitjà del 7%, excepte el darrer que posa el 10%. 

A la pràctica, a partir del dit trencall, el pendent és mou sovint entre el 8 i el 10, amb algun replanet i alguna rampa escadussera de fins el 13%. I coronem sempre per bona carretera a la cota 1880 m. I a partir d'aquí comencen els problemes...

El trencall cap a la Bola queda a la dreta, entre el pàrquing i les taquilles de l’estació, sense cap indicació. Està asfaltat els primers 80 m i gira violentament a esquerra i dreta on hi ha una tanca franquejable pels vianants. Aquest primer curt tram està en un estat de paviment deplorable, difícilment ciclable amb rodes primes... A partir d’aquí són uns 3 km i escaig de grans desnivells, molt sovint per damunt del 15% i amb pics de fins el 20% i també llocs més suaus. Però, tot i ser dur, no és aquest el principal problema per pujar a la Bola del Mundo en bici de carretera, el tema està en el paviment de ciment, molt espatllat en llargs trams, i que fa molt penosa l'escalada i, fins i tot a l'inici, el gran deteriorament i la tanca citada impedeixen fer-ho muntat i dificulta l’arrencada.

En fi, amb penes i treballs hem fet cim i, malauradament, encara no havíem tastat la pitjor part de l’excursioneta doncs la baixada és infernal, poc adequada a les rodes primes, trontollant damunt el ciment destrossat, i al menys als que ja tenim una certa edat, patint per la paura a anar per terra.

Malauradament, una altra pujada que no hauria de figurar a llistes de bici de carretera. I és que els seus 24 km totals d'ascensió i més de 1400 m de desnivell, tampoc no la fan massa idònia per a les BTT. Navacerrada és un gran coll, bonic i recomanable pels dos cantons i ben digne de continuar a la llista del Big. En fi, cadascú que s'apanyi com vulgui, o com pugui...

2020.- Mallorca, un altre cop

Aquesta vegada operem des de la capital. Hem llogat les bicis a Happy Bikes, carrer Sant Felip Neri. Al llarg de la primera etapa, mica en mica les hem anat ajustant, fins a l’arribada, on la Núria, mirant que podia tenir la bici doncs no corria, sobre tot de cara avall, s ha adonat que les tanques de les dues rodes estaven fluixes, molt fluixes. Sort que no ha passat res!

Primer dia pel pla, cap a Sineu

 i Inca.

Dinem a Binissalem

De Binissalem a Palma tot pica avall i en l’aproximació hi han força estones amb carril bici. Però en conjunt hi han hagut trams de tota mena, alguns ben dolents, amb mini voral, ratlla blanca gravada i pivots, no hi havia on posar-se. Molt bon temps, només vent. De cara anant a Sineu i de cul cap a Palma.

Recordant la primera volta a Mallorca de l’any 1993, muntada per uns treballadors de Telefónica, 1a etapa de Palma a Platja de Sóller. Hem fet algun tram comú, anant cap a Deià. Avui hem passat per Valldemossa, pujant a la plaça de la Cartoixa

Després passem a Deia on fem una mossegada

Seguim per Sa Pedrissa

i cap al coll d’en Claret. Aquí hem repetit un tram de la volta a Mallorca 312. I també algun tros de la volta que vam fer pel nostre compte en sentit invers des del port d’Alcúdia, on vam arribar en barco que sortia del mateix port de Vilanova. Ja fa anys que no hi és...

A la volta dels 312 en un dia, a l’avituallament del coll d’en Claret em vaig perdre de la Núria, vaig estar més de 100 km perseguint-la pensant que anava per davant i resulta que s’havia entretingut més a la parada, coses que passen en les trobades multitudinàries...

I arribant a Palma, primer Fundació Pilar i Joan Miró, mlt allunyada del centre

i després a passar per davant de la catedral, amb més calma que no pas el dia de la volta a topa.

El tercer dia agafem el tren cap a Inca. Bons trens, puntuals i ben equipats per les bicis.

Pugem el Coll de Sa Batalla una estona amb un grup que apareix al trencall de Caimarí. A dalt, el bar està ben equipat per a les incidències que puguin tenir els ciclistes.

El Coll dels Reis o de Cals Reis, de 723 m d’altitud, primer s’ha de pujar per l’interior un parell de km i després ve una llarga baixada de 10 km que serà la verdadera pujada al coll.

Un bon massís càrstic

A baix, el món està parat. Hi esmorzem

L’escalada es fa llarga però té atractius. I, abans de coronar, toca la típica Sa Corbata

Dalt el coll dels Reis

La Núria s'apunta un nou Big, és el 827 de la seva colecció

El darrer dia tornem a pujar al tren fins Manacor i d’allà bici fins el far de Capdepera. Primer parem a Artà

El far de Capdepera

Cala Rajada i el poble de Capdepera al fons

I tornada a Manacor, final de trajecte